Un altre problema recurrent que m’he anat trobant amb els anys és la relació (acadèmica) entre pares, mares i fills i com aquesta relació és a la vegada conseqüència i causa de conductes traumàtiques i que es tradueixen en dificultat d’alguns alumnes a l’hora de seguir el dia a dia del curs.
Jo em poso en el lloc dels pares quan em diuen, algun cop amb certa sensació de tristesa: “Jo vull el millor per a ell…” o “primer que sigui feliç, però també ha d’estudiar…” o “és que no ho veu! no se n’adona que està arruïnant el seu futur!” Els crec i entenc aquestes exclamacions quan les notes són dolentes. Però amb el que he anat observant amb el temps, crec que hi ha un fet que tot i subtil, és molt important a l’hora d’entendre aquests casos i aquestes conductes en la relació d’alguns estudiants amb els seus pares. Em refereixo a les expectatives que normalment, i de manera inconscient els pares posen en els fills però que no són correspostes per aquests, provocant un cert desequilibri o guirigall emocional i que en alguns cops és la gènesi de conflictes que no greus, sí poden convertir-se en traumàtics.
En cap moment culpo als pares de res, el que sí crec és que alguns cops, les expectatives que aquests tenen posades en el rendiment escolar dels seus fills no casen amb les capacitats o voluntats d’aquestos i aquest fet comporta problemes. El fet d’exigir un i un altre cop unes millors notes, més temps d’estudi, amb els corresponents càstigs i enrabiades de forma constant i implacable dels pares, no sempre acostuma a ser profitós perquè condueix a una incomunicació i un allunyament o tancament del fill i que normalment està acompanyat per una disminució de les estones d’oci i joc conjunts, una disminució de les hores d’activitats familiar o un augment dels incentius per notes (regals o premis) I és el moment on apareixen les que jo en dic les grans frases: “Ens pren el pèl a tots” “És llest però és un dropo” “Fa el que vol”… fet que condueix a un estat que molts cops es converteix en traumàtic a nivell familiar, ja que els nanos tendeixen a transformar aquest estat en diferents conductes d’evitació: Aïllament, falta de respecte, mals de cap, migranyes…
No estic descobrint res de nou en referència a les conductes d’evitació sinó que hi ha moltíssims articles que fan referència al tema, però el que sí voldria seria que penséssim quan exigim alguna feina a un alumne ja que primer de tot hem de pensar si és capaç de fer-la perquè en el cas que no (no vol dir que no ho sigui en un futur) com hem de reaccionar?
Igualment amb els pares a l’hora de crear expectatives en els seus fills. Són possibles d’acomplir aquestes expectatives? Coincideixen les expectatives de pares i fills?
Pensem-hi…