Per què més energia renovable?

En aquest primer semestre de l’any s’ha produït un fet nou en el context energètic espanyol i és que sobretot en els mesos de temperatures moderades hi ha hagut moments en què la producció d’energia renovable era tal que s’han hagut d’aturar plantes solars i eòliques i com a conseqüència, els preus han caigut fins a zero euros en algunes hores puntuals.

No ens ho hauríem cregut fa uns mesos quan vàrem tancar el 2022 amb una mitjana de 204 € el Mwh (a 119 € el 2021). Però el Govern espanyol va reaccionar reduint el preu del gas amb grans escarafalls per part de la dreta però finalment ho va acabar beneint Brusel·les. I a continuació va establir altres mesures efectives com les rebaixes de l’IVA i de l’impost de l’electricitat, de l’impost a la producció de l’energia elèctrica i la revisió dels càrrecs per al 2023 que manté valors similars als ja rebaixats durant el 2022.

De manera que portem un 2023 amb uns preus mitjans sensiblement inferiors que han arribat als 73 € el Mwh a l’abril i als 55 € el mes de maig que ja no són tan lluny dels 40 € de mitjana el 2020.

Entre unes coses i altres es produeixen reaccions en alguns sectors poc informats dient que pràcticament ja tenim resolt el problema, que els preus són similars als previs a la crisi, que instal·lar energia renovable no surt rendible, que estem en una bombolla, que cada cop la tecnologia avança més i ens salvarà. En definitiva que no passa res si anem més a poc a poc o fins i tot si ens aturem durant un temps.

Ignoren els problemes de les altes temperatures i la contaminació que afecten la vida i la salut dels éssers vius. Recordem-ho: 20.000 persones moren prematurament cada any a Espanya, 4.000 a l’àrea de Barcelona, 8 milions al món. A banda, hi ha malalties més freqüents o noves de tots els éssers vius del Planeta i cada cop més espècies en perill d’extinció. Només una part dels éssers humans, els més forts, es defensen com poden ajudats pels avenços sanitaris. Però és menor la qualitat i esperança de vida de nens, persones grans o amb vulnerabilitats de salut.

Per tant hem de descarbonitzar, és a dir deixar de consumir combustibles fòssils per aturar aquesta voràgine infernal que augmenta el CO2 però que produeix altres gasos més mortífers com els òxids de sofre i de nitrogen,i partícules fines i compostos orgànics volàtils.

Per tant, no, no podem parar d’instal·lar energia renovable. I ho hem de fer de forma massiva per desplaçar urgentment l’ús dels combustibles fòssils. És veritat que hem de consumir menys i que la tecnologia ens ajudarà. Però això ja ho tenim comptat i només solucionarà el 30 o 40% del problema.

El PROENCAT2050 de la Generalitat diu que a Catalunya cal instal·lar 12.000 MW renovables nous fins l’any 2030 i 58.400 MW fins l’any 2050 per assolir un sistema elèctric totalment descarbonitzat. També diu que la descarbonització del sistema energètic català requerirà la inversió de 84.361 milions d’euros. Els càlculs del Col·legi d’Enginyers industrials de Catalunya tripliquen aquesta xifra. Siguin quines siguin les xifres, estem parlant de quantitats molt importants que és impossible que puguin assumir els pressupostos públics. A Alemanya el 45% de les instal·lacions d’energia renovable estan en mans de cooperatives de consumidors ara ja anomenats pro-sumidors, de petites empreses o de particulars.

S’han d’electrificar tots els consums energètics possibles fins a un 80 % enfront del 25% actual. I la resta hauran de ser també combustibles verds principalment per al transport pesant de llarga distància, l’aeri i el marítim. No, no podem aturar-nos. Hem d’evitar que es produeixin episodis d’electricitat renovable excedent. Perquè no sobra, en falta i molta per començar desplaçar combustibles fòssils. I si això no es produeix és perquè encara hi ha molts interessos perquè continuem cremant combustibles contaminants, perquè encara no emmagatzemem energia en bateries o en hidrogen verd o no transformem altres productes com els residus que són també font d’energia.

El PROENCAT2050 diu que tot això requereix l’ocupació del 2,5% del territori per a usos energètics. Són 80.000 hectàrees i cal assumir-ho. Ara aquestes hectàrees les tenim ‘subcontractades’ a Aràbia, Algèria, Rússia i altres països. Això ens ha portat molts problemes, no només de salut sinó també de guerres. Així que més val que anem prescindint d’ells i fer-nos l’energia nosaltres com feien els nostres avis quan destinaven terrenys de les finques que conreaven a l’aliment dels animals de tir o terrenys dels boscos per la fusta. Així que ara torna l’energia a Catalunya, la podem generar nosaltres i estaria bé que també fos –totalment o en part– de la nostra propietat.

Publicat dins de General | Feu un comentari

Quatre anys d’emergència

 

Guía de pasos para gestionar emergencias en el lugar de trabajo de forma adecuada | HSE Software

Els creuers no salpen del port sense haver reunit als passatgers amb instruccions de com comportar-se en cas d’emergència, assenyalant les marques al terra indicant els llocs de concentració,  instruint sobre armilles i bots salvavides perquè tothom sàpiga el que ha de fer si sona l’alarma.

El 2019 ajuntaments, parlaments i governs van fer sonar l’alarma declarant la situació d’emergència climàtica.  Però no s’ha produït cap resposta ni es veuen modificar comportaments com pertocaria en una situació d’aquestes. O són tan tímides les reaccions que el vaixell es continua enfonsant i nosaltres amb ell.

Els qui encara analitzem la història considerant la influència dels poders econòmics  sabem que aquests s’organitzen per influir en tots els àmbits de la societat per mantenir el sistema imperant fa 200 anys consistent en cremar energies fòssils que augmenten les temperatures, disminueixen les pluges, i empitjoren de forma dramàtica l’aire que respirem. Les conseqüències per la vida dels éssers vius són colossals: gairebé 4.000 morts prematures anuals a la conurbació de Barcelona, 35.000 a Espanya  i 8 milions al món. I el pitjor és que deixem un Planeta invivible.

He recorregut Catalunya aquests dies  des del Pont de Suert fins Alcanar passant per Barcelona, Matadepera, Capellades,Tarragona, Valls, Flix i Santa Bàrbara explicant aquestes coses. He preferit en aquesta ocasió argumentar-les des del punt de vista econòmic però no parlant dels costos en vides i malalties sinó de les oportunitats econòmiques que suposa passar al nou model energètic 100 % renovable. Vaig pensar que potser seria un argument més convincent que no pas la vida i la salut dels éssers vius.

Vaig fer una estimació per cada municipi on anava calculant diferents factors  a tenir en compte en funció dels habitatges de cada municipi,  equipaments públics, mitjans de transport terrestre,  marítim  o aeri, l’extensió, els espais antropitzats, etc. No hi ha estudis així i vaig pensar que no podia ser per casualitat. Només fa uns mesos el Col·legi d’Enginyers Industrials en va publicar un que parla de 230.000 milions d’euros si volem tenir una Catalunya  amb energia 100% renovable.

Perquè el lector o lectora es faci una idea de la magnitud de les oportunitats econòmiques que significarà en la nostra civilització el canvi energètic, a la ciutat de Barcelona  s’hauran de fer unes inversions  de 48.000 milions d’euros fins al 2050; a Tarragona 3.000 milions. Són inversions molt considerables, moltes noves activitats i llocs de treball, nous hàbits d’estalvi a integrar a la nostra agenda familiar, a la de les empreses, a l’administració.

No cal dir que aquestes inversions no les ha de fer només l’administració pública tot i que hauria de prendre part  en el negoci de l’energia que cada vegada hi ha més coincidència en considerar-la un dret. Perquè, com l’aigua, no es pot viure  en condicions dignes sense tenir-ne  assegurat l’accés.

No sé si aquests arguments acabaran de mobilitzar  la nostra societat començant pels seus dirigents de tot tipus,  econòmics, socials i polítics i acabant pel conjunt de la ciutadania.  Hi ha massa  interessos  en joc  que malden  per perpetuar el sistema de consum desaforat actual i d’energia contaminant que el sustenta.

I continuem sentint missatges com el del President de la principal petroliera espanyola aquests dies en contra del nou sistema energètic però també de gent de bona fe que s’oposa a la substitució de combustibles fòssils per energies renovables quan parlem d’ocupar un 2,5% del territori de Catalunya ( un 3% a Alemanya).

No pot ser que ignorin que l’energia surt d’algun indret concret. Durant milers d’anys a Catalunya, com a tot arreu, els pagesos destinaven una part de les finques al conreu de cereals per alimentar els animals de tir i boscos per abastir-se de llenya. Però amb l’aparició dels tractors es  van traslladar aquests terrenys a països llunyans productors de petroli i de gas. Ara veiem que allò ens ha portat problemes greus com malalties i morts per contaminació, augment de les temperatures i guerres.

Cal recuperar la generació d’energia a casa nostra procurant que estigui el màxim de distribuïda i no només en l’espai sinó també, en la mesura del possible, en la propietat per evitar abusos que coneixem massa.

L’alarma fa quatre anys que sona i hi ha molta gent que no vol que la sentim  ni ens preparem  per fer front a l’amenaça mentre pugen les temperatures, ens quedem sense aigua, emmalaltim, morim i deixem un Planeta on els nostres descendents tindran difícil viure. Ho consentirem?

Publicat dins de General | Feu un comentari

Cuatro años de emergencia

Plan de emergencias y evacuación para empresas - Grupo IOE

Los cruceros no zarpan del puerto sin haber reunido a los pasajeros con instrucciones de cómo comportarse en caso de emergencia, señalando las marcas en el suelo indicando los lugares de concentración, instruyendo sobre chalecos y botes salvavidas para que todo el mundo sepa lo que debe hacer si suena la alarma.

En 2019 ayuntamientos, parlamentos y gobiernos hicieron sonar la alarma declarando la situación de emergencia climática. Pero no se ha producido ninguna respuesta ni se ven modificar comportamientos como correspondería en una situación de éstas. O son tan tímidas las reacciones que el barco sigue hundiéndose y nosotros con él.

Quienes todavía analizamos la historia considerando la influencia de los poderes económicos sabemos que éstos se organizan para influir en todos los ámbitos de la sociedad para mantener el sistema imperante hace 200 años consistente en quemar energías fósiles que aumentan las temperaturas, disminuyen las lluvias, y empeoran de forma dramática el aire que respiramos. Las consecuencias para la vida de los seres vivos son colosales: casi 4.000 muertes prematuras anuales en la conurbación de Barcelona, 35.000 en España y 8 millones en el mundo. Y lo peor es que dejemos un Planeta invivible.

He recorrido Cataluña estos días desde el Pont de Suert hasta Alcanar pasando por Barcelona, Matadepera, Capellades,Tarragona, Valls, Flix y Santa Bárbara explicando estas cosas. He preferido en esta ocasión argumentarlas desde el punto de vista económico pero no hablando de los costes en vidas y enfermedades sino de las oportunidades económicas que supone pasar al nuevo modelo energético 100% renovable. Pensé que quizás sería un argumento más convincente que la vida y la salud de los seres vivos.

Hice una estimación por cada municipio donde iba calculando diferentes factores a tener en cuenta en función de las viviendas de cada municipio, equipamientos públicos, medios de transporte terrestre, marítimo o aéreo, extensión, espacios antropizados, etc. No existen estudios así y pensé que no podía ser por casualidad. Sólo hace unos meses el Colegio de Ingenieros Industriales publicó uno que habla de 230.000 millones de euros si queremos tener una Cataluña con energía 100% renovable.

Para que el lector o lectora se haga una idea de la magnitud de las oportunidades económicas que significará en nuestra civilización el cambio energético, en la ciudad de Barcelona se tendrán que realizar unas inversiones de 48.000 millones de euros hasta el 2050; en Tarragona 3.000 millones. Son inversiones muy considerables, muchas nuevas actividades y puestos de trabajo, nuevos hábitos de ahorro a integrar en nuestra agenda familiar, en la de las empresas, en la administración.

Ni que decir tiene que estas inversiones no deben hacerlas sólo la administración pública aunque debería tomar parte en el negocio de la energía que cada vez hay más coincidencia al considerarla un derecho. Porque, como el agua, no se puede vivir en condiciones dignas sin tener asegurado su acceso.

No sé si estos argumentos acabarán de movilizar a nuestra sociedad empezando por sus dirigentes de todo tipo, económicos, sociales y políticos y terminando por el conjunto de la ciudadanía. Hay demasiados intereses en juego que se esfuerzan por perpetuar el sistema de consumo desaforado actual y de energía contaminante que lo sustenta.

Y seguimos escuchando mensajes como el del Presidente de la principal petrolera española estos días en contra del nuevo sistema energético pero también de gente de buena fe que se opone a la sustitución de combustibles fósiles por energías renovables cuando hablamos de ocupar un 2,5 % del territorio de Cataluña ( un 3% en Alemania).

No puede ser que ignoren que la energía sale de algún lugar concreto. Durante miles de años en Cataluña, como en todas partes, los campesinos destinaban una parte de las fincas al cultivo de cereales para alimentar a los animales de tiro y bosques para abastecerse de leña. Pero con la aparición de los tractores se trasladaron estos terrenos a países lejanos productores de petróleo y gas. Ahora vemos que eso nos ha traído problemas graves como enfermedades y muertes por contaminación, aumento de las temperaturas y guerras.

Es necesario recuperar la generación de energía en nuestro país procurando que esté el máximo de distribuida y no sólo en el espacio sino también, en la medida de lo posible, en la propiedad para evitar abusos que conocemos demasiado.

La alarma hace cuatro años que suena y hay mucha gente que no quiere que la sintamos ni nos preparemos para hacer frente a la amenaza mientras suben las temperaturas, nos quedamos sin agua, enfermamos, morimos y dejamos un Planeta donde nuestros descendientes tendrán difícil vivir. ¿Lo consentiremos?

Publicat dins de General | Feu un comentari

El gran repte (Eduard Furró)

Un gran repte – CETR

Ens trobem ja de ple en aquest any 2023 i ens apropem al segon quart de segle XXI amb un munt de deures per fer que podríem considerar troncals:

Þ Transitar a un model energètic 100% renovables.

Þ Gestionar de forma sostenible els recursos finits del planeta.

Þ Preservar i recuperar la biodiversitat.

Þ Aturar la contaminació i el desgavell climàtic.

Þ Erradicar la fam.

Þ Estabilitzar la demografia.

Þ Redistribuir la riquesa.

Þ Posar fi als conflictes bèl·lics.

Deu n’hi do el repte global. Però si ens endinsem en l’anàlisi de cadascun d’ells per separat, ens adonarem tot d’una, que resten totalment entrellaçats.

Transitar a un model energètic de fonts renovables resulta imprescindible per tractar d’aturar el desgavell climàtic, però comporta respectar els recursos finits i ocupar territori … però ambdós han de resultar compatibles amb la biodiversitat i el conreu d’aliments, que alhora resulten imprescindibles per pal·liar la fam i les malalties … i alhora, tots ells resulten necessaris per poder estabilitzar la demografia, redistribuir la riquesa i aturar les confrontes.

Però si parem atenció tots ells deriven del que hauria de ser un objectiu bàsic :

Integrar la nostra espècie com un fil més del gran teixit de la vida en aquest planeta.

Ho aconseguirem? Vet aquí la incògnita, alhora que el gran repte.

Ens trobem doncs en un moment històric que marcarà un abans i un després que obre uns horitzons de futur gens menystenibles per a la nostra espècie. Passar de comportaments i lluites hominoides a accions humanes per compartir objectius i aprofitar de manera sostenible els recursos d’un planeta no és precisament una futesa, però tampoc una utopia inviable.

Però qui ha de liderar aquesta transició?

Es tracta d’una pregunta que esdevé una incògnita si ens la mirem des del punt de vista homínid, on sempre ho hem deixat tot a criteri d’un líder, però si la contemplem ja des del punt de vista humà, el necessari lideratge rau en la resposta col·lectiva.

Quan fiem de les iniciatives de lideratge individual:

  • Les economies volen mantenir-se en els sistemes de negoci del moment.
  • Els negocis extractius prefereixen ignorar el límits dels recursos i en tot cas porfien per acaparar el que resti.
  • Els ecologistes volen conservar intactes els ecosistemes i la biodiversitat.
  • Els financers de les renovables quadren nombres monetaris al marge dels impactes sobre el territori ocupat, l’alimentació i la biodiversitat.
  • Els polítics cerquen programes amb poca concreció per accedir a les eleccions amb el mínim de compromisos possible.
  • Els equips de govern, honestos, gestionen condicionats per quedar bé amb tothom i com a mínim passar sense trencar cap plat.
  • Els règims dictatorials deriven en funció de les paranoies dels seus líders per mantenir la supremacia del seu ego i la seva ideologia.

És a dir, tot plegat un garbuix d’actituds, focalitzades en interessos de curt termini, sense visió humana d’un objectiu global vers una nova etapa d’humanisme avançat.

I dins d’aquest context, seria una errada pensar en assolir el repte a partir d’un sol lideratge al front de societats de pensament uniforme, car la complexitat del repte necessita de societats biodiverses i riques en colors de pensament, cohesionades, això si, vers un objectiu superior comú.

Si em disculpeu una frivolitat gastronòmica … podríem dir que necessitem la riquesa de colors, textures i sabors d’una samfaina i no pas un puré de patata.

Però com aconseguir encarar aquest repte?

Doncs a parer meu començant per incorporar dues actituds bàsiques; en primer lloc posar-se en la pell de l’altre per unificar criteri i en segon lloc avançar de forma inclusiva i sense deixar ningú endarrere.

I en aquest sentit:

  • Les economies haurien d’evolucionar vers negocis inductors i precursors del canvi.
  • Els negocis extractius haurien de transitar vers la gestió sostenible dels recursos i desenvolupar els mercats del reaprofitament i el reciclatge. El que anomenem les economies circulars o si més no amb tendència clara d’aproximació a la circularitat.
  • Els ecologistes haurien d’aportar coneixements d’ecologia i solucions correctores que permetin fer compatibles les activitats humanes amb la conservació del medi i la biodiversitat.
  • Els financers haurien de derivar les inversions vers accions sostenibles i sense perdre de vista que en definitiva gestionen la riquesa que generem entre tots i tenint en compte que avui el recurs diner no és altre cosa que una valoració virtual que basem en un eteri compromís de deute.
  • Els partits polítics haurien de treballar i debatre fites i utopies d’organització social acompanyades de propostes i solucions al futur global.
  • Els equips de govern haurien d’assolir compromisos que permetin avançar vers els objectius comuns i en tot cas treballar amb tota l’àgora parlamentaria per consensuar i redreçar possibles defectes o errades dins dels programes.

I quant als règims dictatorials, caldria treballar pedagògicament amb les societats segrestades per aconseguir integrar-les als objectius comuns com a humanitat, i protegir-les mitjançant l’aïllament de les paranoies ideològiques dels seus líders.

I a tot això caldria afegir encara les pròpies escales de valors de cadascú de nosaltres com a components individuals de les societats, empreses, entitats, partits polítics i òrgans de govern. I a parer meu aquesta és la veritable abastida per a construir la resta. Res del que he dit serà assolible sense un canvi profund en les escales de valors individuals. I en aquest sentit, cal ponderar que la urgència del canvi rau principalment en les actuals escales de valors d’uns col·lectius que tan sols representem menys del cinquanta per cent de tota la humanitat.

I des d’aquest tant per cent construïm discursos interessats i generalistes com ara que la humanitat és responsable del desgavell climàtic, quant en realitat només menys de la meitat de la humanitat en som els responsables.

I alhora aquests discursos errats impedeixen hipòcritament el projecte global.

No deixa de ser paradoxal que un dels primers missatges a la mainada és ensenyar-los a “compartir”. Paraula màgica que, en el context actual, tot just l’aprenem, ja comencem a mirar de no emprar possiblement per un concepte errat de base. Compartir no vol dir aprofitar-se egoistament dels recursos dels altres. Compartir vol dir integrar-se en projectes amb objectius comuns i aportar el millor de nosaltres en cada acció.

Els canvis vers la humanització no poden venir imposats des de sistemes que hem construït per gestionar accions més aviat hominoides. Només cal veure les reaccions dels sistemes a conflictes com els de Israel i Palestina o Síria o el darrer atac de Rússia a Ucraïna, per citar-ne alguns. Els canvis requereixen convicció de canvi i aquesta no prové mai de sistemes que per definició construïm per garantir que res no canviï.

La convicció de canvi ha de ser personal i a traves de compartir és com podrem reordenar els sistemes.

I en aquest sentit, cap tripulació d’un vaixell submergit en un medi exterior hostil per a la vida es dedicaria a passar l’estona malmetent els recursos vitals i estructurals de la seva nau. Però de fet això és el que estem fent avui, al menys un gruix molt important de la humanitat, degut precisament a aquesta manca de visió global de la situació i del que representa la integritat d’aquest planeta per a la preservació i continuïtat de la vida.

Avui toca aturar, agafar perspectiva, alenar i començar a treballar vers el canvi. I en aquest sentit una de les primeres eines ens la proporciona precisament la transició a un sistema fonamentat en l’aprofitament de les fonts netes i renovables d’accés a l’energia.

Les fonts renovables es troben totalment distribuïdes arreu del planeta i cada ecosistema disposa dels seus propis potencials. Això obre, al menys, una finestra de possibilitats per començar a transversalitzar l’accés a l’energia com un dret universal comú a tot el teixit de la vida.

Aquest pas podria esdevenir el precursor i facilitador d’accés a encarar la resta dels reptes que hem d’afrontar. Però cal fer una transició tecnològicament ordenada i alhora socialment participada.

No envà cal iniciar la transició per les mesures d’estalvi i eficiència, ambdues estretament relacionades amb la necessària convicció personal de canvi.

Si aconseguim aquesta primera fita, la segona hauria de ser la captació d’energia per a usos propis, això que popularment anomenem “autoconsum”. Tota l’energia que puguem proveir- nos des de les fonts renovables fàcilment accessibles des dels entorns més propers; Biomassa, Termosolar, Biogàs, Fotovoltaica i Eòlica de petit format, aplicades tant al sector domèstic com comercial, industrial, de serveis i de lleure.

El seu valor pedagògic és extraordinari per que apropa el control dels usos de l’energia a les disponibilitats horàries i estacionals de les fonts renovables i desenvolupa la convicció vers la ineludible necessitat de “l’emmagatzematge de l’energia”. Alhora, obre espai tant a les captacions individuals com a la possibilitat de configurar comunitats energètiques de tot tipus i nivells, com els municipals, industrials, de lleure etc.

Podríem dir que són els primers graons vers la cooperació a nivells superiors, és a dir de compartir el projecte global per fer compatible la nostra espècie amb els potencials energètics, ecosistèmics i de biodiversitat del planeta.

Sense aquests vectors bàsics <<estalvi i eficiència, energia per a ús propi i emmagatzematge>> serà pràcticament impossible fer una transició efectiva, i més aviat podem fàcilment derivar vers un afegit de renovables, sense ordre ni concert, al model fòssil i urani per tal de perpetuar la dèria, avui ja malaltissa, del creixement continu i deixar aflorar les actituds “nimby” consistents en preservar allò meu a costa del dels altres i/o les paradoxes de “Jevons” com a reacció per incrementar fins l’absurd el consum d’energia pel fet de ser renovable.

Fins avui i especialment durant els darrers dos-cents anys i escaig, cap d’aquestes conviccions ha estat una necessitat rellevant. Hem anat construint un sistema que transmet l’aparença que res és finit. Recursos materials a partir d’extraccions a dojo on la ciutadania només veu la seva presència comercial i especialment d’energia que arriba en forma de vectors energètics sense restricció i a voluntat d’ús, simplement tancant un interruptor o accionant econòmicament un sistema expenedor. Hem oblidat que darrera d’aquest decorat hi ha simplement magatzems finits de recursos i bosses finites d’energia, heretades en forma de combustibles fòssils i urani.

Però la ineludible transició a renovables comporta gestionar un flux temporalment variable d’energia, obliga a viure d’un salari temporalment variable com bé explica Carles Riba, i això comporta necessàriament actituds de moderació i d’adaptació temporal de les activitats als potencials variables de les fonts renovables i l’emmagatzematge d’energia.

A tall d’exemple; aquests dies passats, a l’àrea de Barcelona es varen produir dos moviments puntuals de desplaçaments de l’ordre de 600.000 vehicles en l’interval d’una setmana.

En som conscients del que suposa això quant a necessitat d’energia?. Vestim el fet per tal de copsar xifres d’ordre:

Suposem que hem canviat els vehicles de combustió per elèctrics i la nit anterior a l’èxode hem endollat els vehicles, durant 8 hores, per acumular una càrrega total de 30 kWh que ens aporti tranquil·litat, per recorre una mitjana de 150 km.

Quanta energia haurem necessitat?

30 (kWh) x 600.000 (vehicles) = 18.000.000 kWh equivalents a 18 GWh.

Doncs de l’ordre de 18 MILIONS DE KWh cada sortida i entrada.

Suposant que aquella nit de càrrega coincideixi amb disponibilitat eòlica hauríem necessitat l’equivalent a 662 aerogeneradors de 4MW de potència funcionant durant 8 hores a potència màxima (l’equivalent a 5 parcs eòlics del projecte Tramuntana – 0,5 GW).

Però si no haguéssim tingut vent, hauríem necessitat tibar d’un magatzem d’energia equivalent a una bateria electroquímica de 220 Milions de kg i 71.000 m3 de volum (84m x 84m x 10m).

Un magatzem que hauria d’haver estat recarregat en l’interval d’una setmana per una instal·lació, per exemple, fotovoltaica d’aproximadament 923.000 kW (1.400 hectàrees) per poder atendre la segona punta de demanda.

I amb això, tot i ser xifres d’ordre que impacten, no vull dir pas que no podrem viatjar, ans al contrari. Això vol dir que si ho féssim de manera esglaonada i en transport col·lectiu hauríem gaudit del mateix però amb un 60% menys de despesa d’energia.

Per tant, cinc realitats són intrínseques per assolir aquest gran repte:

  1. Tot és energèticament possible però no tot és racionalment sostenible.
  2. El gran repte ja no és tecnològic sinó de canvi d’actituds i comportaments vers l’ús de l’energia.
  3. La transició energètica no consisteix en canviar tan sols els combustibles fòssils i urani per fonts renovables.
    1. L’emmagatzematge d’energia resulta un vector intrínsec per a qualsevol sistema energètic.
    2. Necessitem racionalitzar i gestionar la demanda en funció de les disponibilitats horàries de l’energia.

I tot això implica canvis d’actitud i comportaments socials i aquests canvis necessiten convicció i per tenir convicció cal conèixer per poder apreciar i estimar.

Apreciar i estimar totes les avantatges d’assolir aquest gran repte, que no són sospesables amb les desavantatges de no encarar el canvi, per que no fer res suposaria un retrocés i un patiment de la nostra civilització fins a límits insospitables.

Posem doncs proa al gran repte amb la certesa de que ho podem aconseguir i en tot cas, a parer meu, per feixuc que resulti el camí, a ben segur serà moltíssim millor que restar passius i, si més no, sempre ens acompanyarà la convicció d’haver de continuar remant fort, però aquest cop ja en la direcció correcta.

Eduard Furró Estany. 15/04/2023.

Publicat dins de General | Feu un comentari

Flix, ara o mai

Foto

Portem uns anys de crisi  industrial al poble  que ha anat provocant una davallada demogràfica i econòmica. La darrera sotragada ha estat la d’ERCROS que  no ha cregut en les nostres possibilitats i no ha volgut continuar a Flix malgrat les reiterades invitacions que des de l’Ajuntament se’ls ha fet a entrar en la fabricació d’altres productes.

Perquè això és possible I esperem demostrar-ho en els propers mesos. La pandèmia de la Covid també ha endarrerit durant gairebé dos anys la captació de noves inversions a Flix però estem convençuts que  el nostre poble té oportunitats de desenvolupament econòmic.

Primer perquè la crisi energètica mundial  ha posat de manifest que cada país ha de procurar fer-se la seva energia, naturalment renovable,  abandonant els combustibles fòssils responsables gairebé en exclusiva de l’augment de les temperatures, de la contaminació de l’aire i de bona part de les guerres.  Aquí Flix té oportunitats per aprofitar el sol, el vent i l’aigua que són les fonts més importants per generar energia renovable .

Per altra banda,  des de l’inici d’aquest mandat municipal que ara acaba, Unitat per Flix,  en el pacte signat amb ERC,  vàrem incloure trencar el vell model de generar energia renovable que s’aprofita lluny del territori.  Hem treballat  per trobar empreses que volguessin utilitzar aquesta energia  al  nostre municipi i poder seguir la tradició industrial i energètica del nostre poble.

Algunes empreses ja han manifestat la seva voluntat de fer-ho i participar de l’energia renovable que es pot generar  a Flix i transformar-la en altres productes com hidrogen verd –  generat amb energia renovable i aigua – i altres productes químics que contenen la molècula d’hidrogen com amoníac i fertilitzants. Per altra banda, des del propi Ajuntament hem obtingut una subvenció important d’un milió tres-cents euros per construir al nostre poble una planta de biometà per poder disposar de gas. També tenim converses avançades per desenvolupar una comunitat energètica que començarà amb les teulades del  polígon de la Devesa, s’estendrà a la resta del poble i hi podran participar tots els flixancos i flixanques que ho desitgin disposant d’energia més barata. Finalment, s’atansa el moment de construir una gran central hidroelèctrica de bombeig que serà una de les més grans d’Europa que tindrà Flix i La Fatarella com a protagonistes.

Catalunya necessita projectes de transició energètica a gran escala com els que estem dibuixant a Flix i no hi ha gaires llocs com el nostre poble on es puguin desenvolupar. En definitiva hem posat damunt la taula unes bones cartes:  energia renovable –  solar,  eòlica i hidràulica principalment – ,  terrenys industrials ja qualificats, ferrocarril, aigua i una cultura industrial i energètica arrelada a la població.

Hem tingut un exemple les darreres setmanes en la firma Gas Ibèrica  que ha situat al nostre poble la seva central d’emmagatzematge i distribució a Espanya.  Però en vindran més i de més grans. En això hem estat treballant  i ho continuarem fent  des de dins o des de fora de l’ajuntament,  amb la voluntat de redreçar econòmicament i laboralment el nostre poble.

Els  primers mesos del proper mandat municipal  seran decisius i s’hauran d’ adoptar decisions importants. Els anomenats fons nuclears  que hem contribuït a augmentar molt considerablement al Parlament de Catalunya també hi ajudaran i Flix  podrà disposar també d’altres ajuts que des del Instituto para la Transición Justa  s’han destinat fins ara a comarques en centrals elèctriques de carbó i que els propers anys aniran destinats a  comarques amb centrals  nuclears.

Crearem més llocs de treball que els que treballaven darrerament a ERCROS i a les empreses que hi prestaven serveis. No dubto que el proper ajuntament  sabrà aprofitar aquestes condicions i veurem molt properament  la implantació de noves activitats industrials a Flix.

Ha  estat un plaer i un honor  haver treballat pel nostre poble aquests quatre anys tan complicats i ho continuaré fent.  Perquè la lluita per un Flix millor no s’acaba i val la pena.

Publicat dins de General | Feu un comentari

Una mirada d’esquerres de la Transició Energètica

 

El context de la realitat energètica.

La vida al nostre planeta ha pogut desenvolupar-se i existir mercès de les reaccions termonuclears que es donen, de forma ininterrompuda i des de fa milions d’anys, al Sol. Amb les úniques excepcions de les energies d’origen geotèrmic i de les derivades de la fissió nuclear dels àtoms d’urani, plutoni i d’altres elements radioactius, la resta de l’energia que avui consumim pren el seu origen en la fusió nuclear d’àtoms d’hidrogen a la superfície solar. En alguns casos, com és el dels combustibles fòssils, aquesta energia es va emmagatzemar, per mor de la fotosíntesi, en els vegetals que poblaven la Terra fa milions d’anys (els més antics) quan varen esdevenir carbó i petroli.

La irregular distribució dels jaciments d’aquestes recursos energètics fòssils sobre la superfície terrestre sumada a les enormes diferències en el consum d’energia per càpita (sumant el consum individual -tant a les llars com el derivat del nostre tipus de vida- amb els consums de la indústria i dels serveis col·lectius) a les diferents regions del món fan que en aquests moments a la UE ens trobem en una situació de dèficit energètic en la que depenem essencialment, per abastir-nos, de Rússia i dels països del Golf Pèrsic. També grans consumidors deficitaris d’energia, com la Xina i la Índia, es troben en situació de dependència energètica de tercers països.

És en aquest context geo-energètic i geopolític que els compromisos assolits pel conjunt de països participants a la conferència COP-26 (Glasgow-2021) varen adquirir una especial importància pel ferm i rigorós pas de la UE (un dels principals consumidors d’energia) per descarbonitzar intensament la nostra activitat en l’horitzó de l’any 2030. El pes d’aquest posicionament en l’actual guerra energètica, no només per derivació de la invasió russa d’Ucraïna, sinó també per l’alineament dels principals països exportadors (l’anomenada OPEP+) amb els interessos de Rússia per mantenir molt alts els preus dels combustibles fòssils, segurament ens l’hauran d’explicar els historiadors a la llum del que va significar pels mercats mundials d’exportació d’energia començar a veure com se’ls posava un terme curt a les seves expectatives de negoci. Entretant, com descrivia amb encert Martin Sandbu en el reportatge sobre la crisi de l’energia i la massiva transferència internacional de riquesa, publicat al Financial Times l’1 de setembre de 2022, els majors beneficiaris dels altíssims preus de l’energia durant el passat any han estat Noruega, Xina, Indonèsia, Canadà i Austràlia.

Els principals camins amb que compta la UE per disminuir la nostra dependència energètica son tres, que a més caldrà combinar i fer evolucionar durant els propers anys:

  • Esdevenir més eficients en totes les escales del consum d’energia (habitatges amb menor petja energètica, menor generació de residus i millora del seu reciclatge, més transport col·lectiu, canvis cap a processos industrials amb menor impacte ambiental i menor consum energètic, etc.).
  • Augmentar notablement les instal·lacions de producció d’energies renovables (fotovoltaiques, eòliques, geotèrmiques, de biomassa, etc.) i les capacitats d’emmagatzematge i distribució de l’energia (piles d’hidrogen, hidrolineres, xarxa d’hidroductes, emmagatzemament gravitatori, etc.). A més de potenciar les instal·lacions d’autoconsum amb, entre d’altres mesures, l’augment del radi d’interconnexió de les mateixes.
  • Augmentar notablement les inversions en la recerca i desenvolupament de noves fons d’energia. Dins d’aquest darrer camí les recerques en marxa, des de fa més de set dècades, per trobar fórmules que permetin obtenir energia segura, barata i pràcticament inesgotable a partir de les reaccions termonuclears de fusió (reproduint de forma confinada i controlada les que es donen de forma natural a la superfície del Sol) es troben a punt de canviar d’etapa per entrar, a partir del projecte ITER hores d’ara construint-se a la població francesa de Cadarache, en la seva experimentació funcional a gran escala a finals del 2025.

Aquests esforços s’hauran d’acompanyar amb el d’aprovisionar convenientment a la UE de les matèries primeres necessàries (liti, terres rares, fòsfor, etc.) per dur a terme els canvis energètics, tecnològics i socials necessaris.

 

2 – La dimensió del problema

No es tracta, doncs només de canviar la forma de generar energia elèctrica; és molt més que tot això. A més de canviar els combustibles fòssils i l’urani que utilitzem per generar electricitat, hem de canviar també tots els combustibles que utilitzem per la mobilitat i per l’activitat econòmica que en bona mesura també són fòssils

Avui a Catalunya importem el 90% de l’energia que consumim. Les dimensions de les necessitats són enormes. En el nostre cas estem parlant d’uns 200.000 milions d’euros, segons el darrer informe del Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya per assolir una Catalunya 100% renovable com diu la Llei de Canvi Climàtic aprovada per una amplíssima majoria al Parlament de Catalunya el 2017.

El pla català PROENCAT 2050, preveu passar de l’actual 24% d’usos elèctrics fins al 80%. És a dir, necessitem generar molta més electricitat perquè és molt més eficient i així disminuirem la quantitat d’energia que ara consumim, a la vegada que en fer-lo amb fonts renovables deixarem d’emetre gasos d’efecte hivernacle entre els quals els més preocupants són el CO2 què és el que més contribueix a l’escalfament del planeta però encara més els òxids de nitrogen i les partícules què són els que més efecte directe afecten la nostra salut i al conjunt de la biodiversitat.

Un altre indicador clau és el de les morts prematures cada any per causa de la contaminació atmosfèrica: 8 milions a tot el món i prop de 4.000 a l’àrea metropolitana de Barcelona. A banda, milions de persones pateixen malalties respiratòries algunes d’elles cròniques de per vida.

Per tant, hem de disminuir la quantitat d’energia que consumim i ser més eficients en el consum energètic. Però el gran repte és la producció d’energia renovable. Catalunya té un gran dèficit en aquesta matèria; anem  a la cua  i cal un gran esforç. El nou model basat en renovables significa ocupar territori. En el cas de Catalunya el PROENCAT2050 fixa un 2,5%; és a dir unes 70.000 hectàrees. El govern socialdemòcrata alemany -amb menys potencial renovable que nosaltres- ha fixat un 3% del seu territori –un milió d’hectàrees- . Això ja canvia tendències de localització d’activitats econòmiques que es comencen a situar on és i serà més barata l’energia, que és allà on es produeix i no cal transportar-la.

La transició energètica també necessita d’un aprofitament exhaustiu dels residus de tot tipus i molt especialment dels residus orgànics tant els que generem a les llars com els de la indústria agroalimentària, els de les granges o els provinents de la biomassa. Això, transformat en biometà pot suposar fins a un 50% dels consums actuals del gas que necessitarem per aquells usos sobretot industrials que requereixen altes temperatures i de mobilitat pesada, marítima i aèria.

Finalment, per quan no disposem d’energia renovable, necessitarem emmagatzemar energia en grans quantitats, amb l’anomenada gravitatòria -aigua (com la central reversible de Capdella, al Pallars) i minerals- , bateries i gasos renovables. Per guardar energia i per substituir fòssils i urani, ocuparà un lloc molt important l’hidrogen verd anomenat així perquè s’usa energia renovable i aigua per obtenir-lo i per tant, no allibera emissions nocives ni deixa residus. En contraposició, l’hidrogen gris provinent del gas fòssil, allibera  grans quantitats de CO2 quan es produeix. El recent acord entre els presidents de Portugal, Espanya i França de construcció d’un hidroducte (amb el posterior acord que servirà també per connectar el centre d’Europa i Alemanya) entre Barcelona i Marsella atorga a Catalunya un paper molt important que podrem aprofitar molt millor si generem energia renovable suficiente. Però de moment estem molt lluny.

 

3 – Un model d’esquerres

Fins aquí les diferents opcions polítiques hi estan més o menys d’acord. La dreta ha estat refractària a iniciar la transició energètica perquè ha estat dependent de les grans corporacions energètiques que han volgut esprémer fins al final el vell model centralitzat en poques mans i amortitzar les inversions que tenien en combustibles contaminants i perillosos fins a l’últim moment. Ara ja veuen que és imprescindible un canvi cap a l’energia renovable. Però en la construcció i en la gestió del nou model les diferències s’accentuen.

Perquè des de l’esquerra ens preocupa que ningú no quedi enrere i que la disponibilitat econòmica no sigui un fre per accedir a l’energia en condicions d’igualtat. Els darrer anys ha crescut exponencialment l’índex de pobresa energètica a Catalunya. Però l’energia és un dret sense el qual no hi ha possibilitat de tenir una vida digna i és injust que en funció del poder adquisitiu uns tinguin més accés a l’energia que altres. Dit això sense oblidar que, de forma progressiva, està creixent el consum d’energia per a activitats que fins no fa gaire els ecosistemes planetaris tenien capacitat per resoldre de forma natural: la depuració de les aigües amb contaminació orgànica i química (també la creixent necessitat de dessaladores per suplir les creixents sequeres), l’energia necessària per a l’agricultura sota plàstic i, cada cop més, l’energia usada per depurar l’aire que respirem.

Si fins ara parlar d’equitat en la distribució de la riquesa feia referència a la igualtat en l’accés als béns de consum, a l’habitatge, als serveis públics, etc., des de fa uns quants anys aquesta idea d’equitat s’ha de fer extensiva a garantir unes condicions bàsiques per a la vida a tothom i arreu del planeta.

Per l’economia i per la mateixa vida de les persones, l’energia ha de ser una prioritat com element d’equitat, d’igualtat d’oportunitats i de qualitat de vida i en el nou model de transició energètica, basat en renovables, es conjuga la millora de l’entorn per reducció de la contaminació, la dinamització de l’economia fent-la més justa, igualitària i pròspera i una nova forma d’entendre l’economia vinculada al consum energètic molt basat en les comunitats, en l’autogeneració, en la producció distribuïda i en el treball pel bé comú.

El recursos naturals com l’aigua, el vent, el sol o el subsol d’on volem i podem obtenir l’energia renovable i no contaminants són de tothom i és difícil entendre com des de posicions polítiques de la dreta es pensi més en el negoci que en el bé bàsic que, des d’un punt de vista d’esquerres, és per sobre de tot un dret.

Hem de comptar amb el sector privat que aporta capital, cultura empresarial i know how útil pel progrés col·lectiu però millor en règim de col·laboració i concertació entre el món empresarial, l’administració, la societat civil i la pròpia ciutadania. Per això hem de treballar en fórmules de col·laboració i de control com està fent el govern socialista d’Espanya i tots els governs progressistes d’arreu.

Per últim, hem de canviar de model de producció i de consum per reduir les necessitats energètiques. Això vol dir canvi d’hàbits i una veritable revolució cultural de la qual els socialistes hem d’exercir lideratge des de tots els nivells de govern, i per això ser actius sobre tot en els governs locals i autonòmics.

Publicat a la revista ENDAVANT el 2 de febrer de 2023

Publicat dins de General | Feu un comentari

Una nova oportunitat al sud de Catalunya

La central nuclear Ascó II (Tarragona) declara una prealerta de emergencia

Tenim algunes assignatures pendents com l’ampliació de Port Aventura  o la transformació de la nostra indústria química cap a la química verda i zero emissions, repte colossal i que si disposéssim d’energia renovable suficient ja tindríem més de la meitat de la feina feta.

Darrerament hem tingut una sorpresa molt agradable com la de l’anunci de la nova factoria de components de bateries a Mont-roig del Camp en un sector de present i de futur que si ho sabem jugar bé pot generar altres activitats complementàries.

Ara  es presenta una altra oportunitat: la distribució dels fons que provindran de l’anomenat impost nuclear i que poden suposar prop de 30 milions cada any que haurien d’anar molt majoritàriament a resoldre els problemes de les comarques anomenades nuclears (Ribera d’Ebre i Baix Camp ).

No l’hauríem de deixar passar aquesta oportunitat sinò aprofitar-la amb intel·ligència . Amb afany exclusivament d’aportar idees, esmenetarem alguns criteris:

1.- L’acció hauria de planificar-se a mig termini i tenint en compte que n’hi ha una altra pendent de desenvolupar per part de l’Instituto para la Transición Justa.  Aquest ens dependent del Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico ha començat per les de carbó perquè eren les primeres que s’havien de tancar on ja ha posat en marxa plans de recuperació basats en molt bona mesura en la implantació d’energia renovable i altres. La suma amb l’acció que ha de venir del Govern de l’Estat pot fer que arribem més lluny i ser més ambiciosos.

2.- No tindria gaire sentit  que cada Ajuntament féssim la carta als reis per resoldre alguna de les nostres necessitats particulars locals. Així no resoldríem els problemes de fons ni podrñíem posar en marxa projectes ambiciosos. No hauríem de repetir el cànon energètic dels anys 80 passats que atorgava a les Diputacions de les províncies que generaven energia el paper de “repartidores generoses” de projectes la majoria dels quals no van contribuir mai al desenvolupament i igualtat d’oportunitats dels nostres territoris.

3.- Empoderar els nostres pobles propers a les nuclears d’Ascó i Hospitalet-Vandellòs, la seva gent , el seu teixit econòmic. Això es diu modernitzar els mitjans imprescindibles. Ens referim a infrastructures sense les quals no hi ha possibilitat de desenvolupament: Desdoblament de l’Eix de l’Ebre i Ferrocarril. Però també  gasoducte perquè el gas fòssil que hi circula està condemnat a desaparèixer però per la mateixa canonada hi passaran altres gasos renovables i entre ells l’hidrogen verd. El node de Tivissa va ser citat encertadament pel conseller d’Indústria d’Aragó el dia de la presentació del Corredor de l’Hidrogen verd de l’Ebre. Però s’ha de  ramificar a altres indrets de la Ribera I la Terra Alta on, en disposar d’energia eòlica i fotovoltaica en quantitats considerables –  i no en tenim gaires de Catalunya –  es podrà generar hidrogen verd que caldrà transportar. Les comarques nuclears catalanes estan cridades sí o sí a ser un dels punts d’emmagatzematge massiu d’energia de Catalunya perquè ja tenim línies de transport d’energia però hem de completar el gasoducte.

4.- La vocació energètica, l’especialització de moltes persones de les comarques esmentades és evident; poden jugar un paper important en la transició energètica que va per llarg perquè la tasca pendent és immensa. Catalunya  necessita territoris capdavanters que exerceixin lideratges i serveixin altres territoris que no podran disposar de terreny ni vent ni aigua suficients per generar energia.

Aquestes comarques poden exercir aquest paper en models de gestió, empreses mixtes públic-privades que defineixin projectes ambiciosos per elles mateixes i per a altres. Sempre penso en Schonau, un poblet alemany de 3.000 habitants situat a la Selva Negra que va constituir una empresa energètica i ara subministra energia a més de 200.000 consumidors. Podríem començar proposant-nos energia 100% renovable per a tots els usos: domèstics – facilitant bombes de calor per eliminar gasoil i butà de les nostres cases i aires condicionats  – , de mobilitat, de la indústria,  de l’agricultura i en definitiva de tots els sectors econòmics amb l’ús de les últimes tecnologies en estalvi i eficiència, generació, autoconsum compartit i emmagatzematge.

I sobre aquesta qüestió, un cop més hem de recordar que la idea primigènia de la Vall de l’Hidrogen Verd nascut el 24 de juliol de 2019 al Rectorat de la URV fou la de l’emmagatzematge massiu d’H2 per quan haguessin de tancar les nuclears. Quedi aquí perquè reprenguem la idea.

En definitiva i resum, una acció de gran abast en aquesta línia facilitaria l’establiment de noves activitats econòmiques i productives i llocs de treball

Publicat dins de General | Feu un comentari

El cambio energético en el polígono de Constantí

 

La transición energética no acaba de arrancar en Cataluña como lo está haciendo en otros sitios. Si tomamos el ejemplo de Holanda que ya cuenta con 4,6Gw de energía eólica instalada y tenemos en cuenta que su gobierno acaba de autorizar 10,7 GW eólicos en el mar que se añadirán a los 11 GWs ya previstos , contrasta con la situación de Cataluña donde todavía no llegamos a 1,3 Gw y cuando se habla de instalar sólo 0,5 Gw en la costa gerundense hay quien pone el grito en el cielo.

Por suerte hay excepciones y el polígono de Constantí – el segundo mayor de Cataluña – es una. Las empresas y el Ayuntamiento lo hacen porque saben que es inevitable el cambio energético y se quieren avanzar y no quedarse atrás; pero también porque es rentable económicamente y pueden ahorrar gastos energéticos del orden del 30%. Por tanto, sus empresas serán más competitivas y los vecinos y vecinas del municipio también saldrán beneficiados. También lo hacen –puedo asegurarlo- para contribuir a la lucha contra un cambio climático que acabará con todo si no le hacemos frente, también con nuestro tejido productivo y con la propia vida.

Los apoyamos haciendo de coordinadores o como nos gusta decir en Barcelona Centro Logístico Cataluña “alineadores” poniendo en contacto a los diferentes agentes que intervienen en una operación como esta.

No se trata de aprovechar los tejados de las naves para producir fotovoltaica sólo para los usos actuales sino generar más electricidad de la que ahora se consume a fin de sustituir los combustibles fósiles de los procesos industriales que se desarrollan, de la maquinaria, de flotas de vehículos y aplicando también una parte de la energía a usos residenciales.

Si cada empresa dimensionara el proyecto únicamente para sus necesidades individuales actuales, una parte del tejado sería suficiente en la mayoría de los casos y no habría excedentes. En cambio, si se plantea el autoconsumo de forma compartida y sumando una buena cantidad de energía excedente, podemos ser más ambiciosos y plantear el uso de baterías o hidrógeno o constituirse como agregadores de demanda cuando esta figura esté regulada próximamente.

Se trata de pasar de consumidores a prosumidores, una nueva posición en la que las empresas y la ciudadanía ya pueden ser agentes activos en todo el ciclo de la energía desde la generación hasta el consumo o en una parte del proceso. Especialmente en los 118 días no laborables en los que los excedentes pueden ser considerables. Se trata de buscar la máxima eficiencia para no tener que verter energía a la red y satisfacer al máximo las necesidades energéticas del polígono. Y que participe el ayuntamiento para que también se pueda beneficiar la ciudadanía. Si el negocio energético se puede realizar en el propio polígono y lo quieren llevar a cabo los propios empresarios y el ayuntamiento en beneficio del sector empresarial y de la ciudadanía ya estamos hablando de pro-sumidores.

No todos los consumos energéticos serán eléctricos (el PROENCAT 2050 hecho público recientemente por el Gobierno de la Generalitat habla de un 76% del conjunto de los consumos energéticos). Y aunque acabaremos ahorrando mucha respecto a la que consumimos ahora –entre un 30% y un 40%–, necesitaremos mucha renovable para sustituir gas, petróleo y uranio. Y como la renovable no siempre está disponible, deberemos guardarla en baterías, en proyectos de energía gravitatoria – agua y otros materiales pesados ​​que elevaremos y dejaremos caer – . Deberemos también producir el máximo de biogás con residuos orgánicos que ahora desperdiciamos y otros combustibles sintéticos.

Y, naturalmente, podremos generar otros vectores energéticos como el hidrógeno verde a partir del agua. El Ayuntamiento de Constantí ha sido desde el inicio del Valle del Hidrógeno Verde un observador atento que ahora ha decidido también pasar a la acción. Si calculamos que un 20% de los 5 Mw ya comprometidos – seguro que se apuntarán más empresas – pueden ser excedentes de energía eléctrica, puede quedar 1 Mw que puede destinarse a generar hidrógeno contribuyendo así a la posibilidad de que maquinaria y transportes del propio polígono puedan beneficiarse. El polígono de Constantí puede convertirse así en el primero de Cataluña en generar hidrógeno verde añadiendo así a su buena situación, un nuevo valor para hacerlo aún más competitivo, más atractivo y con un nuevo servicio de excelencia

El polígono de Constantí da ejemplo planteando este concepto de tratamiento global de la energía y asumiendo los propios empresarios y el ayuntamiento un nuevo papel protagonista y más provechoso para los intereses locales. En una primera etapa hemos llegado ya a cerca de 5Mw sumando todas las empresas que voluntariamente han manifestado su deseo de participar en la operación; pero esperamos que se añadan más.

Publicat dins de General | Feu un comentari

El canvi energètic al polígon de Constantí

 

La transició energètica no acaba d’arrencar a Catalunya  com ho està fent en altres indrets.  Si prenem l’exemple d’Holanda que ja compta amb 4,6Gw d’energia eòlica instal·lada i tenim en compte que el seu govern acaba d’autoritzar 10,7 GW  eòlics al mar  que s’afegiran  als 11 GWs ja previstos, contrasta amb la situació de Catalunya on encara no arribem a 1,3 Gw i quan es parla d’instal·lar-ne només 0,5 Gw  a la costa gironina n’hi ha que posen el crit al cel.

Per sort hi ha excepcions i el polígon de Constantí – el segon més gran de Catalunya – n’és una. Les empreses i l’Ajuntament ho fan perquè saben que és inevitable el canvi  energètic i es volen avançar i no  quedar enrere;  però també perquè és rendible econòmicament  i poden estalviar despeses energètiques de l’ordre del 30%. Per tant, les seves empreses  seran més competitives i els veïns  i veïnes del municipi  també en sortiran beneficiats. També ho fan – ho puc assegurar –  per contribuir a la lluita contra un canvi climàtic que acabarà amb tot si no hi fem front,  també amb el nostre teixit productiu i amb la pròpia vida.

Els donem suport fent de coordinadors o com ens agrada dir a Barcelona Centre Logístic Catalunya “alineadors” posant en contacte els diferents agents que intervenen en una operació com aquesta.

No es tracta d’aprofitar les teulades de les naus per produir fotovoltaica només per als usos actuals sinó generar més electricitat de la que ara es consumeix a fi de substituir els combustibles fòssils dels processos industrials que s’hi desenvolupen, de  la maquinària, de les flotes de vehicles i aplicant també una part de l’energia a usos residencials.

Si  cada empresa dimensionés el projecte per les seves necessitats individuals actuals,  amb una part de la teulada en tindria  prou en la majoria dels casos i no hi hauria excedents.  En canvi, si es planteja l’autoconsum de forma compartida i sumant una bona quantitat d’energia excedent podem ser més ambiciosos i plantejar  l’ús de bateries o hidrogen o constituir-se com agregadors de demanda  quan aquesta figura estigui regulada properament.

Es tracta de passar de consumidors a pro-sumidors,  una nova posició en què les empreses i la ciutadania ja podem ser agents actius en tot el cicle de l’energia des de la generació fins al consum o en una part del procés.  Especialment en els 118 dies no laborables en què els excedents  poden ser considerables. És buscar la màxima eficiència per no haver d’abocar energia a la xarxa i satisfer al màxim les necessitats energètiques del polígon. I que participi l’ajuntament perquè també se’n pugui beneficiar la ciutadania.  Sí el negoci energètic es pot fer al propi polígon i el volen dur a terme els propis empresaris i l’ajuntament en benefici del sector empresarial i de la ciutadania ja estem parlant de pro-sumidors.

No tots els consums energètics seran elèctrics ( el PROENCAT 2050 fet públic recentment pel Govern de la Generalitat  parla d’un 76% del conjunt dels consums energètics ). I encara que acabarem estalviant-ne molta respecte de la que consumim ara – entre un 30% i un 40 % – , necessitarem molta renovable per substituir gas, petroli i urani. I com la renovable no sempre està disponible, l’haurem de guardar en bateries,  en projectes d’energia gravitatòria – aigua i altres materials pesants que elevarem i deixarem caure – . Haurem també de produir el màxim de biogàs amb residus orgànics que ara desaprofitem i altres combustibles sintètics.

I, naturalment, podrem generar altres vectors energètics com l’hidrogen verd a partir de l’aigua. L’Ajuntament de Constantí ha estat des de l’inici de la Vall de l’Hidrogen Verd un observador amatent que ara ha decidit també passar a l’acció. Sí calculem que un 20% dels 5 Mw ja compromesos –  segur que s’hi apuntaran més empreses –  poden ser excedents d’energia elèctrica, pot quedar un 1 Mw  que es pot destinar a generar hidrogen contribuint  així a la possibilitat que  maquinària i transports del propi polígon puguin beneficiar-se’n. El  polígon de Constantí es pot convertir  així en el primer de Catalunya en generar hidrogen verd afegint  així a la seva  bona situació, un nou valor per fer-lo  encara més competitiu, més atractiu i amb un nou servei d’excel·lència

El polígon de Constantí dona exemple plantejant aquest concepte de tractament global de l’energia I assumint els propis empresaris i l’ajuntament un nou paper protagonista I més  profitós pels interessos locals. En una primera etapa hem arribat ja a prop de 5Mw sumant totes les empreses que voluntàriament han manifestat el seu desig de participar en l’operació; però esperem que se n’hi afegeixin més.

Publicat dins de General | Feu un comentari

Hi ha esperança ?

Si un dia s’apropés a casa nostra algú amb un gran martell i comencés a picar compulsivament les parets sense to ni so cridaríem la policia que detindria l’agressor i el conduiria a observació mèdica per si havia patit algun trastorn mental.

Doncs això és el que passa cada dia a la nostra casa Planeta Terra amb la petita variació que no és ningú de fora sinó que som nosaltres mateixos qui empunyem el martell i produïm dos efectes letals: l’augment de temperatures i la sobre-explotació d’elements principalmente minerals fins a la desaparició en pocos anys. I en un exercici de sordesa i ceguesa ignorem les notícies i els informes científics que ens ho expliquen potser perquè ens incomoden massa i qüestionen el nostre mode de vida.

Per exemple les 45.000 morts  prematures a l’any a Espanya – més de 120 cada dia – degudes a la contaminació atmosfèrica segons la revista Environmental Research–. A l’Àrea Metropolitana de Barcelona són 3.700 – 10 cada dia que si fossin degudes a accidents de trànsit segur que ho trobaríem escandalós i protestaríem més- . Sense comptar els milers de persones afectades per malalties respiratòries, moltes d’elles ja cròniques per sempre.

Fa tres anys es va voler canviar l’expressió canvi climàtic per emergència climàtica perquè semblava que el mot “canvi” tenia connotacions positives i “emergència” definia millor la situació. Totes les institucions van aprovar declaracions amb la nova marca i ens vam quedar satisfets. Però hem trobat excuses per dissimular la gravetat del problema:  una pandèmia i una guerra que bona mesura són conseqüència de l’emergència climàtica han tapat el veritable problema de fons posant de nou de manifest allò de veure el dit que assenyala la lluna i no el satèl·lit.

Carsten Jensen, un dels millors escriptors danesos guardonat en diverses ocasions amb premis com l’Olof Palme o el Søren Gyldendal, va escriure fa poc una impressionant carta titulada “L’últim discurs que dono abans de convertir-me en un criminal” amb frases com les següents: “ Si creus que pots viure com sempre has viscut t’equivoques; si creus que els teus fills tindran una vida com la teva t’equivoques; si creus que la desaparició dels insectes no convertirà els imperis en runes t’equivoques; si creus que els humans no poden viure com rates t’equivoques ”. Al cap de pocs dies el van detenir en una acció de protesta.

S’han complert set anys de l’encíclica “Laudatio si” on el Papa Francesc diu: “ Si algú observés des de fora de la societat planetària es sorprendria davant d’un comportament que de vegades sembla suïcida”.

Però potser impressionarà més les consciències el més que probable i cada cop més visible col·lapse de les economies com explica Salvador Clarós que diu que la sobre-explotació del Planeta fa que cada cop sigui més plausible el risc de col·lapse per a les economies més dependents de recursos no renovables i menys desacoblades del model industrial de producció i consum en massa i que l’alta probabilitat de desproveïment de gas a Europa ja ha activat alarmes al continent.

En definitiva, la calor potser no, però ningú comptava amb el fred i que fallessin les cadenes de subministrament global afectant el consum, encarint-t’ho tot,  disparant-se la inflació i posant en perill llocs de treball.

Hi ha esperança ? Hauríem de canviar radicalment dos sistemes: el de produir i consumir energia per deixar de cremar combustibles fòssils i urani i el de consumir compulsivament en general.

Tornant a Clarós, “ en l’expectativa de possibles escenaris futurs de desabastiment, Catalunya s’ha de dotar d’una política industrial a mig i llarg termini que transformi estructuralment el sistema productiu per guanyar sobirania industrial, tecnològica i energètica, així com incrementar l’autosuficiència alimentaria i dels recursos per a una major resiliència davant dels avatars del canvi climàtic, de la limitació de les emissions i contaminants, i de les cadenes de subministrament global. “

No ho estem fent. El Pla Energètic Proencat2050 fet públic al febrer n’és una mostra. Està redactat sobre la base de dues etapes amb objectius molt modestos per a la inicial fins a 2030 i  i uns altres per al 2050 on sí que es defineix una Catalunya amb energia 100% renovable.  Massa poca ambició. Som a la cua d’Espanya i de tots els països avançats que estan revisant els seus plans per fer justament el contrari:  accelerar ja ara l’acció contra la emergència climàtica i el canvi de sistema energètic. Aquí estem distrets amb altres coses

 

Publicat dins de General | Feu un comentari