Tinc un amic que té una amiga que diu sentir-se indignada davant la vergonyant corrupció política que tot ho embruta mentre la misèria fa patir tantes famílies. Afirma que l’afecta molt saber que hi ha gent greument necessitada. Gent que ha de fer cua als contenidors de la brossa per sobreviure.
Fa deu anys també hi havia gent que remenava contenidors, li comento. Certament contenidors més plens i menys disputats, però misèria a la fi. Que ho fa, doncs, que aleshores no ens afectés tant?, li pregunto. Doncs molt senzill, li responc jo mateixa, els contenidors ara s’han acostat a casa nostra. Els veus tan a prop que és el pànic de convertir-te en usuària que t’afecta tant. Ara no hi veiem indigents que remenen contenidors. Ara hi veiem persones, que poden ser veïns, que poden ser coneguts, que podem ser nosaltres. Això és el què ens aterra: la idea de nosaltres com a indigents en potència.
L’amiga del meu amic respon que “potser si”. A ella no l’interessa la política, reconeix, però que la societat civil s’hauria de revoltar davant tants casos de corrupció mentre hi ha gent que es veu obligada a remenar contenidors. Que no hi ha dret que els governants parlin d’austeritat mentre es fiquen els nostres impostos a les butxaques. Que tots els polítics són iguals, que tots prometen i cap compleix. Ella no està desencantada dels polítics, diu, n’està farta!. Farta de sentir parlar d’independència quan s’hauria de buscar solucions per l’elevada taxa d’atur o pels desallotjaments hipotecaris o per tants altres problemes dels ciutadans.
Pregunto, a l’amiga del meu amic, si abandonar el projecte independentista resoldria aquests problemes que la preocupen. Li demano si fa un any la seva previsió de futur era millor que la d’ara.
No ho sé, respon, només sé que no es pot continuar així, que s’hauria de fer alguna cosa!.
I no et sembla que, amb el procés independentista, el què està passant és que alguns estan intentant fer alguna cosa?, li pregunto.
L’amiga del meu amic no és independentista. Mai s’ha plantejat aquesta opció, com mai, fins ara, s’havia plantejat que la indigència als contenidors ja existia.