La carta web d'en Duran
25 Desembre, 2007 11:15
Publicat per csala,
General
Benvolgudes amigues i benvolguts amics
Aquesta ha estat la darrera setmana parlamentària de l’any i de la legislatura. Ahir, el president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, ja va anunciar que dissoldrà les Corts el proper 14 de gener i que tindrem eleccions el 9 de març. Possiblement, el millor d’aquesta legislatura és que s’hagi acabat. I s’ha acabat com vam començar: amb el PP i el PSOE a punt de brega. L’atemptat de l’11 de març de 2004 ha marcat la legislatura fins al final. Ni el PP ni el PSOE han tingut interès a oblidar la data, i no precisament pensant en les víctimes. Per ser just, he de deixar clar que ha estat sobretot el PP qui ha utilitzat tant com ha pogut el terror de l’11 com a instrument de confrontació política. Tanmateix, el govern i el PSOE han estat sempre a disposició de la confrontació plantejada pel seu principal adversari.
Parlant de l’estigma que ha marcat la legislatura que finalitza, també pot evocar-se la sessió d’aquesta setmana. Dimarts, la qüestió que va nuclearitzar el ple, va ser l’avortament. IU-IC-Verds, socis de govern i votants a la investidura de Rodríguez Zapatero, van presentar una moció on demanaven una llei de terminis per practicar l’avortament. Tot i sol·licitar votació secreta per facilitar allò que en diuen - i que no he entès mai- la llibertat de consciència (de consciència, en tenim sempre), els vots a favor no van arribar a 30 dels 350 que hi pot haver. Què vull dir amb això? Que sovint, des de l’esquerra, autobatejada de "progressista", es plantegen debats que no corresponen a la demanda social. Mentre que al carrer preocupa que la llei actual no s’apliqui correctament, al Congrés hi ha qui pretén obrir un debat per ampliar l’avortament encara que la societat no ho demani. Així ha passat més d’una vegada i cal dir que aquesta actitud no només ha estat a Espanya en mans de l’esquerra "progressista", sinó que també ens ha afectat en més d’una ocasió a tots plegats.
Dimecres, com és habitual, vam tenir sessió de control. En aquest cas, a més, com a cada final de semestre, hem fet un debat sobre els resultats del Consell Europeu, i ja que el nou tractat de Lisboa va ser la qüestió fonamental, en vam parlar. Però per no perdre el costum del que han estat la resta de debats de la legislatura sobre els Consells Europeus, en lloc de parlar d’Europa i del Tractat de Lisboa, Rajoy es va dedicar, d’entrada, a parlar de tot menys d’Europa, passant pel terrorisme, i lògicament acabant per la sol·licitud de la il·legalització d’ANB. Per a Rajoy, Zapatero no n’ha encertat ni una en la reunió de Lisboa i, en canvi, per a Zapatero, tot el que ha succeït de bo és mèrit seu. Com sempre, ni l’un ni l’altre tenen raó.
En el meu cas, després de parlar d’Europa, i en el torn de preguntes vaig demanar al president Rodríguez Zapatero si considerava que el seu govern complia la llei de publicitat institucional. Resulta que, quan van arribar al poder els socialistes, volien acabar amb la possibilitat que es fes propaganda que comportés confusió entre la publicitat proinstitucional i la progovernamental. La llei, a més, empara l’austeritat en la despesa publicitària i obliga el govern a respondre davant les Corts pels seus programes publicitaris.
No seré jo qui digui si el govern compleix o no amb la llei. Això, com vaig dir al seu president, només ho pot dictaminar un tribunal, i jo no penso acudir-hi. Però la publicitat que fa ara el govern, sigui o no propaganda, permet elaborar una síntesi del fracàs del govern socialista i del suport tripartit en uns quants àmbits al llarg d’aquesta legislatura.
Fan una campanya demanant estalvi energètic. No sé quant costa, ni si es pot considerar o no propaganda pel fet que l’acompanyi amb una felicitació de Nadal que subscriu "el Gobierno de España". Això sí, tinc dues reflexions a fer-hi: per què ara, a dos mesos i mig de les eleccions, el govern considera necessari l’estalvi energètic mitjançant publicitat i no abans? I per què el govern no concentra les seves energies a elaborar, d’una sola vegada, un pla energètic que doni resposta a la dependència exterior que tenim en energia (85%)? Publicita també la llei de dependència. "¡Faltaría más, que las comunidades autónomas pudieran hacer una campaña y el gobierno de España no!", em va respondre Rodríguez Zapatero. Desconec si hi ha governs de comunitats autònomes que ho fan. No m’estranyaria gens. Però el govern no pot excusar-se ni en el passat, ni en les altres administracions com ho ha fet tota la legislatura i també aquest dimecres. A més, em sembla una immoralitat gastar diners amb aquesta campanya quan encara, per exemple, a Catalunya ningú ha cobrat ni un cèntim d’euro (la llei va entrar en vigor fa un any) i ara anuncien que 150 persones, només 150, cobraran els propers dies. Publicitat que es fa, a més, al mateix temps que es neguen més recursos als pressupostos generals de l’Estat per atendre la despesa que genera aquesta llei.
Una altra campanya és sobre les ajudes de l’habitatge. Fins ara no ajudaven? Si ajudaven, per què no ho publicitaven abans? I si no ajudaven, com és que ho fan només dos o tres mesos abans de les eleccions? D’altra banda, quines competències té l’Estat en habitatge? Cap! Doncs, per què no transferir el cost de la propaganda i els pocs diners pressupostats per a la política d’habitatge a les comunitats autònomes tal com diu l’Estatut català, per exemple?
La campanya, però, que trobo més escandalosa és la que van fer per anunciar l’arribada de l’AVE a Barcelona el 21 de desembre. S’ha d’informar amb tanques publicitàries quan arriba l’AVE? No n’hi ha prou amb les notícies que publiquen els diaris, ràdios o televisions? I què passa quan un govern gasta diners i el que anuncia resulta que no és veritat? Això és austeritat?
Val a dir que tot això ho vaig formular amb un to serè que no va ser correspost per Rodríguez Zapatero. Tal vegada perquè, a continuació, qui preguntava era Rajoy, i després Acebes i Zaplana i, com cada setmana, l’última també, la serenitat i la moderació eren substituïdes per l’alteració i la crispació. Ja ho he dit abans. Hem acabat com vam començar, si no pitjor.
Ahir dijous, al Congrés es va aixecar el veto als pressupostos. Vint-i-quatre hores abans s’informava que si les negociacions entre el govern i CiU havien fracassat era perquè el president Montilla havia impedit que se’ns fessin concessions. Al llarg de l’última setmana, però, els socialistes catalans ens acusaven de tot el contrari: de ser els responsables de la ruptura de les negociacions. En què quedem? Va ser culpa de CiU o de Montilla? I si quan era culpa de CiU, érem els responsables que Catalunya perdés no sé quantes inversions i no sé quantes coses més, ara és culpa del president Montilla haver perdut tot això? La veritat és que el president Montilla tal vegada va intentar que el PSOE no negociés amb CiU al Senat per no deixar que ens apuntéssim el que se’n diu col·loquialment "més tantos". No ho sé! El que sí sé és que, al president Montilla, el govern de l’Estat, socialista com ell, no li fa cap cas. Si s’ha publicat que Montilla havia vetat CiU, crec que el que es pretenia era transmetre la sensació que el president de Catalunya té "mando" a Madrid. Però no és així. Malauradament, aquesta ha estat també una altra constant de la legislatura. El govern tripartit no té autoritat davant dels seus i a Madrid fan el que els convé.
Al final, els pressupostos s’han aprovat. Jo ja vaig dir que no passaria res. Quan el PSOE no va voler continuar negociant amb nosaltres era perquè sabia, com he dit sempre, que el Congrés aixecaria el veto amb facilitat. El govern del PSOE, de fet, no era amb CiU, amb qui no volia negociar. El que va passar és que com que al Senat no n’hi havia prou amb CiU, després havia de negociar amb ERC i, de retruc, amb IC, i també amb el PSC. És a dir, amb l’Entesa, i això sí que Solbes no ho volia. No en Montilla, sinó el vicepresident i el govern de Madrid.
Bé, avui m’he allargat molt, ja em perdonareu. És la última carta aquest any. Fins al proper divendres 11 de gener de 2008 no tornaré a escriure-us. Aquests dies vull dedicar-los a la família i a descansar. A agafar forces per a la campanya. Descanseu també i sobretot us desitjo molt bon Nadal i un millor any a tots vosaltres i a les vostres famílies. Amor, pau i molta unió, sobretot, molta unió.
Cordialment,
Josep A. Duran i Lleida
Jazz enlloc de Nadales.
21 Desembre, 2007 20:58
Publicat per csala,
General
Caure en el ridícul, confondre que estem en un país laic amb el laicisme és una evidència que podem contrastar dia a dia en moltes de les institucions governades per les forces d'esquerra.
Ahir va finalitzar el curs parlamentari, i la recepció anual, amb un arbre guarnit de fons, no va ser amenitzada per la música típica de Nadal, a algú li devia semblar carrincló, o poder li va semblar que calia innovar, algú va decidir encarregar amenitzar la vetllada amb un bon grup de música de jazz.
Ridícul, de debò. N'hi ha que són incapaços de comprendre que per sobre de les creences de cada persona, el nostre país neix en base a unes arrels, que han creat unes tradicions, i aquests mateixos que són incapaços d'acudir a la missa de Sant Jordi, o la de contractar un grup que canti Nadales en un dia com el d'ahir, resulta que a la que et descuidis estan entusiasmats de rebre el Dalai-Lama, o d'assistir a la Festa del Corder... no surten a defensar certes tradicions perquè simplement els sembla que són massa cristianes.
Per cert, menjar no faltava, però tampoc vaig saber veure-hi torrons... si bé es cert que no em vaig quedar fins el final, perquè vist el panorama vaig optar per marxar aviat, molt aviat. Que s'ho facin mirar!.
La setmana de la Llei pel Dret a l'Habitatge
17 Desembre, 2007 21:26
Publicat per csala,
Medi Ambient i Habitatge
Aquesta setmana s'aprovarà la Llei pel Dret a l'Habitatge. Com alguns de vosaltres sabeu Convergència i Unió, no donarà suport a la Llei perquè conté una mesura inaplicable, ineficaç, però molt dogmàtica, i que no li podem donar suport: El lloguer forçós.
Vull destacar, que hem tingut una posició ferma, coherent i molt seriosa des del primer dia. Hem estat flexibles en diferents àmbits de la Llei, però sempre hem mantingut que no podríem ni votar la Llei, ni signar el Pacte per l’Habitatge amb una figura punitiva i coercitiva com aquesta. És la fermesa d’aquesta posició, que va portar-nos a sol·licitar Dictamen del Consell Consultiu, i lamentem que el Govern, amb la seva actitud intransigent, i a l’inrevés de tota la legislació que s’està produint en aquests moment arreu de l’Estat espanyol, no hagi sabut tenir la ma esquerra suficient per tractar aquesta qüestió.
Així el CONSELL CONSULTIU ELS VA DONAR UNA ÚLTIMA OPORTUNITAT I NO L’HAN VOLGUT APROFITAR, han preferit resoldre el problema jurídic que el polític, mantenint la figura del Lloguer forçós en el text final de la Llei.
Tinc la impressió que si el PP ho porta al Constitucional, o si és produeix a través d’un contenciós administratiu (que pugui presentar el primer propietari expropiat) una qüestió d’inconstitucionalitat, molt probablement, el TC podria apreciar INCONSTITUCIONALITAT de la Llei, no tant per la vulneració del principi d’igualtat, sinó pel principi de la PROPORCIONALITAT, o qualsevol dels altres supòsits d'Inconstitucionalitat que contemplen altres dictamens que han redactat diferents juristes.
EL GOVERN S’HA EQUIVOCAT, ELS HI HO DIU TOTHOM, FINS I TOT EL CONSULTIU, I NO HAN SAPIGUT RECTIFICAR.
I tan fàcil que tenien la unitat política en un tema tan sensible i que ocupa i preocupa a milers i milers de ciutadans.
La carta web d'en Duran
16 Desembre, 2007 21:30
Publicat per csala,
Cartes d'en Duran
Benvolgudes amigues i benvolguts amics,
La proximitat de les festes de Nadal es nota. Hi ha més sopars dels habituals, més afecte entre la gent,... Quina llàstima que no sigui així al llarg de tot l’any! No parlo pas dels sopars, sinó de l’afecte. En la política, però, encara no es nota prou esperit nadalenc; el missatge de pau que Déu porta al món no ens ha arribat encara. La sessió de control de dimecres en va constituir un bon exemple. De fet, va ser un bon resum del que ha estat tota aquesta legislatura.
Certament, escoltant les qüestions plantejades a la sessió de control pels tres tenors del PP, Rajoy, Acebes i Zaplana, i les respostes dels solistes del govern, Rodríguez Zapatero i Maria Teresa Fernández de la Vega, es podia tenir la sensació que en pocs minuts es resumia tot el que ha passat al llarg d’aquests tres darrers any i mig. En el fons i en les formes, no va ser altra cosa que la significació de la confrontació per la confrontació: ETA, els estatuts, la desmembració d’Espanya, acusacions, crispació,... Tot plegat, ben lluny de l’educació, la feina, la seguretat, el medi ambient, la família o la immigració estrangera que és el que preocupa la gent. Això no compta, i així ens va. Moltes vegades em ve al cap la frase de Cambó "por culpa de estos imbéciles hemos tenido que apoyar a estos malvados"(potser no la reprodueixo literalment, però tan se val, tots m’enteneu)
Malgrat aquesta confrontació escènica i real, ja us deia la setmana passada que un cop passades les eleccions, aquests que s’enfronten i confronten perdent les formes podien pactar en qualsevol moment per fer-nos la guitza o per reduir-nos a la mínima expressió. Crec que des de Catalunya no som prou conscients de les moltíssimes possibilitats que hi ha que el PSOE i el PP s’entenguin en allò que per a ells és un interès d’Estat, i que si ho fos seria l’únic àmbit d’Estat on coincidirien. Em refereixo a l’interès de prescindir de nosaltres per reduir-nos a la mínima expressió. Ja sé que en parlava la setmana passada, però torno a dir que em fa molta por que no en siguem prou conscients.
Aquesta mateixa setmana, José Bono ha recuperat la paraula amb motiu de la seva intervenció en un col·loqui d’una conferència d’Artur Mas a Madrid. L’ha dita tan grossa que fins i tot el PSC ha hagut de desmarcar-se’n. Això ha tornat a provocar que en alguns fòrums o tertúlies polítiques es parli que Bono no serà president del Congrés perquè no podrà tenir els vots dels nacionalistes. Quanta ingenuïtat! Si el PSOE i el PP volen, i si cal voldran, no només faran president del Congrés l’expresident de Castella-la Manxa, sinó que a més pactaran les meses del Congrés i el Senat sense la presència d’altres partits o, a tot estirar, d’algun secretari perquè no es pugui dir que no respecten la pluralitat de les cambres legislatives.
D’altra banda, el problema de rodalies encara cueja. Pel que sembla no hi haurà cimera, com estava previst, entre el govern català i el de l’Estat per parlar de noves transferències, entre les quals hi ha la de rodalies, promesa pel president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, per al mes de febrer. Una veu autoritzada del govern m’explica que ells no tenen cap pressa i que tampoc el govern català els apreta. En qualsevol dels casos, el resultant serà que un cop més Rodríguez Zapatero incomplirà les seves promeses respecte a Catalunya. La seva paraula no serveix de res. Espero que la ciutadania en general i els votants socialistes en particular en preguin nota: a Rodríguez Zapatero, de Catalunya només li interessen els vots, no els ciutadans.
De Madrid estant, he seguit també el debat arran del veto plantejat per CiU i altres formacions polítiques als pressupostos al Senat. Ja sabeu que nosaltres no estàvem d’acord amb els comptes de l’Estat que en el seu dia va presentar el govern de Rodríguez Zapatero. Per això vam plantejar una esmena a la totalitat demanant la seva retirada al Congrés. I no hi estàvem ni hi estem d’acord per diverses raons. Malgrat que el govern central i el català s’entestin a fer veure el contrari, els pressupostos segueixen sense complir amb la disposició addicional tercera de l’Estatut en allò que fa referència que durant set anys cal invertir a Catalunya l’equivalent a la nostra aportació al producte interior brut (riquesa) del conjunt de l’Estat. No només no ho compleixen qualitativament, sinó que fins i tot les quantitats consignades no es podran gastar perquè el govern no ha elaborat projectes aquests anys per a Catalunya. Entre els diners no consignats als pressupostos i els que es perdran per no saber on gastar-los, creiem que, sense cap mínima llicència a la demagògia, Catalunya perdrà al voltant de 1.500 milions d’euros.
Els pressupostos tampoc podien ni poden ser acceptats per nosaltres perquè no impliquen la resposta econòmica i fiscal a la situació que viu el país. No discutim les grans xifres macroeconòmiques. Són bones, envejables si es vol. Però hi ha dues objeccions a fer a aquesta apreciació general. El cost de la vida ha pujat molt, els preus de la llet, de la carn, del combustible, de l’habitatge..., i a final de mes les classes mitjanes comencen a notar que hi arriben amb més dificultats que no pas abans. A més, els que tenim hipoteca sabem que els tipus d’interès s’han apujat i que per a molta gent aquesta pujada provoca que se’ls mengin, com a mínim, les dues pagues extraordinàries. Era el moment, per tant, de donar resposta a aquesta situació, i el govern no l’ha volgut afrontar.
Com tampoc no ha volgut assumir la necessitat d’utilitzar una part del superàvit per fer política social. El govern ha continuat negant-se a elevar la base reguladora de les pensions de viduïtat, a destinar més diners a la llei de dependència o a incrementar les ajudes a la família. Per tot això i més, al Congrés vam votar en contra dels pressupostos. Però tot i aquest vot en contra, el govern va voler seure amb nosaltres i negociar. I en vam treure bons resultats. Alguns alcaldes nostres en són ben conscients. Pregunteu-ho, sinó a l’alcaldessa de Matadepera, a l’alcalde Vic, al de Vallirana, al de Masquefa, al de Premià de Mar, al de Sant Feliu de Pallerols, a la de Palau-Solità i Plegamans, i a molts altres. També el sector de la recerca és molt conscient que vam negociar, i bé, al Congrés. Pregunteu sinó a les universitats catalanes.
Què ha passat al Senat? Doncs que, a l’igual que al Congrés, vam presentar una esmena a la totalitat (en aquest cas, rep el nom de veto), i si bé al Congrés els socialistes van tenir prou suports parlamentaris per superar-la, al Senat els hi ha mancat. L’haurien pogut evitar? Sí, negociant com s’ha de fer quan no es té majoria. Però realment ho han volgut fer? No. Per què? És que - podríeu dir-me- a algun govern li agrada perdre una votació, i més una de tan important com la dels pressupostos generals? No, evidentment que no els agrada. Però sabien que per superar el tràmit del Senat havien de pagar el preu de més inversió a Catalunya i acabar d’arreglar altres qüestions que plantejàvem, per exemple, des de CiU, com és el cas ara de suprimir del tot la doble cotització dels autònoms, que al mateix temps també treballen per conta d’un altre.
I, a més, eren conscients que a banda de CiU havien de negociar amb ERC, i si ho feien amb ERC també ho havien de fer amb IC-V, i si ho feien amb aquests, com deixar de banda el PSC? Això ha fet que Solbes hagi preferit que no li toquin les xifres i passar directament al Congrés, on sí que tenen majoria per aixecar el veto, i així ho faran la setmana vinent.
El més ridícul i surrealista d’aquest debat ha estat la posició del PSC de voler-nos presentar a nosaltres com a responsables d’una hipotètica pèrdua d’inversions a Catalunya. Primera, cal dir que no es perdrà res. Segona, que si es perd alguna cosa, ja ho hem perdut gràcies als pressupostos que ells han avalat (abans ho recordava, uns 1500 milions d’euros). Després no s’entén que vulgui transferir-se la responsabilitat de no aprovar els pressupostos a un grup de l’oposició com és Convergència i Unió. Nosaltres no governem a Catalunya, ni hem donat suport al govern de Madrid. A qui els socialistes han d’exigir en tot que els votin els pressupostos és a aquell partit que també els ha votat en contra i que en canvi governa amb ells a Catalunya i ha facilitat la investidura i la vida parlamentària del govern de Rodríguez Zapatero, és a dir, a Esquerra Republicana de Catalunya.
Un cop més, però, el PSC prefereix amagar el cap sota l’ala per una simple raó: el que interessa al president Montilla i als socialistes és durar en el govern malgrat que hagin de passar les vergonyes de les inconsistències i diferències internes. No diferències de declaracions, sinó diferències que es tradueixen amb un fet tan fonamental com que un dels partits del govern no voti els pressupostos a Madrid. O no és veritat el que diu el govern de Catalunya que aquests pressupostos són tan bons i tan complidors amb l’Estatut? Doncs si ho són, com pot consentir el president de la Generalitat que un partit que governa Catalunya els voti en contra? El cert és que els pressupostos no són bons i que cada cop queda més clar que l’objectiu del govern català no és defensar els interessos de Catalunya, sinó durar.
La carta web d'en Duran
07 Desembre, 2007 18:02
Publicat per csala,
Cartes d'en Duran
Benvolgudes amigues i benvolguts amics,
La setmana no ha tingut activitat parlamentària al Congrés. Això m’ha permès assistir a diverses assemblees intercomarcals per elegir les candidates i els candidats a la properes eleccions a Corts espanyoles. També m’ha permès fer visites socials, com acostumo a fer quan no tinc Congrés. En aquest cas, vaig estar al barri del Raval, al centre L’Hora de Déu. Es pot pensar que, en funció de l’alta immigració estrangera que hi ha al barri, el col•lectiu de persones que més atenen són magrebins. Doncs no és així: el col·lectiu de persones més atès per aquest centre són dones espanyoles, mares de nens i nenes, famílies monoparentals, per tant. És a dir, una de les conseqüències de la desestructuració familiar que viu la nostra societat. Això ratifica un cop més allò que ja he dit en altres ocasions: la pobresa va adquirint cara de dona i d’infant.
Malauradament, hem hagut d’expressar novament el condol per l’assassinat de dos guàrdies civils a França per ETA. Sobre la banda terrorista i l’actitud dels partits, expressament no en vull parlar. Només manifestar que el govern i les forces de seguretat de l’Estat i les altres policies, particularment l’Ertzaintza, sempre tindran el nostre suport en la lluita contra ETA en pro de garantir-nos una societat lliure i ajustada en l’estat de dret. A aquesta primera afirmació, cal afegir-hi el sentiment de reprovament que em provoca el que directament o indirectament el fet que sempre hi hagi algú disposat a utilitzar el tema d’ETA com a instrument d’erosió a l’adversari. ETA es frega les mans; a mi, senzillament em fa fàstic.
De la manifestació de dissabte a Barcelona, sí que voldria parlar-ne una mica. D’entrada, vull remarcar un fet prou conegut: érem molts, moltíssims... Pel que sembla no ve d’un pam, és a dir, d’uns centenars de milers de persones a l’hora de quantificar els que hi vam participar. Però torno a dir que érem moltíssims. Va ser una manifestació pacífica, sense incidents. Hi havia gent gran i molta gent jove, gent coneguda i moltíssima gent anònima, famílies senceres i altres persones que anaven soles. Hi havia banderes estelades, però n’hi havia moltíssimes de catalanes, és a dir, senzillament amb les quatre barres que constitueixen la nostra senyera nacional. Al llarg de la longitudinària manifestació hi havia persones que corejaven unes consignes i persones que en cantaven unes altres. Certament hi havia gent que cridava allò de ‘in-inde-indepedència’, però altres, la majoria, simplement reivindicaven decidir sobre infraestructures des de la dignitat nacional.
La manifestació, en contra del que ha interessat fer veure al PSOE i al PP (cal que reconeguem que el PSC, que va cometre el gravíssim error de no ser-hi, ha reaccionat amb més intel•ligència, és a dir, ha entès que ni podia ignorar-la ni manipular-ne el significat) no va deixar de ser una manifestació per dir prou al tracte rebut pel govern de l’Estat en matèria de rodalies i per demanar decidir sobre aquesta qüestió. I no una manifestació independentista. Òbviament que hi havia independentistes i van cridar a favor de la independència. Ja ho he dit abans. Però hi havia altra gent, moltíssima, que no es van posar el nom d’independència a la boca.
A mi no em preocupa gens la manifestació sinó que es canalitzi el neguit social que hi ha darrere de tot el que ha passat, i per tant també darrere de la manifestació. Si després de tot el que ha succeït en els darrers temps, les ciutadanes i els ciutadans de Catalunya es queden a casa a l’hora de votar o voten reforçant el PSOE o el PP, el poble de Catalunya s’entrega lligat de mans i peus. Catalunya necessita reaccionar i fer-ho amb dignitat. Si no ho fem, si sentim al•lèrgia a les urnes i ens confiem al PSOE o al PP, que només els interessem com a instrument i no com a objectiu, ni raó d’ésser, ho patirem molts i molts anys.
Aquest dies, a més, parlo sovint que, malgrat les distàncies i la confrontació lamentable que protagonitzen el PSOE i el PP de manera permanent, el pacte que realment em preocupa és el pacte entre ells. Sí, heu llegit bé, entre el PSOE i el PP! Mireu, ahir se celebrava el 29è aniversari de la Constitució. Jo no vaig anar als actes oficials, no perquè em produeixi cap urticària el text constitucional, sinó perquè aquests tres dies els dedico a la família. Estic, per tant, ocupant-me dels meus deures com a pare i marit, i fins i tot dels deures constitucionals que els poders públics no compleixen. És a dir, també estic complint amb el valor que l’article 39 dóna a la família. Ara bé, si us parlo de la Constitució no es per parlar-vos de la família en general, i menys de la meva en particular, sinó per parlar-vos dels perills d’un pacte PSOE-PP.
Per ara només el PP proposa una reforma de la Constitució. Entre d’altres articles, d’alguns molt importants del títol VIII, és a dir, del que estableix l’organització territorial de l’Estat, i amb ella l’estat de les autonomies. El PP vol menys poder en mans de les comunitats autònomes. Per exemple, proposa modificar un precepte que només un govern del PP ha utilitzat. Em refereixo a l’article 150.2, que estableix que l’Estat podrà transferir a les comunitats autònomes mitjançant una llei orgànica, facultat de l’Estat. Article que, com deia, només va utilitzar el PP per transferir a la Generalitat la competència de trànsit per a la policia de Catalunya, o sia, per als Mossos d’Esquadra.
Fins aquí podríem pensar que són coses del PP, i com que el PSOE no pot posar-ho en el seu programa electoral, no cal patir. Compte però! Hi ha moltes veus receptives d’aquesta tesi en el si del PSOE. Moltes i importants! Algú pot pensar, per exemple, que José Bono, amb el qual tinc una bona relació personal, no ha posat condicions a Rodríguez Zapatero per tornar a la política activa? Una reforma constitucional pactada amb el PP i el PSOE i que exclogués el catalanisme polític seria tant com dinamitar per sempre més les bases de la transició. Si en el PP i en el PSOE algú té aquesta temptació, està jugant amb foc. Per això, moltes vegades he dit que nosaltres continuem tenint la millor garantia en la Constitució. Tothom hi troba defectes, però ningú es posa d’acord per dir quins continguts han de reemplaçar els actuals. Si algun dia el PP i el PSOE s’hi posen, tots en sortirem malparats. Ells, també. Però el petit sempre hi surt perdent. Per això, David només va guanyar Goliat una sola vegada, i per aquest motiu és històrica la seva victòria.
Però pensem també en altres aspectes que no signifiquen ni necessiten reforma constitucional. Nosaltres demanem una nova llei electoral que permeti més intervenció dels ciutadans i les ciutadanes en les eleccions i disminueixi la monopolització dels partits a l’hora d’elegir els parlamentaris. Heu sentit algun discurs al voltant del PP o del PSOE sobre la reforma de la llei electoral? L’únic que he sentit són veus que, en un partit i en un altre i en mitjans de comunicació d’àmbit espanyol d’un i altre espectre polític, reclamen cada cop amb més intensitat que el PP i el PSOE s’entenguin i redueixin a la mínima expressió la presència a les Corts Generals de forces polítiques com CiU, PNB, BNG o Coalició Canària.
Òbviament seria un greu error que el PSOE i el PP pretenguessin fer-nos fora o reduir-nos a un no res en la política espanyola. Però són capaços de fer-ho. També s’equivocarien, com ja he dit que ho farien amb la reforma constitucional, però, ho reitero, són capaços d’intentar-ho. L’única manera d’impedir-ho és que quedi clar a les urnes que Catalunya és diferent, ni millor ni pitjor, però sí diferent, i que aquesta diferència és la que permet l’existència d’una força política com la nostra, independent del PP i del PSOE. Per tant, ni el PSOE ni el PP, i molt menys el PPSOE, sinó Convergència i Unió.
Cordialment,
Josep A. Duran i Lleida
Barcelona 7 de desembre de 2007
La carta web d'en Duran
03 Desembre, 2007 19:48
Publicat per csala,
Cartes d'en Duran
Benvolgudes amigues i benvolguts amics,
La setmana ha estat protagonitzada per tres debats fonamentals per a Catalunya. Un d’ells, reconec que és més conjuntural, com és el que ha tingut la ministra de Foment, Magdalena Álvarez, com a protagonista, tot i que darrere de la conjuntura s’hi amaga també un problema estructural que no es pot obviar. Els altres dos han estat al voltant de la publicació de la Fundació BBVA sobre les balances fiscals i de l’Informe PISA sobre l’estat de l’educació.
El debat sobre la ministra Álvarez ha tingut l’epicentre al Congrés dels Diputats, però espero que es traslladarà demà als carrers de Barcelona. Us demano que aneu a manifestar-vos pacíficament amb les vostres famílies i amics. Es tracta d’expressar un "ja n’estem tips" que reflecteix la dignitat del poble de Catalunya davant de l’actitud del govern de l’Estat. No és una manifestació contra ningú, ni contra Espanya, ni contra el partit que governa l’Estat, ni contra el govern de Catalunya. I tampoc és a favor de cap partit en particular. És una manifestació a favor de Catalunya, de la nostra dignitat com a poble, un poble que no desitja que el maltractin i encara menys que ho facin des de la supèrbia i l’arrogància.
Del seu èxit, que no tinc cap dubte que en tindrà, només se n’hauran de sentir responsables els convocants i el poble de Catalunya. Ha de ser una expressió de la voluntat de decidir en un dret tan important avui per a la ciutadania com és el de la mobilitat. No es tracta només de queixar-nos sinó d’expressar la disposició i capacitat per gestionar des del govern de Catalunya les nostres infraestructures ferroviàries. Per cert, sembla que ja haguem oblidat la promesa de Zapatero que al mes de febrer es transferirien rodalies al govern de Catalunya. Jo, almenys, no ho oblido. I l’única cosa que de moment constato és que en els pressupostos per al 2008 no hi ha ni un cèntim d’euro per a la previsió de l’esmentada transferència. És a dir, estem en vigílies de comprovar un cop més que la paraula de Rodríguez Zapatero no té cap credibilitat.
El debat al voltant de la reprovació de la ministra de Foment ha tingut un efecte col·lateral. El PNB i el BNG no han donat suport a les nostres posicions. La resta n’han volgut treure profit per intentar així tapar les seves pròpies vergonyes. Aquells que no han aconseguit convèncer els seus socis de govern volen descarregar la seva responsabilitat en el PNB i el BNG i, de passada, en CiU. No fan res altra cosa que contribuir a tapar la vergonyosa actitud del PSC que un cop més ha prioritzat els interessos del PSOE per davant dels de Catalunya.
Aquesta vegada ni tan sols els han deixat parlar. Va fer-ho un diputat del PSOE i no un dels socialistes catalans, com havia succeït en el debat de rodalies amb la compareixença del president Rodríguez Zapatero. Per cert he vist que el gran argument, que va utilitzar també el president Montilla davant d’Artur Mas al Parlament de Catalunya és que nosaltres no havíem reprovat mai un ministre. Els del PSOE diuen que no havien reprovat un ministre del PP. És cert, però del PSOE tampoc. El que passa és que si ho hem fet aquesta vegada és per una gran diferència. En aquesta ocasió, el Parlament de Catalunya ho havia demanat prèviament per una gran majoria, i Convergència i Unió mai ha contravingut una decisió del Parlament català. Això, que per a nosaltres és més important, és completament insignificant per als socialistes catalans.
Aquesta és la gran diferència.
Ara bé, més enllà d’aquesta mesquinesa política, el que ha passat amb el PNB i el BNG ens ha de servir per entendre bé i d’una vegada quin és l’abast i quins són els límits de la nostra aliança amb aquestes dues formacions nacionalistes. Ells han votat el que els ha convingut en defensa dels interessos que han de defensar. I això ha estat, és i serà sempre així. Són faves contades. No tenim dret a sorprendre’ns. Fan el que han de fer. L’única cosa que hem de saber és que nosaltres també hem de fer el que ens convé. I com ja vaig dir al seu dia, tenim moltes coses a fer junts, però els objectius i prioritats en molts terrenys són molt diferents. I com que els objectius són molt diferents, ho ha de ser també l’estratègia en el si de la política espanyola. Quan els convingui, s’entendran amb qui creguin convenient. I torno a dir-ho, faran bé.
Justament la publicació una vegada més de l’estudi de la Fundació del BBVA sobre balances fiscals ens torna a recordar que la nostra prioritat és resoldre el nostre dèficit fiscal, i aquest no és el cas de bascos. Certament, l’estudi esmentat no utilitza les dues aproximacions com a metodologies consensuades per la comissió d’experts de l’Institut d’Estudis Fiscals, és a dir, el d’emprar el càlcul del flux monetari i el de la càrrega-benefici. Només ho fan tenint en compte el de la importància de càrregues i beneficis. Però tot i això, el resultat ja és prou significatiu i parla per sol.
El més greu de tot és que continuem a les palpentes en els números oficials. Només podem debatre a partir del ball de xifres que ens faciliten institucions privades, i les públiques continuen emparant l’opacitat. També aquí cal demanar transparència. No volem més que els altres, però tampoc menys. I volem que tothom sàpiga perquè demanem més i que el que demanem de més prové del que paguem des de Catalunya. No es tracta tant, com a concepte, que ens retornin, sinó de retenir una part del que és ja dels ciutadans de Catalunya. Torno a expressar un compromís solemne: no hi haurà vot de Convergència i Unió favorable a la investidura del nou president del govern de l’Estat si no es publiquen abans les balances fiscals. No parlo que ens prometin un cop més que ja ho faran després de votar-los, sinó que les facin públiques abans que nosaltres els votem.
Espero que siguem tots plegats molt conscients que els propers quatre anys seran decisius per acabar amb l’actual dèficit fiscal. A Madrid s’haurà de debatre el nou sistema de finançament i, si no hi ha transparència, no ho acabarem de resoldre. I si nosaltres no tenim força, no hi haurà transparència. Aquesta és una de les claus de volta del futur del país. Però no només de pa viu l’home. Més enllà dels diners per atendre les necessitats de la nostra gent i de canviar, per tant, el rumb del nostre país, ens convé també que la nostra societat estigui formada, preparada, educada,...
La publicació de l’informe PISA s’afegeix, pel que fa a l’alerta vermella, al que ja ens anticipava l’estudi de la Fundació Bofill publicat la setmana passada. No tenim un bon sistema educatiu. Tothom remarca, i convé fer-ho també, els dèficits en relació a la instrucció dels alumnes del nostre sistema educatiu. A mi em preocupen, però em preocupen encara més els dèficits educatius en el sentit ampli de la paraula. Torno a dir-ho, i no em cansaré de repetir-ho mentre no ho resolguem: ens hem equivocat. Hem tret del nostre sistema educatiu valors fonamentals per al futur de Catalunya, com són el respecte, l’autoritat i el reconeixement del mèrit i de l’esforç. Recuperar-los a l’escola, a la família i a la societat és també una de les claus de volta del futur com a país.
Cordialment,
Josep A. Duran i Lleida
Barcelona, 30 de novembre de 2007
He estat a la "mani"
01 Desembre, 2007 20:00
Publicat per csala,
General
Hi he anat perquè com sabeu estic emprenyat, molt emprenyat. La veritat és que quan un s'acostuma a anar en tren a BCN haver fet milers de quilòmetres d'autopista en el darrer mes i mig per culpa del famosos esvorancs, crema i crema molt. I si bé qualsevol Govern pot patir, un, dos o tres esvorancs, tinc la sensació que les preses per inaugurar les obres i la 'xuleria' de la gestió del 'kaos' per part de l'arrogant ministra de Foment, ha estat d'allò més humillant per a tots. pels alcades que ignoraven que estava construint una estació alternativa, pel Govern que és subordinava al 'desplaçat' Secretari d'Estat d'Infraestructures, i pels ciutadans que els feien anar amunt i avall, ja feia, molts, molts mesos.
Hi he anat, perquè n'estic fins els nassos de fer cues, no importa el que triis la C-32 o l'AP-7, la cua no te l'estalvies de cap de les maneres, i avui quan al matí, podria haver entrat a Barcelona amb normalitat, doncs els ridículs senyals de limitació de velocitat a 80 km/h en plena autopista, limitació que he volgut complir i que no resulta senzill, sembla talment que el món quasi s'aturi al teu voltant, ús ho prometo, en el tram de Les Botigues - Castelldefels - Gavà - Sant Boi.... m'ha agafat son, molta son.
A més, ningú em treurà la convicció sobre el menysteniment, discriminació i el greuge comparatiu que hem patit totes aquestes setmanes els que utilitzem regionals i llargues distàncies per anar a Barcelona.
Molta gent, molta serenor, molta fermesa, i idees molt clares. A Barcelona avui a la tarda he respirat que un altra forma de fer les coses és possible.
Avui he tingut aquella sensació que la gent estava convençuda que el que més s'assembla a un espanyol de dretes és... un espanyol d'esquerres, és digui Bono, o és digui Álvarez, i això el PSC ho hauria de tenir ben present, i no fer-li tant el joc al PSOE.
Avui he tingut la sensació, que si el Govern de Madrid hi hagués estat el PP, o al Govern de la Generalitat hi hagués estat CiU, aquesta és una manifestació que fa moltes setmanes que s'hagués dut a terme.
Avui he tingut la sensació, que els sindicats majoritaris han abandonat als treballadors, que han patit i molt, al llarg d'aquest mes i mig.
Avui he tingut la sensació, que els alcaldes de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, i d'altres molt més aprop, no han sapigut defensar els seus veïns, per fer el joc al seu partit.
Avui he tingut la sensació, que poder si que la població no està tan adormida com m'assemblava aquestes darreres setmanes. Ja era hora!!!!.
200.000 ó 700.000 avui molts hem pogut alliberar un PROU!!!!!!! ben fort i alt.
(les fotos: el grup de CiU a l'Ajuntament de TGN, els de la Unió de Joves, el mocador que ha editat els de la plataforma organitzadora, una visió festiva, i dues fotografies dels veïns de Vallirana, amb els que em solidaritzo especialment, doncs conec el cas de molt aprop i estan patint cacicada rera cacicada del Ministeri de Foment, governi qui governi)