Ahir vam fer un sopar d’amics. Un sopar de tardor. D’aquells que serveixen per conversar sobre la feina, sobre la crisi o sobre els cistells de bolets que està trobant cadascú. Anit, però, la diversitat de temes que acostumen acompanyar els licors d’aquestes sobretaules va absentar-se per deixar pas a un agradable debat polític que m’agradaria compartir en alguns dels seus punts més interessants i coincidents en moltes converses dels darrers dies.
Tot comença quan l’amic Joan apunta: encara no entenc per què no s’ha pogut fer una coalició de partits independentistes d’esquerres. Si no ho recordo malament, replica la Rosa, la manifestació de l’11S no demanava un front d’esquerres sinó sumar per aconseguir un front català per la independència i, “si tampoc ho recordo malament”, CiU i Iniciativa es van desmarcar des del principi. Així i tot, insisteix en Joan una mica alterat, SI va intentar ajuntar-se amb ERC que, segons afirmen, no va voler saber-ne res.
Si com has dit Joan, interpel·la la Candela, el que t’hauria agradat és una unió d’esquerres catalana amb qui creus que s’havia de ajuntar Esquerra? Amb SI i amb Reagrupament? Per la seva significació esquerrana, potser?.
Es va fer un silenci que en Josep va aprofitar per omplir copes buides i intentar desviar la conversa, sense èxit.
I les CUP?, va insistir en Joan, les CUP tampoc se les pot considerar d’esquerres?. I tant que si!, li respon la Candela. Passa que les CUP no van voler entrar en negociacions per què encara no havien decidit si es presentaven a les eleccions.
Jo no hi entenc gaire d’aquests temes, interromp la Maria, però si a les CUP els hagués interessat la unió del vot independentista, per què s’haurien d’haver presentat just en aquestes eleccions, quan no ho havien fet mai abans?
Es fa un nou silenci. Com si alguna mena d’inexplicable evidència obrís noves perspectives.
No m’ho havia plantejat això, admet en Joan. Certament no s’entén que tothom cridi a la unitat mentre provoca divisions. Això és una bona merda! Tenim una oportunitat única i l’únic que aconseguirem és perdre un munt de vots independentistes!.
Sabeu?, diu la Rosa, potser el què passa és que portem massa temps culpant de tot als polítics. En tenen moltes, de culpes, és clar. Però de la pèrdua de vots independentistes no. Els vots són individuals i lliures. Que no es perdin vots està a les mans de qui introdueix la papereta a la urna, no a les mans dels pactes que els partits vulguin o no fer.
No és tan fàcil, diu en Josep, alguns fa temps que estem intentant fugir dels partits habituals per generar noves formes de fer política. Cada elecció l’intenten convertir en una situació excepcional per provocar el dubte de la utilitat del vot als parits minoritaris.
Estic d’acord amb tu, afirma la Maria. Però en aquestes eleccions ens hi juguem molt, oi? Alguns asseguren que si CiU aconsegueix majoria, la independència perdrà pistonada. Altres diuen que si el PP aconsegueix ser segona força, CiU tindrà l’excusa perfecta per justificar futurs pactes. Les estadístiques confirmen la dificultat que tenen SI i les CUP per entrar. Iniciativa continua parlant de l’interessant sexe dels àngels, al marge de la problemàtica de finançament català i, per descomptat, del debat independentista. Esquerra afirma ser el vot útil per impedir que el PP quedi com a segona força i per evitar una possible davallada del compromís sobiranista de CiU. El PSC navega entre el purgatori i el limbe…
De sobte es genera un batibull d’intervencions simultànies que mostren els dubtes i els diferents posicionaments ideològics de cadascú. Hi ha consens en acceptar que la informació que tots tenim és parcial, insuficient i distorsionada i que, per tant, el suport a una o altra opció política acaba sent un acte de fe i d’esperança.
Mireu, crida en Josep per silenciar el guirigall, la gent volem moltes coses, però encara no sabem com aconseguir-les totes amb un sol vot. Potser no s’hagi d’esperar tant d’un simple vot, coi!. Un vot vindria a ser com una aposta. Això! Un aposta per un grup de gent amb la qual es comparteix gran part dels punts d’un projecte. No cal que siguin tots. Ni cal que quan toqui el punt que no ens agrada ens estripem cap vestidura. Un projecte no és un vestit fet a mida de ningú. Un projecte és una suma de punts acordats per aconseguir el màxim consens social.
Si, si, però els polítics prometen en campanya tot allò que obliden mentre celebren la victòria, afirma en Joan.
Deus parlar pels teus, de polítics!, s’exalta la Rosa. Ja n’hi ha prou de posar tothom al mateix sac!. En aquest país hi ha pocs que hagin tingut majories per acusar-los d’incomplir els seus programes. Que aquí, per tapar les vergonyes d’uns pocs, sempre s’acaba generalitzant. És cert, hi ha polítics de tota mena. I també n’hi ha de corruptes. Però, fins que no es demostri el contrari, de moment tots estan concentrats al mateix vaixell, i són clarament identificables!.
Esclata un riure col·lectiu i encomanadís davant la impetuosa intervenció. La vetllada s’allarga fins ben entrada la matinada. Ningú pretén convèncer ningú. És una tertúlia entre amics. Una conversa que sembla buscar, encara, arguments que refermin o facin decidir posicionaments. Arguments que permetin veure i entendre altres punts de vista. En el millor dels casos només servirà per tornar a reflexionar, a soles, i prendre la decisió que millor consideri cadascú. Perquè, com bé deia la Rosa, el vot és individual, secret i, sortosament, lliure.