Ja feia masses hores que contava les teules de les unifamiliars del davant, fins i tot podia distingir les diverses tonalitats d'entre vermellosos amarronats i marrons enfosquits pel pas del temps i les diverses agressions climàtiques, sobretot d'aquests darrers mesos, amb nevades gairebé sense treva, que ens han colpejat amb intensitat inusual. Feina no me'n faltava, però tenia la necessitat d'anar més enllà de la finestra, a l'horitzó que dibuixen les muntanyes, per obrir els braços i cridar amb força.
De les banderes del castell només en queda un tros de tela lligat a mig màstil, onejant amb certa inconsistència. Em concentro en la direcció del vent, fixant la vista a l'antena del davant, observant els seus moviments i comparant-los amb el drap del castell: allí sembla que bufi d'una altra manera, tot i que la distància és relativa i el vent no pot canviar sobtadament el seu direccionament.
No deu ser bo menjar a deshora qualsevol fregit que s'hagi trobat fent recerca de forma banal al congelador, acompanyat d'una copa de vi i d'unes galetes que començaven a estovar-se per excés de temps obertes. Sempre havia pensat que menjar era una altra cosa, que mai cauria la parany de la senzillesa del fast food, la improvisació del "no se què fer, però ara tinc gana" i acabes menjant qualsevol porqueria com si fos el gasoil que es posa al cotxe, sense tenir en compte la marca, la qualitat i les conseqüències pel motor.
És mitja tarda i badallo, com si aquesta nit hagués estat la més curta de l'any, acabant la festa amb la claror del nou dia, cansat, esgotat, magollat... un estat de bogeria muscular que em capacita per comptar gairebé totes les articulacions del cos, segurament resultat de les tres maratons en que he participar les més de 8 hores que he dormit d'una tirada.
(segueix a la 2ª part)
