Em van ensenyar a l’escola que de guerres n’hi havia de diversos formats. Hem van fer estudiar les mundials, les civils, les fratricides, les fredes… Més tard hem van explicar que eren moltes les estratègies que s’utilitzaven per fer rendir l’enemic. Entre d’altres la intimidació, les amenaces, la burla, el descrèdit, la por, la coacció, la pressió i el setge, la prepotència, l’anihilació de competències, la violació de drets o el càstig permanent al territori i a la seva gent.
M’ha semblat interessant fer un exercici de recopilació d’algunes noticies recents per trobar comparances amb les tàctiques militars que diuen efectives en qualsevol guerra. He de dir que no m’ha costat gaire. Ni tan sols he tingut que recórrer a cap hemeroteca. La premsa més recent m’ha permès fer l’aproximació proposada.
Resulta fàcil recordar els darrers casos d’amenaces de militars espanyols davant l’intent dels catalans de reivindicar els seus drets. També he trobat representants públics del govern coaccionant membres de països europeus per impedir-los posicionar-se en el conflicte català. En un desplegament de coneixements tàctics de guerra, no fa gaire, avions militars sobrevolaven territori català com a estratègia inequívoca d’intimidació.
Els tractats de psicologia recullen que la constant degradació aconsegueix reduir l’autoestima i, per tant, la capacitat de lluita. La part dominant, doncs, pretén mantenir la seva posició sobre la part dèbil a base de desacreditar-la, fent mofa de les seves aspiracions i tractant els interlocutors amb prepotència.
Els llibres d’història asseguren que a l’època medieval s’assetjava un poble envoltant-lo per impedir l’abastiment de productes i de serveis bàsics als seus habitants. Ara el setge consisteix a impulsar boicots contra la producció catalana, envair competències, i impossibilitar el finançament com a formes de pressió econòmica amb l’únic objectiu d’impedir l’autosuficiència.
Del càstig a la gent i al territori serien exemples l’increment de la pressió fiscal sobre els catalans i la reducció d’inversions en infraestructures.
Hi ha una dita catalana que afirma que el cornut és qui té més dificultats per assabentar-se’n, perquè, mirat amb certa perspectiva, es poden identificar amb facilitat totes aquestes estratègies de guerra dins la relació que Espanya sosté i referma de manera reiterativa amb Catalunya. Caldria donar-li nom a aquesta mena d’interrelació que ha aconseguit mantenir captiva la voluntat d’un poble durant tants anys. Guerra fora si ambdues parts lluitessin, oi? Quin nom posarà la història al setge espanyol dels darrers segles?
Sigui com sigui el temps acaba acostumant les persones, que aprenen a sobreviure acceptant de grat relacions de submissió que permeten l’abús sistemàtic de l’altra part. Fins i tot està tipificada una síndrome que explicaria la dependència i la recerca de complicitats d’alguns catalans vers l’estat espanyol.