Què és la vocació presbiteral?

Sóc capellà des del març de 1951. Quan tenia onze anys vaig dir a la
mare que volia anar al Seminari (de Tarragona), i sabia que anar al Seminari
volia dir preparar-se per a ser capellà. Com és que vaig decidir anar al
Seminari? No ho sé. És probable que algun mossèn (això era l’any 1939, després
de la Guerra
civil, en un clima de recuperació religiosa accentuada) m’ho hagués suggerit.
No ho sé. Certament la “vocació” no em va venir de la mare. Simplement vaig
anar al Seminari, i prou. A partir de l’any 1947, jo estudiava teologia a Roma
i residia en el Colegio Español en un clima d’una “espiritualitat sacerdotal”
molt accentuat. I va arribar el moment de rebre “l’ordenació sacerdotal”: els
“exercicis espirituals”, previs a l’ordenació, van servir perquè donés un
sentit espiritual a l’esdeveniment, un esdeveniment que vaig viure amb molta
emoció i amb una idea molt clara: fent-me capellà, em posava al servei de
l’arquebisbe de Tarragona, el meu superior jeràrquic, per a servir l’església
de Tarragona.

Els anys m’han fet madurar. Ja fa temps que entenc la “crida” al
ministeri sacerdotal com una “crida” que ve de l’Església i no pas de Déu. Cada
vegada he vist més clar que de “vocacions”, a nivell cristià, n’hi ha una de
fonamental: la “vocació” a ser cristià, una vocació, d’altra banda, que jo,
personalment (i no em vanaglorio de res), he viscut cada vegada més en el
sentit d’una identificació amb Jesucrist i al servei de l’Evangeli. Per a mi,
aquesta és la vocació fonamental. És cert que hi ha cristians o cristianes que
han sentit o han cregut sentir una “crida” interior a viure com a cristians o
cristianes tot formant part d’una “institució religiosa” (un orde monàstic, un
orde mendicant, una congregació religiosa, etc.), i han donat aquest pas com
una manera de viure més intensament la vocació cristiana. El prevere, el
capellà, el mossèn no. És cert que l’ordenació sacerdotal “configura” el qui la
rep  –
fa que prenguis la figura –  amb
Jesucrist, pastor del seu poble, i aquesta configuració obliga a aprofundir en
el sentit pastoral del ministeri i extreure d’aquest sentit pastoral tot el
necessari per a ser un bon capellà; però no és una vocació especial. El
capellà, en ser-ho, no queda situat, a nivell de vida cristiana, en un rang
superior al dels altres batejats i batejades.

Què és doncs, segons el meu punt de vista, la vocació presbiteral? De la
mateixa manera que l’Església necessita bisbes, i és l’Església la que “crida”
un batejat per a ser bisbe (tot i que és l’Esperit Sant qui el “fa” bisbe), de
la mateixa manera és una església local o diocesana (en el meu cas, l’església
de Tarragona) la que “crida” un batejat per a ser prevere o mossèn (tot i que
és l’Esperit Sant el qui el “fa” prevere). Tant de bo que algun dia fos la
comunitat diocesana la que, en necessitar preveres, anés a parlar als  cristians (i cristianes) que, segons la
comunitat, reunissin les degudes condicions, i els proposés l’accés al ministeri
presbiteral, per bé que els obligués a “preparar-se” adequadament per al
ministeri.

Que estic equivocat? Si us plau, digueu-m’ho, que vull ser fidel fins a
la mort!