Blog de l'Aniol

Són les 00:08 de la nit quan començo a escriure aquest post. Encara pensaria que som a dia 29, però hauria de dir que som a 30. Sempre se m’ha fet estranya aquesta hora, serà perquè l’acostumo a sobrepassar massa sovint?

Recomano continuar llegit aquest post amb la mateixa música amb que s’ha escrit, la música de l’àlbum de Linkin Park: Minutes to Midnight.

Porto bastants dies sense posar res per aquí. Falta de temps? No, siguem sincers: ho podia haver fet però el meu cap no estava per hòsties. Pels pocs comentaris que apareixen a cada post… l’Eva sempre, però clar, ella no entra per obligació, suposo. Sovint em pregunto si seràs tu la única persona que trobaria un sentit a aquest bloc. De fet, no hi entra ningú per obligació en aquest bloc. Almenys no obligat/da per mi.

Després d’uns dies per les Garrigues a la recerca de música electrònica i de la companyia d’amics que veig poc, he tornat a casa (o allò que en diuen casa). Havia marxat per aclarir una mica la ment i poder afrontar amb una mica d’optimisme aquest estiu, per retrobar quelcom que em faci pensar que es pot esperar alguna cosa d’aquest estiu. I l’he trobada? No.

I un cop a casa? Doncs mira, com cada dia, sobrevivint.

Durant el que portem d’estiu m’he anat trobant de tot (de tot el que no buscava pas). Des de la fauna speedera, fins als cocaïnòmans empedernits que poblen qualsevol cau ple de miralls. Porreros a la recerca de la millor adulteració i plantadors professionalitzats en la tripació de plantes. Seguiu buscant el colocón que jo em conformo amb caure en la foscor.

Què hi farem, t’ho has d’anar retrobant tot en aquesta vida. A un ja li sembla que ha vist prou com per no menysprear segons quines coses. Potser el més fotut és no saber com afrontar algunes situacions que en el passat t’han dolgut i encara et dolen ara.

Ja fa temps que vaig renunciar al paper de devorador de traumes. En tenia prous jo com per a expiar els dels demés i fer-los meus. Però encara continuen sent masses. Per més que intento distraure la ment per a que no pensi en ells, sempre hi ha alguna cosa, persona o situació que me’ls fa recordar i tot torna a fer-se molt i molt fosc.

Sembla però que la gent és feliç. Serà que jo en sóc incapaç de fer-me’n sentir? No en dubtaria pas.

Si voleu optimisme podeu passar-vos a mirar aquests enllaços:

• Saps què són els Documents Halloween? La Wikipedia t’ho podria dir.

Ja he sobrepassat la 1 de la matinada i seria hora de recloure’s a l’habitació per passar-hi la nit, qui sap si dormint. Gutten Nacht.

Sovint ens retorna el que no volem recordar, el que ens vomita la merda per damunt la memòria.

Acabes tenint al cap que no mereix la pena continuar sobrevivint.

Però sovint alguna cosa et fa canviar d’idea, fins que arribarà el dia que la tal cosa arribi massa tard.

I el que més rebenta és que no serveix de res lamentar-se o preguntar-se per possibles errors del passat, tot s’acostuma a decidir sense tenir en compte la teva opinió, per molt que tu acabis torturan-te per les conseqüències.

Així deu haver de ser tot plegat, aguantar: sobreviure.

Ho sento, tot i el meme no estic gaire d’humor. Hauré de trobar aviat alguna cosa que distregui la meva ment atormentada.

Ja haurà passat un any des que tot va començar a anar-se’n a la merda. Però jo no trobo l’oportunitat o motiu pel qual no rememorar aquest aniversari.