El Govern català, seguint indicacions espanyoles, acaba d’aprovar, l’1 de març passat, un dels acords per pal•liar la crisi més interessant d’analitzar: les jubilacions anticipades per a funcionaris docents. Una mesura destinada, diuen, a reduir el dèficit públic. Com si en jubilar-se els treballadors públics deixessin de cobrar!
Com l’objectiu no pot ser altra que el de complir amb la “recomanació imposada” per la Unió Europea de reduir funcionaris, deuen haver trobat una interpretació “kafquiana” dels objectius reals i han decidit avançar les jubilacions dels docents. Reducció econòmica? La xocolata del lloro!. El més profà en temes comptables entén que això no pot servir per reduir la despesa general. Les nòmines s’hauran de continuar pagant d’una butxaca pública o d’una altra. Per tant, què es pretén? A saber! De moment rebaixen la partida dels pressupostos de pesonal i traslladen la despesa als pressupostos de MUFACE, que és la mutualitat pública dels funcionaris. Flash! Ja s’ha reduït la maleïda partida que la Merkel es mira amb monocle! Ja hem complert les recomanacions de la Unió Europea!.
Però això no s’acaba aquí, és clar. Algú es pot imaginar les aules sense mestres?. Bé, doncs hauríem de tornar a omplir les cadires buides dels professors prejubilats, oi?. Cap problema! Podem utilitzar les borses de treball i anar fent contractes temporals per la duració de cada curs. Això, ens permet estalviar-nos de pagar els mesos d’estiu i evitem les relacions laborals estables amb els nous treballadors. Una altra genialitat fora contractar un organisme extern, una mena de ETT, des d’on anar agafant el personal. Aquesta despesa podria anar a la partida pressupostària que es volgués, fins i tot a una fantasma.
Altres preguntes que un es pot plantejar davant aquest acord és, per què només funcionaris d’ensenyament? És que a justícia, sanitat, governació, etc, no calen reduccions? Per què ensenyament?. I, digueu-me mal pensada, però només em ve al cap una resposta: resulta impossible privatitzar un sector amb aquestes càrregues fixes de personal amb drets consolidats.
Sigui com sigui, de moment, a part de convertir una nòmina activa en una prejubilació, afegirem una despesa, més o menys digna, als costos reals de personal. Així doncs, on està la reducció del dèficit públic? Si es tractava de reduir una partida pressupostària, res a dir! Però, si per aquelles coses, l’objectiu europeu era reduir despesa pública real, s’empassaran la sessió de maquillatge? Ens ajudarà això a recuperar la confiança, ja no la dignitat, perduda?
Arribat a aquest punt una servidora només pot respondre amb una nova pregunta: algú ha perdut el nord i la brúixola o només s’han begut l’enteniment!?