El meu germà Joan ha estat ingressat a Joan XXIII per una angina de pit. Ja feia algun dia que notava una certa opressió al pit, però no en feia massa cas. Pensava que es tractava d'algun episodi d'ansietat. Baixant de Montserrat, però, el diumenge, després de passar-hi el dia, com cada cap de setmana des que el seu fill Joan és a l'escolania, ha passat pel Pius Hospital perquè ja no podia més.   

Ara és en bones mans, això confiem. Mentre espero notícies de la seva evolució, escric aquestes ratlles que em sorgeixen del més profund del cor. En Joan és un home dels d'abans. Posa cor i ànima en tot el que fa, no sap fer-ho d'altra manera. Ja sigui en les seves afeccions o a la seva feina. Una persona complidora que no sap fer les coses d'altra manera.

 

Mai no ha pogut entendre, a la seva feina, que els objectius i els mèrits poguessin estar per davant de l'atenció a les persones, de l'atenció al client. Els bancs i les caixes s'han deshumanitzat tant, que ell se sent fora de lloc. Desenes d'anys dedicat a atendre i a assessorar clients no li han permès de modernitzar-se com les entitats bancàries volen i com la majoria de les noves generacions de treballadors de banca accepten. Hi ha modernors que no es poden acceptar si hom vol servar una certa integritat.

 

I en Joan és així. I jo estic content que ell sigui així. Però això li ha provocat problemes de salut, ansietat i una certa depressió l'han acompanyat els darrers temps. I això el fa patir massa. S'hauria d'alliberar i no deixar-se aclaparar per aquestes coses. Però, ves, no hi pot fer res.

 

Quan fa alguns anys es va engrescar a remenar papers i papers en arxius de tota mena, també s'hi va posar en cos i ànima. També li va portar alguns problemes amb alguns individus de la Colla Vella, individus que no podien acceptar que algú, tossut com ell, s'entestés a demostrar que la seva Colla Joves Xiquets de Valls era tan o més antiga que la colla Vella actual. Va haver d'aguantar patacades per totes bandes, però ell, tossut, va seguir endavant. I se n'ha sortit en el seu discurs. I com més papers remenava, més engrescat.

 

No entenia, però, com jo tampoc, que per defensar posicions oposades a les seves algú pogués usar els atacs personals per tal de desacreditar els seus arguments. El meu germà Joan viu amb intensitat tot el què fa i tossut tira endavant. Ara és a l'hospital esperant si el seu cor decideix empènyer fort, com ell sempre ha fet. Espero i desitjo que el seu cor sigui tan o més tossut que ell.

PD. Ara ja puc dir que el seu cor i les bones mans dels metges de l'hospital Joan XXIII de Tarragona han fet possible la seva recuperació. Ara, ben segur, vindrà un període de lenta recuperació que sembla que serà plena. Penso que aquesta experiència farà que relativitzi més totes les coses i per això confio que mica a mica recobri la seva salut i saboregi tots i cadascun dels moments de la seva vida, vida que tots plegats hem de viure intensament i que hem de protegir el millor que sapiguem per tal que la nostra societat d'avui no ens arrossegui amb els seus ritmes salvatges i frenètics.