Aquest escrit el vaig fer quan no podia amb la meva vida fa un temps, és un dels escrits, els quals mai surten a la llum, l’he tornat a veure entre els arxius que no miro mai i m’ha fet somriure, espero que t’agradi com a mi.
Normalment, ho aposto tot; i, hi ha apostes que no he guanyat mai.
Me la vaig jugar quan només era un dimoniet amb el Diable; i inclús Déu em va donar les fitxes i els mitjans per jugar-me-la.
Somrient em va dir fill, d’aquest dolor et costarà sortir…
Abans de voltejar-me, vaig veure al lluny el teu somriure, i els teus ulls, i em vaig adonar, que encara que aposti la meva vida, la perdi, i el Diable s’emporti tot el temps que em queda en aquest món, jo només demanava infinits moments per contemplar-te i escriu-ret versos i poemes.
Que tal dia com avui també quan el meu amor es revela; i ni que no tingui temps de repassar les teves imatges, ni fotografies.
Vull deixar per sempre imprès i en el meu record, tots els moments al teu costat.
Després em vaig voltejar; i a Déu pare que no m’entenia, li vaig dir…
Encara que et faci mal pare. Has de mirar-la amb els meus ulls.
Només així em podràs entendre…