L’haiku (俳hai句ku) és una de les formes de poesia tradicional japonesa més esteses, derivat de l’haikai, creat aquest antigament per la separació dels tres primers versos de la tanka i usat com una composició independent.
Amb el temps alguns haijins escrigueren haikais encadenats i formaren l’haikai no renga.
La primera estrofa de l’haikai no renga es denominava hokku. A la fi del segle XIX, Masaoka Shiki (1867-1902) va separar l’hokku i va crear l’haiku. Així, el primer escriptor d’haikus és Shiki, reformador de l’hokku. Els escriptors anteriors a Shiki usaren sempre la denominació d’haikai.
L’haiku o haikai es compon de tres versos de 5, 7 i 5 morae (unitat fonètica similar, tot i que no idèntica, a la síl·laba), sense rima. Sol contenir una paraula clau denominada kigo (季語) que indica l’estació de l’any a la qual es refereix. Alguns consideren que l’haiku ha de combinar dues imatges diferents que es relacionen en el tercer vers i ha d’estar escrit en present i tenir una pausa (kireji) al final d’un dels dos primers versos. Totes aquestes regles són seguides de forma laxa i molts poetes les trenquen, especialment quan adapten l’haiku a altres idiomes.
Tradicionalment l’haiku, com altres composicions poètiques, buscava descriure els fenòmens naturals, el canvi de les estacions o la vida quotidiana de la gent. Els haijin contemporanis han adoptat una major llibertat temàtica.
En l’actualitat, se sol ensenyar a escriure aquests poemes curts en escoles occidentals, encara que d’una forma molt menys estricta que al Japó, respectant-ne únicament el format sil·làbic.
En català entre els primers introductors dels haikus hi ha el mallorquí Llorenç Vidal amb els seus Apunts en ritme de haikai i Haikais 69 inclosos al seu recull Talaiot del vent, 2ª edició, de 1972 i tres anys abans (1969) publicats a les revistes mallorquines Lluc i Ponent, i Agustí Bartra, que en va traduir uns quants i en va escriure un recull anomenat Haikús d’Arinsal, de 1981. Posteriorment Llorenç Vidal ha publicat els aplecs d’haikus Estels filants, 1991, i Petits poemes, 1999, si bé ell prefereix usar la denominació primitiva d’haikai com a sinònim de la posterior d’haiku, tal com l’usaren, amb anterioritat a Shiki, els haijin Arakida, Basho, Buson, Issa, etc., i, entre els contemporanis occidentals, l’italià Mario Chini als seus Attimi i el francès Pierre Seghers a la seva antologia Le Livre d’Or du Haïkaï, per exemple.
L’haikú, doncs, és una de les formes poètiques més coneguda de la poesia japonesa.
Tradicionalment està formada per tres versos de 5-7-5 síl·labes respectivament. No solen tenir rima. I sovint aborden temes importants com la naturalesa, la vida i la mort. Solen ser concisos, i veritablement intensos.
A la campana
s’ha aturat i reposa
la papallona!
(Buson. 1715-1783)
Un ca que lladra
al renou de les fulles,
quina ventada!
SONO-JO
Les fotografies exposades en aquesta llibreta són de procedencia diversa, n’hi ha de de cedides, de propies i de la xarxa pública. D’altres són suggerides al “niporepte” de relats en català .