Ho hem sentit a dir sempre: “Les dones tendeixen a participar menys, i mostrar menys interès (que els homes) per la política”. I de tan repetir-ho alguns s’ho arriben a creure i tot. Un recent article de Bruno Díaz, un jove que signa com a “politòleg”, justifica aquesta afirmació exposant un seguit de dades estadístiques basades en la participació directa de la dona en partits polítics o en les seves estructures.
Que les dones no participen tant en política és una afirmació simplista sustentada en la discapacitat de veure sempre la política des d’un únic prisma. Però n’hi ha d’altres. I les dones els coneixen de fa segles.
No es pot negar que al llarg de la història la dóna ha mostrat un cert conformisme a l’hora de treballar a l’ombra i assumir papers que sovint la pròpia societat li destinava. Això, però, no la fa ni menys activa ni menys participativa. En tot cas és la manca de reconeixement de les tasques que desenvolupen que les ha fet i les fa encara invisibles. El seu paper a la rereguarda, a l’ombra dels grans aconteixements que s’expliquen als llibres d’història ha estat sovint tan cabdal com poc analitzat.
D’aquest perfil femení n’hi ha molts exemples històrics, i demostren que les dones no refusen responsabilitats i que són ciutadanes compromeses, no amb els poders sinó amb el seu entorn. I és que, tal vegada, la majoria de dones no hagin estat mai interessades a jugar a les guerres sobre les estovalles d’un restaurant de cinc forquilles. Potser les avorreixi comprovar com els mateixos problemes s’intenten resoldre amb les solucions de sempre. Tal vegada les preocupi perdre el temps submergides en dialèctiques estèrils, coneixedores com són que més que preuat el temps és, sobretot, irrecuperable.
I potser, també, que hagi estat aquesta tenacitat per continuar treballant, sense importar l’anonimat que acostuma a fer florir els altres, que les ha permès conservar i desenvolupar una aptitud que torna a perfilar-se com un valor preuat: la credibilitat, entesa com la capacitat de transmetre confiança.
En una societat, l’actual, en què l’abús de la paraula està fent de la comunicació un caos, l’atenció es descentra en busca de persones que acompanyin els seus discursos amb un historial de fets i amb plantejaments alternatius. Persones que indiquin un camí, caminant-hi. Persones que expliquin com creuen que s’han de fer les coses, fent-les.
És per això que en moments de crisi econòmica i social, de sobte, apareixen amb força figures que arrosseguen masses. Figures amb un discurs social contundent, inequívoc. I són dones. Dones que porten anys treballant a les trinxeres. Allà on ningú les veia, allà on ningú fotografiava. I de cop i volta sorprèn que es posin davant d’un micròfon i ningú pugui refutar-les. I són dones. Dones que no ocupen càrrecs polítics però que han fet i fan més política que molts dels homes que se’n venten. Dones que entenen que la política ha de ser una altra cosa. Que s’ha de construir des del poble i per al poble i això només s’aconsegueix treballant als carrers, a les associacions, als centres cívics… perquè això també és fer política, senyors.
Fer política és impulsar un moviment social i mobilitzar més d’un milió i mig de persones en una manifestació que ha aconseguit qüestionar les estructures mentals de molts polítics de carrera, capgirar la perspectiva de país i donar a conèixer al món la qüestió catalana. Fer política és aconseguir fer sentir la veu de milers de persones afectades per les hipoteques i exigir actuacions, destapant les vergonyes de les estafes bancàries, i recollir més d’un milió i mig de signatures per presentar una ILP per la dació en pagament que ha deixat palesa la connivència d’alguns partits polítics amb les entitats financeres. Fer política és enfrontar-se a la consagrada indústria farmacèutica, mentre els nostres representants miren cap a una altra banda, i destapar una de les més grans estafes públiques consentides pels nostres dirigents. Fer política també és sortir als mitjans de comunicació, amb l’hàbit de monja de clausura, a defensar públicament, entre d’altres moltes coses, la independència de Catalunya, essent Argentina. I aquests només són els exemples visibles. Només caldria mirar allà on es fa la feina, on no hi ha càmeres, per saber quins són els percentatges de participació femenina.
Perquè fer política és tot això i, a més, haver d’explicar als estadistes i als que s’autoanomenen “polítics participatius” que, sortosament, la política no té una única manera de fer-se.