Si per un segons fóssim ells ens adonaríem com d’absurd és pretendre que els espanyols acceptin conceptes que li són aliens. El pilar que sosté el seu Estat és la Constitució Espanyola i aquesta contempla l’obligació d’actuar davant qualsevol acte de rebel·lia que faci perillar la seva estructura.
Per tant, és una obvietat afirmar que Espanya té l’obligació d’actuar, si cal per la força, davant del que s’entengui com un perill de trencament geogràfic, social o econòmic. Si fan el desplegament que fan per un “perejil”, què podem esperar que facin per conservar la seva font d’ingressos més important?
Així les coses, demanar que entenguin és una exigència contranatura. Si per a ells Espanya és la que és i és així com han de defensar-la, què hi fem esperant comprensió?
Fins i tot, si fossin capaços d’acceptar una consulta democràtica sobre la independència de Catalunya ells l’entendrien aplicable dins d’un marc geogràfic diferent. Si Espanya és una, en tot cas hauria de ser consultada tota ella sobre una part dels seu propi territori. Resultaria absurd i incoherent que no ho pensessin així.
Des de la conclusió, doncs, que ells no poden –no és que no vulguin, és que no poden- entendre que una decisió que afecta a tot el territori la prengui només una part. Des de la lògica de comprendre que no poden reaccionar d’altra manera que no sigui aplicant la seva llei suprema, què els volem demanar?
Si som capaços nosaltres de posar-nos en el seu lloc i comprendre la seva perspectiva, què fem esperant? Què fem intentant convèncer? Perquè la qüestió no ha de ser què en pensen ells o què faran. La qüestió ha de ser què en pensem nosaltres i que volem fer d’això que pensem.
D’altra banda, resulta obvi també que, mentre estiguem sota la legislació actual, si s’impulsa una mobilització social per preparar un referèndum a Catalunya estarem provocant una reacció legítima. I, Quina podria ser una de les reaccions “legítimes” que ens podríem trobar? No els caldria cap mena de violència, no, si no volguessin. Seria tan senzill com aprovar una llei que anul·lés els drets actuals del Parlament Català i, per tant, el deslegitimés d’una plomada. Una llei d’aquelles que s’elucubren de nit i es fan efectives de matinada, amb caràcter retroactiu. Això faria del tot inviable qualsevol declaració d’independència i Catalunya perdria tota la força legal que té per defensar-se davant dels estats europeus.
Una temptació massa fàcil per no ser tinguda en compta, oi? Tinc la sort de no ser jurista i poder aferrar-me a la confiança que això no sigui possible.
Seria, però, raonable valorar amb cura els riscos d’intentar un procés social per preparar un referèndum vinculant sense haver declarat prèviament, encara que sigui amb caràcter provisional, un estat independent. Només la declaració d’un parlament legítim podria impedir la reacció militar espanyola i permetria als estats europeus i al món qüestionar qualsevol intent de repressió o de limitació de les llibertats.