Les Encantades són dones fantàstiques que viuen a prop de llocs a on hi ha aigua. No defugen la gent, ans al contrari, solen estar a prop de llogarrets habitats per humans. Als Pirineus viuen a coves, avencs i esplugues. Fora d’aquelles superbes muntanyes, conec a una que viu a prop d’un llac…
Segons el lloc se les anomena amb diferents noms: fous a la Cerdanya, janes a la vall de Cabdella, moras a l’Aragó, encantàries a la Ribagorça, hades o blanquetes a Gascunya i laminak a Navarra. Són mites units al món vegetal i a la subtil essència femenina.
Aquesta llegenda la vaig escoltar fa anys a la Vall de Cardós.
Hi havia una vegada una casa, la casa Peretó d’Aineto, on van tenir la sort de caçar una encantada. Tenia tota l’aparença d’una dona normal, però era molt petita i no volia parlar. La van tancar a la cuina i allà vivia.
Una nit, la masovera va posar l’olla de bullir la llet al foc. De sobte, l’encantada va cridar: corre, corre, que la llet s’escapa! La masovera va córrer cap a l’olla per tal que la llet no es sobreeixís, i llavors l’encantada va aprofitar per fugir per la porta oberta; però abans de marxar, va dir una enigmàtica frase:
«Mai no sabreu per a què és bona, l’arrel de la roma.»
Es suposa que la roma és Rumex crispus, la paradella o llengua de bou, planta que queda al record de les gens que servia per a alguna cosa molt important…però ningú no s’enrecorda perquè. Aquest secret només resta a la memòria de les encantades.
I així restarà, per sempre més. Fins que alguna se n’apiadi de nosaltres i tal vegada, un dia, s’avingui a desvetllar-ho…