A la festa de les flors i set poemes més
01 Agost, 2023 09:14
Publicat per jjroca,
Poemes
A la festa de les flors
A la festa de les flors,
n’hi havia de tots colors.
Com delien les abelles,
sense atura, traginant;
les mirava un estadant
amb prou son a les parpelles.
A la festa de les flors,
mai falta una marieta
ben callada, mudadeta,
preparada per al mos.
I un cuc escanyolit
com s’enfila per la tija,
hauria d’haver bona mida,
però el créixer l’ha traït.
S’està acomiadant
Manta barques, en el port,
totes grinyolant alhora;
estar amarrades no els prova,
no els dona bona sort.
Els pescadors es fan vells,
la pesca esdevé minsa,
poca joia els convida
a comprar nous atuells.
Manta barques en el port;
al damunt, una gavina
qui s’està acomiadant.
Com l’està guanyant la fam,
haurà de buscar la vida,
lluny de casa, en altre lloc.
Fa temps que prega
El pagès ha comprat pa,
la tomata, la sardina,
quatre ous ben endreçats,
en tindrà per a tot el dia.
Les olives són al tros
tot penjant de l’olivera;
demanen un xic de sort
fins que arribi primavera.
La collita ha estat lleugera,
han guanyat els benestants
i nostre heroi s’acoquina.
Compraré altra sardina
per a anar omplint el plat,
al bon Déu, fa temps que prega.
Prega al cel
Em comenta la formiga,
cansada de traginar,
que un soldat la va enganyar
tot dient que no era amiga.
El sol crida el formiguer,
la guàrdia com es desperta;
es va fent una filera
per traginar en un moment.
A la vora, queda palla;
un xic més lluny hi ha la fulla
d’aquell arbre ple de son.
Va voleiant un colom
i la formiga, poruga,
prega al cel i després calla.
El paradís és enllà
La perera està cansada
puix el fruit ha estat galdós;
ha treballat, amb bon sol,
a mercè de la ventada.
El pagès n’era conscient
i li donava la menja,
però el deure l’ofega,
com es mostra penitent.
Només espera l’hivern
per si li escapcen la branca
i la deixen descansar.
El paradís és enllà
fa olor de fusta cremada,
un reclau on no hi ha encert.
Campana a mida
Si em toca, avui, morir-me;
haig el recompte fet,
un deure insatisfet
per tal de recordar-me.
M’emportaré les ganes
per si trobo un recer,
tampoc cal que m’escanyes,
més feliç avanço més.
Si em toca, avui, morir-me;
comenteu-li al mossèn
que engegui la petita;
és una campana a mida,
alegre i innocent
qui pregarà en trobar-me.
Acabo de saber
Acabo de saber,
dolça estimada meva,
que guanya la saviesa
quan es troba al carrer.
Puix tant he de ballar
que empraré sabates,
de roges, unes quatre
per si les cal emprar.
Acabo de saber,
reina de melangies,
que tot ho he de callar.
En un saber estar,
m’he proposat dos dies
per a trobar l’encert.
Algun llop
El clar país i estreta la conversa,
com cadascú trafega per ser enlloc
puix he deixat, fa temps, la jovenesa;
em plau la pau, em tiba el cor.
Amics perduts en guerres estrafetes
on pledejaven per a ésser guanyadors,
passen els anys, s’obliden els amors
per a romandre captius en nostres terres.
I res em plau com un xic de saviesa
en ample banc dessota del vell om
qui ens escolta i calla per la pena.
Res he de dir quan envejo tothom
qui vol un sol que grimpi a la serra
on s’endevinen ovelles i algun llop.
Epigrames (CXXVIII)
01 Agost, 2023 09:03
Publicat per jjroca,
Epigrames
Mireu-les les mosses
com volen haver:
el riure de sobres,
oblidats els precs.
Quan la bruixa és queixa
de viure en el bosc,
la fada comenta:
Allí, no hi ha sol!
No hi ha places
sense sol
ni recances
sense pors.
En el degotall
de les hores dolces,
viuen les penyores
en el pis de dalt.
No hi ha cases
sense llei
ni mancances
sense rei.
Les paraules
van al vent,
van per taules,
sense encert.
Posaré la feina
prou lluny del mas
per si un bordegàs
em vol portar l'eina.
Amb mil llunes
per la nit,
en trobo algunes
sense crit.
Sense casa
on sojornar,
qui no es cansa
de bregar?
Amb més feina
que enrenou,
cerco l'eina
dins del jou.
Una casa
dalt del cim
mai es cansa
de fer el ric.
Espero trobar
a la casa vella
dolça meravella
en fer-se ben tard.
Com demano
menjar bé,
però l'amo
no en sap res.
Quan els dies
porten nits,
massa riures
són per a mi.
No demano
altre desig
que lluitar
fins a morir.
Quan el son
em ve a buscar,
el bruixot
diu que se'n va.
Maria sabia
un lloc on anar,
en fer mitja rialla,
es posa a plorar.
Els fantasmes
són així:
De tant pobres,
semblen rics!
Com havia
minsa sort,
la somiava
amb colors.
I com diu
el meu amic:
Mai se'n riu,
de tot, el ric!
M'agrada sentir,
al racó del mas,
quan ningú fa cas
i parla de mi.
Una lluita
hi ha al cafè,
qui fruita
tot ho perd.
Com la mossa
es riu de mi,
prenc la bossa
i a dormir.
Us he de contar,
pobrissons humans,
que cal saber quants
caldrà ensarronar.
Massa nits
de lluna plena,
la lluerna
plora un xic.
A la banda
de ponent,
el vent calma
de valent.
El miracle
de la nit:
dormen quatre
sense llit.