Aquest dijous es projecta a Tarragona Espoir (Sierra de Teruel), una pel·lícula d’André Malraux, rodada parcialment a la ciutat ara fa 80 anys justos. Qui tingui curiositat per contemplar com era la Tarragona de llavors, en plena guerra, pot atansar-se a l’Antiga Audiència (plaça del Pallol, 3), aquest dijous dia 12, a les 19.30. La pel·lícula es projectarà amb comentaris d’Antoni Cisteró, autor de Campo de esperanza, una novel·la basada en aquest rodatge.
Malraux rodant Espoir, estiu de 1938. A la seva dreta, tapat, Max Aub
Una periodista i escriptora francesa anomenada Josette Clotis, arribava a Barcelona el 22 de setembre de 1938 i escrivia: “Ahir vam tornar de Tarragona, on ens hem estat quinze dies. Els bombardeigs són més impressionants que a Barcelona. La ciutat és petita, la defensa, insuficient, sentíem el xiulet de les bombes com si caiguessin directament sobre els nostres caps. Però, que bonica és la ciutat! Sota les muralles té un jardí amb figueres, tarongers, gessamins i, a sota, la mar. Tot el que m’agrada més del món”. Pot resultar curiós que descrigui una estada a Tarragona en termes tan entusiastes, com si es tractés d’un paratge idíl·lic, quan Tarragona, ella mateixa ho diu, acabava de ser bombardejada. Efectivament, el 6 d’agost havien caigut sobre la ciutat ni més ni menys que 749 bombes. Els efectes que aquest fet va causar, tant sobre edificis i comunicacions, com sobre la població i l’estat d’ànim general, són fàcils d’imaginar. A més a més, el tema s’ha estudiat profusament i, els resultats, han estat difosos mitjançant publicacions, exposicions i audiovisuals. Com podia ser que una periodista francesa de 28 anys es mostrés tan satisfeta?
Josette Clotis havia quedat perdudament enamorada d’André Malraux l’any 1933, quan l’escriptor acabava de rebre el premi Goncourt per La condition humaine. Des de llavors, la seva vida va molt associada a la d’ell. Quan el novel·lista, que ja havia participat en nombroses activitats de caràcter antifeixista, decideix traslladar-se a Catalunya per portar al cinema l’adaptació de la seva novel·la Espoir, sobre l’anomenada Guerra d’Espanya, Josette el segueix. El centre d’operacions s’estableix a Barcelona, però part del rodatge es fa en altres indrets, com ara Tarragona o Collbató. Veure avui la pel·lícula resulta interessant, perquè ens permet contemplar un seguit d’indrets de la ciutat tal com eren el 1938. Però no deixa de sorprendre el fet que el rodatge es produís en un moment tan convuls, amb una ciutat commocionada pels bombardeigs i, alhora, preocupada per la proximitat del front. De testimonis coetanis, ens en queden (com a mínim) dos. D’una banda, el de la mateixa Josette Clovis, morta accidentalment el 1944, després d’haver tingut dos fills amb l’escriptor cineasta. Les seves notes i correspondència van servir a una amiga, la també periodista i present en el rodatge Suzanne Chantal, per escriure’n la biografia, de la qual forma part el text apuntat més amunt. L’altre testimoni directe és el d’Elvira Farreras, que feia de secretària de Malraux durant aquells dies i que n’ha escrit les seves impressions en diferents textos memorialístics. Precisament Elvira Farreras, que es casaria amb el galerista d’art Joan Gaspar, va ser una de les fonts que va tenir a l’abast Antoni Cisteró per escriure Campo de esperanza, una novel·la basada en aquell atzarós rodatge. Llegint la novel·la, que cavalca entre la realitat i la ficció, i que, com a la realitat, també conté la seva historia d’amor, ens podem anar responent alguna de les preguntes que ens plantejàvem. Com va ser possible aquell rodatge, enmig d’un conflicte tan violent? L’entusiasme de Malraux és, sens dubte, una de les respostes, entusiasme que va saber transmetre al seu entorn i, fins i tot, als dirigents polítics i militars de la República, que no dubtaven a facilitar-li permisos, material i fins i tot, soldats, que haurien d’intervenir en la pel·lícula com a figurants. Un paper destacat el va jugar Max Aub, que li devia fer d’enllaç, de traductor i, sobretot, el devia posar en contacte amb els professionals de l’escena d’aquí. Entre els actors que protagonitzen el film destaquen Josep Sampere (el pare de la popular Mary Sampere), llavors molt actiu al Paral·lel barcelonès; Julio Peña, un dels més sol·licitats actors de cinema, que en aquell moment ja havia passat per Hollywood; Pedro Codina; o Andrés Mejuto. Però, més enllà d’aquests noms masculins, segurament la pel·lícula no hauria estat possible sense noms com les dones ja esmentades: Josette Clotis, Elvira Farreras o Suzanne Chantal.
(Aquest article va aparèixer originalment a Diari de Tarragona, de 12 de juliol de 2018)