DIJOUS SANT, sí vols viure’l INTENSA-MENT, mira la vivencia de CARA.

Real-Ment el ser humà et sorpren a cada pas!!!…

per altre banda, és per això que es CREÀ la VIDA, oi?

dijous sant (28-3-2013) estic a la rambla de Tarragona, centre “neuralgic” de la ciutat, on s’apleguen pel cap baix un 15% de la població, un altre tant per cent als centres comercials, uns altres fent turisme romà, uns quants treballant en els diferents comerços i com no els que ocupen els llits dels hospitals i els que ocupen els bancs de la via publica……

Tot tipus de personatges, ignorant-se uns als altres, amb la voluntad alguns de deixar palesa la seva presencia per tal de donar-li el corresponent valor social.

D’altres nomes observen, comparen i es deprimeixen, uns es submergeixen en aquest soroll urbà i d’altres en fuguen!!

TOTES AQUESTES REFLEXIONS LES FAS QUAN,  no et sents implicat en aquest circ que s’ha muntat i et converteixes en una mena de Indiana Jones buscant el teu cami en mig del caos.

Llavors es fa un SILENCI en la teva ment i……perceps tot el panorama.

VEIG en un caixer de la CAIXA una parella amb uns sacs de dormir i aspecte precari, el lloc està totalment il·luminat, la VISIÓ per un moment pren la relevancia d’un escenari al carrer, amb actors i situacions,  per tal provocar als espectadors i que en treguin les seves conclusions.

Com dic, en aquell moment es para el temps, em deixo sorprende per tal visió i em percato de la ceguera colectiva davant un espai, d’uns 16 m2 just al nostre pas…

Miro l’escena, sento cremor en l’estómac,  dues ràfegues de pensaments, IMPOTENCIA i MANTENIR la pau interior.

….miro la meva cartera amb la voluntad de donar-lis el que porto, torno sobre el meus pasos i entro, els sorpren amb un amoròs somriure, per tal de no inquieta-los i els dono els diners.

Ella, sorpresa gratament em pregunta d’on soc i em fa saber d’on es ella i em presenta el seu company,  m’allarga la ma i jo li corresponc, em diu que estan alli perque la gent els insulta i els pega, mentre ella conversa amb mi s’estableix una energia que trascendeix el moment, m’adono que formo part de tot el que allí esta succeint.

Que estem uns perque puguin estar els altres i que es tan sencill com dir si a ESTIMAR el que la vida et posa al davant.

Mentre les dones conversem, ell, s’aixuga les llagrimes amb el sac i mira la situacio, percebo que les llagrimes no son de pena sino d’emocio, de ser sorpresos per un ser huma que es comporta humanament, a mi també em salten les llagrimes de sentir l’amor i la tendresa de dos sers humans enmig de mantes velles, pudentes, amb les mans brutes i els cabells greixosos.

Va ser un moment de complicitat, empatia, de saber-nos uns al costat dels altres.

Quan vaig sortir estaven abraçats amb els diners a les mans……

Vaig plorar d’emocio, d’haver participat i no haver passat de llarg, d’haver entès el missatge.

Es tan sencill com un somriure, com allargar-nos la ma, donar el que “gratuitament” se’ns ha donat (el que erroniament creiem que ens hem guanyat), compartir experiencies, desenganys i llum.

Real-Ment un dijous Sant on l’esperit de Jesus es va fer present en un caixer, ben il·luminat, ple de diners i alhora fent GALA de la pobresa.

ELL, Jesus de Natzaret no es va refugiar, no! va sortir exposat, no callant, obeint el seu cor i sabent-se en possessió de la veritat.

Sabia que hauria de soportar el pes d’una pesada creu, la de tota la humanitat, cega i centrada en el seu EGO.

Aquell “espectacle” va proporcionar llum a tots els que volien VEURE!!

…… cada dia, cada instant podem obrir els ulls.

s’acabarien les penes, les injusticies, les absurditats!!!

Que als caixers s’hi refugin els pobres, mes clar ja no pot ser.

un dijous intens REAL-MENT, des de la simplicitat de la VIDA.

Francesca Queralt, en pAU.