Una reflexió adreçada a aquells que dubten
La disputa política en què estem immersos des de fa uns quants anys, però que ha esdevingut, per raons òbvies, especialment intensa en els darrers mesos, i que tot fa l’efecte que assolirà el punt àlgid aquest proper setembre, té una versió reduïda en forma de guerra de conceptes. De què estem parlant quan parlem, avui, de problema català? Des de Madrid, i en general des de qualsevol altre punt, s’utilitzen indiscriminadament un seguit de paraules com si fossin ben bé sinònims: independentisme, secessionisme, separatisme i sobiranisme. Des de Catalunya mateix, encara que també hi ha qui els utilitza tots indiscriminadament, es prefereixen el primer i l’últim, que, a més, són els preferits per aquells que promouen el moviment.
Durant el franquisme, des de les instàncies oficials només s’utilitzava un d’aquests conceptes, el de separatisme. Els separatistes eren mals germans que no volien col·laborar al bé comú ni assumir la seva part en les càrregues familiars, que volien anar a la seva i desentendre’s de les obligacions familiars (de la gran família pàtria), entre les quals hi havia la fidelitat al règim i al seu cabdill, el compliment de la llei, l’assimilació de la cultura única i el pagament dels impostos. Jo mateix vaig ser educat així, si no fos que una professora meva, d’Història, a l’institut Narcís Oller de Valls, ens advertia: “No hi ha separatistes si abans no hi ha separadors”, entenent aquest darrer concepte en el sentit de discriminadors. El desig de separar-se, segons ella, derivava del rebuig a una situació en què no et senties tractat en igualtat de condicions. Fora del concepte separatisme, durant aquella època jo només coneixia els d’independència o independentisme, però aquest conceptes estaven reservats a grups clandestins i, per tant, d’abast molt minoritari.
Al llarg de tots aquests anys de democràcia, sota el paraigua de la Constitució espanyola de 1978, a una gran part de la població (catalana i espanyola) li podia semblar que havíem assolit una fórmula estable (l’estat de les autonomies). Hi havia una part de població que podia pensar que allò era massa; igual com hi havia una altra part de població que pensava que allò era poc. Però, en qualsevol cas, es tractava de dues postures força minoritàries, de manera que l’estabilitat semblava assegurada. Per aquest motiu, el concepte àmpliament estès pel franquisme (separatisme) va entrar en franca decadència, entre altres coses perquè se l’associava amb facilitat a tota la parafernàlia de la retòrica franquista: contubernio rojo-separatista, rojo, separatista y además masón, etc. En canvi, el concepte d’independència, bé que lentament, va anar fent-se un lloc.
Posats l’un al costat de l’altre, separatisme és un concepte negatiu mentre que independència és un concepte positiu. Mentre la separació és tinguda de manera habitual com el fracàs o la fi d’un projecte (d’una família, d’una comunitat d’interessos, d’una associació d’idees: els Beatles se separen; el PSUC separa, o expulsa, els membres del corrent anomenat prosoviètic; Disney parteix peres amb, o se separa de, Netflix; els essenis se separen de la secta farisaica el s. II aC), la independència té connotacions positives que s’associen a responsabilitat i llibertat. Els individus esdevenen legalment independents quan assoleixen la majoria d’edat. Aquesta independència esdevé a més fàctica, real, quan aquests mateixos individus obtenen recursos suficients per subsistir, és a dir, bàsicament, feina. La manca d’independència, és a dir, la dependència, és sempre vista com alguna cosa negativa. És dependent qui no té prou recursos propis per subsistir, qui té limitacions físiques o mentals, o qui té privació de drets individuals; o, parlant de col·lectivitats, qui no té personalitat jurídica o qui la té intervinguda. Pot ser il·lustratiu d’això que dic comprovar que molts carrers i places en tot el món són dedicats a la independència, moltes vegades sense que se sàpiga ben bé a quina independència (qui respecte de qui) es refereixen. Molts diaris es diuen L’independent (en espanyol, francès, anglès, etc.); no crec que n’hi hagi cap que es digui El dependent. Per això no ha d’estranyar que, mentre el concepte de separatisme quedés rellegat al bagul dels mals records de la tenebra franquista, el concepte d’independència s’anés fent forat en el debat polític i fins arribés a ser utilitzat amb una certa normalitat pels seus més reconsagrats enemics. Quan això es produïa (no podria precisar-ho amb exactitud, però ja devíem ser a finals dels vuitanta o començaments dels noranta), a mi em semblava que l’independentisme havia guanyat una primera batalla: la dels conceptes.
Dic tot això, però al mateix temps també dic que l’independentisme té, alhora, un problema conceptual. Si bé independència és vist per una gran majoria com un concepte positiu, la plasmació ideològica d’aquest concepte en la fórmula independentisme flaqueja. Aquest darrer concepte revela l’existència d’una ideologia partidària de la independència, però aquesta ideologia no existeix. Les persones, els partits, els moviments socials són democràtics, liberals, socialistes, cristians, comunistes, etc., cosa que implica que són partidaris d’una determinada fórmula d’organització social aquí i a Honolulú. Ser partidari de la independència (és a dir, de la no dependència) d’un territori respecte d’un altre, és un element circumstancial que té a veure amb la manca de solucions en la mútua relació d’aquests territoris. Quan la convivència esdevé impossible pren carta de naturalesa el desig d’independència. Una família, una comunitat d’interessos o un grup musical no es formen pensant en el moment de separar-se. Per això jo prefereixo explicar que no sóc independentista. M’han fet partidari de la independència de Catalunya els continus atacs a les diferents possibilitats d’entesa civilitzada plantejats al llarg d’aquestes dècades. Llavors, algú podria preguntar-se, no es pot ser independentista? És evident que la pregunta es contesta amb la simple observació de la realitat. Aquí i a altres parts del món hi ha persones que es consideren independentistes (generalment respecte d’una metròpoli), perquè no conceben altra possible organització del territori. Allò que consideren el seu país no pot trobar cap altra sortida que la independència. Qualsevol altra fórmula (autonomia, federalisme, etc.) la conceben com a transitòria, conjuntural o tàctica. Això, en el nostre cas, té un suport històric rellevant. El suposat matrimoni de Catalunya (de fet, de la Corona d’Aragó) no va ser un enllaç consentit i lliure (Isabel I i Ferran II no van conduir a la unitat real de l’estat), sinó per la força de les armes (després de la Guerra de Successió). Però aquí és evident que existeixen dos relats enfrontats que perviuen.
Crec que un dels avenços conceptuals que s’han produït en els darrers anys (ja fa més d’una dècada, de fet) ha estat la irrupció en el debat polític del nou concepte de sobiranisme, que a mi em sembla que supera tots els altres. Per a molts, imagino que aquest nou concepte està desproveït de sentit. En una democràcia ja se sap que la sobirania està en mans del poble; que les decisions es prenen votant. Per tant, tots els demòcrates són sobiranistes per definició. El concepte de sobiranisme té encara un altre problema. En altres latituds (per exemple, la República Francesa) és emprat en un sentit essencialista, com per bloquejar la independència de l’estat-nació enfront a la cessió de poder o competències davant organismes i tractats internacionals, i també enfront de la pèrdua de pes demogràfic i influència del nadius (dipositaris de les essències). Llavors, per què ha estat important, entre nosaltres, la irrupció d’aquest concepte en el debat polític? Estrictament parlant, sobiranisme no és sinònim d’independentisme. Com han comentat molts opinadors, el sobiranista, en el nostre cas concret, és partidari que Catalunya pugui votar, pugui decidir el seu futur. La independència de Catalunya respecte de l’estat espanyol només és una de les alternatives. El sobiranisme, explicat així, coincidiria amb l’espectre ideològic que abraçava l’Assemblea de Catalunya durant els darrers anys del franquisme, que reclamava el dret a l’autodeterminació per a Catalunya (dret que llavors subscrivien, entre altres, partits com el Moviment Socialista de Catalunya, el PSUC, la Federació Catalana del PSOE, el PTE, el MCC, CDC, el Front Nacional, el PSAN, UDC, ERC, el Partit Carlí, etc.). Per tant, és del tot evident que una cosa és estar a favor del dret a votar el futur i una altra de ben diferent és l’opció concreta per la independència. I és evident, també, que el percentatge de població que a Catalunya és partidària del dret a decidir (o d’autodeterminació), per tant, de la sobirania, s’acosta al 80%; mentre que els partidaris de la independència amb prou feines s’atansen al 50%.
Em preguntava fa un moment per què és important la irrupció en el debat polític del concepte de sobirania? La resposta la podem trobar cada dia en les declaracions dels polítics que se situen en el pol oposat, i dels mitjans que els fan de corifeus. Identifiquen sobiranisme amb independència. Per a ells, tot és el mateix; igual que en el franquisme qualsevol desviació ideològica era judeomasónica, rojoseparatista. A Espanya s’ha imposat la idea que la Constitució és irreformable, i que només pot ser interpretada en sentit restrictiu. Aquesta opinió no penja d’un fil, sinó que està sostinguda per les àmplies majories que voten PP, Ciutadans i PSOE (amb els seus col·legues del PSC, cosa que em produeix enorme tristesa). El PSOE ha arribat a l’extrem de preferir sostenir en el govern el seu adversari principal, podrit de corrupció, abans que obrir la mà a un moderat dret a decidir, que amb tota probabilitat, hauria conduït a una revisió de les relacions de Catalunya amb Espanya però difícilment a la separació. En aquest context, el dret a decidir, entès com un dret assumit per l’estat que doni lloc a l’exercici del dret de forma pactada esdevé una quimera. I, per tant, en aquest context, la paraula sobirania manté però alhora canvia de sentit.
I ara, per explicar-ho, retornaré als exemples que abans posava referits a formes de convivència més simples com ara una família, un grup musical o una empresa. En una parella unida legalment sota la fórmula del matrimoni, el dret al divorci (que a Espanya existeix des de 1981) implica que els dos membres tenen la clau del pany de la seva llibertat. La llei permet que, tots dos de comú acord, i si no hi ha acord, cadascú per separat, puguin decidir trencar el vincle. Això és el dret a l’autodeterminació, el dret a decidir; com si diguéssim, cada un dels membres de la parella té sobirania sobre si mateix. És el lògic i raonable en societats civilitzades. El simple reconeixement del dret al divorci era el reconeixement de la independència de cada un dels membres. La independència de cada membre no implica la separació, però sí la personalitat diferenciada, no subordinada. Per això jo penso que en l’actual context, els partidaris de la unitat innegociable d’Espanya han convertit, sense proposar-s’ho, la sobirania en un sinònim de facto d’independència. No deixen lloc a les terceres vies. O estàs amb mi, o estàs en contra meu, com diu l’Evangeli de Mateu. Recordem que l’Evangeli de Marc ho formula al revés, que encara és més contundent: “qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres”. És a dir, davant el tancament en banda de l’estat a qualsevol possibilitat de diàleg, els que hi ha entremig de les opcions extremes es veuen obligats a triar. Els autodeterministes no independentistes no tenen opció; l’estat (i tots els que li donen suport) els la nega. Davant d’aquest fet, poden seguir mantenint-se en una posició ambigua, per no barrejar-se amb aquells amb qui no estan d’acord. L’ambiguïtat, però, en política, sobretot en situacions molt polaritzades, és autodestructiva: els ambigus desapareixen del mapa. Poden cedir davant la força de l’estat, oposar-se a la independència si no hi ha un referèndum pactat; i, per tant, davant la impossibilitat d’això, alinear-se amb la reacció, que té una clara voluntat recentralitzadora. O poden entendre que en l’actual context l’única forma de sobirania que existeix és la independència. Davant les tres alternatives, jo no tinc cap dubte. La criminalització per part de l’estat d’aquells que l’únic que demanen és el dret a decidir ens ho posa ben fàcil.