{"id":32,"date":"2011-03-31T15:56:19","date_gmt":"2011-03-31T13:56:19","guid":{"rendered":"https:\/\/blocs.tinet.cat\/bandolers\/?page_id=32"},"modified":"2018-10-24T19:30:53","modified_gmt":"2018-10-24T17:30:53","slug":"segles-xviii-xix","status":"publish","type":"page","link":"https:\/\/blocs.tinet.cat\/bandolers\/segles-xviii-xix\/","title":{"rendered":"Segles XVIII-XIX"},"content":{"rendered":"

Carles III d’Espanya<\/strong><\/p>\n

(Carles I de Parma;\u00a0Sobrenom:\u00a0el Pol\u00edtic)<\/p>\n

Madrid, 20 de gener de 1716 \u2014 Madrid, 14 de desembre de 1788<\/p>\n

Duc de Parma i de Plas\u00e8ncia (1731-35), rei de N\u00e0pols (1734-59) i d’Espanya (1759-88).
\nPrimog\u00e8nit del segon matrimoni de Felip V amb Isabel de Parma. Arran de la conquesta de N\u00e0pols i Sic\u00edlia per Felip V, en fou coronat rei a Palerm (1734). En morir el seu germanastre Ferran VI sense fills heret\u00e0 (1759) el tron d’Espanya i deix\u00e0 el de N\u00e0pols a Ferran, tercer fill mascle del seu matrimoni amb Maria Am\u00e0lia de Sax\u00f2nia. En marxar a Madrid s’endugu\u00e9 alguns dels ministres m\u00e9s competents dels que l’havien assessorat durant el seu regnat a N\u00e0pols (Squillace, Grimaldi), i els confi\u00e0 missions de govern; prescind\u00ed, per contra, d’altres pol\u00edtics castellans del regnat anterior.<\/p>\n

Carles IV d’Espanya<\/strong><\/p>\n

(Sobrenom:\u00a0el Ca\u00e7ador)<\/p>\n

Portici, N\u00e0pols, 11 de novembre de 1748 \u2014 Roma, 19 de gener de 1819<\/p>\n

Rei d’Espanya (1788-1808), segon fill mascle de Carles III.
\nEl seu regnat coincid\u00ed amb l’esclat i les conseq\u00fc\u00e8ncies de la Revoluci\u00f3 Francesa; el comte de Floridablanca, vell ministre de Carles III, intent\u00e0 d’evitar la introducci\u00f3 d’idees revolucion\u00e0ries a la pen\u00ednsula Ib\u00e8rica i establ\u00ed un cord\u00f3 polic\u00edac a la frontera dels Pirineus. Per\u00f2 aviat calgu\u00e9 intentar de refor\u00e7ar la situaci\u00f3 prec\u00e0ria de Llu\u00eds XVI de Fran\u00e7a i fou confiat el poder al comte d’Aranda, simpatitzant amb els enciclopedistes, que mantingu\u00e9 davant la Fran\u00e7a revolucion\u00e0ria una actitud expectant<\/p>\n

 <\/p>\n

Bandolers<\/strong><\/span><\/h2>\n

Jaume el Barbut [Jaume Alfonso i Joan]<\/strong> Crevillent, Baix Vinalop\u00f3, 1783 – M\u00farcia, 1824<\/p>\n

Jaume el Barbut<\/strong> ,nom amb el qual \u00e9s conegut el bandoler Jaume Alfonso i Joan. Sembla que des del 1806 form\u00e0 part de la partida dels germans M\u00f3jica, la qual comand\u00e0 el 1808, havent-ne mort els caps. Durant la guerra del Franc\u00e8s altern\u00e0 el bandolerisme amb la guerrilla a la Manxa, Sierra Morena i el Pa\u00eds Valenci\u00e0. Sobresegudes les seves culpes (1813), estigu\u00e9 a Crevillent fins el 1815, en qu\u00e8 torn\u00e0 a organitzar-se. Durant el Trienni Constitucional (1820-23) lluit\u00e0 pels reialistes. Despr\u00e9s pass\u00e0 als apost\u00f2lics, fins que fou pres i executat. La seva vida ha estat objecte de manipulacions liter\u00e0ries en drames, com Jaime el Barbudo (1853), de Sixto C\u00e1mara, i novel\u00b7les, com Don Jaime el Barbudo (1831), de Ramon L\u00f3pez i Soler, i Jaime Alfonso el Barbudo, el m\u00e1s valiente de los bandidos espa\u00f1oles (1895), de Florencio Luis Parre\u00f1o.<\/p>\n

Josep Pujol i Barraca<\/strong> Anomenat Boquica<\/strong> Besal\u00fa, Garrotxa, 1778 – Figueres, Alt Empord\u00e0, 1815<\/p>\n

Bandoler, conegut amb el malnom de Boquica<\/strong>. Traginer d’ofici, es dedic\u00e0 al bandidatge.\u00a0Va n\u00e9ixer a Besal\u00fa el 26 de setembre del 1778. Els seus pares es deien Pau i Francisca. Es va casar el 25 de maig del 1800 amb Maria Cruzet Cortada, a la capella dels Dolors, de l’esgl\u00e9sia de Sant Vicen\u00e7 de Besal\u00fa. A l’abril del 1802, es f\u00e9u congregant de la Confraria de la Nostra Senyora dels Dolors de la vila Comtal (1).<\/p>\n

Durant l’ocupaci\u00f3 napole\u00f2nica es pos\u00e0 al servei dels francesos. El general Mathieu convert\u00ed la seva banda en miquelets i li don\u00e0 el grau de comandant. Amb el pretext de cobrar contribucions i de vigilar l’enemic, els bandolers cometeren grans excessos amb tota impunitat i Boquica es destac\u00e0 per la seva gran crueltat. L’any 1814, en capitular els francesos de Girona, intent\u00e0 de saquejar la ciutat, cosa que Suchet imped\u00ed. Pass\u00e0 a Fran\u00e7a, per\u00f2 Llu\u00eds XVIII el torn\u00e0 a les autoritats del Principat, que l’executaren.<\/p>\n

 <\/p>\n

Relat \u00a0” Boquica”<\/span><\/p>\n

de:\u00a0Xavier Valeri<\/em><\/p>\n

\n

Es guanyava la vida treballant de traginer feina que havia apr\u00e8s del seu pare. Aquest ofici li va permetre con\u00e8ixer els camins i les dreceres del nord-est de Catalunya. Es creu que va fer de cap d’una partida de lladres. Quan va comen\u00e7ar la Guerra del Franc\u00e9s en un principi es va posar al servei dels realistes. Tanmateix la Junta de Figueres el va detenir per delictes contra la propietat o per fer d’espia dels francesos. El m\u00e9s probable \u00e9s que ho fes seguir tot. Va ser traslladat a la pres\u00f3 Tarragona de on es va escapar amb un gran odi contra Espanya, els capellans i els catalans anti-napole\u00f2nics.<\/p>\n

Es va presentar al general Lamarque que manava les tropes franceses de l’Empord\u00e0 i li va oferir els seus serveis. El juny del 1810 el general en cap de les forces franceses a Catalunya, Mac Donald per tal de contrarestar l’acci\u00f3 dels guerrillers envers la poblaci\u00f3 civil, va crear el cos de Ca\u00e7adors Estrangers Miquelets de l’Empord\u00e0, format per pr\u00f2fugs, delinq\u00fcents i contrabandistes, i va posar a Boquica, amb rang militar, al capdavant. La feina d’aquest cos era el de donar covertura a les columnes franceses i la de castigar a la gent del pa\u00eds que col.laborava amb els guerrillers o l’ex\u00e8rcit regular espanyol.<\/p>\n

El 1811, en Boquica va provar canviar de b\u00e0ndol oferint els seus serveis al bar\u00f3 d’Eroles. Enxampats pels francesos, ell i la persona que Eroles havia enviat per negociar les condicions de la seva incorporaci\u00f3 al camp espanyolista. L’enviat d’Eroles va ser penjat davant del castell.<\/p>\n

Eroles tamb\u00e9 va enviar el capit\u00e0 Emili Massanas de Sant Feliu de Guixols ha negociar la rendici\u00f3 del castell de Figueres que pocs mesos, abans, havia estat recuperat als frencesos pels homes del coronel Rovira de Sant Miquel de Campmajor. Boquica que havia de fer d’intermediari va capturar Massanas que va ser executat pels francesos a Pont de Molins.<\/p>\n

La feina de castigar la poblaci\u00f3 que col.laborava amb els guerrillers i l’exercit espanyol es va convertir en un bandolerisme pur i dur, que a m\u00e9s tenia el consentiment dels francesos. El cas \u00e9s que no hi havia cap masia ni casa a\u00efllada que fos partid\u00e0ria de Fran\u00e7a, aix\u00f2 feia que totes fossin susceptibles de rebre c\u00e0stigs.. En els darrers anys de la guerra va saquejar a consci\u00e8ncia la Garrotxa, de manera que poques masies es van lliurar de les seves malifetes.<\/p>\n

Solia torturar els pagesos, sobretot, cremant-los perqu\u00e8 li diguessin on amagaven els diners. \u00c9s molt conegut el seu saqueig de Camprodon el 20 de febrer del 1813. El fred de l’hivern provocava que les pobles i les masies fossin m\u00e9s propicies a atacs dels homes del mercenari, coneguts com a parrots d’en Boquica. Durant el bon temps els vigies de les talaies i els propietaris d’hostals avisaven de la pres\u00e8ncia de guerrillers pro-francesos i la gent solia amagar-se al bosc o dormir en cabanes, coves i llocs amagats. El no de parrots ve del nom que es donava popularment als gu\u00e0rdies que vigilaven el contraban entre Espanya i Fran\u00e7a.<\/p>\n

La feina de donar cobertura a les columnes franceses va ser el que m\u00e9s li van valorar els napole\u00f2nics. El 1810 en l’atac a Olot de la brigada del general Clemend , Boquica va prendre un posici\u00f3 important. En el posterior atac de Ripoll va ser el primer d’entrar a la vila. En la batalla de la Garriga (1810) va prendre dos forts i va fer molts presoners. L’actuaci\u00f3 en aquest combat li va suposar la facultat de portar xarreteres (ordre del general Lamarque). En la batalla de la Salut, els seus homes i ell van contenir durant 16 hores l’exercit espanyol, cosa que va permetre la retirada dels francesos.<\/p>\n

La persecuci\u00f3 dels parrots per part dels espanyols va donar el seu fruit el 23 de juny del 1813, quan les tropes del Bar\u00f3 d’Eroles els van batre a Banyoles. En aquesta lluita va morir el seu germ\u00e0 i ell va ser ferit. Tot i que els francesos tenien coneixement de les arbitrarietats i venjances que en Boquica duia a terme, no van desfer el cos de Ca\u00e7adors Estrangers Miquelets de l’Empord\u00e0 fina a prinicipis del 1814, en qu\u00e8 el general Souchet va prendre aquesta determinaci\u00f3.<\/p>\n

Llavors Boquica va passar a \u00e9sser un simple bandit, sense el suport de cap estat. Un cop acabada la guerra es va refugiar a Fran\u00e7a, on en un principi va ser ben acollit, per\u00f2 en perdre el poder Napole\u00f3 va ser extraditat. En mans de les autoritats espanyoles va ser condemnat a mort. La sent\u00e8ncia es va complir pel sistema de la forca a Figueres el 23 d’abril del 1815. El van penjar en el mateix lloc, on els francesos van penjar l’enviat d’Eroles.<\/p>\n

(1)Lopez, Joan. Arrels i Llavors de Besal\u00fa. Ediciones Equador. 2003<\/em>
\n (2)Bussot, Gerard. El capit\u00e0 Narc\u00eds Massanas (1786-1811) Ajuntament de Sant Feliu de Guixols 1989.<\/em>
\nXavier Valeri \u00a0 R.C.<\/em><\/p>\n

 <\/p><\/blockquote>\n

 <\/p>\n

Guerra del Franc\u00e8s<\/strong><\/h2>\n

El 1804, Napole\u00f3 va ser proclamat emperador. Fran\u00e7a es consolidava com a gran pot\u00e8ncia militar i econ\u00f2mica. Represa la guerra entre Anglaterra i Fran\u00e7a, aquesta va signar amb Espanya el tractat de Fontainebleau (oct. 1807), que preveia l’ocupaci\u00f3 i partici\u00f3 de l’\u00fanic aliat angl\u00e8s: Portugal. L’ex\u00e8rcit franc\u00e8s penetr\u00e0 a Catalunya a principis de 1808 i ocup\u00e0 les places fortes m\u00e9s importants
\n<\/strong><\/p>\n

Arreu de Catalunya comen\u00e7aren enfrontaments locals: crema de paper segellat a Manresa, o la constituci\u00f3 de la Junta de Govern i Defensa a Lleida. El 6 i 14 de juny es donen els primers incidents b\u00e8l\u00b7lics importants a la batalla del Bruc, primeres vict\u00f2ries sobre els ex\u00e8rcits napole\u00f2nics. Les tropes franceses s\u00f3n derrotades a la batalla de Bail\u00e9n el juliol i inicien el Bloqueig de Barcelona, que \u00e9s respost per les forces de Laurent Gouvion Saint-Cyr que es trobaven a l’Empord\u00e0 per pendre Girona, fracassant en dues ocasions, el juny i juliol, i derroten les tropes de Joan Miquel de Vives i Feliu a la Batalla de Llinars i entren a la capital de Catalunya el 17 de desembre de 1808. Amb el front estabilitzat fins la batalla de Valls, el 25 de febrer de 1809, la derrota espanyola permet que el 26 de febrer les tropes franceses entrin a Reus. Immediatament despr\u00e9s, Girona fou assetjada per Saint-Cyr entre maig i desembre de 1809. El 10 de desembre Girona capitulava davant el nou cap de les tropes franceses, el mariscal Charles Pierre Fran\u00e7ois Augereau, duc de Castiglione.
\nL’abril de 1810, s’inicia el setge de Lleida. Aquell any, l’activitat guerrillera comen\u00e7a a prendre for\u00e7a import\u00e0ncia.<\/p>\n

El gener de 1811 es pren Tortosa. A finals de Juny de 1811 cau Tarragona, despr\u00e9s d’un setge terrible. Varen destruir o malmetre moltes de les restes romanes. A finals de 1811 es pot considerar que Catalunya \u00e9s totalment ocupada pels francesos. A inicis de 1812, es procedeix a l’annexi\u00f3 de Catalunya dins l’imperi napole\u00f2nic, dividida administrativament en els departaments del Ter, de Montserrat, del Segre i de l’Ebre.<\/p>\n

La Guerra de la Independ\u00e8ncia Espanyola o Guerra del Franc\u00e8s o Guerra Peninsular fou un conflicte b\u00e8l\u00b7lic entre Espanya i el Primer Imperi Franc\u00e8s que s’inici\u00e0 el 1808 amb l’entrada de les tropes napole\u00f2niques, i que conclogu\u00e9 el 1814, amb el retorn de Ferran VII d’Espanya al poder.<\/p>\n

En l’an\u00e0lisi dels fets militars, no es pot parlar d’un enfrontament entre els ex\u00e8rcits franc\u00e8s i espanyol, sin\u00f3 que existeix una important pres\u00e8ncia de la guerra de guerrilles, en una dimensi\u00f3 desconeguda fins el moment.<\/p>\n

El timbaler del Bruc<\/strong><\/h2>\n

Isidre Llu\u00e7\u00e0 i Casanoves<\/p>\n

Santpedor, Bages, 1791 \u2014 Santpedor, Bages, 1809?<\/p>\n

Pertanyia, sembla, a la Congregaci\u00f3 dels Dolors de Santpedor. Form\u00e0 part del sometent que s’enfront\u00e0 als francesos prop de la muntanya de Montserrat. Segons alguns cronistes, fou el timbaler que sembr\u00e0 el p\u00e0nic entre els francesos al\u00a0primer combat del Bruc.<\/p>\n

Primer combat del Bruc<\/strong><\/p>\n

Combat lliurat el 6 de juny de 1808 en una collada prop del Bruc (Anoia) entre una columna de 3 800 soldats, la majoria italians, de l’ex\u00e8rcit franc\u00e8s del general Duhesme, comandada pel brigadier Schwartz, que, procedent de Barcelona, es dirigia a Manresa, i les tropes resistents integrades per un destacament de su\u00efssos del regiment d’infanteria Wimpffen n\u00famero 1, un grup de gu\u00e0rdies valons esc\u00e0pols de la guarnici\u00f3 francesa de Barcelona i entre 1 000 i 2 000 membres de sometents catalans provinents de Manresa i del seu corregiment i d’Igualada i dels pobles de la rodalia, tots ells comandats pel tinent su\u00eds Francesc Krutter i Grotz.<\/p>\n

La pres\u00e8ncia inesperada d’un ex\u00e8rcit regular i el repic de campanes que convocava a sometent feren suposar a Schwartz unes forces molt superiors a les que en realitat hi havia i man\u00e0 de recular; les baixes franceses, per\u00f2, foren unes 300. La vict\u00f2ria popular, la primera des de la invasi\u00f3 francesa, desvetll\u00e0 l’esperit de resist\u00e8ncia, amb \u00e0mplies repercussions per al futur de la guerra. La pres\u00e8ncia real de sometents, dirigits de fet per una minoria rectora predominant, eclesi\u00e0stica i gremial, i impel\u00b7lits possiblement tamb\u00e9 pel malestar social i econ\u00f2mic, don\u00e0 lloc a una llegenda en la qual la vict\u00f2ria era obra d’un ex\u00e8rcit integrat exclusivament per gent del poble sense preparaci\u00f3 militar i armada molt primitivament, i a la confusi\u00f3 que cre\u00e0 l’eco del repic del timbal d’un miny\u00f3, que f\u00e9u suposar als francesos un gros ex\u00e8rcit.<\/p>\n

Segon combat del Bruc<\/strong><\/p>\n

Aquestes eren integrades per 1 500 voluntaris de Lleida, comandats per Joan Baget, els sometents de Manresa i els d’Igualada \u2014en menor nombre que en el primer combat pel fet de coincidir aquesta vegada amb el temps de la sega\u2014, els ter\u00e7os de Cervera \u2014una part dels quals era formada per dues companyies\u2014, i encara 100 soldats m\u00e9s provinents de Lleida, del regiment su\u00eds de Wimpffen, vestits de pais\u00e0 i amb barretina, i un considerable nombre de soldats provinents de Barcelona, entre els quals molts artillers. Les forces resistents eren superiors a les del primer combat, per\u00f2 molt inferiors a les franceses. Tanmateix, malgrat que el factor sorpresa era excl\u00f2s, el combat es resolgu\u00e9 amb la fugida dels napole\u00f2nics. La vict\u00f2ria rubric\u00e0 els efectes del primer combat del Bruc, en confirmar la possibilitat de vict\u00f2ria contra els francesos, i provoc\u00e0 la creaci\u00f3 d’un ex\u00e8rcit regular.<\/p>\n

 <\/p>\n

Batalla del Pont de Goi<\/strong><\/p>\n

El 25 febrer 1809 espanyols, catalans i napole\u00f2nics, s’enfrontaven militarment prop de Valls entorn del Pont de Goi, que creua el Francol\u00ed. Teodor Reding, d’una banda, i Gouvion Saint-Cyr, de l’altra, van mesurar les seves forces, imposant-se al final la superioritat militar, estrat\u00e8gica i potencial de les tropes franceses, en aquells moments, les millors del m\u00f3n.
\nPerduda la batalla, es va iniciar una persecuci\u00f3 per camins, barrancs i boscos de la zona, entre la cavalleria imperial i els infants espanyols, que van abandonar armes, canons i bagatges. La abs\u00e8ncia de llum, en la tarda d’un dia de febrer, va restar efectivitat a la persecuci\u00f3, i aix\u00ed molts soldats van poder escapar pels vessants i conreus de plana del Camp, i arribar fins a Tarragona.
\nL’ex\u00e8rcit de Catalunya va perdre m\u00e9s de 3.000 homes, entre morts, ferits i presoners, tots els canons van caure en mans enemigues, aix\u00ed com moltes armes, munici\u00f3 i bagatge. Les baixes franceses es van situar al voltant dels 1.000 homes. Saint-Cyr va ordenar ocupar Alcover, i els seus tropes van avan\u00e7ar fins a Reus, on van entrar sense lluita. Lliures de cap for\u00e7a operativa enemiga que els pogu\u00e9s inquietar, els francesos van iniciar el bloqueig de Tarragona, per\u00f2 el van haver d’abandonar al cap de poc pel continu assetjament de miquelets i guerrillers que amena\u00e7aven les seves l\u00ednies de comunicaci\u00f3, i per no disposar de material de setge, ni vitualles.<\/p>\n

El 20 de mar\u00e7 d’aquell 1809, es va retirar cap a Barcelona: ja tornarien per conquerir Tarragona. Malgrat tot, els francesos es van sentir orgullosos de l’acci\u00f3 de Valls, i la immortalitzar en el fam\u00f3s Arc de Triomf de Par\u00eds.<\/p>\n

***<\/p>\n

Joan Serra <\/strong>Anomenat La Pera<\/strong> Fontscaldes 1790- Valls 1815<\/p>\n

Bandoler, autor de diferents assassinats per la comarca de l\u2019Alt Camp, cristi\u00e0 creien de moral distreta. Despr\u00e9s de matar portava dos ciris a la mare de Deu del Carme. Pres i jutjat amb pena de mort, \u00e9s executat el 1815, la llegenda diu que despr\u00e9s de mort, fou esquarterat. Lluis Llach s\u2019inspir\u00e0 amb aquest bandoler per fer la \u201ccan\u00e7\u00f3 del bandoler\u201d.<\/p>\n

El malnom de \u201cLa Pera\u201d li ve donat, ja que de petit robant peres a Robust\u00e8, pag\u00e8s de Valls, el reny\u00e0 i li clava una bastonada, \u00a0Joan Serra respongu\u00e9 enfurismat – \u201cpenseu que els petits es fan grans\u201d-<\/em>. Al complir 24 anys anar a visitar a Robust\u00e8 al qui assassinar despr\u00e8s de recordar-li els fets. Joan Serra, La Pera, v\u00edctima de les seves pr\u00f2pies circumstancies, es bandit per les morts que havia fet per tota la comarca de l\u2019Alt Camp. Els Mossos d\u2019Esquadra, en la seva captura l’any 1814, li trob\u00e0 un bell fusell, una bala i dos botons de plata. Es portat a Valls des de Tarragona on estava detingut, jutjat amb pena de mort. Moss\u00e8n Rod\u00f3n, arxipreste de Sant Joan, digu\u00e9 d\u2019ell al veure\u2019l, –\u201cEsta content i tranquil, poc es pensa el que li vindr\u00e0\u201d.<\/em> Efectivament estaven preparant els aparells per la seva execuci\u00f3.\u201cLa Pera\u201d deman\u00e0 a Mossen Rod\u00f3n, que deix\u00e9s obert el Santissim , per a tothom que volgu\u00e9s anar a resar unes pregaries per a la seva \u00e0nima i portar dos ciris a la verge de Carme. Ning\u00fa ho va fer.<\/p>\n

Aquest \u00e9s el registre del seu enterrament\u00a0 segons el llibre d’obits del\u00a0 AHAT de la parr\u00f2quia de Sant Joan Babtista de Valls, on diu que mor\u00ed justiciat.\u00a0\"\"<\/a><\/p>\n

Cal destaca per\u00f2, que no queda clar l\u2019execuci\u00f3, se’ns diu, que va ser penjat de l\u2019alta forca i que mori abra\u00e7at al seu botx\u00ed, en canvi d\u2019altres historiadors afirmen que va ser executat pels mossos d\u2019esquadra al garrot vil, als horts que hi havien al darrera del quarter de Valls (on actualment hi ha la la pla\u00e7a de la Font de la manxa). Diu la llegenda, i ho trobem escrit, que despr\u00e9s de mort va ser esquarterat i que el seu cos va ser enterrat en diferent llocs: El cap a la Pla\u00e7a dels Quarters a Valls, el bra\u00e7 i la ma dreta al Pla, on havia mort al sergent D. Francisco Rosell, la ma esquerra i el bra\u00e7, al cam\u00ed de Picamoixons, (Creu de Cames) per l\u2019assassinat de Francesc Bertran anomenat Barraca, un altre part del seu cos fou enterrat a Cubelles ,on tamb\u00e9 havia comes assassinats, i la resta fou enterrat al mas d\u2019en Sim\u00f3 on va ser pres per els Mossos d\u2019Esquadra en una de les seves visites a la seva estimada Maria.<\/p>\n

Trobareu una extensa descripci\u00f3 en aquestes fotocopies del llibre \u201cHistoria de las Escuadras de Catalu\u00f1a\u201d, de Jose Ortega Espinos, edici\u00f3 de l\u2019any 1.859. On narra la vida i la mort de Joan Serra.\u00a0\u00a0“La\u00a0Pera”<\/a>.<\/strong><\/p>\n

Margarida Aritzeta novel\u00b7la la vida del bandoler en el llibre del mateix t\u00edtol ” Bandoler” 2014.<\/p>\n

 <\/p>\n

Ferran VII d’Espanya<\/strong><\/p>\n

(Sobrenom:\u00a0el Desitjat)<\/p>\n

El Escorial, 14 d’octubre de 1784 \u2014 Madrid, 29 de setembre de 1833<\/p>\n

Rei d’Espanya (1808 i 1814-33).
\nFill de Carles IV i de Maria Llu\u00efsa de Parma. Durant la seva inf\u00e0ncia, assist\u00ed a la fulgurant ascenci\u00f3 del favorit Godoy, amb qui mai no simpatitz\u00e0. Convertit pels enemics d’aquell en un s\u00edmbol d’alliberament, intervingu\u00e9, ja m\u00e9s gran, en diverses conjures contra el poder\u00f3s ministre; el\u00a0mot\u00ed d’Aranjuez\u00a0(mar\u00e7 del 1808) reeix\u00ed, i Carles IV hagu\u00e9 d’abdicar a favor de Ferran. Napole\u00f3, desitj\u00f3s de convertir Espanya en un aliat d\u00f2cil, assum\u00ed l’arbitratge entre pare i fill. Convocats ambd\u00f3s a Baiona, l’emperador franc\u00e8s aconsegu\u00ed que Ferran torn\u00e9s la corona a Carles IV i que aquest abdiqu\u00e9s en benefici de Josep Bonaparte (constituci\u00f3 de Baiona).<\/p>\n

Isabel II d’Espanya<\/strong>
\nMadrid, 10 d’octubre de 1830 \u2014 Par\u00eds, 10 d’abril de 1904<\/p>\n

Reina d’Espanya (1833-68), primer monarca espanyol que utilitz\u00e0 aquest t\u00edtol, filla de Ferran VII i de Maria Cristina de les Dues Sic\u00edlies.
\nProclamada reina a tres anys, fou declarada major d’edat a tretze. Durant la seva minoritat actu\u00e0 de regent \u2014reina governadora\u2014 Maria Cristina, fins el 1840, i del 1840 al 1843 el general Espartero. La primera reg\u00e8ncia coincideix amb la primera guerra Carlina, motivada precisament pel fet que l’oncle d’Isabel, Carles Maria Isidre, pretenia el tron. En aquest per\u00edode liberal se succe\u00efren la D\u00e8cada Moderada (1844-54), representada per Narv\u00e1ez, i, despr\u00e9s de la Vicalvarada, el Bienni Progressista (1854-56), la reacci\u00f3 moderada (1858-64) i una altra vegada Narv\u00e1ez i Gonz\u00e1lez Bravo. El govern d’aquest darrer, d’un autoritarisme ultrancer, precipit\u00e0 la revoluci\u00f3 de setembre del 1868, que destron\u00e0 Isabel, la qual s’exili\u00e0 a Par\u00eds. Casada a setze anys amb el seu cos\u00ed Francesc d’Ass\u00eds de Borb\u00f3, el matrimoni fou un frac\u00e0s. Jove fr\u00edvola i d’una gran vitalitat, hom li atribu\u00ed diversos amants (el general Serrano, el comandant Puig Molt\u00f3, els cantants Mirall i Frontera de Valldemosa, el compositor Arrieta, Ruiz de Arana, Carles Marfori, etc). Tingu\u00e9 vuit fills, entre els quals Alfons (Alfons XII), Maria de la Pau (1862-1946) i Eul\u00e0lia (1864-1958). M\u00e9s que a la influ\u00e8ncia dels favorits, estigu\u00e9 sotmesa a la de la camarilla de qu\u00e8 formaven part sor Patrocinio, la monja miraclera de les nafres, i el pare Fulgencio, la qual cosa la f\u00e9u molt impopular, malgrat que era una dona deseixida i no gens engavanyada. El pare Antoni Maria Claret, que fou confessor seu els darrers anys del regnat, combat\u00e9 la camarilla.<\/p>\n

 <\/p>\n

Baldomero Espartero, <\/strong>regent del regne de 1840 a 1843<\/p>\n

Joaqu\u00edn Baldomero Fern\u00e1ndez \u00c1lvarez Espartero (Gran\u00e1tula de Calatrava, prov\u00edncia de Ciudad Real, 27 d’octubre de 1793 – Logronyo, 8 de gener de 1879) fou un militar i pol\u00edtic espanyol, Virrei de Navarra, Pr\u00edncep de Vergara, Duc de la Vict\u00f2ria, Duc de Morella, Comte de Luchana i Vescomte de Banderas. President del consell de Ministres (1837-1837), (1840-1841) i (1854-1854) i regent del regne de 1840 a 1843. Durant la seva reg\u00e8ncia, degut a la crisi de la ind\u00fastria cotonera, va haver-hi un aixecament popular a la ciutat de Barcelona al novembre de 1842. Espartero va resoldre la situaci\u00f3 amb un bombardeig indiscriminat sobre la ciutat i afirmant que per al b\u00e9 d’Espanya era convenient bombardejar Barcelona al menys una vegada cada 50 anys.<\/p>\n


\n<\/strong><\/span><\/p>\n

 <\/p>\n

“Cama de Boia\u201d puch<\/strong>
\nEl segle XVIII, el comtat de Montagut va \u00e9sser escenari de les accions d’en \u00b7Cama de Boia”. Aquest bandit, que tamb\u00e9 era conegut amb el nom de “Puch” potser per provenir d’una casa anomenada Puig o \u00e9sser el seu cognom, va enfrontar-se amb els mossos d’Esquadra a Castellfollit. Ja en el segle seg\u00fcent els trabucaires van \u00e9sser els successors dels bandolers, l’origen dels quals es perd en l’inici dels temps.<\/p>\n

 <\/p>\n

Joan Simon For\u00e8s<\/strong>?, Conca de Barber\u00e0, 1821 – Ceret, Vallespir, 1846 Collsuspiner i Tocabens<\/p>\n

Era conegut amb els malnoms\u00a0Collsuspiner i Tocabens.<\/strong> Lluit\u00e0 a favor dels carlins i el 1840 s’exili\u00e0 al Rossell\u00f3, on constitu\u00ed una banda de tretze homes, coneguts amb el nom d’Els Trabucaires<\/strong>, que atemoriren la comarca amb atacs a dilig\u00e8ncies, segrestaments i assassinats. Detingut a Cortsav\u00ed (1845) amb tots els seus homes, fou executat amb tres d’ells.<\/p>\n

Farriol el bandoler<\/strong> ?Barcelona 1828<\/p>\n

Bandoler i asessi, cap d’una colla de malfactors. Despr\u00e9s de la guerra del Franc\u00e9s. La revolta de les bandes de la fe, durant el trienni constitucional, va afegir m\u00e9s gent a la practica del bandolerisme.
\nAcostumaven a assaltar masies isolades, a vegades, introduint-se dins les cases amb enganys , o senzillament, rebentant les portes i els porticons a cops de destral. Un cop a dins obligaven a base de torturar i maltractar que els de la casa els confessessin, on tenien els b\u00e9ns. Solien matar els pobres pagesos perqu\u00e8 no els poguessin recon\u00e8ixer.
\nEl sometent de Vidr\u00e0 va poder capturar els autors dels crims, els quals van \u00e9sser traslladats a la pres\u00f3 de Vic. Jutjats i comdemnats a mort en Farriol i el seu company,<\/p>\n

El cap d\u2019en Farriol va romandre, molts anys, penjat d\u2019un roure de davant de la casa dels Esquellons. Quatre trossos del cos del bandit van romandre, molt de temps, en g\u00e0vies situades al pla de la Salut, al Coll sas Vilas, a la pujada del Grau d\u2019Olot i al coll de Condreu.<\/p>\n

Isidre P\u00e0mies i Borr\u00e0s <\/strong>1843-1873<\/p>\n

Isidre P\u00e0mies i Borr\u00e0s, \u00e0lies\u00a0Cerc\u00f3s<\/strong> (l’Aleixar, Baix Camp, 16 de desembre de 1843- la Mussara, Baix Camp, octubre de 1873), fou general\u00a0de l’ex\u00e8rcit carl\u00ed\u00a0actiu durant la Tercera guerra carlina.<\/p>\n

Cerc\u00f3s va n\u00e9ixer al mas de Cerc\u00f3s, de la seva fam\u00edlia, un dels m\u00e9s importants del terme de l’Aleixar. Pertanyia a una fam\u00edlia de forta tradici\u00f3 carlina. El seu avi, Francesc P\u00e0mies, ja prengu\u00e9 part a la Guerra dels Malcontents (1827). Un Isidre P\u00e0mies, probablement germ\u00e0 de l’avi, fou capit\u00e0 carl\u00ed al Camp de Tarragona\u00a0durant la Primera guerra carlina (1833-840)<\/p>\n

Va estudiar als escolapis de Tarragona, on complet\u00e0 la carrera mercantil. M\u00e9s tard, es va domiciliar a Reus, on es dedic\u00e0 al comer\u00e7 i ja va prendre part en algunes conspiracions, que el van portar a la pres\u00f3 per un temps.<\/p>\n

Els antecedents familiars i l’amistat amb el cap carl\u00ed Josep M. Barenys,, de Maspujols, van fer que quan va esclatar la Tercera guerra carlina\u00a0\u00a0el 1872, s’hi impliqu\u00e9s de ple. Se’n va anar a la muntanya com a oficial d’infanteria i va organitzar el quart batall\u00f3 carl\u00ed de la Prov\u00edncia de Tarragona, essent aviat ascendit a coronel per m\u00e8rits de guerra.<\/p>\n

 <\/p>\n

Josep Masgoret i Marc\u00f3 <\/strong>?,1820- ?, 1883<\/p>\n

Guerriller carl\u00ed. Lluit\u00e0 en la primera guerra Carlina i assol\u00ed el grau de general. Durant la guerra dels Matiners fou nomenat segon comandant general de Catalunya (1848); entr\u00e0 a Catalunya i hi organitz\u00e0 una ef\u00edmera diputaci\u00f3 general de Catalunya. Cap dels carlins , a Miramar ( Alt Camp),va tenir una partida de mil homes, ric propietari , home cult i assenyat. Tamb\u00e9 Carlins eren \u00a0Antoni Carr\u00e9, <\/strong>alies Favot d’Alcover i Joan Forner,<\/strong> anomenat el griset de Cabra<\/p>\n

Tom\u00e0s Costa <\/strong>Principat de Catalunya, segle XIX<\/p>\n

Guerriller reialista, anomenat\u00a0el Misses<\/strong>. De jove havia col\u00b7laborat amb les brivalles d’en Boquica, durant la guerra del Franc\u00e8s, i del 1815 al 1819 fou cap d’una partida de bandolers. Partidari dels reialistes durant el Trienni Constitucional (1820-23), el 1821 intent\u00e0 de sollevar Girona, per\u00f2 s’hagu\u00e9 de retirar a Fran\u00e7a. En torn\u00e0 el 1822 al capdavant d’una de les bandes de la Fe, i particip\u00e0 en l’assalt de la Seu d’Urgell (juny del 1822), on fou instal\u00b7lada la Junta Superior Provincial, antecessora de la Reg\u00e8ncia d’Urgell. La seva zona principal d’actuaci\u00f3 fou a l’Empord\u00e0, la Garrotxa i el Giron\u00e8s; ocup\u00e0 Olot i atac\u00e0 Girona. Derrotat per les forces liberals, s’intern\u00e0 a Fran\u00e7a, d’on retorn\u00e0 el 1823 amb els ex\u00e8rcits reialistes. Fou nomenat governador de la fortalesa de Roses. Ha estat anomenat err\u00f2niament Joan en alguns texts hist\u00f2rics.<\/p>\n

Joan Baptista Pujol i Fontanet<\/strong> Alfara dels Ports, Baix Ebre, 1857 – Tarragona, 1883 Anomenat\u00a0Panxample<\/strong><\/p>\n

Bandoler. Conegut per\u00a0Panxa-ampla, actu\u00e0 sobretot al Baix Ebre i Pradell; feia anar esparverats els masovers de les muntanyes dels Ports, tot i que hi havia gent que el defensava ja que nom\u00e9s tenia “males entranyes” per als rics i per als que el perseguien i en canvi tenia bon cor per als pobres.<\/p>\n

Conta la tradici\u00f3 oral que nom\u00e9s portava una manta, un trabuc i un punyal, que formaven l’anomenada “trilogia panxamplista”. La gent el protegia per la seva popularitat. Detingut a Fran\u00e7a i concedida l’extradici\u00f3, fou executat.<\/p>\n

Era fam\u00f3s i conegut pels pobles d’ Alfara de Carles, Reguers, Beseit i per les muntanyes dels Ports i fins i tot a les terres d’Espanya.<\/p>\n

Va ser sotm\u00e8s a un Consell de Guerra i sentenciat a mort per haver ferit un gu\u00e0rdia-civil, en una de les nombroses escaramusses hagudes pels Ports de Tortosa-Beseit. Despr\u00e9s d’un crim de taverna que probablement no havia com\u00e8s ell, fug\u00ed a la muntanya, on s’amag\u00e0 i sobrevisqu\u00e9 uns tres anys. Finalment va passar a Fran\u00e7a on va romandre dos anys com a soldat carl\u00ed exiliat. Va con\u00e8ixer Victorine, i tingueren un fill. Fou pres per dos gendarmes i dos gu\u00e0rdia-civils a un caf\u00e8 de Carcassona mentre hi treballaba de cambrer, el 7 de desembre de 1882. Fou afussellat per un escamot de soldats al costat de la porta de Sant Antoni a la ciutat de Tarragona el dia 16 de juny de 1883 a les 8 del mat\u00ed.<\/p>\n

Primera Rep\u00fablica Espanyola<\/strong><\/p>\n

Per\u00edode de la hist\u00f2ria de l’Estat espanyol que abasta des de l’11 de febrer de 1873 (en qu\u00e8 fou proclamada la Rep\u00fablica per les corts, despr\u00e9s d’haver abdicat Amadeu I d’Espanya) fins al 29 de desembre de 1874 (proclamaci\u00f3 d’Alfons XII, a Sagunt, pel general Mart\u00ednez de Campos), data inicial de la Restauraci\u00f3.<\/p>\n

Gu\u00e0rdia civil<\/strong><\/p>\n

Membre d\u2019un cos de car\u00e0cter militar de l\u2019estat espanyol creat per al manteniment de l\u2019ordre p\u00fablic, la protecci\u00f3 de les persones i propietats i l\u2019execuci\u00f3 de les lleis. Fou constitu\u00eft el 1844 per decret del govern Gonz\u00e1lez Bravo, i en fou confiada l\u2019organitzaci\u00f3 a Francisco Javier Gir\u00f3n, duc d\u2019Ahumada, el qual la comand\u00e0 fins el 1854. L\u2019actuaci\u00f3 de la gu\u00e0rdia civil, centrada de primer en la lluita contra el bandolerisme, s\u2019estengu\u00e9 aviat a la repressi\u00f3 dels moviments, camperols i de l\u2019anarquisme (especialment a Barcelona), la qual cosa motiv\u00e0 una forta hostilitat entre els sectors obrers i revolucionaris, palesa, en proclamar-se la Segona Rep\u00fablica, en una s\u00e8rie de demandes per a la seva supressi\u00f3 que provocaren la creaci\u00f3 de la gu\u00e0rdia d\u2019assalt. Tot i aix\u00f2, en general, la gu\u00e0rdia civil se sotmet al principi d\u2019obedi\u00e8ncia al poder constitu\u00eft i d\u2019inhibici\u00f3 en la lluita pol\u00edtica. Actualment el cos disposa d\u2019uns 60 000 homes sota el comandament d\u2019un director general que fins el 1986 sempre ha estat un tinent general. Des del 1940 hom li ha confiat la vigil\u00e0ncia de costes i fronteres, i des del 1959 t\u00e9 cura del tr\u00e0nsit i les carreteres.<\/p>\n

Rep\u00fablica Espanyola de car\u00e0cter unitari i no federal<\/strong><\/p>\n

<\/strong>Sent-ne el primer president\u00a0Estanislau Figueras<\/strong>; pocs mesos despr\u00e9s, el juny del 1873, va haver de dimitir a causa de la crisi econ\u00f2mica i de la divisi\u00f3 interna en el seu propi partit provocada per la Proclamaci\u00f3 de l’Estat Catal\u00e0 dins la Federaci\u00f3 Espanyola; aquesta crisi interna nom\u00e9s va poder ser sufocada despr\u00e9s de prometre la dissoluci\u00f3 de l’ex\u00e8rcit a Catalunya; dimitit Estanislau Figueras, va ser substitu\u00eft per Pi i Margall, i va haver de fugir aFran\u00e7a, d’on va tornar a final d’any per a intentar, sense \u00e8xit, recompondre el fragmentat Partit Federal.<\/p>\n

Les\u00a0Guerres Carlines<\/strong> (dites tamb\u00e9 popularment carlinades<\/strong>)tres guerres que tingueren lloc a Espanya al segle XIX. Foren l’origen del moviment pol\u00edtic carl\u00ed.<\/p>\n

Durant el Trienni Liberal (1820-23), els sectors absolutistes van organitzar les partides reialistes, que van disposar d’un ampli suport a les comarques interiors de Catalunya. La insurrecci\u00f3 va reprendre amb la Guerra dels Malcontents<\/strong> (1827).<\/p>\n

La Primera Guerra Carlina (1833-1839) es va iniciar a la mort de Ferran VII. Aquest conflicte va enfrontar els carlins, partidaris dels drets din\u00e0stics de Carles Maria Isidre, germ\u00e0 del monarca difunt, i els isabelins o cristins, defensors dels drets de la seva filla Isabel II, com a resultat de la proclamaci\u00f3 de la Pragm\u00e0tica Sanci\u00f3 (1830), que havia abolit la llei s\u00e0lica dels Borbons, segons la qual la successi\u00f3 havia de ser sempre masculina.<\/p>\n

 <\/p>\n

La Segona Guerra Carlina (1846-1849), va tenir lloc a Catalunya, on es va anomenar tamb\u00e9 Guerra dels Matiners.<\/strong><\/p>\n

Guerra civil, dita tamb\u00e9\u00a0guerra dels Matiners<\/em>, que s’inici\u00e0 pel setembre del 1846 i dur\u00e0 fins al maig del 1849.
\nM\u00e9s que no pas una guerra estrictament carlina, fou una revolta catalana contra la dictadura dels moderats (Ram\u00f3n Mar\u00eda de Narv\u00e1ez) i contra un seguit de mesures que pertorbaven la vida del pa\u00eds (quintes, aranzels), en la qual participaren, a m\u00e9s dels carlins (anomenats en aquesta \u00e8poca\u00a0montemolinistes), progressistes i republicans. El projecte (patrocinat, entre d’altres, per Jaume Balmes i Antoni Aparici i Guijarro) d’unir les dues branques borb\u00f2niques amb el casament d’Isabel II amb Carles Llu\u00eds de Borb\u00f3 i de Bragan\u00e7a, comte de Montemol\u00edn, fill i successor de Carles V (Carles VI, per als seus partidaris), fracass\u00e0, puix que Isabel fou maridada amb Francesc d’Ass\u00eds de Borb\u00f3 (octubre del 1846). Aix\u00f2 cre\u00e0 les condicions pol\u00edtiques necess\u00e0ries per a la revolta. Les causes economicosocials ja hi eren: a la muntanya catalana el trabucaire\u00a0era en cam\u00ed de convertir-se en un s\u00edmbol de la protesta popular. D’altra banda, continuaven vius la majoria dels capitosts carlins de la guerra dels Set Anys, alguns dels quals ni tan sols no s’havien expatriat. La guerra comen\u00e7\u00e0 pel setembre del 1846 amb l’aixecament de Benet Tristany a Solsona, al capdavant d’una partida de tres-cents homes. El seguiren Pitxot<\/strong> al Camp de Tarragona, Joan Cavalleria i Josep Pujol (Boquica<\/strong>) al Bergued\u00e0, i Jeroni Galceran, Josep Borges, Bartomeu Porredon, Miquel Vila (Caletrus<\/strong>), Josep Estart\u00fas, Rafael i Miquel Tristany \u2014nebots de moss\u00e8n Benet\u2014, etc, a diversos punts del Principat. Dividits en partides poc nombroses, els montemolinistes dugueren a cap una gran activitat (sorpreses de Cervera, de Terrassa, de Martorell, de Lleida, etc). A difer\u00e8ncia del que havia ocorregut durant la primera guerra, el capteniment dels carlins fou for\u00e7a moderat, en contrast amb la duresa de la repressi\u00f3 governamental (ban del capit\u00e0 general Manuel Bret\u00f3n, del 4 de mar\u00e7 de 1847, que prescrivia pena de mort per als qui posse\u00efssin armes sense perm\u00eds i “amb intencions sospitoses”, i per als qui amaguessin o assistissin un ferit o un pr\u00f2fug rebel). Durant aquesta lluita foren capitans generals de Catalunya Bret\u00f3n, Manuel Pav\u00eda, marqu\u00e8s de Novaliches, Fernando Fern\u00e1ndez de C\u00f3rdoba i Manuel Guti\u00e9rrez de la Concha, marqu\u00e8s del Duero. Per l’agost del 1847 l’ex\u00e8rcit governamental disposava de 42 000 homes, contra menys de 2 000 dels montemolinistes. A la fi de la guerra, Concha arrib\u00e0 a disposar-ne de m\u00e9s de 70 000, per uns 5 000 de Cabrera. El 17 de maig de 1847 fou afusellat a Solsona el mariscal de camp carl\u00ed Benet Tristany, i exposat el cad\u00e0ver del brigadier Porredon, mort a baionetades en el seu llit de malalt, a Clariana. A la darreria del 1847 Pav\u00eda anunci\u00e0 la pacificaci\u00f3 de Catalunya, tal com desitjava Narv\u00e1ez. Per\u00f2 si la guerra, en bona part per manca de mitjans, havia llanguit, hom no la podia pas considerar acabada, i per l’abril del 1848 reprengu\u00e9 quan Josep Masgoret entr\u00e0 a Catalunya i es pos\u00e0 al capdavant de les forces montemolinistes (vict\u00f2ries carlines de Sant Jaume de Frontany\u00e0 i del Pont de Rabent\u00ed, i presa de Vidr\u00e0), mentre Ramon Cabrera entrava (23 de juny) per Oceja, fet que don\u00e0 impuls a la lluita, i publicava una proclama de to moderat. Despr\u00e9s d’enviar Forcadell al Maestrat, organitz\u00e0 alguns escamots de cavalleria i cerc\u00e0 una vict\u00f2ria que equilibr\u00e9s la seva inferioritat. Per\u00f2 la guerra no canvi\u00e0 de manera substancial: els auda\u00e7os cops de m\u00e0 dels carlins (atac a la vila de Gr\u00e0cia i al portal de l’\u00c0ngel, pel juliol del 1848) eren contrarestats per les vict\u00f2ries governamentals i pel frac\u00e0s de l’aixecament fora de Catalunya: derrota i afusellament de Joaqu\u00edn Juli\u00e1n de Alzaa, promotor de l’aixecament a Guip\u00fascoa (juny-juliol del 1848); frac\u00e0s de la temptativa a Navarra i a Burgos; inefic\u00e0cia de les partides del Maestrat i del Baix Arag\u00f3 i als Montes de Toledo. La vict\u00f2ria de Borges sobre el brigadier Paredes a l’Esquirol i la de Cabrera a Aviny\u00f3 sobre la columna Manzano (16 de novembre de 1848) i la incorporaci\u00f3 a la lluita dels progressistes republicans del brigadier Ametller, de Francesc Bellera i de Joan Barrera, particularment forts a l’Empord\u00e0, i de Gabriel Baldrich i Antoni Escoda, que operaven a la rodalia de Barcelona i de Tarragona, no modificaren la relaci\u00f3 de forces. Si el sometent aixecat pel govern (repartiment de 6 000 fusells) no don\u00e0 gaire resultat, la pol\u00edtica d’atreure i subornar alguns capitosts montemolinistes (mitjan\u00e7ant diners i el reconeixement dels graus militars) result\u00e0 efica\u00e7: s’hi acolliren, entre altres, a Arag\u00f3,\u00a0el Coix<\/strong> de Carinyena; a Catalunya, Miquel Vila (Caletrus<\/strong>), Bartomeu Poses, i fins i tot, des de Fran\u00e7a, Josep Pons (dit Bep de l’Oli<\/strong>). Aix\u00f2 sembr\u00e0 entre els carlins la por a la tra\u00efci\u00f3, causa principal, juntament amb una revifalla de l’antiga suspic\u00e0cia i implacabilitat de Cabrera, de l’afusellament d’un mitjancer de pau: el bar\u00f3 d’Abella, Josep de Calassan\u00e7 d’Abat i de Subir\u00e0 (23 de febrer de 1849). Pel gener, mentre Ametller era derrotat a la Vajol, Concha atac\u00e0 el reducte principal de Cabrera (les Guilleries i la vall d’Hostoles). Aquest derrot\u00e0 les columnes Hore (a les Planes) i Ruiz, per\u00f2 l’endem\u00e0 fou batut i ferit (accions del Pasteral). Aquesta fou la darrera acci\u00f3 important de la guerra; la detenci\u00f3 del pretendent carl\u00ed pels duaners francesos quan intentava d’entrar a Catalunya (4 d’abril) desanim\u00e0 els seus partidaris, i el 26 d’abril Cabrera pass\u00e0 a Fran\u00e7a. El 14 de maig els darrers montemolinistes travessaren la frontera, manats pels Tristany, o b\u00e9 es lliuraren als governamentals.<\/p>\n

 <\/p>\n

Durant la Tercera Guerra Carlina (1872-1876), les forces carlistes van arribar a ocupar algunes ciutats de la Catalunya interior. Isabel II d’Espanya era a l’exili i el rei Amadeu I, monarca des del 1871, no era gaire popular. Carles VII, n\u00e9t de Carles Maria Isidre de Borb\u00f3, va prometre a catalans, valencians i aragonesos el retorn dels furs i les constitucions que havia abolit Felip V.<\/p>\n

BAN<\/strong><\/span><\/p>\n

Ban de Carles VII que nega la legitimitat d\u00b4Alfons XII a ocupar el tro de l’Estat Espanyol (1875)<\/strong><\/p>\n

Font:
\nCARLES VII: Ban de Carles VII que nega la legitimitat d\u00b4Alfons XII a ocupar el tro de l’Estat Espanyol.A:Arxiu Hist\u00f2ric de la Ciutat de Barcelona.Fulls volanters; Carpeta I; 1855-1875;s.n.1 p.<\/p>\n

Comentari:
\nManifest de Carles de Borb\u00f3 i d\u00b4Austria, Carles VII, contra la proclamaci\u00f3 d\u00b4Alfons XII com a rei de l\u00b4Estat Espanyol.
\nCarles VII manifesta que la legitimitat al tro descansva sobre la seva persona encara que hi hagi de fer servir la for\u00e7a de les armes.
\nCritica, tamb\u00e9, el cop d\u00b4Estat que va possibilitar la tornada d\u00b4Alfons XII.<\/p>\n

Text:<\/p>\n

\n

ESPA\u00d1OLES:<\/p>\n

“La Revolucion, que vive la mentira, al proclamar Rey de Espa\u00f1a, \u00e1 un Pr\u00edncipe de mi familia, pretende absurdas reconciliaciones con la Monarquia y la Legitimidad.
\nLa Legitimidad soy Yo; Yo soy el representante de la Monarquia en Espa\u00f1a. Y porque lo soy, rechac\u00e9 con soberana energ\u00eda las proposiciones indignas que los revolucionarios de Setiembre osaron presentarme antes de consumar su obra de deslealtad nefanda.
\nDesde entonces sabe la Revolucion que Yo no puedo ser su Rey.
\nJefe de la augusta familia de Borbon de Espa\u00f1a, contemplo con honda pena la actitud de mi primo Alfonso; que, en la inexperiencia propia de su edad, consiente ser instrumento de aquellos mismos que \u00e1 la vez que \u00e1 su madre le arrojaron de su P\u00e1tria entre la befa i el escarnio.
\nSin embargo, no protesto que ni mi dignidad ni la de mi ej\u00e9rcito, permiten otro g\u00e9nero de protestas que las formuladas con la elocuencia irresistible por boca de nuestros ca\u00f1ones.
\nLa proclamacion del Pr\u00edncipe Alfonso, lejos de cerrarme las puertas de Madrid \u00e1breme, por el contrario, el camino \u00e1 la restauracion de nuestra P\u00e1tria querida. Porque no impunemente se ataca la altivez espa\u00f1ola por un nuevo acto de pretorianismo; porque no en vano se hallan armados mis invencibles voluntarios; porque los que supieron vencer en Era\u00fal y Alpens Montejurra y en Castellon y en Cardona y en Urnieta, sabr\u00e1n evitar una nueva verg\u00fcenza \u00e1 la magn\u00e1nima Espa\u00f1a y un nuevo esc\u00e1ndolo \u00e1 la Europa civilizada.
\nLlamado \u00e1 matar la Revolucion en nuestra P\u00e1tria, la matar\u00e9, bien ostente la ferocidad salvaje de la impiedad mas descarada, bien se oculte y se envuelva en el manto hip\u00f3crita de su simulada piedad.<\/p>\n

ESPA\u00d1OLES<\/p>\n

Por nuestro Dios, por nuestra Espa\u00f1a. Yo os juro que, fiel \u00e1 mi santa mision, sostendr\u00e9 sin mancilla en Mis manos nuestra gloriosa bandera. Ella simboliza los salvadores principios que son hoy nuestra esperanza y ser\u00e1n ma\u00f1ana nuestra felicidad mas colmada.
\nVuestro Rey”<\/p>\n

<\/em>CARLOS<\/strong><\/p>\n

<\/strong>en mi Cuartel Real en Deva \u00e1 6 de enero de 1875.<\/p>\n<\/blockquote>\n

LAMENTOS, del poble Espanyol<\/p>\n

***<\/p>\n

 <\/p>\n

TORRE DEL PETROL<\/span><\/strong><\/h3>\n

La\u00a0Torre del Petrol<\/strong> \u00e9s un monument protegit com a b\u00e9 cultural d’inter\u00e8s nacional del municipi de La Riba\u00a0(Alt Camp).<\/p>\n

<\/span><\/p>\n

La hist\u00f2ria de la torre es remunta a la tercera carlinada (1872-1876) quan en aquesta part de territori aparegueren dos l\u00edders excepcionals, enemics irreconciliables i que havien xifrat la seva gl\u00f2ria m\u00e9s gran en la mort de l\u2019altre i l\u2019exterminaci\u00f3 de la seva partida: Pere Balcells \u201cel Nen de Prades\u201d, per part dels carlins; i Manuel Orozco \u201cel Petrol\u201d, per part dels liberals.<\/p>\n

\u201cManuel Orozco, andal\u00fas, era el capit\u00e0 d\u2019una companyia de voluntaris reclutats al Camp de Tarragona. Don Manuel, de figura petita; bru i gaireb\u00e9 negre; barba serrada negra i espessa; ulls sangonosos i vius; veu ronca i imperativa i que sempre estava de mal humor; era conegut per totes les tavernes dels pobles ja que sovint hi apareixia amb el seu cavall i armat amb sabre, rev\u00f2lver i quepis per demanar:<\/p>\n

– Ponga usted petr\u00f2leo! – \u00a0La tavernera li posava una copa d\u2019aiguardent.<\/p>\n

– \u00bfQue ha puesto usted? \u00a1Si no hay petr\u00f3leo para una luz! Coja usted ese vaso de inmediato de la jofaina y ll\u00e9nelo, que bien la necessito. – La tavernera omplia d\u2019aiguardent el vas destinat a l\u2019aigua i el Petroli l\u2019engolia com si hagu\u00e9s estat aigua amb bolados.<\/p>\n

Arreu on anava no demanava altra cosa que \u201cPetr\u00f3leo\u201d, i el nom de \u201cPetroli\u201d li qued\u00e0 i per \u201cPetrol\u201d el conegu\u00e9 tothom.\u201d<\/p>\n

\u201cEl capitost Petrol man\u00e0 edificar una torre de telegrafia \u00f2ptica entre la Riba i Picamoixons, al cim del moll\u00f3 acabat en punxa que domina tot el Camp, la Conca i els vessants de les Muntanyes de Prades i que coneixem com a Puig Cabr\u00e9. Aquesta torre no \u00e9s \u00fanica; en general, els governadors militars manaven aixecar aquests tipus d\u2019edificacions en llocs estrat\u00e8gics per vigilar el moviment de tropes enemigues. Per construir la seva torre, el Petrol reclut\u00e0 gent de la comarca que obligat\u00f2riament havien d\u2019acudir a treballar i nom\u00e9s podien lliurar-se llogant un home al seu lloc i pagant un bon jornal. Per\u00f2 com que no hi havia prou gent, el Petrol anava pels pobles de muntanya, on segons ell tots eren carlins, i els condu\u00efa en massa a la torre de senyals a treballar. Altres vegades es posava \u00a0a al cru\u00eflla de les \u201cquatre carreteres\u201d i arreplegava tots els pagesos que anaven al mercat de Valls i els obligava a treballar en l\u2019edificaci\u00f3.<\/p>\n

Quan el Nen de Prades vei\u00e9 que sobre el tur\u00f3 de l\u2019Estret de la Riba s\u2019aixeca aquella torre amb aquell estrany encreuament de fustes que a la nit es guarnien de llumenetes que pujaven i baixaven, cregu\u00e9 que era una trampa del Petrol i, desconfiat, ja no s\u2019atrev\u00ed a baixar al Camp temor\u00f3s d\u2019\u00e9sser encerclat per la tropa i voluntaris liberals. L\u2019abs\u00e8ncia del Nen exasper\u00e0 el Petrol que, cansat d\u2019esperar-lo, comet\u00e9 la malaptesa d\u2019anar-lo a buscar al seu terreny: la muntanya. Remuntant el riu Brugent, els carlins sorprengueren als liberals que anaren guanyant al\u00e7ada per l\u2019altre vessant i fou al pla de Mont-ral quan el Petrol man\u00e0 obrir foc sobre les tropes carlines que es trobaven a l\u2019altre costat del riu, per\u00f2 era in\u00fatil donada la dist\u00e0ncia que els separava.<\/p>\n

El comandant, per\u00f2, ple d\u2019ira i amb molt d\u2019alcohol a la sang, no parava de cridar als seus homes; i \u00e9s en aquest moment que Josep Aladern situa la seva mort. Segons ells, una bala sortida de les seves pr\u00f2pies files impact\u00e0 al comandant que caigu\u00e9 del cavall i rodol\u00e0 per terra. El seu cos fou traslladat al cementiri d\u2019Alcover, on fou enterrat, i encara avui \u00e9s visible la inscripci\u00f3 a la l\u00e0pida del seu sepulcre. Cal advertir que la informaci\u00f3 que don\u00e0 dels fets la premsa liberal \u00e9s que aquesta acci\u00f3 tingu\u00e9 lloc el dia 31 de desembre de 1874 i que s\u2019enfrontaren les partides del Nen de Prades amb la ronda mobilitzada de la Riba amb el refor\u00e7 dels voluntaris d\u2019Alcover i la companyia de francs dirigits pel tinent Martinet, i que el capit\u00e0 del destacament de la Riba, Manuel Orozco \u201cel Petrol\u201d, fou mort durant el combat\u201d<\/p>\n

 <\/p>\n

 <\/p>\n


\n<\/strong><\/span><\/span>Narc\u00eds Oller<\/strong> (Valls, 1846 – Barcelona, 1930).<\/p>\n

Primer gran novel\u00b7lista catal\u00e0 de la Renaixen\u00e7a, \u00e9s considerat el creador de la novel\u00b7la catalana moderna.<\/p>\n

Ocupa un lloc destacat en el marc global de la novel\u00b7la realista gr\u00e0cies a obres com La papallona (1882), L’Escanyapobres (1884), Vilaniu (1885), La febre d’or (1890-1892), La bogeria (1899) o Pilar Prim (1906). De formaci\u00f3 rom\u00e0ntica, es va anar decantant cap a l’opci\u00f3 est\u00e8tica naturalista propera a \u00c9mile Zola. Va aconseguir, no obstant, un estil propi, que el mateix Zola en una carta-pr\u00f2leg a la traducci\u00f3 francesa de La papallona va especificar.<\/p>\n

Narc\u00eds Oller va incorporar temes i una visi\u00f3 del m\u00f3n in\u00e8dits en la literatura catalana vuitcentista.<\/p>\n

L’escanyapobres<\/strong> (1884)<\/p>\n

Aquesta novel\u00b7la, d’extensi\u00f3 m\u00e9s aviat breu, desenvolupa el tema universal de l’avar\u00edcia, com ja van fer grans mestres de la literatura universal (Plaute, Shakespeare, Moli\u00e8re, Goldoni…)<\/p>\n

Els tres personatges centrals de l’obra s\u00f3n l’Oleguer, la Tuies, i el notari de la vila don Mag\u00ed Xirinac. La Tuies fa d’eix vertebrador dels tres protagonistes: primer forma matrimoni amb el notari i, en quedar v\u00eddua, es casa amb l’Oleguer. Oller retrata de manera implacable i amb tota mena de detalls la ro\u00efna gasiveria que atenalla tots tres personatges. Tot all\u00f2 que no tingui relaci\u00f3 amb la riquesa i els diners \u00e9s menyspreat pels nostres protagonistes, que cauen, aix\u00ed, en l’extrema soledat i l’a\u00efllament patol\u00f2gic. El marc d’aquesta encarnaci\u00f3 del Mal \u00e9s el m\u00f3n rural catal\u00e0, un m\u00f3n que s’esfondra davant el progr\u00e9s industrial. El canvi radical d’una societat que entra de ple en la industrialitzaci\u00f3 condicionar\u00e0 i causar\u00e0 la fi tr\u00e0gica dels protagonistes. L’Antic r\u00e8gim s’enfonsa: transformaci\u00f3 agr\u00e0ria, migraci\u00f3 camp-ciutat, aparici\u00f3 del proletariat, arribada del ferrocarril…el substrat realista i naturalista de l’obra \u00e9s innegable, per\u00f2 Oller es distancia del c\u00e0non naturalista franc\u00e8s.<\/p>\n

L’acci\u00f3 transcorre el 1850 al poble de Pratbell, que, com Vilaniu, \u00e9s una recreaci\u00f3 liter\u00e0ria del Valls nadiu d’Oller. Pratbell, gr\u00e0cies a la seva estrat\u00e8gica situaci\u00f3, en una cru\u00eflla de camins, es dedica b\u00e0sicament al comer\u00e7 i emmagatzematge de blat. L’Oleguer deixa l’ofici de traginer i s’instal\u00b7la a Pratbell per fer de blader, amb considerable \u00e8xit. L’\u00e8xit del nouvingut provoca l’enveja i , aviat, l’odi dels ve\u00efns. Tot all\u00f2 que t\u00e9 de ro\u00ed i miseri\u00f3s l’Oleguer, es fa m\u00e9s refinadament cruel en la seva dona, la Tuies. Per\u00f2 l’arribada del ferrocarril revoluciona l’estructura econ\u00f2mica i, doncs, social del poble. Mentre Pratbell es llan\u00e7a pel cam\u00ed del progr\u00e9s, concretada en la ind\u00fastria t\u00e8xtil i farinera, l’Oleguer i la Tuies endeguen una regressi\u00f3 econ\u00f2mica sense aturador. L’assassinat final de l’Oleguer, a mans d’un proletari v\u00edctima de les seves pr\u00e0ctiques d’usura, simbolitza el triomf de la nova societat industrial.
\nL’Escanyapobres fou etiquetada de novel\u00b7la naturalista ja des del moment de la seva aparici\u00f3. Tanmateix, i com ja va passar amb La Papallona (1882), el naturalisme d’Oller presenta restriccions i matisos importants. Oller s’implica a fons, no \u00e9s un mer analista fred i impassible. Aquesta novel.la \u00e9s m\u00e9s negra, condensada i ambiciosa que La Papallona, i sovint voreja l’esperpent.<\/p>\n

 <\/p>\n

 <\/p>\n

Alfons XII d’Espanya<\/strong><\/p>\n

Madrid, 28 de novembre de 1857 \u2014 Madrid, 25 de novembre de 1885<\/strong><\/p>\n

Rei d’Espanya (1875-85), fill d’Isabel II.
\nA causa de la revoluci\u00f3 liberal del setembre de 1868 hagu\u00e9 de fugir a Fran\u00e7a amb la resta de la fam\u00edlia reial. L’any 1870 reb\u00e9 els drets a la corona gr\u00e0cies a la ren\u00fancia d’Isabel II, mentre C\u00e1novas del Castillo organitzava el partit alfons\u00ed amb elements moderats i unionistes, que s’oposaven a la monarquia d’Amadeu I. En \u00e9sser proclamada la Rep\u00fablica, tots els mon\u00e0rquics, llevat dels carlins, passaren a les files alfonsines. El cop d’estat de Pav\u00eda (gener del 1874) acab\u00e0, de fet, amb la Rep\u00fablica, i el pronunciament de Mart\u00ednez Campos (Sagunt, desembre del 1874) permet\u00e9 la restauraci\u00f3 mon\u00e0rquica. C\u00e1novas es f\u00e9u c\u00e0rrec del govern, i Alfons XII torn\u00e0 a la cort. El rei presid\u00ed la vida pol\u00edtica sense immiscir-s’hi, amb la qual cosa aconsegu\u00ed de refer, en part, el prestigi de la monarquia. Hom pos\u00e0 fi a la guerra carlina (1876) i a la insurrecci\u00f3 cubana (1878), i fou promulgada una nova constituci\u00f3 (1876), molt m\u00e9s moderada que la del 1869. Sota la direcci\u00f3 de C\u00e1novas (que presid\u00ed quatre dels vuit governs d’aquesta etapa), foren establertes les bases del futur sistema de torn en el poder entre els partits conservador i liberal. Poc abans de la seva mort li fou presentat el Memorial de Greuges (mar\u00e7 del 1885), que reb\u00e9 amb simpatia, per\u00f2 l’actitud intransigent de C\u00e1novas f\u00e9u que aquestes reivindicacions catalanes no fossin tingudes en compte. La seva primera muller, Mar\u00eda de las Mercedes d’Orleans, mor\u00ed poc despr\u00e9s de les noces, i la segona, Maria Cristina d’\u00c0ustria, exerc\u00ed la reg\u00e8ncia durant la minoritat del fill d’ambd\u00f3s, Alfons XIII.<\/p>\n

 <\/p>\n

“La bomba del Liceu”<\/strong> 1893<\/p>\n

Barcelona de finals del segle XIX . Davant d’una societat caracteritzada per la lluita de classes molt ferotge, l’anarquista\u00a0Santiago Salvador <\/strong>va provocar l’atemptat que hi va haver al teatre de Liceu el 1893. \u00a0Va llan\u00e7ar una bomba a la platea del local mentre s’hi representava una obra i va provocar 20 morts. El context pol\u00edtic i social de l’\u00e8poca era el d’una burgesia indiana enriquida i un proletariat explotat amb unes condicions de vida \u00ednfimes.<\/p>\n

En aquest escenari, “les execucions eren p\u00fabliques, i eren una gran festa a Barcelona”. Precisament, Santiago Salvador va ser condemnat a mort al pat\u00edbul que hi havia al costat de la pla\u00e7a Mil\u00e0 i Fontanals.<\/p>\n

Alguns historiadors es sorprenen de la for\u00e7a excepcional de l’anarquisme dins del moviment obrer des de 1870 al 1939.<\/p>\n

(esgl\u00e9sia: bomba a la process\u00f3 del Corpus)<\/p>\n

(ex\u00e8rcit: bomba)<\/p>\n

Aix\u00f2 va fer reaccionar molt durament al govern. La repressi\u00f3 va ser molt dura y va afectar tota la poblaci\u00f3 civil.<\/p>\n

 <\/p>\n

Anterior<\/a><\/p>\n

Seg\u00fcent<\/a><\/p>\n","protected":false},"excerpt":{"rendered":"

Carles III d’Espanya (Carles I de Parma;\u00a0Sobrenom:\u00a0el Pol\u00edtic) Madrid, 20 de gener de 1716 \u2014 Madrid, 14 de desembre de 1788 Duc de Parma i de Plas\u00e8ncia (1731-35), rei de N\u00e0pols (1734-59) i d’Espanya (1759-88). Primog\u00e8nit del segon matrimoni de … Continua llegint →<\/span><\/a><\/p>\n","protected":false},"author":182,"featured_media":0,"parent":0,"menu_order":6,"comment_status":"closed","ping_status":"closed","template":"onecolumn-page.php","meta":{"footnotes":""},"class_list":["post-32","page","type-page","status-publish","hentry"],"_links":{"self":[{"href":"https:\/\/blocs.tinet.cat\/bandolers\/wp-json\/wp\/v2\/pages\/32","targetHints":{"allow":["GET"]}}],"collection":[{"href":"https:\/\/blocs.tinet.cat\/bandolers\/wp-json\/wp\/v2\/pages"}],"about":[{"href":"https:\/\/blocs.tinet.cat\/bandolers\/wp-json\/wp\/v2\/types\/page"}],"author":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/blocs.tinet.cat\/bandolers\/wp-json\/wp\/v2\/users\/182"}],"replies":[{"embeddable":true,"href":"https:\/\/blocs.tinet.cat\/bandolers\/wp-json\/wp\/v2\/comments?post=32"}],"version-history":[{"count":0,"href":"https:\/\/blocs.tinet.cat\/bandolers\/wp-json\/wp\/v2\/pages\/32\/revisions"}],"wp:attachment":[{"href":"https:\/\/blocs.tinet.cat\/bandolers\/wp-json\/wp\/v2\/media?parent=32"}],"curies":[{"name":"wp","href":"https:\/\/api.w.org\/{rel}","templated":true}]}}

CAN-CAN CARLISTA<\/a><\/strong> , un pescador de la costa<\/p>\n