S’està parlant molt d’aquesta Diada i, de ben segur, que se’n parlarà encara molt més. Si un bonic mes de juliol Barcelona es va omplir de colors, aquest cop un mar d’estels onejava imparable al crit unànime d’independència.
Alguns prestidigitadors, però, afirmen que si bé és cert que hi havia un milió i mig de manifestants, segons la guàrdia urbana, la gran majoria de catalans no hi era perquè no donava suport a la convocatòria.
No sé des de quan la no participació compta en camp contrari. Algú s’imagina que en unes eleccions un espavilat intentés adjudicar-se els vots dels absents?. Doncs, si. Resulta que tot aquell que no hi és present en una manifestació (independentista) es comptat directament com a contrari a la causa. A aquests no se’ls permeten les excuses, com acostuma a passar a qualsevol crida electoral, d’estimar-se més anar a la platja o fer “sofing”, ni tan sols tenen l’opció de ser considerats indiferents al tema. I els conductors dels autobusos públics, els taxistes, els conductors del metro, els treballadors dels bars i restaurants… tots aquests al sac dels completament contraris a la idea d’un estat propi, per no assistir-hi!
Com va dir algú: Comptar per comptar, no. Però si s’ha de comptar, es compta!.
Imitant un magnífic article, d’algú que va estar peça fonamental per als inicis d’aquest procés independentista que comença a il·lusionar majories, publicat uns dies abans de la gran concentració, valdrà la pena recordar que a la manifestació hi va faltar molta, molta gent. Gent que va seguir la Diada enganxada al televisor repetint les consignes amb el cor, acompanyant el caminar dels milers de catalans que ompliren Barcelona, lamentat, segur, no haver pogut ser-hi presents. No hi era la senyora Rosa, una dona gran que deia que el cor estirava però les cames s’hi negaven a seguir-lo. Tampoc hi era la Laia perquè treballa en una cooperativa i la collita de la verema no pot esperar. Ni la Coia que, vés, això de la política no li fa el pes però que, a darrera hora, algun cuquet la va fer decidir a participar de la manifestació de Reus. Explica, val a dir, que eren unes tres mil persones. Seria del tot injust posar-les al cabàs dels contraris a l’estat propi només per no haver-se desplaçat, oi?. En Joan, la Sònia, i en Ramon, com molts altres, treballen lluny i van dir que ens acompanyaven amb el cor i amb l’esperit, futurs presidenciables tots ells. La Xaro té una filla petita i va seguir emocionada l’esdeveniment pels mitjans. Tampoc hi era en Joan Pere ni la Iolanda, que estaven a l’hospital portant un nou catalanet. L’Antonio va rondinar que ja n’havia fet moltes, de manifestacions, i que no servien per res. Però tothom sap que el cor li va retreure tot el dia no poder sentir d’aprop la cridòria esperançadora. En Carlos i la Francisca són un matrimoni jubilat que vota convergència des que va marxar Franco i, malgrat alguna infidelitat puntual, mantenen aquella actitud còmoda tan característica de persones de certa edat que ja els estan bé els canvis sempre que els facin altres, i acabin bé. Tots dos, per cert, van romandre desperts fins que vaig arribar a casa a quarts d’una que em van trucar per telèfon per sentir, de primera mà, com s’havia viscut tot, allà, a la capital. D’altra banda, com molt bé saben els organitzadors, hi va haver molta altra gent que es va despertar tard i ja no va trobar places als mitjans de transport organitzats.
Aquests són, només els que jo conec i/o recordo en aquest moment. Allà hi van haver, com a mínim, un milió i mig de persones i de ben segur que cadascuna d’elles podria escriure una llista com aquesta. Allà hi van ser un milió i mig de catalanes i catalans que van exhaurir les estelades per tal que ningú tornès a malinterpretar el sentit inequívoc del seu esforç.
Imatge: Dolors Palma