Alguns asseguren que en un futur no gaire llunyà, l’evolució passarà per dotar el cos humà d’un aparell de comunicació mòbil incorporat a l’orella. Amb tota probabilitat també el dotarà d’una pedra a l’extrem del peu, de gran utilitat quan hagi de prendre decisions que consideri transcendents. La pedra el tranquil·litzarà recordant-li que no ha de patir, que res està a les seves mans i que faci el què faci ensopegarà sense remei. Amb aquesta incorporació evolutiva la creença popular que menysté la intel·ligència bípeda quan afirma que l’home és l’únic animal capaç d’ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra deixarà de mortificar la humanitat, que podrà culpar la protuberància pètria de les contínues entrebancades.
Mentre l’evolució anatòmica no es produeixi, però, l’home es troba impotent davant la constatació que és incapaç de limitar les seves ensopegades a dues. La ciència no pot explicar les raons que aquest animal repeteixi una vegada i una altra accions que demostren ser clarament perjudicials. Els humans no aprenen dels errors? Es pregunta la comunitat científica. Si l’evolució es produeix quan els animals corregeixen i/o perfeccionen els seus hàbits, que l’home ensopegui sempre amb la mateixa pedra demostraria una incapacitat d’evolució?.
Malgrat tot, la revolució tecnològica i científica de les societats actuals demostren que l’evolució col·lectiva ha estat meteòrica. Així doncs, seria més convenient parlar d’una incapacitat d’evolució individual?
Caldria analitzar què pot estar provocant aquesta inacció evolutiva particular. A ningú estranya la dificultat que té l’individu avui dia per conformar criteris enmig de l’enrenou d’informacions i desinformacions que contínuament estimulen la seva matèria grisa, fins a esgotar-la. I, de la mateixa manera que quan s’esgota un pou d’aigua queda a mercè de ser omplert per qualsevol altre líquid que li sobrevingui, el cervell humà es troba incapaç de garbellar tot allò que li sobrevé a una velocitat impossible de racionalitzar.
I quina defensa natural té el cervell quan es troba desbordat? Desconnectar.
I això és el què està fent la gran majoria de la nostra societat. No és que passin. No és que no els interessi. És que els seus cervells han decidit no perdre el temps amb coses que no poden pair i contra les quals no poden lluitar. En molts casos esgotats, després d’haver intentat racionalitzar fets sovint irracionals. Un cop desconnectat el cervell, l’home és capaç d’acceptar el devenir amb la resignació de qui creu que tot està escrit i decidit. Aquesta resignació és cultural i sobradament coneguda i, si en un temps la sustentava la fe, avui dia la provoca l’excés d’informacions.
El temps dirà si aquesta ha estat o no una gran estratègia per contrarestar la popularització del coneixement. Potser, si no es podia evitar que el poble tingués accés a la informació, l’alternativa hagi estat sobresaturar-lo. Perquè, en realitat, la confusió té les mateixes conseqüències que el no saber. Si no se sap, no s’actua. Si s’està confós tampoc.
Però, sigui com sigui, no hi ha escapatòria possible. Perquè quan una persona no actua no evita ensopegar. Només accepta fer-ho en la pedra que posin els altres.
Dolors Palma