Darrerament sembla que estic de malastrugança. No tinc gaire sort en el tema d'emprendre viatges per motiu de feina. Si fa unes setmanes va ser perdre un enllaç aeri intermedi entre Praga i Barcelona, ahir va ser trobar-me atrapat a Saragossa en el trajecte entre la capital aragonesa i l'estació del Camp de Tarragona. Sembla que ahir cap a les quatre de la tarda es va declarar un incendi forestal que va fer recomanable l'aturada del servei del TGV entre Barcelona i Madrid i viceversa. L'incendi era a la província de Sòria a l'alçada de vàries poblacions, entre elles Medinaceli. Precisament ahir era el meu aniversari i, malgrat això, em vaig veure obligat a desplaçar-me a la capital aragonesa. Per tal de poder arribar a casa a una hora raonable i poder fer una mica de celebració amb la família vaig triar un tren que havia de sortir de Saragossa a les cinc de la tarda menys cinc minuts. Això m'havia de permetre arribar a casa al voltant de dos quarts de set. Però....

Ja coneixem aquella dita que diu que l'home proposa i déu disposa. Doncs bé, la divinitat va disposar que l'hora d'arribada havia de ser tota una altra i molt allunyada dels meus plans. Bé, vaig arribar a casa al voltant de les onze de la nit. La meva dona, la Montse, treballava de nit i per tant, a distància, vam haver de preparar la logística necessària per les nostres xiquetes a l'espera que jo arribés. Finalment, vam resoldre aquestes qüestions, tot i que al final, fet i fet, la canalla anava a dormir passades la una de la matinada.

Com hom pot imaginar, el sarau que es va muntar a l'estació de Saragossa Delicias va ser descomunal. Jo entenc que les causes de tot el rebombori no es podien imputar a la cèlebre RENFE. Però considero que la gestió de la problemàtica ferroviària que el foc forestal havia originat sí que era responsabilitat de RENFE.Per una banda, la informació, com sol ser habitual en aquests casos fou deficient. Inicialment s'anunciaren retards de mitja hora. A mesura que passava el temps s'anaven afegint minuts de retard a mesura que s'arribava a l'hora retardada anunciada i de mitja hora en mitja hora en vam sumar quatre i més. Perquè en aquest temps van ser molts els trens que es van anular. El problema era que els trens que havien d'anar cap a Barcelona eren els que venien de Madrid i els que havien d'anar cap a Madrid eren els que venien de Barcelona. Era clar que la comuncicació entre aquestes dues ciutats era impossible per la via del TGV. Però els passatgers que havíem de venir cap a Catalunya des de Saragossa no havíem de tenir aquest problema. La comunicació entre aquestes dues ciutats no tenia cap problema, si exceptuem que RENFE no havia habilitat muntar aquest servei entre aquests dos punts.

Mentre l'estació de Saragossa anava acumulant trens de gran velocitat que quedaven encallats a l'estació i mentre centenars de viatgers no enteníem perquè no s'utilitzaven aquests trens o alguns d'ells per a encabir a la gent que havíem de retornar cap a Catalunya, RENFE no feia res. He de reconèixer que el personal que atenia els viatgers a l'estació va fer una bona feina per la part que els tocava. Qui semblava que no feia la seva, de feina, eren els gestors del trànsit ferroviari que no donaven alternatives als viatgers embussats a Saragossa. A mesura que avançava el temps i tot feia preveure que el trànsit Barcelona - Madrid no es restabliria, es feia més incomprensible que no es prestés servei entre Saragossa i Lleida, Tarragona i Barcelona. Era raonable pensar que al dia següent caldria tenir trens a Barcelona que poguessin reemprendre el trajecte amb normalitat des de Barcelona. Què esperaven? Les informacions que circulaven per l'estació eren que el servei no es restabliria fins l'endemà, això feia més incomprensible el perquè no s'habilitava el servei entre la capital aragonesa i la capital catalana. Es podien deixar trens a Saragossa per si a última hora de la nit es podia seguir el trajecte cap a Madrid i utilitzar-ne d'altres per a retornar cap a Barcelona i altres estacions. Però la presa de decisions a ADIF o RENFE, no sé qui havia de prendre la decisió, sembla que va a un altre ritme. 

Finalment, a les nou de la nit es va prendre la decisió, la gent que havíem de viatjar cap a Catalunya des de les quatre de la tarda i la gent que havia d'agafar trens més tard, més els viatgers que havien d'anar a Madrid i no podien prosseguir el viatge vam ser posats dins un TGV cap a Catalunya i així, amb seient lliure i barra lliure, vam ser acumulats a les andanes, com si fóssim refugiats, per a ser embarcats cap a Catalunya. Mentrestant, al llarg de la tarda, altres viatgers van anar comprant bitllets en trens Alvia que venien del nord d'Espanya i que circulaven cap a Catalunya per la via ràìda del TGV. Excepte els que van marxar en un tren Alvia a les set de la tarda, per iniciativa pròpia, els que van comprar bitllet en un altre Alvia es van haver de quedar a Saragossa fins que va marxar el nostre tren de refugiats. 

No res, coses de la vida. A vegades les solucions més fàcils i senzilles sembla que són les més complicades, encara que per lògica són les que s'emprenen, encara que sigui amb hores de retard. En casos com aquests hom se n'adona de la poca responsabilitat que assumeix el gestor del servei que en cap moment, al llarg de la tarda, va donar alternativa als viatgers per a resoldre el seu problema. Aquesta és, des del meu punt de vista, la principal mancança del gestor del servei que no tenia responsabilitat en l'origen del problema. 

La malastrugança sembla que m'acompanya darrerament en els viatges que per motiu de feina he de fer molt de tant en tant. Espero que d'aquí un mes i mig, més o menys, que hauré d'emprendre un petit viatge però de vacances amb la meva família, la malastrugança m'hagi deixat de perseguir amb la insistència que ho ha fet darrerament. Sens dubte, aquest serà un aniversari que recordaré tota la vida.