Del penya-segat estant

La preocupació de bona part de la societat comença a manifestar-se d'una manera molt clara i unívoca per la realitat que s'està vivint tant casa com al carrer i per que s'está perdent, sinó s'ha perdut, la confiança en aquells qui haurien de fer mans i mànigues per mirar de ressoldre-la. Les desigualtats socials que havia de resoldre el socialisme van fracassar i el capitalisme que, aparentment, havia desdibuixat les classes socials tampoc ha estat una solució.

Si grans evolucions com fou la transició del feudalisme al capitalisme portà uns canvis importants en tots els sentits, ara, sembla que la transformació del capitalisme industrial al capitalisme financer està provocant una regressió en els drets socials i civils aconseguits.

Aparentment el capitalisme havia ajudat a una certa distribució de la riquesa i a una reducció de la distancia entre les classes socials, però la realitat ha estat enganyosa, ha estat un miratge, fou un error entendre o creure que la millora social residia estrictament en l’accés al consum. 

Hauríem d'estar molt amoïnats pel procés d’individualització on s’ha caigut, la frivolitat de l’hedonisme s’ha apoderat de la societat on el que triomfa és l’èxit individual, la joventut, la bellesa tunejada o no, i tot sembla indicar que no es sàpiga ni es disposi d’elements per poder reaccionar de forma col·lectiva.

La crisi en ha agafat al zenit del triomf de l’individualisme i ara, malgrat les relaciones socials, tant aparentment fàcils de mantenir mercès a internet, resulta que com molt bé escriu Zygmunt Bauman s’han tornat profundament líquides, precàries, transitòries i volàtils.

La societat tenia uns valors sòlids i estables, la família, l’amistat, l’esforç, el treball, la solidaritat que varen funcionar moltes generacions, ara la societat ha canviat i les característiques dels valors també però s’ha perdut quelcom molt més important, la consciència.

Els valors que passaren dels besavis als avis, dels avis als pares i dels pares a nosaltres, ens han dut a la situació de la societat actual és obvi que hi ha alguna cosa que ha fallat, no podria ser que es parlés molt de valors i poc de consciència?

Bauman en parlar-nos de la societat líquida ho fa entenent-lo com un concepte positiu. La modernitat sòlida on les solucions i els problemes eren permanents i estables ha desaparegut. Avui estem immersos en el mon de la incertesa, la precarietat i la vulnerabilitat. Avui en dia tot s’ha transformat i estructures aparentment sòlides com els règims de producció industrial o les institucions democràtiques s’estan debilitant.

S’ha renunciat al pensament, a la planificació a llarg termini, sembla que l’oblit del compromís sigui una condició de l’èxit. Avui s’anomena flexible a qui està disposat a canviar de compromís i abandonar lleialtats  cada dia si no generen beneficis. Es parla d’equips ad hoc, de coalicions, d’estratègies, aquests conceptes transmeten una imatge de limitació, volatilitat i interinitat en ells mateixos, sembla com si tot s’hagi de muntar i desmuntar en un tres i no res fins i tot abans de caducar.

No ens adonem que la vida en comú i les relacions estables ens ha fet evolucionar d’una manera raonable durant milers d'anys. Ara establir relacions de llarga durada, tenir algun fonament moral és quelcom estrany, estem en una societat enormement líquida. L’esfera financera o comercial ho ha impregnat tot, les relacions es mesuren en termes de cost i benefici, curiosament en el mon financer la paraula que ho defineix tot és liquiditat.

Si els canvis es produeixen a tanta velocitat, si la societat és tan líquida que no hi ha massa temps per que els marcs de referència es solidifiquin i gairebé l’únic que roman és l’home, seria convenient que ens arromanguéssim i ens preocupéssim per començar a recuperar, una idea, que vist en la distància no resulta ser tant tronada, ni passada de moda com és la consciència dels valors de l’humanisme.

 

A la festa major no és el mateix el ball del divendres, que el del dissabte, ni té la mateixa funció el ball de tarda que el de nit. El divendres es comparava l’envelat amb el de l’any passat, si era més gran o més petit, si la decoració, si els llums, si l’escenari, el volum de gent, tot i que aquesta darrera valoració no esdevenia resolució fins el dissabte a la nit.

 

El ball de tarda, vist en la distància era un ball entendridor. Els tècnics i alguns músics assajaven el so, estona i estona per tenir-ho tot disposat i fos com fos, l’orquestra sempre començava a tocar gairebé tota sola o voltada de canalla doncs fins gairebé la mitja o la segona part no sembla que la gent s’animés, no ja a ballar sinó ni tant sols a apropar-se a l’envelat.

 

A la primera memòria era habitual anar al ball de tarda a jugar a fet i amagar per sota les llotges. Córrer i saltar per aquell laberint de fustes entrecreuades, on només hi entrava la llum que deixava passar els enfilalls de roba que els tapaven, era una novetat de la que només es gaudia aquests dies, i a tan pocs anys no preocupava gens allò que pogués passar a l’escenari o a la pista, mentre hi hagués música hi havia joc. Si apareixia alguna nena o una cosina impertinent, ens la trèiem del damunt com podíem, si se li esgarrinxava el vestit, al final el soroll era per nosaltres. Després cap a casa a sopar i dormir, la nit era pels grans.

(Fotografia Jaume Guillamat)

És obvi que el ball de tarda més endavant fou el ball d’aprendre a ballar en públic, en cercles primer i amb parelles diverses a l’hora dels lents, en tot cas, era rellevant que es ballava donant la cara, amb tietes, àvies, parents i altra gent mirant des de la llotja. Era un dels moments on la vida canviava d’argument, com canviaria novament quan s’anés al ball de nit.

A la segona meitat dels anys setanta es produïa també entre el personal un distribució certament característica, famílies o colles de matrimonis junt a parelles consolidades o a punt de passar per la vicaria a les llotges, – palcus en dèiem a les hores -, al voltant de la pista cadires de fusta i noies en primer o segon rengle que feien com si miressin de lluny o que no miressin esperant els nois que les traguessin a ballar i, els nois a distància discutint ves-hi tu, no tu; va, ane’m-hi els dos!.

A la nit, l’orquestra, que havia estat cobla i  banda simfònica, esdevenia de gala i darrera els faristols canviaven les americanes serioses per vestits llampants fent sonar la música: ara cinc violins a peu dret, després la suma del metall formava com una ma que arrossega la música, de tant en tant un solo de guitarra o de percussió i altra vegada tots fins que la bateria, d’un plegat, marcava el final i així anaven interpretant les canciones del verano junt als grans èxits internacionals de la temporada amb una coreografia ben estudiada pel rock, el vals o el cha-cha-cha.

Crec recordar que els músics canviaven el vestuari de la primera a la segona part, és de suposar que a la mitja part, repassaven les armilles per que amb les focus brillessin junt als corbatins i els botons de puny.  

La pista, en ple ball, esdevenia com una espiral on tota la gentada de gent es movia coordinadament en la mateixa direcció a marxa lenta, semi-lenta o ràpida segons el ritme que marcava l’orquestra, es parava, s’aplaudia més o menys discretament i de tant una veu: Atenció, Atenció: La Comissió de Festes recorda que el partit de futbol de demà serà a les 6, per tant, el ball de tarda no començarà fins les vuit.

A estones però no massa sovint a la pista es feia una mena de penombra quan el saxo atreia les mirades amb alguna peça de Louis Armstrong, Glenn Miller o Cole Porter, una penombra que no tornaria fins el moment del ball del fanalet, qui sap si preparant un moment màgic o dipositant algun desig que es podia materialitzar aquella mateixa nit o en el ball del dia seguent, en mig d'una fuga discreta a la mitja part o en finalitzar el ball que, en uns casos es podia perllongar en el temps però en altres, esdevenia el jurament juvenil d’un amor etern que acostumava a acabar al mateix temps que el final de les vacances o l’inici del curs.

La Festa Major de la Riba no té cap característica especial. No s’hi corren bous com als pobles del sud, no hi ha un ball tradicional com el de la Toia per les parelles que han d’intentar conviure properament, no ha estat indret de bandolers per tenir trabucaires, no s’hi celebra una processó ritual, ni una peregrinació a cap santuari on es venera una imatge trobada, ni es disposa d’un amplia exhibició folklòrica, per tant, a la Riba, la festa major era una festa com la de tants i tants altres pobles de Catalunya.

(Fotografia Jaume Guillamat)

Possiblement la seva particularitat  més característica vist amb el pas del temps, és el que va vinculat als records col·lectius: haver vist alguna fotografia, d’època indeterminada, qui sap si dels anys de la postguerra, quan el dia del Gos s’anava a la Font del Mas on es feia ball i possiblement es berenava, es pot recordar per l'any en que es va inaugurar algun nou servei com el consultori mèdic, l'actual Casa de la Vila o bé quan s'inscriu en els records més personals on les possibilitats esdevenen gairebé infinites.

La tradició situa la Festa Major d’estiu el juliol, “29, 30 i 31 per que no hi vagi ningú” frase que s’ha escoltat aplicada a nombrosos pobles del país, tot i que d'acord amb alguns programes abraçava del 29 de juliol fins el dia 1 d'agost. Posteriorment, es traslladà al cap de setmana més proper a la Festa de Sant Abdon i Sant Senén fins consolidar-se d'una manera aparentment definitiva (fins que es decideixi canviar) el primer cap de setmana d’Agost.

Organitzada durant molt anys per l’entitat cultural La Penya, l’arribada de la democràcia al carrers i a les vil·les feu que ben aviat aquesta fos responsabilitat del comú del poble, és a dir, de l’Ajuntament.

La festa, tenia tot allò que s’esperava dels 3 dies de Festa Major, sardanes, concert, missa, vermut, futbol, alguns anys tir al plat i especialment, i d'una manera gairebé imprescindible un envelat on s’hi feien els balls, el concert i l’espectacle.

Les sardanes eren el divendres a la plaça Major, en ple migdia i bat de sol. D'aquesta manera era normal que, l’aire, mig aire, els curts i llargs de rigor, fessin caure més d’una gota de suor. A la tarda el partit de futbol, un espectacle infantil a la placeta de cal Torres, alguna exposició inaugurada a mig mati ..., eren els dies que sortien els “nanos”, posteriorment Amics de la Riba, incorporaria una parella de gegantons; el dissabte hi havia la Missa Major a la sortida de la qual s’acostumava a fer la Festa dels Avis i el vermut.

(Fotografia Jaume Guillamat)

Tot això quedava embolcallat quan en algun indret, habitualment proper a l’envelat, s’hi instal·lava alguna parada de llaminadures, algun firaire amb petits divertiments i, durant bastants anys, el camió xurreria del senyor Rodrigo i la senyora Inés de Cap de Riba, que també trobàvem en altres places i passeigs en dies de festa major o fira als pobles de les rodalies.

La Festa Major no ha estat una festa amb expansió, ni ha estat un pol d’atracció de forasters esporàdics, més aviat ha estat regida per un criteri típic i tòpic que ha portat l’actuació d’orquestres i conjunts força coneguts. S’hi ha organitzat espectacles amb un Ricardo Ardévol que intentava donar a les diverses i disperses actuacions una certa unitat per poder transitar amb una mínima coherència del cantant melòdic, als humoristes, d’aquests a l’orquestra o conjunt, després qui sap si a un mag per acabar l’actuació amb la participació d’una vedette que no cantava com els àngels però sortia tant lleugera de roba com de renom i fama internacional.

Cap a la dècada de 1980 es canvià aquesta modalitat d’espectacle multicolor, reservat pel dissabte a la nit, per l’actuació més concreta de personatges o grups com Mary Santpere, Núria Feliu o la Trinca.

Bàsicament la festa major de la Riba ha estat una festa on es menja, es balla, es va a missa, es besa i s'abraça o senzillament es saluda a l’hora del retrobament o del comiat i també es podria definir com la de la tertúlia.

Solia ser quan venia la família que havia marxat, s’invitava amics o amigues i eren els dies que aquells qui passaven els mes de juliol a qualsevol poble o ciutat costanera tornaven per instal·lar-se novament a casa. Possiblement per aquest motiu, fos a l’envelat, a la plaça o al futbol, la imatge de grups de gent diversa i canviant fent-la petar era d’allò més habitual.