Adreçat als que dubten
En aquest moment, començada ja la campanya del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, han passat massa coses darrerament i ens queda massa poc temps per decidir què volem fer amb el nostre futur. En línies generals, ens sembla que tot ja ha estat dit. Els arguments principals corren i es difonen pertot arreu. Els uns, encallats en el no absolut, perquè la unitat d’Espanya és indestructible. Fins i tot, tot un president del Tribunal Suprem troba que la “unitat indissoluble de la Nació” és “la base última nuclear i irreductible de tot l’estat de dret”. Com per fugir-ne esperitats! No val la pena entretenir-nos a convèncer qui s’ha immergit en una substància impermeable a qualsevol argument. Un altre grup és el dels que ja han decidit participar-hi i, a més, tenen decidit que l’única opció viable o amb futur consisteix a posar la creueta on diu Sí. Tampoc a aquests no va dedicat aquest article perquè crec que ja estan prou ocupats llegint la normativa del referèndum i tota la parafernàlia de requeriments judicials. Si han decidit votar, a més, també han decidit no fer cas a la prohibició i persecució policial, governamental i judicial. És a dir, han decidit desobeir aquests poders; i si han decidit fer-ho és perquè no els consideren legítims. I no seré jo qui m’entretingui a convèncer-los del contrari, perquè em traïria a mi mateix. Més interessant és el grup d’aquells que votarien però diuen que no en aquest referèndum perquè troben que no té totes les garanties que caldria. O aquells que potser votarien però no estan disposats a fer el joc als del sí, amb els quals discrepen per motius diversos.
És cert que el referèndum no té totes les garanties que voldríem. Mireu sinó: voldríem que no hi hagués persecució policial als que imprimeixen paperetes o als que enganxen cartells. Naturalment, també altres menes de garanties, relatives al cens electoral, al calendari, al debat parlamentari i a tot allò que vulguem posar sobre la taula. Però si això és cert, també és cert que el context polític espanyol, amb el PSOE sumat al grup dels que no volen ni sentir parlar de la possibilitat de qüestionar la unitat d’Espanya, converteix la possibilitat d’un referèndum pactat en una quimera. Entenc aquells que, malgrat tot, hi tinguin reticències. A ells, amb els quals em puc sentir en molts aspectes ideològics ben pròxim, els diria moltes coses. Els diria, per exemple, que l’evolució dels fets ens ha portat des d’una situació en què es discutia sobre la independència, a una nova situació en què parlem de drets humans, de llibertat d’expressió, de dret a la informació… I de coses encara més serioses. Perquè, pensem una mica: si una opció ideològica és legal (l’independentisme, en aquest cas), com pot imaginar algú que portar a la pràctica allò que legalment demanes sigui il·legal? D’aquí a prohibir els partits independentistes, hi ha un pas. Però si la Constitució els empara? Però si no poden dur a la pràctica allò que propugnen, no és com il·legalitzar-los, per no dir una cosa pitjor que ara callo?
Les persones habituades al debat en profunditat, les que senten la necessitat de no assumir idees per simple adscripció partidària, per simpatia amb els líders o per moda, normalment no se senten còmodes en la reducció a dues respostes. Els agrada (m’hi incloc) el matís, la ponderació, la via intermèdia que vol agafar el millor de cada opció. En el dia a dia al llarg de molts anys, jo mateix he actuat sovint d’aquesta manera. Encara que hi ha moments en què això esdevé impossible. Ho va ser durant el franquisme i, en la meva opinió, ho torna a ser ara. Aquella frase de Manuel Vázquez Moltalbán que es va fer famosa, tot i que ell la plantejava com a dubte, “Contra Franco vivíamos mejor?”, tenia una resposta afirmativa perquè la lluita contra el totalitarisme permetia la unitat de les consciències. Reprenent aquesta idea, jo crec que molts dels que dubten caldria que es plantegessin que la disjuntiva actual, tot i que va començar sent una reacció de protesta contra un partit, un govern i un tribunal (ni més ni menys que el Constitucional devaluat, en convertir-se en el lacai del partit!), en realitat s’ha transformat en un clam contra un règim que ha decidit tancar les vies a qualsevol proposta de millora legal, en qualsevol aspecte. El que hem vist durant aquests anys de manifestacions i queixes és que la Constitució de 1978, que per a molts (entre ells jo, que vaig fer campanya a favor d’ella i que vaig votar-la) era un punt de partida, per a un seguit de partits que s’han instal·lat en el poder i que viuen acomodats en les seves poltrones, s’ha convertit en un punt d’arribada. No més enllà. Si de cas, més ençà. I això és el que vivim avui, un retorn progressiu cap a pautes de comportament franquistes.
Els referèndums no s’interpreten com vol l’elector, sinó de la manera que ja ha dictaminat el poder i ha validat l’opinió pública. El referèndum per a la reforma política de 1976, convocat per Adolfo Suárez, tenia dues opcions (vegeu la imatge): els que votaven Sí, donaven suport a aquella primera reforma tímida que Suárez promovia (una reforma que no admetia totes les ideologies i que no considerava la possibilitat de cessions de poder a cap territori); els que votaven No, volien la continuïtat íntegra del franquisme. En aquest context, l’oposició democràtica, que estava lògicament contra aquesta llei de reforma, va adonar-se que no podia donar suport al No, perquè el seu vot seria llegit per tothom com un vot franquista, se sumaria als de Falange, Fuerza Nueva i la Hermandad de Excombatientes. Com que en aquell moment l’abstenció no la demanava ningú, va ser l’oposició qui va propugnar-la. Era la manera de diferenciar-se. És aquí on volia arribar. En l’actual context, l’abstenció és una opció que ja tenen ocupada els partidaris del sistema. No votar, encara que es puguin tenir ganes de quedar-se a casa, és votar que tot segueixi igual. No votar és estar d’acord amb les actituds antidemocràtiques del PP. No votar és estar d’acord amb un Tribunal Constitucional intervingut. No votar és la immobilitat de l’estatus dels que no volen perdre la llotja de privilegi en què una horrible dictadura i una imperfecta transició democràtica els va instal·lar. No votar és resignar-se a no poder instaurar mai una república. I, de passada, no votar és donar cobertura a totes les trames corruptes, a totes les clavegueres de l’estat, a tots els tractes discriminatoris davant la justícia. L’opció intel·ligent, la dels que volen diferenciar-se dels uns i dels altres, és precisament diferenciant-se’n d’una manera que també surti en la comptabilitat. I, com tothom sap, els que surten són els del Sí, els del No, els blancs, els nuls i les abstencions. Que cadascú faci el que li dicti la consciència. La meva em diu que cap demòcrata no pot deixar de votar, perquè les abstencions, fins i tot les dels que estan ingressats a la UCI dels hospitals, o els que s’han mort aquests dies però encara no han estat trets del cens electoral, seran comptats com a vots a favor del PP, donant-li crèdit perquè, tal com va polir-se l’estatut contra l’opinió de la majoria, es vegi amb avals de polir-se qualsevol altra cosa.