L’escola d’Atenes, Rafael Sanzio (1510/1512)
En aquest apartat un faig cinc cèntims de quina és la metodologia de treball que utilitzo o que principalment em baso a l’hora de treballar, tant en infants com en adolescents. El mètode que intento aplicar, sempre que les circumstàncies ho permetin, és el MÈTODE MAIÈUTIC i que es basa no a donar respostes sinó en fer preguntes.
La definició clàssica de maièutica és: Que consisteix a ajudar l’interlocutor, especialment interrogant-lo, a descobrir la veritat. És a dir, estem parlant d’un mètode d’estimulació intel·lectual de l’infant amb l’objectiu poder obtindre una resposta a un estímul/pregunta, fet que a la llarga ajudes a l’infant a poder preguntar-se a ell mateix a l’hora de poder resoldre un problema dotant-lo d’una certa autonomia.
Un exemple pràctic i domèstic seria quan plou. A l’infant, un cop ja coneix la pluja, l’hi podem dir dues coses: “Agafa el paraigua” (l’infant obeeix, però no busca ni troba cap solució al fet de mullar-se, aquest fet es pot repetir fins que l’infant és adolescent o fins i tot adult) o també pots diu: “Plou” (I ell ja ha d’interpretar què necessita, i de forma autonòma ja el va a buscar)
Una de les respostes amb què més em trobo en molts alumnes és:“no ho sé”, una resposta que sembla que utilitzen com el pla A,B,C,D… ja que sovint, en cap moment es pregunten si poden trobar per ells mateixos la resposta, sinó que esperen que algú els la doni i sinó és el cas, s’atura la recerca. La maièutica ens permet a poder trobar respostes a partir d’una o diverses preguntes que permetran estimular la capacitat resolutòria de l’alumne.
Recordar cada dia que plou que el nen o nena agafi el paraigua perquè és despistat, no ajuda més que recordar simplement que plou.