- Imatge: El Roto
Els que em coneixeu sabeu que no sóc persona d’excuses ni de queixes gratuïtes, fins i tot sabreu els que em coneixeu millor encara que no sóc gaire amic de la gent que es queixa per sistema o que té excuses per tot, sóc més d’anar al gra, d’anar pel camí directe, de no entretenir-me en subterfugis barats i menys en els tòpics de queixes anomenades “normals”.
Per què començo així? Doncs perquè avui estic calent i no amb el sentit més libidinós de la paraula, sinó amb el conjunt d’excuses que envolta el sistema educatiu. Porto molts anys en això d’intentar ajudar a la nostra canalla a que ens procurin un món millor quan nosaltres siguem més grans, però dia darrere dia em trobo tot un conjunt de bastons a les rodes en forma d’excuses que algun cop em fan perdre la paciència, i si d’una cosa en tinc molta, és de paciència, sinó no em dedicaria a aquesta feina.
Us posaré un exemple, com sempre esteu en el vostre dret d’estar-hi d’acord o de pensar que sóc un torracollons, però aquest problema ja no és meu. Anem al tema. Nen de vuit anys, li miro la llibreta i estan començant amb el tema de l’accentuació i la correcció del mestre (amb aquell to de bolígraf vermell addictiu a més no poder i que dóna a segons quins mestres aquell estatus de jutge del bé i el mal) No has posat l’accent a cap paraula!! (El nen les havia copiat igual com estaven)
1- No és que el nen no sap accentuar bé, és que el nen no sap què és un accent. Ni en té ni idea per què serveixen. Ho sap això senyor mestre?
2- No és que no sap accentuar, és que no sap què són les agudes, planes i esdrúixoles? Ho sap això senyor mestre?
3- No és que no sap accentuar, és que el nen no sap ni què són ni sap diferenciar entre vocal tònica ni vocals àtones. Ho sap això senyor mestre?
Però el més fàcil és posar a la llibreta del nen la “frase en vermell”, en cap moment han pensat segons quins mestres, tatuar-se en vermell allà on sigui visible en el seu cos de funcionari o interí (això sí, cabrejat per les retallades) Si el nen no entén alguna cosa sempre és culpa del mestre, ja que no ha trobat la manera d’explicar-ho millor. I recordar-ho de tant en quan.
Llavors és quan comença la bateria d’excuses i queixes: és immigrant i a casa seva passen, ell passa de tot, molesta els altres, pateix TDAH, el nostre sistema educatiu és obsolet, que si Finlàndia, té Dislèxia, família desestructurada, classes massificades, les retallades, professors de baixa sense suplència, pressió curricular, bla bla bla bla bla… EXCUSES!
Per cert, el nen fa una lletra impecable, és encantador i si no pregunta a classe és perquè té por que se’n riguin d’ell. Avui ja sap la diferència entre tòniques i àtones, espero que aviat comenci a accentuar, en aquesta edat costa molt.