Epigrames (CXLIII)
13 Març, 2024 09:11
Publicat per jjroca,
Epigrames
Una bóta
sense vi
parla, sempre,
mal de mi.
Com cavil·lo,
a desgrat,
que el treball
ha de ser part.
Massa nits
sense calor,
com ens porten
la tardor.
A la vora
del camí,
sempre, hi ha
qui es riu de mi.
Les cançons
se'n van al cel
i s'obliden
del concert.
Una mossa
m'ha de dir
que el fer nosa
és per a mi.
Sense mossa
ni veí,
veig l'infern
ben lluny d'aquí.
Amb més ganes
que diners,
somio poc,
però a pleret.
Al rellotge
de la plaça,
el temps topa
o s'allargassa.
En el port,
els mariners
mengen poc
i beuen bé.
Com el mestre
ensenyava
i la classe
ni ho notava.
Per a córrer
sense fre,
menjar poc
i pair bé.
Sense la disfressa
de l'enamorat,
si l'amor desperta
qui el bressarà.
Na Joana
m'ha de dir
que, si haig gana,
porta el vi.
Una rosa
sense fe
no és gran cosa
ni em mereix.
En el regne
de la nit,
hi ha un amic
que se sol ofendre.
A les voltes
del camí,
hi són totes
per a mi.
A la casa
de l'oblit,
dorm un pobre
sense abric.
A les festes
de Nadal,
cada casa
és un sidral.
Quan aplego
a la font,
trobo aigua
i mals d'amor.
Esperant
arribar a ric,
vaig passant
de trobar amic.
A la casa
de la sort,
poc es menja,
però dolç.
Si el fred
em ve a buscar
de segur
que em trobarà.
Com demano
per haver
força palla
en el paller.
A la casa
de l'Arnau,
qui mana
porta la clau.
El més pobre
del carrer,
avui, té gana,
demà, també.
Mai demano
per a mi:
massa feina
i curta nit.
Soc pobre i malaltís i set poemes més
09 Març, 2024 05:25
Publicat per jjroca,
Poemes
Soc pobre i malaltís
Abans d’enterrar la nit,
demano un full de paper;
el llapis és venturer,
però deixem-lo glatir.
Un cop o dos per setmana,
acostumo a viatjar;
per la ratlla, deixo anar:
allò que el cap em demana.
Com no haig amo ni encís,
el passejar serà curt
i l’aturada poruga.
No he demanat cap pastura
on menjar el que no puc
puix soc pobre i malaltís.
Els conills hauran la festa
Segador, sense més llei,
qui va segant herba tendra;
els conills hauran la festa,
el meu pecat no ha remei.
Com em llevo, al dematí,
a les voltes del migdia;
la marona prou que crida,
no em deixarà pas dormir.
Quan ja haig el feix complet,
el lligo amb la corda vella
per a emportar-lo a casa.
La tarda, veieu, m’agrada
puix és quan acabo la feina
i m’acosto al meu indret.
Tot ha de passar
De dalt de la muntanya,
trafego, entre cap banya,
somnis dels paradís.
La lluita, sense encís,
es queda, a la plana,
sense trobar companya.
El ritme del desert
m’agrada i magnifica,
el vi em dol i pica,
no sé qui l’haurà fet?
I tot ha de passar
enmig del gran silenci,
el sol punyent que cremi
i torni a l’endemà.
Vella metzina
Na Mariona és així:
cansada i assedegada,
li faria bona cara
quan s’atipi de dormir.
Els monstres, del meu conreu,
com vindran a convidar-me;
poc, amb ells, he d’atipar-me
puix només em donen creus.
Na Mariona és així
i jo ploro quan s’afina
perquè ja no vol mirar-me.
Sento, llavors, atipar-me
d’aquella vella metzina
que reposa al meu coixí.
Em conviden a sopar
Em conviden a sopar:
els tres ous amb cansalada;
la menja prou que m’agrada,
però no em puc allitar.
El meu cos és molt senyor
i demana poca menja,
com em poso a la revenja
amb un to esfereïdor.
La revetlla de la nit
en vol portar a l’infern
on trobaré el sacrifici.
Malfeiner soc a l’ofici
i, mentre la joia es perd,
fa ganyotes l’esperit.
La botiga, el botiguer
L’ametller ensuma el sol
i vol despertar ben d’hora,
la pomera també ho prova,
però cap branca la vol.
L’ametller haurà mil flors
i el roser li comenta:
Si hagués aquesta festa,
bastiria vestit nou!
La botiga, el botiguer
i munió de joves maques
com es volen pentinar.
Algun déu ho ha de parar
i, si tornen a les nafres,
espero que siguin amigues.
Si un dia, he de morir
Si un dia, he de morir
que sigui a l’hora tardana;
si la lluita s’esbatana
he de demanar coixí.
Al camí del cementiri,
hauré de trobar una font;
que sigui de brandy i rom
per a aturar el seguici.
Si un dia, he de morir
vull llogar una campana
per a fer el toc de morts.
Després, abans de les pors,
portarem l’empresa vana,
ben guarnida, fins aquí.
A dos quarts de set
A dos quarts de set, és fosc
i la nit com s’eternitza;
aquest món és enganyifa
i no arriba el noble sol.
Quatre fils, en el terrat,
esperant roba d’hivern
per a assecar la bugada.
Al capdamunt, una fada
plora perquè minva el fred,
i és que encara no ha cobrat.
A dos quarts de set, és fosc
i es queixa la campana;
en el cel, hi ha porcellana;
a terra, castell de foc.
Poemes curts (CXLII)
01 Març, 2024 05:16
Publicat per jjroca,
Poemes curts
Minsa hores
de la nit
venen totes
a dormir,
són prou tanoques.
Visc en un món
tan desllibert
que mai són
el oponents,
ens tenen por.
És quan plou
pel dematí
quan el bou
vol el dormir,
haurà poc sou.
Les paraules
són així:
van les taules
entre amics
cercant mil nafres.
Quan la mossa
em demanà
vaig fer bossa
i a casar,
després, la nosa.
A la vora
del convent,
mai fa nosa
el penitent,
és que no hi gosa.
Amb la força
que jo tinc,
mengen brossa
els enemics,
són poca cosa.
L'olivera,
amb ses olives,
diu que n'espera
de totes mides,
no porta pressa.
A les portes
de l'infern,
mai ho notes
si és hivern,
els hi ponen totes.
Com em cansa
de debò,
haver a casa
poc sabó,
més poc encara.
En el regne
dels babaus,
cada vespre
trobo pau,
em vaig fent tendre.
Com em deia
en Llucifer:
Una teia
és un mal fet!,
després se'n reia.
I mai saben
quan plourà
ni demanen
l'endemà,
segur que cauen.
En el regne
de la por
cada metge
ho cura tot:
el cap i el fetge.
Al carrer
del desesper,
el primer
massa que es perd,
vol ser darrer.
Les comandes
van així:
quatre pastes,
gens de vi
i tardes llargues.
Com no era
segador
a la sega
va capcot,
no interessa.
A la casa de ponent,
no hi ha lluerna,
es tanca amb sol i vent
i mai es vessa
ni brandi ni aiguardent.
Com m'estima
li diré
que si crida
ni convé:
amor ni vida.
Al racó
del desconcert,
un minyó
és un marrec
o un infantó.
Li demano
al déu del vent
que, si callo,
ell vagi fent,
és el meu amo.
I quan l'era
es deixa anar
ve la fressa
de tornar,
l'estiu ha pressa.
De la flor i set poemes més
01 Març, 2024 05:11
Publicat per jjroca,
Poemes
De la flor
De la flor, vull el color
i la flaire que encomana;
durarà una setmana
esperant trobar l’amor.
L’abella no es decideix,
manta feina ha per a fer;
primer, visita el roser
puix la rosa s’ofereix.
El gladiol, la margarida
i una rosella distreta
s’han posat el vestit nou.
El treball és de poc sou,
però quan serà la festa
si molts venen a la crida?
Ni se n’adona
Una plata d’amanida,
una cuixa de corder,
el vi nou d’aquella vinya
d’un raïm, del tot, discret.
La menjada de senyors
diria que no li escau;
és un pobre, un babau
ben lliurat als perdedors.
Per a postres, una poma,
d’aquelles de pell tan fina,
collida a la tardor.
Poc després, vindrà la por
a emportar-se mitja vida,
però ell ni se n’adona.
Mentides de porcellana
Mentides de porcellana,
fetge tou i malcarat;
aquest any, ni ha sembrat
perquè ha ben poca gana.
Migdiades de cafè
on desfer mil aventures,
ha, a la cara, pampallugues
i, somiant, com s’entreté.
Fa prou temps
que la saviesa,
un matí, el va deixar.
Ara, parla per parlar
i, viatjant per la neciesa,
només calla quan no el veus.
Ella crida
A les voltes del migdia,
diria que he demanat
una truita de les grasses
amb tres ous dintre del plat.
El vi nou de la taverna
el vull beure pel broc gros,
ella diu com soc talòs
perquè vaig sempre a la meva.
Una mossa m’oferia,
per si em volia casar,
una cambra a les golfes.
Entre palles i garrofes,
a l’hivern, fa bon passar
tot sentint com ella crida.
Lluny del catau
El meu pertànyer
a aquest estat humà
em fa pensar
com he de plànyer.
Mentre vivim,
enmig presses i pors,
cerquem calor
allí on glatim.
Puix res m’escau
com avançar pel dret
del pensament.
Pobre innocent
ben poc traurà de net
lluny del catau.
Haig pensa planera
Els lladregots,
en veure’m innocent,
diuen que el vent
s’amaga on pot.
Com soc feliç
d’haver minsa fortuna,
lluitar per una engruna
d’aquell tresor precís.
Avanço, prest,
per la drecera
del meu sentir.
Hauré de dir
que haig pensa planera
amb poc encert.
Demana oblit
Dieu-me si
el meu amic dimoni,
quan troba a sant Antoni,
voldrà fugir.
Ell només és
una animeta trista
qui va demanant brisa
i un poc de verd.
El meu amic
no pot anar a l’infern
perquè el repten.
No el comprenen,
el sentiment el perd;
demana oblit.
Com mirava el pardal
Com mirava el pardal
aquell retall de la lluna;
no vol cap menja feixuga,
engreixar li farà mal.
Si estès més grassonet,
no seria entre nosaltres;
poc abans, ells n’eren quatre,
ara, el trobo ben solet.
Com mirava el pardal
quatre crostons a l’ampit
de la finestra de casa.
Però la gana li passa
i vol emprendre l’eixir
perquè fugir és el que cal.
Epigrames (CXLII)
01 Març, 2024 05:02
Publicat per jjroca,
Epigrames
Massa cases
sense son
són irades
per tothom.
Na Maria
es vol casar,
però el dia
ni se sap.
Sense pressa
parla el vent,
quan acaba,
ni se sent.
Al carrer
de les comandes,
has de saber
al temps que passen.
Una mossa
viu amb mi,
me l'estimo
perquè sí.
Una flor,
sense jardí,
és amor
sense destí.
Amb les pedres
del camí,
els valents
es fan coixins.
A la casa
de l'enyor,
no hi ha taula
per a tots.
Quan la mossa
es vol casar,
mai demana
pel menjar.
A la casa
del record,
massa llana
i poc cotó.
Si m'empipes,
et diré:
que ni penses
ni ho entens.
Quan demanin
per volar,
que no em planyin,
me'n puc estar.
Una roda
porta el món,
volta i volta
ni sap com.
Són les pedres
del camí
les qui callen
cada nit.
La lluna volia
festejar amb el sol,
ell ni la sentia
quan tot era un plor.
Sense ganes
de manar,
callo i somio
fins demà.
Una rosa
ja m'ha dit
que fa nosa
prop del llit.
Na Joana
va a la font,
ben mudada,
amb dolç cor.
Com m'estima,
li diré
que, anar a plaça,
està prou bé.
A la casa
de la creu,
n'entren cinc,
en mengen deu.
Com m'estima
de valent,
va a la plaça
i ho va dient.
Per si em costa
prendre el son,
porto pastes,
vi i rom.
He demanat,
a primera hora,
tornar a l'escola
sense haver d'entrar.
He comprat
per regalar:
dues sardines
i mig pa.
Com pregava
per l'amic,
demanava
ser més ric.
Mai demano
per a mi:
menjar poc
i fer patir.
A la casa
del mai més,
si no entres,
tot ho perds.