Un Sant Fèlix extraordinari!!

Ja ha passat el Sant Fèlix vilafranquí. Com he fet en altres ocasions, m’agradaria exterioritzar en aquest apunt les meves sensacions particulars. Unes sensacions que no són neutrals, ja aviso d’antuvi, però que sí que tenen la intenció d’aproximar-se a l’objectivitat.

És de justícia destacar en primer lloc la magnífica actuació dels Castellers de Vilafranca. No m’he escarrassat massa a buscar-hi adjectius, és inútil. Els que hem estat a la placa hem viscut en directe una actuació dels verds que difícilment podrem oblidar. Castells i pilars executats ratllant la perfecció. Crec que són molt pocs els que es poden haver sorprès. Els que coneixem i seguim la trajectòria dels vilafranquins al llarg dels darrers anys no crec que hàgim tingut cap mena de sorpresa sobrevinguda. Des del punt de vista casteller, els verds semblen no tenir aturador. Més enllà de simpaties o antipaties, la seva vàlua castellera és indiscutible. Per ells res sembla impossible. Tardaran un any, dos o més, però el que es proposen ho aconsegueixen.

M’agradaria fer una observació més enllà de l’estricte comentari casteller. M’atreveixo a dir que els Castellers vilafranquins són la Colla que millor ha sabut rendibilitzar el seu  estat de gràcia. Cap colla ha sabut treure tant de suc del seu estat de forma. Els que en algun moment o altre hem estat al cim del món casteller sabem, encara que sigui amb recança, que mai hem tingut la seva visió, la seva ambició, la seva persistència, el seu rigor en el treball i l’assaig. Reconèixer aquest fet no treu mèrit al valor de les altres colles, ni significa rendir-se a la seva superioritat actual. Més aviat ha de suposar un alicient. La seva tossuderia, el no tenir-ne prou, és quelcom a destacar. Aconseguir un castell encara que els costi anys, mantenir una gamma amplíssima sabent sumar altres construccions sense que això suposi perdre’n cap, és quelcom lloable. Repeteixo, més enllà de rivalitats, més enllà de la sana enveja, crec que reconèixer-los aquestes característiques és quelcom que només ens pot honorar. Per tant, enhorabona i felicitats.

De la Colla Joves Xiquets de Valls, la meva, també en voldria ressaltar alguna cosa. En primer lloc, el bon ambient que viu la colla i la il·lusió que ens ha fet retornar al Sant Fèlix vilafranquí s’ha vist plasmat en el gran nombre de xiquets i xiquetes que han acompanyat la colla. També hem sortit satisfets de la nostra actuació. Hem acomplert els objectius fixats i seguim una progressió que no pot fer altra cosa que esperonar-nos a seguir aquest camí. Castells fets amb ofici i castells que hem sabut patir i defensar. La confiança que hi teníem ha tingut la seva recompensa, l’atzar no tenia cabuda a la plaça de la vila de Vilafranca per a la Colla Joves. Executem els castells a la perfecció a la vegada que mostrem capacitat de patiment quan cal donar el do de pit per defensar-los. Particularment, comparteixo la satisfacció que avui expressava la colla en tot moment. Voldria creure que els afeccionats vilafranquins també sabran apreciar aquests aspectes.

Com ja he manifestat altres vegades, respectant el dret dels vilafranquins a decidir la configuració de la seva diada de Sant Fèlix, crec que la Colla Joves mai no hauria hagut de patir el menyspreu que els administradors de l’any passat van tenir envers nosaltres. Repeteixo que respecto el seu dret i respecto l’ambició d’altres colles a participar de la festa vilafranquina, però segueixo mantenint que la Joves i Vilafranca tenen un lligam que no s’hauria de posar en qüestió com a conseqüència d’una temporada no massa reeïxida.

Per acabar amb la meva colla, diria que la progressió sostinguda d’aquesta temporada és molt positiva. Ens espera un calendari ideal per arribar amb èxit a final de temporada. Si sabem aprofitar el calendari que ens espera, si sabem mantenir les ganes i la fam de castells que tenim, si sabem que l’èxit està compost de treball ben fet, esforç, ambició i fe, crec que tenim raons suficients per creure que no aturarem la nostra progressió. Enhorabona, doncs, a la Colla Joves per l’actuació d’avui i em satisfà la resposta dels components de la colla per correspondre a la invitació de retornar a casa nostra, una casa vilafranquina però a la qual li hem donat sempre tot i que habitualment ens ha rebut amb els braços oberts. Diria que els dirigents de la colla es veuran en tot moment esperonats a no defallir. Avui érem molts que els demanàvem més i més. Amb seny cal saber gestionar aquestes ganes i aquesta exigència.

Acabo amb els Minyons de Terrassa als quals avui la sort no els ha somrigut massa. Ànims i a seguir treballant. I a aquells que tinguin ganes de fer-los saltar de la diada de Sant Fèlix els diria el mateix que he dit respecte a la Joves. Ningú ha doblegat i ha fet recular els Minyons. En cap moment no s’han arrugat. La sort avui no els ha acabat de somriure, però que ningú no els doni per vençuts. Els que coneixem la seva trajectòria de tants anys ho sabem.

Per últim, no vull dir massa cosa respecte la Colla Vella per allò de la rivalitat ciutadana. Però m’atreveixo a donar una petita opinió particular que segur que molts dels meus amics de la Colla Vella no compartiran, però saben que la dono amb tot el respecte que em mereix la Vella de Valls. Alguna vegada em dóna la sensació que les ànsies per no veure’s superada els fa caure en algun error estratègic. Potser el cor s’imposa massa al cap, tot i ser conscient del que costa aixecar alguna vegada el peu de l’accelerador. La temporada és llarga i estic segur que seguiran donant guerra des del punt de vista casteller, és el que ens toca com a vallencs, però no tot s’acaba en una actuació, i ho diu algú que més d’una vegada ha rabiat en veure’s superat per la colla rival. I com que a Valls tenim la sensibilitat castellera molt a flor de pell, demano excuses a l’avançada si algú es pren el meu comentari com un retret. No ho és.

En definitiva, un Sant Fèlix de campionat amb les colles que, particularment, crec que donen al Sant Fèlix un plus a la festa vilafranquina.