Dos poemes de passes i deu epitafis

14 Maig, 2009 18:47
Publicat per jjroca, Poemes i pensaments

Les passes

Les passes, Déu meu, les passes
em duen pel carrer estret,
hi ha ombres de por només
amb feblesa embolcallades.
Vaig per un món de guerrers
i que lluiten, de vegades,
pel rebuig de no ser res,
recollits entre murades.
Ells porten per estendard
un somriure d’amagat
sense força, sense esclat,
amb les hores mal comptades.
A les cases per on vaig,
que mai han estat estranyes,
viu avui i dorm, encara,
un polsimet de nosaltres.
Sento, molt endins del cor,
el brogit i la tempesta,
m’assec a l’ombra i aquesta
és la millor de les sorts.

Passa a passa

Passa darrere passa,
s’acosta, somiant, l’estiu,
la casa esdevé caliu
ben fresca de matinada.
L’escola avança, pesada,
entre llum i desencant,
el mestre no es queda enrere,
encara el veig al davant.
Una lectura demana,
aquella de flors i gra,
hem après poc i de pressa,
el pati ens vol estimar.
Una lliçó mai sencera,
un rodolí inversemblant,
un control de llengua anglesa,
que s’acaba en un plorar.
El pare esperant la mare,
la mare tallant el pa,
una taula ben parada,
poca gana per menjar.
Passa a passa, altra passa,
així acaba el mes de maig,
mil flors guarden la Verge,
mai s’haurien d’acabar.

Epitafis

No li he dit a la dona que era aquí.
Hauré envellit, em porten flors de plàstic.
Vaig tenir sort en perdre el mirall.
Cerco professor per aprendre llengües mortes.
Algú ha vist un mitjó amb un peu.
He provat de parlar, però se'n van de pressa.
Em sembla que, per Nadal, no tindré permís.
Només recordo que el cotxe venia.
Abans, em passava la vida esperant.
Si teniu pressa, no us quedéssiu. 

Comentaris | 0 RetroenllaçOs
 

Comentaris