Fins no fa tants anys l’energia no ocupava mai les primeres pàgines dels diaris. Això va canviar amb la primera crisi petroliera de 1.973 i no podem oblidar que es va iniciar amb la decisió de l’OPEP de no exportar més petroli als països que havien donat suport a Israel durant la guerra del Yom Kippur que enfrontava aquell país amb Síria i Egipte. Aquella mesura incloia Estats Units i els seus aliats d’Europa Ocidental.
Llavors es va començar a prendre consciencia de la importancia de l’energia que les seves fonts eren un tema vital. Tant que en bona mesura, bona part dels conflictes mundials han anat lligats a aquest tema. Però la consciència que els combustibles fòssils i l’urani, base de les anomenades energies tradicionals són finits encara no ha estat assumit suficientment i per això costa tant prendre mesures radicals de canvi de model que sabem no esdevindrà d’un dia per l’altre però que és cada cop més imprescindible. L’excusa és gairebé sempre el cost i no deixa de ser paradoxal que aquesta raó predomini fins i tot per sobre de la seguretat en el cas de la nuclear o, en el cas del petroli, per sobre de la solidaritat amb les futures generacions. Aquestes ens maleiran els ossos per haver cremat allò que va costar milions d’anys en formar-se i que tan vital és i els serà als nostres descendents en el futur per la seva qualitat de vida.
Des de fa uns mesos noves crisis socials en països productors de petroli han fet augmentar el seu preu i els terratrèmols al Japó han posat d’actualitat l’energia nuclear. A Catalunya a més, un auto judicial ha aturat de moment l’embranzida que suposa prop de 800 megawats d’energia eòlica que el govern del President Montilla havia adjudicat els darrers mesos de la passada legislatura. Davant aquests fets, el Govern de la Generalitat no ha dit pràcticament res. Recordem, això sí, algunes sortides de to com criticar a tort i a dret lles mesures d’estalvi i eficiència del Govern de l’Estat elogiades per altra banda a la Unió Europea o celebrar l’augment de l’ocupació hotelera a Catalunya com a conseqüència de les crisis als països àrabs del Mediterrani. Això sí, per curar-se en salut el Govern ha anunciat sense concretar qui ni quan ni com el redactaran, un nou Pla d’Energia quan encara està vigent el que comprèn el període 2006-2015 que, mentrestant, al menys s’hauria d’accelerar.
Hem hagut de ser els partits de l’oposició que, a través de diferents iniciatives parlamentàries, hem portat al Parlament el tema energètic i en concret el Grup del PSC el que va demanar dimarts passat la compareixença del Conseller Mena a la Comissió corresponent de la Cambra qui, en veure la nostra i altres peticions posteriors en el mateix sentit ha demanat comparèixer per iniciativa pròpia.
Catalunya és un país dependent en un 90 % en energia i l’aportació de les renovables al conjunt de l’anomenat mix energètic és molt baix encara: només el 17,5% de l’energia elèctrica mentre que a Espanya és el doble. I si parlem de la nuclear, Catalunya ocupa un dels primers llocs del planeta en termes relatius: tres reactors nuclears en un país de set milions d’habitants per damunt inclús de Japó on viuen 127 milions de persones i en tenen 53 .
Disminuir aquesta dependència – no oblidem que l’urani i el plutoni també són finits i també s’importen – és possible si s’actua amb decisió en diferents fronts i tant amb mesures macro com micro: estalvi i eficiència, generació, transport i emmagatzematge; al nostre sistema productiu i a nivell domèstic. I canviant el model de grans de centres de producció a un altre que s’ha vingut anomenant de generació distribuïda.
Catalunya disposa de recursos renovables, infinits i nets com el vent, el sol, l’aigua, la biomassa i la força del mar i hem d’aspirar a utilitzar-los i prescindir en la mesura del possible dels bruts i perillosos que importem. El que comporta més riscos és l’urani com periòdicament comprovem. Aquest cap de setmana La Vanguardia ens preguntava a un grup d’experts i responsables en temes d’energia si pensem que és possible substituir les nuclears. La resposta, suportada en dades reals i no en apriorismes és clara. Espanya va generar l’any 2010 prop de 62.000 GWh nuclears funcionant un promig de 8028 hores. És a dir, gairebé totes les hores que té l’any. Les centrals de cicle combinat de gas van generar 65.000 GWh funcionant només 2574 hores. És a dir, només van funcionar un terç de les hores que té l’any. Només que ho haguessin fet el doble, és adir, un 66 % de les hores que té l’any, les nuclears haurien pogut restar tancades i no hauria faltat energia a Espanya sinó que encara ens haurien sobrat 3.000 Gwh que s’haurien pogut afegir als 8.490 Gwh d’excedent que Espanya va vendre a l’exterior.
És evident que podem però no volem fer això. Perquè ja hem dit que s’ha d’actuar en tots els fronts i el principal és el de l’estalvi i l’eficiència. Tornem a posar un exemple que hauria de ser un compromís de tots plegats. Si estalviéssim un 10 % del consum actual d’electricitat que l’any passat va ser 275.500 Gwh, això equival a la producció de més de tres nuclears. La solució per caminar cap a una menor dependència energètica i en concret de la nuclear no és única però és factible si actuem en tots els camps. I encara n’hi ha per explotar com l’aprofitament energètic dels residus o la força de l’aigua al llarg de totes les seves conduccions pel nostre país. I altres que la investigació sense cap mena de dubte ens aportarà si hi dediquem els esforços necessaris.
Perquè Catalunya ha d’aspirar a ser capdavantera energies renovables i connectar aquesta activitat amb un sector tecnològic i industrial propi sense la dependència total que tenim ara. En aquest sentit, haurem de ser capaços de duplicar la nostra producció actual de renovables fins al 2020, xifra també possible perquè hi haurà una nova demanda d’energia elèctrica si caminem cap a la generalització del vehicle elèctric. Les previsions de l’anterior govern eren de 76.000 vehicles elèctrics per al 2015 que suposarà també noves oportunitats industrials, ambientals, d’eficiència energètica i de mobilitat.
Hi ha problemes encara no resolts com l’emmagatzematge de l’energia que pot sobrar en determinats moments i en pot faltar en d’altres i com poden suportar les xarxes aquestes irregularitats. Però fa deu anys ningú no s’hauria cregut que Espanya podia disposar de 20.000 Mw eòlics instal.lats ni com podia funcionar tota la xarxa en perfectes condicions. Com tampoc ningú s’hauria cregut que aquells primers molins de poc més de mig megawat donaria pas a uns potents artefactes de sis mws que aviat veurem instal.lats a terra i al mar.
Confiança i ambició per al futur és el que necessitem. I determinació dels governs. El de Catalunya està per la labor ?
