Dos poemes de pluja i deu epitafis

23 Octubre, 2010 11:08
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

 

Les demandes

 

Aplegades les demandes

a la casa de Sant Pere,

es posa, sense pensar-hi,

a complir amb tot el deure.

Uns demanen un poal,

altres la bóta de fusta,

un fidel demana un riu,

no cal dir com es belluga.

Obre les portes del cel,

arrenglera tots els núvols,

treu la trompeta, els tambors

per començar amb tots els trumfos.

Engega nova partida

amb baralla principal,

els qui guanyen són de dalt,

els qui ploren són gent minsa.

Cansat de llençar-ho tot,

recollirà el que li plau,

del més pobre, l’ oració,

del més ric, el que li escau.

 

La gota

 

Mireu-lo, sembla distant,

en un punt aixeca el cap,

és avui només un nyap,

ni sé qui serà demà.

Voldria ser-hi a la serra,

ara, es lleva del seu mar,

massa força, massa ràbia,

només li plau el viatjar.

El llevant com se l’ emporta,

el va vestint color gris,

arriba prompte a la costa,

ben carregat de neguit.

Em llança primera gota,

grossa, al damunt del cap,

la gota esclata, cridant:

Companyes, podeu baixar!

Comença un camí humit,

entre dalt i daltabaix,

les mosques troben l’ occit,

s’ ofeguen sense pensar.

Els carrerons es distreuen

veient les deu corredisses,

del cove, surten ombrel·les,

d’ un cop, es tallen els riures.

Els carrerons són rieres,

cada casa és una font,

les vidrieres miradors,

tanquen les portes obertes.

La mestressa diu: De pressa,

posa el cub a la canal!,

omplim-lo d’ aigua de dalt,

cal tenir-la així: Ben neta!

 

Epitafis

 

Acabo de rebre noves del més enllà.

Nosaltres tampoc us oblidem.

Em costa una fortuna mantenir aquest tren.

En arreglar els papers, torno.

El que tinc més sencer és el cap.

Em vaig morir de riure.

La qui matava a disgusts encara no ha vingut.

He de sortir a pagar.

Algú em pot llegir la mà?

Acabo de saber que he mort.

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris

Afegeix un comentari
















Dos vegades 5 fan: