Dos poemes trencats i deu epitafis

17 Febrer, 2011 13:17
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Mal llamp

 

Com surt el sol, remuntarà la serra

deixant arreu: la força, el despit,

enllà la lluna, resta el gran esperit,

dessota un arbre que plora i s’esguerra.

Va ser un mal llamp tossut, manifasser,

qui va esclatar enmig de la tempesta,

buscà un jovent amb la brancada verda,

allí, es llençà, furiós i tafaner.

Partí la branca, caigué damunt la terra,

el dolç ocell esclata un piular trist,

mireu el niu, de sobte, mig partit

amb els tres ous sembrats damunt de l’herba.

Amb el pic suau, veieu: els acarona,

estan allí, ningú els podrà salvar,

l’arbre s’ho mira, cent fulles deixa anar,

vol amagar els fills a sa marona.

 

Mon déu Èol

 

El déu Èol esclata de neguit

quan porta l’aire, davalla per la serra,

cercant el buit, delera per omplir,

com s’entrebanca, anant a ran de terra.

S’endu la tanca, la porta de la casa,

unes cortines, també mig fumeral,

és un sapastre, vestit de vent de dalt,

no sabrà mai deixar res bo quan passa.

El déu marí li mana comptar onades,

de tant en tant, el deixa castigat,

és mal alumne, un jove complicat

no vol saber, ni escolta les demandes.

De petitet, el pare Zeus l’obliga

a feinejar sense deixar racons,

ell viatja així, amb nobles intencions,

però el seu pas és força i ferida.

Mon déu Èol recorda els miserables,

els qui vivim en casetes de fang,

deixa gaudir els pobres vilatans,

sense neguit, també ens arriba l’aire!

 

Epitafis

 

Això, és com un fons d’inversions.

Reconec que no va ser una mort espectacular.

M’estic quedant en un no res.

He declarat la setmana sense flors.

Un dia, em van dir una missa.

Ara, resulta que la veïna està casada.

En podria dir de coses!

Ni sé com me’n sortiré!

Hauria de fer-me amic d’un dentista.

No tinc massa clar quan he de cobrar.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















El masculí de gata: