Del penya-segat estant

No és excessivament habitual trobar en el mon de l’art medieval masses artistes que hagin reflectit a la seva obra l’estima pels llibres, no em refereixo als brillants miniaturistes que crearen joies universals, estic pensant en la representació de persones llegint.

Dues peces importants són però l’escultura sepulcral d’una de les reines que sempre m’han cridat l’atenció mercès a les explicacions d’Agustí Altisent i a la lectura de la biografia publicada per Regine Pernod, llegida a Austral, és tracta d'Elionor d’Aquitania.

A l’abadia de Fontevraud, sota la cúpula central de l’església hi ha quatre monuments funeraris: el d’Enric Plantagenet, comte d’Anjou, el del seu fill Ricard Cor de Lleó, el de la seva jove Isabel d’Angulema, muller del rei Joan Sense Terra i una de diferent, tallada en fusta i encara avui molt policromada, la d’Elionor, reina de França i d’Anglaterra, muller d’Enric i mare, entre altres dels dos reis citats.

A l’escultura funerària Elionor és estirada sobre una llosa, probablement com ho estigué durant la cerimònia dels seus funerals. A la cara té els trets d'una puresa excepcional, els ulls tancat i un llibre obert entre les mans. Davant d’aquesta cara i d’aquest cos la imaginació pot volar lliurement.

Probablement ni el cos, ni la cara tenen a veure amb la realitat, Elionor morí amb més de 80 anys i l’escultura es modelà posteriorment, ni tant sols sabem si l’escultor la va conèixer mai, però l’estàtua és admirable. En la mirada serena l’artista expressa allò amb que hom es convertirà el dia de la resurrecció i qui sap si l’escultor interpretà un lligam entre el goig celestial que ha de provocar la presència de Déu i el plaer de la lectura en silenci.

No és una ocurrència estrambòtic, segles després Simone Martin representarà a la Verge Maria, com una dona culta i profunda que és, sorpresa per l’àngel de l’Anunciació quan és llegint probablement un Llibre d’Hores, considerats a finals de l’edat medieval com a devocionaris privats i eren també emprats per ensenyar a llegit als nens.

 

En un primer moment sembla que l’Àngel ha espantat a Maria, s’agafa el mantell sota la barbeta representant una actitud com a mínim de sorpresa, mentre a la ma esquerra té un llibre vermell, símbol del coneixement, fins, d’una manera clarament domèstica, té el dit polze dins el llibre per no perdre el punt.

En ambdues obres Elionor i Maria, Maria i Elionor són representades com dues dones intel·ligents que busquen i practiquen el noble art de la lectura silenciosa.

M’hauria agradat titular aquest article Ben alta, ben dreta, ben sola, però la frase no és meva ni s’ajustaria a la realitat i tampoc m’atreveixo a titular-lo ben pansida, ben plegada i ben acompanyada, com va escriure enginyosament fa bastants anys l'historiador Pere Anguera (epd).  S’acosta l’11 de setembre de 2012 però entre l’entelèquia del desig i la trista realitat he optat per un títol menys vibrant.

 

 

La trajectòria del catalanisme i el seu pensament és força complex. El catalanisme, des d’una òptica política, ha tingut una evolució que abraça de les digressions retòriques i sentimentals fins l’elaboració d’un pensament que defensa la recuperació de Catalunya com estat.

 

De l’aparició de les primeres propostes del catalanisme fins avui mateix són nombrosos els estudis i les teories publicades des d’una òptica d’ideologia política, de reivindicació nacional, d’apologia sentimental  o simplement de constatació diferencial.

 

A nivell social o popular de la Renaixença fins el proper 11 de setembre de 2012, han estat diverses les vegades que una part molt important de ciutadans del país ha sortit al carrer en manifestacions gairebé unitàries, impulsades per associacions ciutadanes i presidides, quan els ha convingut, pels màxims responsables polítics, la darrera el 10 de juliol de 2010.

 

Dissortadament però, sigui llegint manifestos, reseguint la premsa o altres escrits i observant la realitat quotidiana, sembla que només es pot constatar una evolució retòrica evident enfront una dèbil evolució del catalanisme cap a una consciència real en la recerca d’un estat propi.

 

Cada vegada es disposa de més elements d’anàlisi i cal evitar caure en paranys sentimentals, cal anar més enllà de les declaracions grandiloqüents o les fotografies d'anuari i analitzar l’actuació dels qui han de vertebrar un moviment nacional sòlid, cal aprofundir en l’anàlisi ideològic i veure si tant la societat com els dirigents ho assumeixen de veritat.

 

Si establim una cronologia real, si resseguim les actuacions i la trajectòria dels diversos centres, associacions, sindicats, partits polítics dirigits pels seus components humans, ens adonem que essencialment hi ha molts tòpics i pràctiques sinó farisaiques almenys maniqueistes. La història més recent ens mostra com, de moment, una manifestació ens va portant a una altra, però a la distància, la perspectiva pot permetre concloure que estem immersos més en l'anècdota que no pas en l'essència.

 

Masses vegades s'ha demostrat i ens hem demostrat nosaltres mateixos com ens mobilitzem de manera democràtica però no em d'oblidar mai, com és de fàcil emocionar el llagrimall amb una imatge, un himne i un visca a mitja tarda o abans de sopar, però i demà? És obvi que ens movem, però cap a on?. Serà el 30 de setembre igual que ha estat el dia 1?. Que farem?, què faran?, què ens deixaran fer? què ens faran?

 

Qui més qui menys se li arrelen a la memòria moltes imatges lligades a les vacances d’estiu. Normalment es tracta d’esdeveniments que han marcat moments uns d’inflexió personal, que per més universals que siguin es consideren extraordinaris singulars i intransferibles, són en definitiva els rituals de pas individual que, cremen etapes i et van introduint al mon de l’esgraó superior. Aquest esdeveniments van acompanyats d’altres fets més anecdòtics que de tant en tant et fan riure, créixer i adonar que el temps passa i et dona motius per estar-ne agraït.

 

(La Riba, fotografia Jaume Guillamat)

Un d’aquests moments fonamentals a la vida és el trànsit del tricicle a la bicicleta de dues rodes. A Cap de Riba aquest pas es produïa de manera gairebé inexorable a la Placeta de la fàbrica i. aquest moment triomfal t’apropava de manera inexorable a un primer drama domèstic, que es produí quan volent imitar a Eddie Merck baixant el Tourmalet, vaig rodar de manera espectacular pel tomb de la font de la Cadireta per acabar al tomb de Metge amb el cap badat, els corresponents gemecs i la dolorosa confiscació de la bicicleta durant dues setmanes sense dret a presentar recurs.

 

Sense esdevenir rellevant per la vida individual, hi ha la imatge imprecisa d'un helicòpter al camp de futbol i nombrosos camions de l’exèrcit plens de soldats circulant carretera amunt, per intentar sufocar un dels molts incendis que s’ha patit.

 

Aquesta fotografia és retinguda amb una estranya dualitat, doncs aquest drama, viscut posteriorment masses vegades, fa que en aquell moment es veiés com uns dies en els que passaven coses tant inesperades com especials. Només el temps fa veure com la distància entre la manca de consciència i la realitat pot donar una perspectiva calidoscòpica a qualsevol esdeveniment. 

 

L’estiu a la Riba tenia també instants vinculats al televisor quan bona part de la canalla anàvem a veure la pel·lícula de la tarda a ca la Pauleta, on el mullader esdevenia calma quan al televisor, posat en un altell, apareixien les primeres lletres de la pel·lícula. A partir d'aquell instant s’imposava un silenci d’allò més absolut, trencat esporàdicament per alguns aplaudiments de ritual quan el bons sortien triomfadors.

 

A finals dels 60 i gairebé tota la dècada dels 70, fos a la televisió o fos al cinema tot tenia un ordre establert, els bons sempre guanyaven mercès al 7º de cavalleria i es plorava quan la señorita Rottemmeier feia la vida impossible a la pobre Heidi. 

 

 

 

Gairebé al mateix temps produccions carpetovetòniques com Crónicas de un pueblo o Verano Azul venien una imatge que poc tindria a veure amb la sèrie americana de llangardaixos i senyores agradablement voluptuoses que apareixerien a V.

 

Sense cap mena de dubte però la imatge més transversalment recordada per diverses generacions de ribetans, la fotografia que encara avui, passats 30 anys, bona part del poble té arrelada en els fonaments de la memòria, és la d'aquell juliol dels primers 80 en que Josep Maria, més conegut com Chemari es presentà al poble amb l’Antònia.

 

Eren els anys del París - Dakar i havia decidit viatjar al Marroc per travessar el desert. La manca d'uns permisos van impedir realitzar la travessa però després d’uns dies diguem-ne de vacances es va presentar al poble amb ella. Va ser impactant, era la primera vegada que vèiem tocar a tocar a algú procedent del Magrib.

 

Malgrat la distància Antònia no es feia excessivament estranya, jugava amb la canalla, anàvem d’excursió i es feia estimar. Val a dir que no li agradaven massa els gossos i això en un poble era una mica problemàtic però la seva integració va ser tan assumida per tothom que se li va dedicar-li una portada a la revista local El Brugent i li feren un article amb fotografia al Diari de Reus quan va participar en una trobada del col·lectiu Rialles.

Amb tot, és obvi que Antònia era especial, tan especial que, per evitar problemes li va fer una assegurança on a la pòlissa hi figurava quelcom semblant a "seguro de responsabilidad civil a terceras personas de una dromedaria que atiende por el nombre de Antonia". 

 

Però aquells estius, els estius que recorda aquest text, ocupava bona part del temps anar-se a banyar al riu, a la font del Mas, primer, deixant-nos caure per la Pedra relliscosa o ja de més grans anant amb la colla al toll de la Dutxa, al dels Paperers, alguna vegada al toll Llarg i esporàdicament anàvem al de les Nimfes, però allí, la presència de pares, mares i tietes sense la sensació de ser coercitiva, no era el mateix.

 

 

 

De totes maneres una experiència important fou quan es decidí deixar de fer criaturades pel poble i córrer aventures de veritat pels indrets del terme. Calia superar la posada en pràctica de tonteries com anar a pescar emprant mètodes rudimentaris, intensificar l’abús de l’escopeta de balins o construir cabanyes més o menys elaborades, calia fer coses serioses.

 

Entre la relació dels grans esdeveniments hi figura haver baixat a la Fou de Velet, buscar sense èxit la cova de la Moneda però aconseguint nombroses esgarrinxades de guerra en travessar la Pedrera del Bosc Gran. Despenjar-nos a la cova de Cartanyà  amb el mèrit corresponent- i així anàrem seguint fins que sobtadament, aquesta ànsia d'exploració i recerca va desaparèixer, quan un de nosaltres es va quedar enganxat en una foradada massa estreta dins la cova de Castell Dalmau, obstruint el camí de sortida.

 

Curiosament cap de nosaltres va tenir el més mínim sentit de la por ni es va esparverar, ni hi hagueren comentaris sorneguers. Senzillament, després d’aquella tarda, mai més ningú va proposar d’anar a cap altra cova. Eren els temps en que sempre acompanyat dels amics, els secrets més seriosos eren compartits.

 

Acostuma a ser també responsabilitat d’Aquells estius, quan s’organitzaven les festes a casa de...” Si la casa tenia jardí, l’esdeveniment podia ser espectacular però la prioritat innegociable era l’absència de qualsevol ésser viu d'edat superior als invitats, amb una especial atenció, sobre els avis de l’amfitrió, excessivament predisposats a presentar-se amb refrescs i altres tonteries en qualsevol moment, sempre inoportú.

 

Aquestes tardes era quan després d’una estona de Bimbó, las Grecas i altres delícies del mateix nivell o fins i tot inferior, agafaves o t’agafaven per primera vegada la ma just abans que per l’altaveu comencés a sonar el Duo Dinámico, Silvie Vartan, Manolo Otero, Àdamo i altres balades com més lentes millor, preparatòries del moment més èpic  del capvespre, quan del casette sortien molt fluixet les notes del je t’aime moi non plus gravat dues vegades i tot seguit, amb l'objectiu d’aconseguir una mica més de comunió terrenal sempre massa innocent.

 

Un parell d’anys posteriors són els estius a Irlanda d'on tornaves amb un nivell d’idioma sempre inferior a tot allò que havies viscut. I així es podria anar emplenant l'espai de records i anècdotes fins que finalment l’estiu, els estius acabaven. No pas per que arribés setembre, l’estiu, els estius descrits acabaren com diu alguna llegenda quan varem deixar l’institut.

 

Amb quins estius ens quedem? Amb els de la nostàlgia, els dels poble, els de l’estranger? Aquell en que varem viure tot allò que es feia creure únics i especials?

 

Passat el temps i vist amb la perspectiva dels anys, superats els estius de jocs, d’amistat, d’excursions, d’acampades o d’amor, passat el primer estiu que es va treballar i passades les vacances on el tren, el vaixell o l’avió t’han portat a altres indrets amb cultures diferents, t’adones que el més important és quedar-te amb el que portes en el record mentre travesses el carrer per continuar amb la vida.