Dos poemes de ploure i deu epitafis
29 Octubre, 2011 06:49
Publicat per jjroca,
Poemes i pensaments
Llença aigua
En el cim, del tot confós,
un vell núvol s'acomoda,
sent, de prop, que arriba l'hora
de complir tracte gloriós.
Sant Pere, veieu com crida,
mala veu la deixa anar,
no és aquest el tarannà,
però la feina l'obliga.
Poca aigua, massa camps,
és hora de fer mullat,
té pensament esguerrat,
avorrit del poble humà.
No voldria ni escoltar,
no voldria ni sentir,
però Déu li parla clar:
Pere, no han de patir!
Rancuniós, aixeca el cap,
mana tocar les trompetes,
els tambors, les panderetes,
la gresca tira endavant.
Quan la música ressona,
engrescada, dalt del cel,
tot el núvol vol ser mel,
llença aigua de la bona.
Com corren tots els pagesos,
com s'omplen totes les fonts,
com riuen tots els turons,
com fugen els malentesos.
Tot plovent
Trenca el tel el caragol,
aixeca el cap la ginesta,
cada vall és una festa,
una festa sense sol.
Les formigues cerquen fulles,
aixopluc totes les aus,
fins diria que les naus
volen noves aventures.
La pluja recorre, encara,
la meitat del pensament,
que pobra és aquesta gent,
tot plovent, fan mala cara.
Corren els rius sense pressa,
cantussegen els rierols,
encara dirà la vella:
Ni puc seure al carreró!
Epitafis
He oblidat on em vaig quedar.
Porto un embolic amb els anys.
Sí, senyora, sí; sóc jo mateix.
Records a tots els presents.
Sobretot, no facis tard.
Per fi, respiro tranquil.
Per anar a l’ infern, decanteu a l'esquerra.
No descarto tocar el dos.
Vull aprendre a cantar.
Ho sento, no he menjat res.