Dos poemes de vila i deu pensaments educatius
21 Juliol, 2008 17:17
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Com em passen alhora
Com em passen alhora
batalls pel meu cap,
em fan més sensat,
més tou i més soca.
Com em diuen ara
paraules semblants,
agulles de calça,
corbes i gegants.
Engego col·loquis,
sota dels terrats,
amb lluernes guerxes
i un cuc espantat.
Remiro la cambra
d'on surten els grans,
vestits de cogombres,
ben farcits de blat.
La finestra és oberta
i, cortina com cal,
la feia l'aranya
saltant i ballant.
Pel carrer, trafeguen,
sempre, aquells vianants
que passen i miren,
portant llur combat.
Esguardo i malfio
les hores de llum
i sóc a la porta
on entren els rucs.
Com vull traspassar-la,
com miro a reüll,
encara és tancada
per als menys sabuts.
Sols fila una escletxa
la pols amb la llum
i fa unes puntades
abans de fer un cluc.
Afora deleixo
enmig de cent muts
que parlen, amb gestos,
d'un poble faldut.
Expliquen històries
difícils de creure,
entre gent del sud
i noies jueves.
De vegades gosa
venir un benestant,
ens fa cent negocis,
però no ens fa mal.
Sabeu
Sabeu, la vila on visc,
és fulla que s'envola
i torna a casa sola
sense cap compromís.
És pedra que anirà
per l'aigua emportada,
en arribar a la mar,
la mar vol portar a casa.
Sabeu, la vila on visc,
és com llambric golosa,
camina cap al cim
i deixa arreu la brossa.
És com nau en el sec
que el vent d'hivern esmola,
li rentarà una galta
i l'altra me li espolsa.
Sabeu, la vila on visc,
és com gegant que dorm,
s'estira cap al nord,
estripa mig llençol.
És com la vella lloca
que deixa anar els seus ous
i estima posar posta
amb altres que són nous.
Sabeu, la vila on visc
es vol mirar al mirall
posat a dalt els núvols,
això és ben estrany.
No ha estat ni està
parada en ses grandeses,
és vila que adormeix
farcida de promeses.
Pensaments educatius
No patiu per ensenyar, ells no es posaran malalts.
Amb un llapis, es pot aprendre a viatjar.
Per ensenyar una mica, tampoc cal despullar-se.
L'únic examen que no ha de faltar és el de consciència.
Tots els alumnes saben on són, pocs ho arriben a comprendre.
Els alumnes no són estranys, tenen cara i veïns.
Podeu deixar que manin, però que no es noti.
La feina és el cordó umbilical amb la terra.
Cap alumne sap on trobarà la millor porta per sortir, però la busca.
És més senzill llençar pedres que fer una carretera.
Dos poemes emmarats i deu epitafis
19 Juliol, 2008 08:11
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Mare, que jo vull ser
Mare, que jo vull ser
capità d'inquieta nau
per a dormir entre ones,
per trobar glòria i palau.
Cercaré a totes les platges
les recances, els oblits,
els vessaré mar endins
guarnits de força i coratge.
Mare, que jo vull ser,
dels lladres, el capità,
com les joies els prendré
per dur-les on viu la fam.
Allí els pobres honraré,
els ompliré de mancances,
els donaré les mil llances
per lluitar sense cap fe.
Mare, que jo vull ser
el jovent que s'enamora,
a la noia, acarona
i li conta els seus delers.
Dona'm força mare gran
perquè, en la darrera empresa,
em temo, pel molt que pesa,
que forces em mancaran.
Mare, que ja l'he vist
Mare, que ja l'he vist
camí avall, portant la gerra
i per l'aire que menava
semblava anar sense peus.
Mare, que ja l'he vist
amb un cistell a la plaça,
duia la cara esblaimada,
un fil de veu, un neguit.
Mare, que ja l'he vist
el diumenge a la missa,
tenia les mans creuades,
els ulls enfilats al cel.
Mare, que ja l'he vist
anar de bracet a l'era
i, quan passava riallera,
m'ha sagnat dolor al pit.
Epitafis
He perdut força elasticitat.
Dubto de la meva identitat.
He aconseguit treure'm la sogra del davant.
El veí diu que no em pot veure de cap manera.
Encara tinc molt per pagar.
Hem ajornat la desfilada.
Ja m'ho esperava: No hi ha aigua corrent!
Ara mateix, no recordo el que feia abans.
He decidit matar el temps.
Voteu-me, no us decebré.
Dos poemes de juliol i deu pensaments divins
17 Juliol, 2008 11:29
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
L'estiu
L'estiu em porta per carrers foscos,
em pren la mà, empeny
per pensaments enlairats, arriscats,
tot i deixant-me cada matí.
Em socarrima la pell,
una pell ciutadana, sensible
que no gosa ser volguda pel sol
i ressegueix l'ombra de les cases.
Els matins d'estiu són dormilegues,
pesadament, s'acosten les hores,
cada cop es fan més feixugues,
fins al capvespre.
Llavors, el dia pren nou caire,
mosquits envaeixen l'aire,
els carrers s'omplen
de pells seques i cremades.
Els llums s'encenen
després de fer cent ganyotes,
les cadires surten
de les cases on sojornen.
La dolçor de la nit
omple el poble de gom a gom
de mirades més fresquívoles,
de vianants més lleugers.
Les places s'emplenen
d'un seguit de jocs infantils
i, els més assenyats,
fans escarafalls entorn del cafè.
A l'estiu, el llit és mandrós,
ple de punxes, neguitós,
la gent no té pressa en jaure,
la nit s'escurça, just enmig.
És temps de deslliurament,
de seure, de l'amor,
del menjar lleuger,
del pas cansat.
A l'estiu, de les cases, les parpelles
veureu voleiant al compàs del vent suau,
els llavis polsimats, ben desclosos,
un fil, tot nuat, fent de brocat.
Un estol de minyones bronzejades
resseguides d'uns al·lots fent de ramat,
unes velles ajupides, clenxinades,
amb uns dits plens de fils i de brodats.
A l'estiu, pren nou caire aquest poble,
descobreix, si te s'acut, els carrerons,
vells els llums, noves cares, un viatge
que s'esmuny, arran les cases, quan pren la son.
L'estiu s'enduu
L'estiu s'enduu, pesat i bru,
cada floquet del cos cansat,
ens deixa, alhora, sol i batut
qui ahir era l'orgullós blat.
S'enduu la neu i aquella gràcia
que fan les noies en frec de mans,
ens deixa, ara, tota fal·làcia,
com puja i baixa pel nostre cap.
L'estiu s'enduu la gent de casa
dintre les llaunes, els envelats,
els deixa vora d'aquella platja,
en poble amable, en un serrat.
S'enduu, amb ell, tota enyorança,
marcarà els temps menys oblidats,
és un gemec cap a la infància
on pertanyíem a altres camps.
L'estiu s'enduu les vestimentes
i les ganyotes d'un saber estar,
fa créixer, ensems, a tots els homes
aquella dèria de llibertat.
S'enduu les formes i les amaga
sota una ombra del bosc preat,
ara ja tot ell ho amanyaga,
omple les golfes de benestar.
L'estiu escriu, dalt la cimera,
les hores baixes de vanitat,
ara les crema sense foguera
perquè ell és, mai et fa mal.
Pensaments divins
Si ets bon creador, t'estalvies el copyright.
He trobat el bé, no us diré en quines condicions.
Estic a la glòria, però no puc continuar gaire estona.
Déu només compra loteria del seu Fill petit.
Sant Pere té problemes laborals, volen posar porters automàtics.
Necessiten periodista, agosarat, per fer cròniques divines.
Déu té revolta al cel, els àngels volen vestits de marca.
Satanàs està preocupat, té sis dimonis amb al·lèrgia al sofre.
Satanàs busca esquirol que encengui les calderes a l'agost.
Déu vol ampliar el cel, té ocupes al seu jardí.
Dos poemes de cuca i deu pensaments educatius
14 Juliol, 2008 18:12
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
On ets?
On ets,
que no et veig,
cuca dolça?
Ja la nit,
sense tu,
tot és fosca.
T'he cercat,
a l'estiu,
per indrets,
no he sabut
on trobar
el fanalet.
Els camins
ja no són
els d'abans,
tan bonics,
plens de verd,
il·luminats.
Ara els veig
de color
esmarronit
i tan buits
de passeig
per la nit.
Polsims de llum
Cuca dolça,
inquieta nit,
com traspassen,
nens i crits.
Com la lluna
manifesta
el seu encís
i rodola
i navega
entre cims.
I tu, cuca,
com t'amagues,
sense fums,
pregonant,
entre foscors,
polsims de llum.
Pensaments educatius
Quatre llibres pesen més que les ganes d'obrir-los.
No hem de caure en la temptació d'ensenyar massa de pressa.
No és bona una concentració de savis en tan poc espai.
Suporto els alumnes dolents, però no els estrafolaris.
Un cabell blanc assenyala que és hora d'asseure's.
Una pilota vella entreté més joves que un llibre nou.
El mestre vol que sigui savi, el pare esportista.
Han llegit una estona, és hora de pensar amb el mareig.
Tots volen aprendre, és possible que un ho intenti.
He begut al pou de la saviesa, ara no me'n recordo perquè ho he fet.
Dos poemes de mirar i deu epitafis
10 Juliol, 2008 12:00
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
El defugir la mirada
El defugir la mirada
tanca amb clau el vell secret
perquè encara no ha sofert
el deler de ser estimada.
Amb flaire d'enamorada,
cercaràs, dintre el tancat,
aquella flor encisada,
et dirà on reposar.
Desperta fada dels somnis
car hi ha, enmig del bosc,
un jovent, es va fent home,
anirà prenent-te el cor.
El núvol
El núvol trenca aquell blau,
per a trobar-se amb la lluna,
quan ja era molt a prop,
s'avergonyeix, es desfà.
Jo també he de trencar
el silenci que m'ofega
per trobar-te en el mirar,
per fugir després de pressa.
Anar pel cel i cercar
el missatge de la rosa,
si avui, el cos fa nosa
el desig mai en farà.
Epitafis
Darrerament em mostro més tranquil.
És lamentable, tinc munió de cèl·lules mortes.
He decidit no fer cas dels consells mèdics.
Si voleu dir-me quelcom, canteu.
Estic rebaixant-me contínuament.
Ho deia l'àvia: Necessites una mica més de carn!
Vaig venir només per provar-ho.
He trobat núvia, és força prima.
Demà obriré a primera hora.
Sí, dona, sí; sóc un dropo.
Dos poemes de campanar i deu pensaments divins
09 Juliol, 2008 10:00
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Dues senyores
Dues senyores, molt galanes,
de sempre, a la plaça estant,
ens desperten quan hi ha festa,
mai no paren de tombar.
L'una és jove i cridaire,
l'altra més minsa per força,
té la galta badocada,
ja no xiscla amb tanta gràcia.
Una porta vestit nou,
vestit vell en porta l'altra,
el seu amo no té prou
per a mudar-les alhora.
Una ens portarà a la festa,
l'altra bé si deixa dur,
una quan repica riu,
l'altra quan repica plora.
Abans eren festejades
pels joves més coratjosos,
ara resten sempre soles
per ballar només un to.
Campanes del campanar
on el temps detura, encalla,
feu-me sentir altra vegada,
rei feliç, sense manar.
El campanar
El campanar s'aixeca fresquívol
en una plaça on regna el catau,
uns, que envelleixen, emplenen les taules
i, sense cap pressa, arriben on cal.
Faran de la casa, la casa d'un rei,
de les velles terres, terres de tresor,
com les veus s'aixequen, com passen les hores,
un que se'ls escolta somia i es dol.
Poble on sojorno, tu que els acarones,
amb seny de marona calles i somrius,
no em facis pensar, pensar és massa cosa,
aquí, a la plaça, tot és fer l'oblit.
Pensaments divins
Déu està sol, dorm molt malament.
Procureu no ofendre Déu, darrerament el noto molt sensible.
El dimoni em guanya, fa tan bé les enganyifes.
He provat de vendre l'ànima, el preu era massa baix.
Satanàs no ploris, jo també perdo sovint.
Si aneu al cel, no us descuideu el rosari.
Procureu que Jesús no us faci la cadira.
Estic estudiant amb Satanàs el pressupost d'una bomba de calor.
Satanàs està trist, Déu ha prohibit fumar a la sala de calderes.
El darrer disgust, Déu va canviar set planetes de lloc.
Dos poemes de pas i deu pensaments educatius
08 Juliol, 2008 12:19
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Caminant
Caminant d'un país on el fred
tot ho perd i res troba a mesura,
on s'escau el reviure, el dret
d'oblidar tots els somnis i es cura.
He trobat, a la nit, el silenci i el cos,
com m'estima i vetlla pels nostres,
he cercat sota l'ombra del xop el redós
amb les flaires del poble antic i mediocre.
Per la vall m'has portat, has sabut
empaitar, esquinçar nostres coses,
m'has donat a conèixer: Ser mut
no és res més que vagar per les ombres!
Un tenir por dels altres, del jo,
aixecar-se malalt i, pensar-se:
La culpa la tenen els altres,
puix nosaltres ja fem la missió!
És plorar a l'albada i ser lluny
de la plaça, l'església, l'ermita,
és remirar, per despit, el retall
d'aquell sol que ara besa la terra.
És voler retrobar-te amb els teus
per sentir, tot d'un cop, melangia.
Cap a casa
Entre una passa, una altra,
sento l'aire arraulit,
és per trobar aquell delit
de caminar cap a casa.
El meu cos de presoner,
com trontolla aquí sota,
però esglai ja quasi es torna
en emprendre el coster.
A l'església, els angelets
li faran, de nou, la llum
si és que encara arriben fums
i caliu de viatgers.
Quan la porta tornarà
per obrir-se als amics,
sentirem com uns neguits
i la llàgrima hi serà.
Quan la torre d'homenatge
no sigui més esberlada,
ens prendrà de nou la gana:
Ser criats, servents, patges!
Quan la plaça solellada,
esdevingui en un voler
vull ser amb tot el deler
d'aquella jovial diada.
Entre una passa, una altra,
el meu pit emprèn el vol,
cerco la pausa, el so,
el somrís de la mar blava.
Runes han de ser els murs
on descansaran, lleugers,
guerrers captaires de llum,
els qui foren fugissers,
ara volen aixopluc,
esdevenir vells vençuts
per tornar-se cavallers.
Pensaments educatius
Regalar el vostre temps ja és un signe de déus.
Cap classe hauria d'acabar amb tanta satisfacció.
Amb 3.600 segons, poden passar tota mena d'aventures.
No penséssiu que, aprendre, sigui, absolutament, necessari.
Les classes no són per a gegants, tindrien el sostre ple de bonys.
Davant d'un alumne, massa dotat, només us cal ensenyar les dents.
Sento les queixes dels alumnes, endevino que encara no en saben prou.
L'escola no deixa de ser el racó de les preuades intencions.
És trist parlar prou i no conversar sinó amb tu.
Les orenetes no volen l'escola, se'n van quan comença.
Dos poemes de camí i deu epitafis
05 Juliol, 2008 18:16
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Camins del mar
Camins del mar,
porteu-me a casa,
ara es fa tard.
Ella m'esguarda,
el cor al puny,
ben estrebat.
M'he llevat d'hora,
prenent la barca
tot d'amagat.
La mar molt negra,
els llavis forts,
en fred, suat.
Cal fer la pesca
per un minyó
prim i malalt.
Tot ho precisa
i mai l'amor
s'ha d'aturar.
Trencaré el vent,
al déu marí,
faré callar.
Trauré el remei
perquè la força
no mancarà.
Mentre, la lluna,
d'un núvol negre,
surt per mirar
com una barca,
plena de peixos,
dibuixa el mar.
Camina davant el ruc
Camina davant el ruc,
darrere segueixo jo,
com s'esbatussa les mosques,
com espanta els borinots.
Quina munió d'avantatges,
caminar a les quatre potes,
gaudir de cues prou llargues
per netejar les espatlles.
Tenir el menjar a l'abast,
dormir tot damunt la palla,
tenir un cant tan pertinaç,
estalviar la quincalla.
Però, ai, ser presoner
de la casa, de l'arada,
portar pes damunt el llom,
ben clavada la sabata.
Deixar la pell cada mes
sense gaudir d'amistança,
romandre mut a la cambra,
ser escarni de canalla.
Ser exemple negatiu,
heroi perdut, impotent,
ser per sempre un orellut,
cara al sol, esquena al vent.
Mira, m'ho veig pelut,
em quedaré amb plena gana,
triaré la forma humana,
em dol, no faré de ruc.
Epitafis
Si et costa morir-te, signa un crèdit milionari.
Estic a punt per anar al cel, a quina porta embarco?
Arriba el fi del món, però no avança.
Necessito dos crèdits per ser mort titulat.
Fa sis anys que rebo cartes de condol.
Si us plau, senyora; el seu marit és el del costat.
Fa dies que no faig el llit.
He aconseguit reduir la taxa de colesterol.
No estigueu tristos, ja vindreu.
El meu diagnòstic és: Estable!
Dos poemes dolços i deu pensaments divins
03 Juliol, 2008 09:58
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Ai, si pogués veure
Ai, si pogués veure
el fuet que estova,
el que pensa el riu
quan la mar s'apropa,
els daurats cabells
que la brisa envola.
Si pogués comptar
els dies d'espera,
els bitllets trencats,
tots a casa teva,
el comiat poruc
amb galta vermella.
Si pogués saber
on mon cos volgués
romandre callat
prop de la drecera
on a pujar vas,
caminet de l'era.
Ai, si pogués
vinclar-te l'esquena,
recolzar-me en tu,
esbrinar la vera
munió d'aquests somnis,
fruit de primavera.
Allí, al redós
d'aquella pineda,
posar-te les mans,
una a cada orella
per dir-te: Jo vull
guarir aquesta pena!
Si pogués volar,
dalt de la cimera,
plantaria allí
la nostra senyera
que parla d'amor,
de serf i de reina.
Si pogués morir,
voldria a la serra
besar amb l'alè,
esdevindre cendra
per a pujar als arbres,
per baixar a la terra.
Si pogués entrar
dintre de la teva
manera d'obrar,
fóra la primera
forma d'estimar,
dolça dona meva.
Cada engruna
Cada engruna d'aquest cel
em parla, dona, de vós,
cada espurna d'aquest foc
du segells del vostre nom.
I per l'aire que penetra,
dolçament, fins al meu cor,
veig empremtes de la cara,
les tebieses de l'amor.
Du la flaire nom de dona
per les cruïlles on vaig,
deixa el vent retalls de roba,
com defugen de les mans.
Quan l'aigua el rierol passa,
quan s'atura sota el pont,
du en el so la melangia,
es desfà en sentir aquell nom.
El cant esquitxant silencis,
com s'apropa per on vaig,
desdibuixa simfonia
per anar a dormir al meu braç.
Vostre nom és fantasia
que s'enlaira i, gronxant,
em transporta dia a dia
del ponent cap al llevant.
Vostre nom és ma feblesa,
ma grandària, em fa grat
cada hora, quan em besa
vostra presència cabdal.
És tan poc una paraula,
és una cosa tan gran,
en sentir-la, tot ho buida,
tot ho emplena d'un nou cant.
Pensaments divins
Els diumenges prego, però els dilluns he d'anar a la feina.
Déu no té problemes, només guarda els nostres.
Jesús no condueix, tindria problemes en els controls.
Satanàs no vol ballar, sempre li toca la lletja.
El cel és un port franc, allí no paga ni Déu.
Fa sis mesos que estic empaquetant pecats, no em caben enlloc.
He parlat amb Satanàs, li'n falten tres per omplir l'autocar.
Déu sap que aprenc poc, em posarà deures a l'altra vida.
Necessito aura petita per impressionar una jove.
Li he demanat a Déu un altre cos, no he passat l'I.T.V.
Dos poemes de calor i deu pensaments educatius
01 Juliol, 2008 10:25
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
El sol
El sol arriba, potser,
darrere de l'últim prat,
a la casa més humil,
es perdrà vora el palau.
El sol ens porta, potser,
el millor dels abrigalls,
una esquerda de plaer,
ens convé no aglutinar.
El sol ens dirà, potser,
que ara puja, ara cau,
com un dia és massa temps
per anar atrafegat.
El sol es riurà, potser,
de la dèria dels humans
puix no acaben de saber
la infinita majestat.
El sol ens mira, potser,
ens acull vora el seu pit,
és així: galant, desprès,
saludable i fugitiu.
El sol escriu, potser,
amb una ratlla infinita,
les memòries d'un guerrer
o les cartes a una amiga.
El sol passarà també,
amb els ulls, cap al demà,
ben pensat ni deu saber,
encara, on anirà.
El sol oblida, potser,
les ofrenes vanitoses,
totes aquelles coses
que mai hauríem de fer.
El sol demana, potser
una eterna primavera,
una pena passatgera,
un estar menys compromès.
El sol escolta, potser,
a les veus encisadores,
a fosques enriquidores,
a noies, al seu voler.
El sol finirà, potser,
demà, el cor pensatiu,
el recolliment del riu,
tota la força de ser.
Ets aquí
Ets aquí, on jo volia,
asseguda en el portal,
verda clara la faldilla,
tot mirant cap a llevant.
Ulls ben plens de l'enyorança,
els pits d'aire fresc de mar,
els dits filosos de llana,
el ventre pres de la fam.
Somnis llargs, sota teulada,
per un jorn que arriba tard,
una pell bruna i torrada
amb un ròssec a la sang.
Ai de tu, germana trista,
com s'hauran fuitat els anys,
fonedisses mil empreses
per acabar tot plorant.
Pensaments educatius
Cap rei entraria en una classe sense perdre la seva.
Tinc un alumne valent, l'he posat de mestre de suport.
Irracionalment, un dia de pluja es va emplenar la classe.
Volen que lluiti i em neguen fer presoners.
És tan bonic ser mestre que ploro si plego d'hora.
Tinc un bon alumne, he provat de conservar-lo amb sal.
Mireu si volen aprendre que em lleven les idees de les mans.
Cap alumne és malfeiner, només li pesen massa els conceptes.
Mesureu els alumnes amb ulls tancats i orelles obertes.
Seria bon mestre si no tingués alumnes exigents.