Per què no vaig a missa

Suposo que coneix el capítol sisè de l’Evangeli de Joan. És conegut com el “discurs del pa de vida”. L’autor de l’evangeli “fa parlar” Jesús ressuscitat a la comunitat, diguem-ne, “joànica” i li fa dir el què a ell li sembla fonamental per a la vida de la mateixa comunitat. En aquest discurs, Jesús li diu a la comunitat que serà una comunitat “viva” si s’asseu a taula i celebra l’eucaristia. Segurament, que l’evangelista s’ha adonat que alguns membres de la comunitat no participen, o no participen com cal, de l’eucaristia, i vol reconduir-los a la celebració. En aquest sentit, l’evangelista recorda un fet que, per als jueus era clau, però que per als grecs o no jueus (que eren la majoria en la comunitat joànica) era un fet desconegut i difícil d’entendre: el “mannà”, és a dir, un “pa baixat del cel” que va alimentar els hebreus durant la llarga travessia pel desert. I Jesús, a l’evangeli de Joan, diu: “Jo sóc el pa viu baixat del cel: els que em mengin, viuran” (amb la qual cosa, Jesús declara “superats” i, per tant, “inútils” les “mediacions religioses” vigents fins aleshores); i afegeix: “Us asseguro: els qui creuen tenen vida eterna” (amb la qual cosa els diu que “menjar i beure Jesús” vol dir “creure” en ell i situa la “fe”, no pas a un nivell de “creences”, sinó al nivell d’una relació “personal” amb ell, una relació que cal cultivar i alimentar. Com? Jesús acaba dient: “El pa (aliment) que jo donaré és la meva carn… La meva carn és veritable menjar i la meva sang veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell… els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi”.

És evident que, amb el llenguatge de la Bïblia, “carn i sang” volen dir “persona viva”; per tant, menjar i beure, en aquest cas, no té res amb l’antropofàgia. Però “menjar la carn i beure la sang” tampoc no es pot entendre en un sentit puramtn espiritual: el gest és prou eloqüent i prou significatiu com perquè tothom entengui que es tracta d’un acte en certa manera gastronòmic. Es tracta de menjar i beure alguna cosa “material” EN LA QUAL hi ha la persona viva de Jesús, no pas el Jesús que va viure a Palestina, fa dos mil anys, sinó que “viu” en el cel, com a ressuscitat d’entre els morts. Joan no ho diu, però aquesta cosa material que cal menjar i beure són el pa i el vi que Jesús, segons els evangelis sinòptics, va repartir en el Sant Sopar.

Efectivament, els evangelis sinòptics (Mateu, Marc i Lluc) coincideixen a situar en el “sopar de comiat” de Jesús la institució pel mateix Jesús d’un “gest material comunitari, humà i humanitzador”  que “recordi” la seva mort i, per tant, la seva partida d’aquest món: el pa (que “recorda” el “cos lliurat”) i el vi (que “recorda” la “sang vessada”), una institució que confia als seus deixebles que l’hauran d’establir com obligatòria en les comunitats cristianes (Mt 26,26-30; Mc 14,22-26 i Lc 22,15-20). Això és, si més no, el que Pau afirma com a “tradició” i transmet als corintis vers els anys seixanta (i per tant abans que els evangelis fossin “escrits”) com a “vingut de Senyor” (1Co 11,17-34). La celebració a què fa referència Pau ha rebut noms diversos, des del mateix segle primer del cristinisme: “fracció del pa”, “acció de gràcies” (que, grec, es diu “eucaristia”)) i, més popularment, “missa”; i de la celebració i de la seva freqüència en tenim constància des del segle segon.

Tot plegat, no deixa de suggerir la importància cabdal que té la celebració eucarística per a la vida de la comunitat cristiana; i es compren que l’Església l’hagi establert, com obligatòria, el diumenge que, des de molt antic, és el “dia del Senyor” (dies dominica), que commemora la Resurrecció de Jesús.

Però també és veritat que la “missa del diumenge” ha experimentat canvis notables (i no em refereixo, ara mateix, als “canvis”, diguem-ne, “litúrgics”, que fan referència a l’estructura de la celebració i a la manera de dur-la a terme), com ara fer de la missa dominical el referent festiu (i per tant social) del poble, de la gent, descentrant-la del seu centre, que és la “comunitat creient”, amb la conseqüent davallada del fet de “combregar” en aquesta missa dominical, a part de què, en aquest fet, es palesava les diferències entre la gent (lloc per a les autoritats, lloc per als terratinents, etc. i, naturalment, lloc per als clergues, que cada vegada ocuparan un espai més alt i proper a l’altar). Si religiosament parlant, la “missa” cada vegada volia assemblar-se més als “sacrificis” de les antigues religions (per bé que, en aquest cas, el sacrifici sigui “incroent”, sense vessament de sang), socialment parlant, la “missa” s’anà convertint més en un acte amb significat patriòtic, social i polític (un fet que, en el llegnuatge popular es traduïa amb l’expressar d’ANAR A MISSA). Naturalment, la creixent desaparició de la cultura rural i la creixent implantació de la cultura urbanita van comportar la desubicació social de la missa del diumenge i la conseqüent davallada de “l’assistència a missa”.

Avui constatem una davallada més que notable en el nombre dels qui van a missa cada diumenge. Per què? Heus aquí la pregunto que formulo en aquest bloc. Per què no hi dieu la vostra, en els cas que us trobessiu entre els qui no van a missa cada diumenge?