Si la banca no vol ajudar els petits empresaris ni els nous emprenedors, s’ha de procurar que tampoc rebi guanys quan aquests se n’ensurten.
Els productes haurien de poder sortir al mercat sense el cost afegit de pagament amb targeta de crèdit, mentre no s’utilitzi. Un afegitó que pot suposar un 2% del preu de venda i que avui dia grava més del 90% de les transaccions comercials del mercat.
Quan el diner de plàstic va irrompre en el mercat van ser molts els comerciants que procuraven evitar els costos bancaris a tots aquells clients que pagaven en efectiu, intentant repercutir la despesa sobre el client que utilitzava el servei.
No tardà gaire a sortir una curiosa llei que prohibia diferenciar el preu d’un producte per la seva forma de pagament. Va ser així com el percentatge bancari va quedar inclòs en el preu de totes les vendes, fossin fetes o no amb targeta, sense que el desprotegit consumidor pogués decidir com li convenia pagar i si volia o no aquell servei del banc en les seves compres.
De fet, els serveis bancaris són això: una mena d’imposició lligada directament al món laboral, social i econòmic. Avui dia no és possible cobrar una nòmina, una subvenció o un simple subsidi de 400 euros sense pagar peatge bancari. Fins i tot per tramitar els teus impostos amb l’Administració pública estàs obligat a mantenir un compte obert amb una entitat financera privada.
Els coneixem com a “serveis bancaris” quan en realitat són “impostos directes privats” que, amb la connivència dels organismes públics, graven el moviment dels nostres diners.
I què pot fer el ciutadà? Amb el comerç online s’obre un munt de possibilitats que de moment, en ser considerades insignificants, no estat regulades. De la mateixa manera que el consumidor pot decidir si vol pagar, i quina quantitat paga, en concepte de despeses de transport per rebre un article a casa seva, ha de poder decidir si vol pagar un servei bancari o s’estima més ingressar en efectiu l’import de la compra. Aquesta segona opció no té cap cost pel comprador ni pel venedor i no dóna cap benefici directe al banc.
Abandonar la dependència de les targetes i la comoditat que proporcionen alguns productes financers i exigir els venedors que el preu dels articles surtin sense l’impost bancari és una qüestió, i un repte alhora, a plantejar-se molt seriosament. Una simple informació “LIB”, Lliure d’Impostos Bancaris, pot fer saber el comprador que qualsevol servei de pagament és opcional.