El Procés català i les contradiccions del sistema

En l’intensíssim debat que vivim darrerament al voltant del procés polític que té Catalunya com a escenari, però que tindrà repercussions europees i que, per tant, manté expectants, i preocupats, els governs, els partits, els mitjans de comunicació i, per tant, els ciutadans de tot Europa, sovint es manifesta la idea que hi ha poca argumentació de fons, teòrica, i, en canvi, molt d’exabrupte per part de totes dues bandes. Em sembla que, si més no en part, és bastant lògic que sigui així, si més no estadísticament, perquè les portes del debat avui estan obertes a tothom, per mor de les escletxes que ens ofereixen les noves tecnologies. De tota manera, aquell twit que diu El senyor Tal és un grandíssim filldeputa, conviu amb articles de fons no mancats d’interès, amb preocupacions comprensibles i arguments sòlids. Tot i amb això, em fa l’efecte que, la part raonable i raonada d’aquest debat, que és la que a mi m’interessa més, peca d’algunes remarcables insuficiències. Una d’elles és que, cadascun dels opinadors parteix d’un determinat punt que no se sotmet a discussió, com és lògic que sigui. L’opinió sempre es basa sobre coses donades per sentades; per a alguns, allò que resulta indiscutible i, per tant, que ja no cal argumentar, és el dret a l’autodeterminació de Catalunya (i d’altres territoris en situació semblant); per a uns altres, allò indiscutible és la il•legalitat de totes les actuacions que es deriven del procés. En aquestes condicions, el debat difícilment pot intentar convèncer el contrari. Més aviat és un debat de cara a l’aparador del món, que pot tenir l’efecte col•lateral, desitjable, de fer decantar alguns indecisos.
M’he proposat escriure aquest article, no tenint en compte cap dels dos pressupòsits que he esmentat anteriorment. És a dir: no posant el dret d’autodeterminació com una qüestió irrenunciable, ni tampoc considerant que, exercir-lo ara i aquí, sigui necessàriament il•legal, sinó intentant posar aquestes dues qüestions sobre la mirada analítica.
Partiré d’un principi que a la majoria de la població crec que li deu semblar raonable. I és el que diu que la llei es fa perquè es compleixi, no perquè la complim quan ens doni la gana. Aquest és un principi que sovint utilitzen els qui donen suport a les actuacions del govern espanyol i del qual, per tant, els que mantenen l’actitud contrària necessiten defensar-se’n. Ho fan amb arguments diversos com ara: “el govern espanyol també se salta la llei (i en particular la Constitució), quan li dóna la gana”; o: “quan una llei és manifestament injusta, existeix el dret a vulnerar-la”; o, també: “hem proposat repetidament asseure’ns a negociar, per tal de fer les coses legalment, però a l’altra banda no hi ha hagut ningú amb voluntat negociadora”. Crec que tots aquests contaarguments, i d’altres, són certs, però no aconsegueixen desvirtuar l’argument original: les actuacions del Procés que vivim a Catalunya vulneren la Constitució que, avui per avui, és aplicable en el nostre país i que, a més, ha estat assumida, votant-la, per Catalunya.
És evident que els partidaris del dret a decidir, o directament de la independència de Catalunya, tenen altres arguments raonables que juguen al seu favor. Per exemple, que un dels pilars bàsics del sistema, la independència del poder judicial, ha estat repetidament vulnerat; o que les pràctiques de l’estat (entre elles la famosa operació Catalunya) vulneren la Constitució encara més que el mateix Procés. Però, al meu mode de veure, aquests arguments, que són lícits i vàlids, no ataquen de ple el nucli argumental de l’opinió contrària. De quina manera podríem reconduir, doncs, el debat?
A mi em sembla que les Constitucions, o altres formes de Lleis fonamentals dels estats, en principi han de respectar-se i, si es volen canviar, ha de fer-se pels canals que les mateixes lleis preveuen. Això no cal que sigui així exactament en les tradicions que es caracteritzen per donar a la lletra escrita una interpretació adequada a cada moment, no cenyida a la literalitat d’allò que diu el text. Fins i tot els textos que, per a una important quantitat de gent, diuen “veritats absolutes” (la Bíblia, la Torah o l’Alcorà, per exemple), se sotmeten a contínues exègesis sense necessitat de modificar-ne el text. Hi ha casos, però, en què el legislador ha preferit minimitzar les interpretacions i sotmetre els canvis que es proposin a rigorosos processos que en dificulten l’actualització. Quan això es produeix (i aquest seria el cas espanyol), la Llei resulta a la pràctica immodificable. Però convé tenir en compte algunes circumstàncies en què arribar a aquests extrems comporta un greu perill, tant per a la comunitat com per al mateix sistema democràtic. Quan això ocorre és fàcil arribar a una situació de bloqueig institucional. El recurs òptim és recórrer, llavors, al desbloqueig mitjançant la negociació civilitzada. Si això no és possible, com s’ha vist reiteradament en el nostre cas, llavors només es pot recórrer a la valentia moral i resoldre-ho per altres vies. En posaré quatre exemples:
1.- En principi, les lleis, i en particular les Constitucions, es fan per facilitar el govern de les comunitats humanes, particularment els estats. Quan es redacten i aproven aquestes lleis, no sempre es coneixen totes les circumstàncies que es poden produir en el futur. Pot passar que, en l’atzarós devenir polític d’una comunitat, l’aplicació estricta de la Constitució condueixi a una situació ingovernable. Per exemple, imaginem una Constitució que establís que la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat hagués de ser aprovada per majoria absoluta pel Congrés i pel Senat. Podem suposar que aquesta Constitució hagués estat aprovada en un moment en què el legislador només contemplava la possibilitat que a les dues cambres la majoria fos del mateix partit. Però les coses canvien. Imaginem que en aquest país que ara m’invento arriba un dia que una cambra és radicalment verda i l’altra, extremament blava; o al revés. I que, a més a més, el debat polític ha conduït les respectives postures a una progressiva radicalització, de manera que no es veuen possibilitats de pacte. Com que l’única solució possible és convocar noves eleccions, imaginem que per tres o quatre vegades es convoquen, amb resultats semblants. El país resulta ingovernable. La Constitució no serveix. Per tant, o s’asseuen a negociar els dos actors principals, o algú diferent a aquests dos actors haurà de promoure alguna cosa. Per exemple: una revolta cívica.
2.- Ara imaginem el cas d’un país en què, per mor de l’evolució de les coses, es produís la paradoxa que una majoria de la població pensa d’una determinada manera en un tema, però la Constitució (votada democràticament en seu dia) ho estableix de manera contrària, alhora que els mecanismes de reforma constitucional impedeixen que es produeixi la necessària reforma que adeqüi la llei a la nova realitat. Per exemple, imaginem una Constitució monàrquica (hem de suposar que quan va aprovar-se, la població era majoritàriament monàrquica), en un país que per diverses raons la ciutadania ha perdut la confiança en la monarquia. Imaginem que les enquestes diuen que un 80% dels ciutadans són partidaris de la República. En virtut del sistema electoral, en el Parlament d’aquell país l’opció republicana no té majoria suficient per ni tan sols plantejar la reforma. Els monàrquics, però, ni tan sols accepten negociar un possible procés; ni tan sols, un procés en què ells poguessin establir les formes. Per a ells, la monarquia és intocable. Davant d’aquesta postura, de constitucionalitat inequívoca, però d’obstrucció absoluta a la legitimitat democràtica, només hi ha una resposta possible: la revolta democràtica.
3.- Ara imaginem el cas d’una Constitució, com totes les dels altres exemples aprovada en el seu dia per la població, que estableixi un determinat principi, com ara que tal ciutat és la capital de l’estat; o que tal religió serà tinguda en una consideració especial. Imaginem que durant molts anys, ningú no qüestiona això, perquè ja els està bé o perquè ja hi estan acostumats. Però un bon dia es qüestiona i llavors es posa en evidència una cosa a la qual abans ningú no havi donat importància: que la Constitució estableix una fórmula específica perquè aquella qüestió sigui irreformable. Imaginem que la Constitució establís que Tal ciutat és la capital estatal (com diu l’art. 5 de la Constitució espanyola) i que, alhora, un altre article digués que aquest punt no pot ser mai reformable. Doncs bé, això, que la Constitució espanyola no ho diu per a la capitalitat, sí que ho diu per a la integritat territorial. Podria passar que un bon dia tots els ciutadans espanyols estiguessin d’acord que cal deixar fora de l’estat algun territori; per exemple, la ciutat de Melilla. No importaria que ho volgués l’absoluta majoria de la població. L’article 8 delega en les Forces Armades la defensa de la integritat territorial. Podria fer-se altra cosa que rebel•lar-se democràticament contra aquest article?
4.- Per acabar aquesta sèrie de supòsits, sorgits tots de la meva ment fantasiosa, ara podem imaginar una situació en què la Constitució es contradís a si mateixa i no hi hagués manera de resoldre-ho seguint els procediments establerts per la mateixa Constitució. Per exemple, imaginem que la Constitució estableix la llibertat d’expressió, de reunió, d’associació i totes les llibertats democràtiques homologades. Fruit d’això, i a l’empara d’aquesta Constitució, es creen grups polítics diversos defensant totes les opcions imaginables. Ara suposem que una opció que en un principi semblava inviable, que comptava amb poc suport, en un moment posterior aconsegueix un suport important. Pot una Constitució prohibir l’aplicació d’una ideologia que la mateix Constitució protegeix? Per exemple, imaginem que un bon dia a la veïna República Francesa guanya les eleccions un partit monàrquic. Ja sé que és molt suposar. Però en principi, la legislació francesa permet que els monàrquics s’expressin, s’associïn, participin a les eleccions, sempre que ho facin pacíficament i pels conductes legals. Podem arribar a pensar que si algun dia passés això algú digués: “No, ho sento, encara que ho vulgui la majoria, això és impossible”? En un sistema democràtic, les ideologies no democràtiques directament es prohibeixen. Totes les altres, no només s’autoritzen sinó que, en cas d’arribar a obtenir la majoria, han de tenir via lliure per aplicar la seva política. Si no és així, no tan sols s’incorre en una contradicció legal (es tolera la ideologia però s’impedeix aplicar-la), sinó que es posa en perill el sistema, ja que es permet que una ideologia es difongui tot i saber que després se n’impedirà la seva posada en pràctica. Per tant, és del tot incongruent que una ideologia democràtica, que utilitza canals democràtics per explicar-se, que no pretén substituir la democràcia per una altra cosa, si un dia assoleix la majoria no pugui implementar el seu pensament. Imaginem ara l’esforç que ha fet molta gent, en diferents països del món democràtic, per eradicar el terrorisme. El principal argument sempre era: “no utilitzeu la violència; utilitzeu els canals democràtics i pacífics”. Dir ara als partidaris de la independència de Catalunya, quan tenen una possibilitat d’aconseguir-ho pacíficament, que això no és possible i mai serà possible (Rajoy dixit), no és una manera de dir-los: “Si voleu això, ja us diem ara que democràticament i pacíficament no podrà ser”. No ho trobeu enormement perillós, per a la democràcia, que una ideologia legal resulti legalment impossible d’implementar-se?
He exposat unes situacions més o menys abstractes, posant-hi una mica d’imaginació (l’abstracció i la imaginació serveixen, sovint, perquè coses que no es veien quan es miraven des de la perspectiva d’allò concret, resultin diàfanes i clares quan s’adopta una altra mirada), en què la via constitucional queda exhaurida. Se’n pot sortir, si les parts contendents volen, per la via del diàleg i el pacte. Si no és així, la part que se sent avalada per l’opinió de la ciutadania té tota la legitimitat per emprendre els canvis en solitari, sempre intentant garantir al màxim els procediments democràtics, però amb la perfecta consciència que, si l’altra part es nega a participar, algunes d’aquestes garanties no podran ser absolutes.
Com el lector haurà pogut anar comprovant, totes quatre possibilitats es donen en el cas que ara ens ocupa. Ens trobem, d’una banda, en un país ingovernable. El funcionament de les institucions està bloquejat. El govern de l’estat va pensar que tot plegat duraria quatre dies i per això va aventurar-se per aquest camí. En l’actualitat, la situació es manté només perquè, tant a nivell d’estat com de Catalunya funcionen pactes que, en una situació normal estarien radicalment enfrontats. No seria normal que els votants socialistes tinguessin la garantia que els vots no serveixen per sostenir el govern del seu etern rival? O que els votants de la CUP no haguessin d’empassar-se alguns gripaus procedents de l’actual govern de la Generalitat? I recíprocament, és clar. Vivim, per tant, una situació anòmala i, mentre no es voti (si s’impedeix el referèndum) l’anomalia persistirà, la ingovernabilitat s’agreujarà i tothom (catalans i espanyols; empresaris i treballadors; dretes i esquerres) hi perdrà.
La Constitució espanyola, gràcies a l’esforç d’una majoria de polítics a interpretar-la en sentit regressiu, ha esdevingut ineficaç. El sistema ha resultat víctima de les seves pròpies contradiccions. M’esbalaeixo només de veure quanta ceguesa hi ha no només en polítics, sinó en articulistes i teòrics pensadors d’allà i d’aquí. Com ha dit molta gent, sense la sentència del Tribunal Constitucional al moderat estatut d’autonomia de 2006, ara no seríem aquí. La majoria de la població llavors ja s’acontentava amb aquella petita passa. El PP i els que li donen suport, no va voler i ara ens trobem, tots plegats, en un atzucac, un carreró sense sortida. Si tu entres en un carrer sense sortida, les alternatives que et queden són clares: o et deixes agafar i acceptes, rendint-te, la humiliació que això representa; o t’enfrontes al perseguidor; o tires a terra la paret que t’impedeix passar i saltes a l’altra banda. A mi em sembla que la menys dolenta és aquesta darrera.