Fundació Valls, Democràcia i Progrés

Article de Jaume Pros publicat al setmanari El Vallenc en relació a la visita de l'historiador Paul Preston a la ciutat de Valls.

__________________________________________________

El Vallenc, 30/6/2006. Dimecres de la setmana passada els amants de la història vam viure una festa grossa a Valls. Gràcies a una iniciativa de la Fundació d'estudis socials Valls democràcia i progrés, a la capital de l'Alt Camp vam poder gaudir de la presència de tres excel·lents historiadors: Antoni Gavaldà, Montserrat Duch i Paul Preston. Cadascun d'ells va fer una conferència relacionada amb la commemoració dels 75 anys de la proclamació de la República i dels 70 anys del cop d'estat feixista del general Franco.

La sala d'actes va quedar petita fins al punt que s’hi van haver d'afegir algunes fileres més de cadires. Molta gent ho comentava: aquella sala poques vegades s'havia omplert tant, i menys a causa d'un esdeveniment d'aquella mena. I segurament tenien raó.

L'organització de l'acte va ser gairebé perfecta. Encara que si hem de posar un però, podríem dir que realitzar tres conferències seguides, una rere l'altra, potser va resultar un pèl excessiu. Fins i tot als més incondicionals de la història se'ns acaba fent una mica feixuc i, per tant, molt difícil mantenir un alt grau d'atenció durant les tres hores llargues que van durar les intervencions. A mesura que la Fundació vagi agafant experiència, haurà de tenir en compte qüestions com aquesta per, així, fer més dinàmics i lleugers els esdeveniments que organitzi.

El primer a parlar va ser Antoni Gavaldà, i ho va fer sobre la proclamació de la II República a Valls. Va fer un relat minuciós sobre els dies anteriors i els posteriors a la caiguda de la monarquia borbònica fins als dies següents al cop d'estat feixista del 18 de juliol. Impressionava escoltar el silenci que mantenia el públic assistent mentre Gavaldà desgranava els fets i aportava dades, noms i situacions amb una extraordinària capacitat pedagògica.

La intervenció de Montserrat Duch també va anar sobre la proclamanció de la República, tot i que la seva conferència ultrapassava l'àmbit local. L'estil de Duch va ser molt diferent al de Gavaldà. Jo diria que el seu estil d'exposar i explicar els temes va ser més tècnic. Això, que podria ser un handicap a l'hora de dirigir-se a un públic heterogeni i no sempre universitari, va quedar de sobres compensat amb el seu magnetisme, la seva força oratòria (fins i tot la seva veu clara i rotunda juga a favor seu) i la profunda coneixença que demostra del tema exposat quan parla. Tant Antoni Gavaldà com Montserrat Duch són docents de la Universitat Rovira i Virgili. Sens dubte, els seus alumnes són uns autèntics privilegiats.

I va arribar l'hora de Paul Preston. El cert és que davant de personatges com aquest, mai no he sabut si la popularitat és el que els imprimeix el caràcter o, al contrari, és aquest caràcter propi i intransferible que tenen el que els fa ser populars.

Preston és d'una altra pasta. No ja en comparació amb d'altres historiadors o conferenciants, sinó comparat amb la majoria dels mortals. Ell és una estrella i n’és conscient. Cada frase seva, cada asseveració, cada teoria demostren tot el que sap . A més a més, el seu estil amè exerceix un efecte gairebé hipnòtic en el públic que l'escolta.

Preston ens va deixar la seva targeta de visita tan bon punt va arribar. Mentre Gavaldà i Duch feien les seves intervencions, ell es va estimar més no seure a la taula de conferenciants i situar-se a la darrera fila, entre el públic, com un espectador més. Això, evidentment, va fer que tots aquells fotògrafs que volien una instantània dels tres historiadors junts s’haguessin d'esperar dues hores llargues des de l'inici de l'acte.

Quan va arribar el seu moment, Paul Preston, conferenciant veterà i a qui se li podria aplicar perfectament allò de “sap més que el llibre de les set sivelles”, el primer que va fer va ser guanyar-se la gent amb el seu exquisit humor anglès i sorneguer. Segons Preston, no té cap sentit que ningú pateixi perquè Espanya es trenqui, si més no, els catalans difícilment deixarem de ser espanyols si insistim a aplicar els horaris de Sevilla (en clara al·lusió al desajust de temps amb què transcorria l'acte).

Paul Preston va fer tota la seva intervenció en català, llengua que parla perfectament. Tot i així, després de demanar disculpes, es va estimar més llegir-la per evitar tant com fos possible cometre errades lingüístiques. Amb tot, com que Preston és molt Preston, encara que va venir a Valls a fer una conferència que es titulava Repensant la Guerra Civil en el seu setantè aniversari, al final, va aprofitar gairebé tot el seu temps per reclamar el dret a la recuperació de la memòria històrica. De pas, va aprofitar per fer una dura crítica als historiadors revisionistes, com per exemple, Pio Moa. Historiadors (i això ho dic jo) que gràcies a la connivència d'alguns mitjans de comunicació i d'editorials, es permeten negar la responsabilitat dels feixistes en el cop d'estat del 1936. I això ho fan llençant mentides, injúries i falsedats sobre les que van ser, precisament, les principals víctimes del cop d'estat, és a dir, els vençuts, que són acusats (per Moa, Vidal i d'altres manipuladors per l'estil) de ser ells —no s'ho perdin— els responsables de la Guerra.

La veritat és que a mi em va agradar molt Paul Preston, de qui ja coneixia la seva obra des de la meva època d'estudiant. L'historiador anglès no em va decebre com a conferenciant ni, posterioment, quan vaig tenir el privilegi inoblidable de compartir sopar amb ell i els altres dos historiadors, com a persona planera i extraordinàriament divertida. I és que Paul Preston és capaç de donar una lliçó magistral en cadascun dels seus comentaris sobre la Guerra Civil. Un Paul Preston, però, que també és capaç de mirar amb atenció com li serveixen un deliciós plat de vermellosa sopa freda de síndria i, sense immutar-se, sentenciar: “Pel que veig, a la cuina, algú ha patit un accident”.