Per la unitat del catalanisme

Discurs pronunciat a Calafell el 10 de desembre de 2017 com a glossa de la Diada Nacional de Catalunya

Vull començar agraint a l’alcalde i amic Ramon Ferré  l’encàrrec de pronunciar aquesta glossa de la Diada Nacional de Catalunya a Calafell.

 

Sé que no és un discurs fàcil enguany per les circumstàncies que vivim a Catalunya i per la qualitat dels que m’han precedit, il.lustres personatges i amics alguns d’ells com els diputats Joan Descalç, Felip Puig o Jordi Janer per posar només uns exemples.

 

Finalment, perquè no estic entrenat, si m’ho permeten. Dos anys ja allunyat de la política activa, amb tot el que ha passat durant aquest temps, que és molt, és tot un risc i una pretensió poc perdonable gosar avui pregonar la Diada Nacional de Catalunya Vull agrair també que siguem al castell de Calafell, tan important en la història de Catalunya. Ho va ser en el seu moment   – aviat farà mil anys que el tenim documentat – el 1037 – i ho és ara.

 

Perquè avui continua vigent la frase “ qui perd els orígens perd la identitat “ d’autor desconegut però que tan va popularitzar Raimon a la seva cançó “ Jo vinc d’un silenci”. El castell de Calafell ens ajuda a no perdre la memòria. Perquè sóc dels qui creu, com la frase que sí que sabem que és de Salvador Espriu “no només hem de fer memòria per a no perdre la identitat, sinó també per a poder respondre a la pregunta, què volem ser ? ”

 

1 – Reconeguem com som i com estem

Som, ho diu fins i tot Lluís Llach en una cançó, un país petit, que ve de lluny ( el castell de Calafell n’és una molt bona mostra ). Un país petit on costa molt col.locar les coses endreçades : les infrastructures de comunicació, les energètiques, els habitatges i els parcs naturals que s’han de preservar, els espais per la biodiversitat… I encara afegeixo que el nostre país és un país rebregat si mirem un mapa del seu relleu, la qual cosa encara ens ho complica tot molt més.

 

En un món que pateix crisis de mot divers tipus, un món en convulsió que al segle XXI fa que els problemes siguin més grans perquè la globalització i la mobilitat ho afavoreixen i a les quals a Catalunya no som aliens: crisis de seguretat, econòmiques, la del canvi climàtic que és la que està comportant i comportarà conseqüències més funestes per al conjunt del planeta però també pel nostre país i per tant per nosaltres; la discriminació encara per raó de gènere o d’orientació sexual

 

O el Terrorisme – no pot faltar als actes de la Diada d’enguany un  record a les víctimes del 17 d’agost a Barcelona i un agraïment a les policies i personal d’assistència que van ajudar aquell dia i en els posteriors. Desgraciadament podem tornar a ser objectiu dels terroristes  com demostren les informacions que hem anat coneixent desprès de l’atemptat i avui mateix.

 

A les Comarques tarragonines tenim problemes afegits:- com el de comptar amb el territori de Catalunya que té més punts sensibles de risc ja que parlem de terrorisme – port, aeroport, nuclears, polígon químic…

- Tenim les comarques de les més pobres de CatalunyaI si parlem de la vostra comarca – que també la sento meva – des de fa anys amb els índexs d’atur més alts de Catalunya

 

Amb aquest panorama celebrem de nou un 11 de setembre, la Diada nacional amb un debat viu, d’aquells que s’han repetit al llarg de la història i del que hauríem de poder sortit reforçats i no afeblits. I això, amigues i amics, només depèn de nosaltres, de ningú més. M’hi referiré desprès.

 

Perquè els reptes que tenim per davant són colossals i hauríem d’afrontar-los de forma que no siguem derrotats. El poble de Catalunya ja ha sortit derrotat massa vegades com per permetre’ns afegir una nova frustració a la nostra història.

2 – Quina Catalunya necessitem i volem ?

Perquè no parem  de dir que la volem rica i plena. Avui i demà ho cantarem uns quants cops amb el nostre Himne: jo calculo que tres vegades, avui en acabar aquest acte i demà a Tarragona davant el monòlit de Rafel de Casanova i desprès a l’acte que cada any dediquem els tarragonins a Salvador Allende al qual vull retre de nou un homenatge en el quaranta-quatrè aniversari de de seva mort.

 

Doncs en la Catalunya que volem,  crec que no trobaríem gaires divergències i ens podríem posar d’acord – dels desacords ja en parlaré més endavant

 

–Una Catalunya on els seus fills i filles visquin en pau, amb dignitat i qualitat de vida, amb igualtat d ‘oportunitats per tothom, és a dir, sense privilegis. Atenció, jo sempre he afegit que els qui vivim al sud això darrer ho reclamem amb coneixement de causa. Perquè les diferències del nord i del sud a Catalunya també existeixen i només cal que mireu qualsevol mapa de Catalunya on es vegi la renda per càpita de cada comarca, o els quilòmetres per arribar a serveis de qualitat.

Bé, doncs - una Catalunya que garanteixi la seguretat de tots els catalans i les catalanes, l’atenció als seus problemes de salut i la previsió de l’atenció a aquelles persones que no estan en actiu – grans i petits, malalts i persones amb capacitats diverses -.

- Una Catalunya avançada, laica, oberta al món, als nous corrents culturals i socials, que dóna la mà a qui ho necessita i fuig de la seva terra perquè això també ha passat a milers i milers de catalans al llarg de la història. A la meva família , com a tantes altres, quatre oncles – dos a Alemanya i dos a Argentina als anys seixanta -.

 

- Una Catalunya compromesa amb els grans reptes planetaris com el Canvi climàtic, o la transició energètica dels fòssils a les renovables o la pau altre cop amenaçada per míssils nuclears i de tot tipus aquests dies amb Corea i el sr. Trump pel mig,

 

- Una Catalunya que preservi els seus senyals d’identitat. Hi ha gent que diu però quina mania teniu en un món global els catalans  de guardar una llengua de set milions de parlants si ja l’anglès és l’única necessària i ja fem prou ? Doncs perquè ho hem mamat, perquè ens agrada i perquè ens plau per no dir-ho d’una altra manera menys polida. I els nostres senyals d’identitat són no només la llengua i la cultura sinó també les nostres institucions i els nostres símbols. I també, també la nostra voluntat de governar-nos nosaltres mateixos encara que ja sabem que el segle XXI les sobiranies estan compartides – les institucions europees , sortosament, cada cop tenen més competències i les que caldria encara si volem afrontar el món global amb garanties.
- Una Catalunya amb recursos suficients per garantir una vida digna als seus homes i dones.
- I finalment, ja que parlem de sobiranies compartides, crec que tothom coincidirem que volem una Catalunya en la qual les persones puguem defensar-nos dels nous amos del segle XXI que són les grans corporacions econòmiques, financeres, bancàries, energètiques, digitals, del món del coneixement i dels monopolis de la informació.

 

Deixeu-me un minut que m’aturi aquí i us parli de la nostra dependència cada cop més gran de les màquines “intel.ligents” – poseu cometes o no al mot intel·ligent –. Perquè ja introduïm al nostre cos o li afegim enginys de tot tipus i ens fiem més de les màquines que de nosaltres mateixos. Vegis si no els telèfons o els cotxes autònoms. Els primers ja són imprescindibles. Els segons molt aviat seran els únics i ja no hi haurà cap asseguradora que ens vulgui contrctar un  pòlissa de risc si conduïm nosaltres un vehicle.

El pensador israelià Yuval Noha Harari dibuixa en els seus darrers dos llibres que us recomano – Sapiens i Homo Deus –  escenaris en què cada cop nosaltres mateixos cedirem la nostra llibertat a les màquines. El nostre cos l’anem fent cada cop més dependent de màquines i artilugis: des de les dents i queixals, al cor, els ronyons, el cervell. Els anem afegint  enginys  perquè funcionin millor i més temps. Però també cada cop les nostres eleccions en les compres o fins i tot en l’elecció de parella acudim a les màquines perquè ens diuen que són capaces de manegar milions de dades i s’equivoquen menys que nosaltres, no es cansen ni tenen vicis com nosaltres. Com compaginem la nostra llibertat amb aquest fet que siguin altres els qui decideixin per nosaltres en tots els àmbits de la vida ? i qui programa i oposa les dades a les màquines ? També haurem de mirar com preservem la nostra llibertat i la nostra personalitat per no convertir-nos en simples robots al servei d’uns quants

 

3 – Com la fem: respecte, tolerància, UNITAT


I arribats a aquest punt, com ho fem tot això ? Com fem aquesta Catalunya rica i plena amb justa i amb igualtat d’oportunitats per tothom ? Aquí és on tenim discrepàncies. Hi ha pluralitat d’opinions. Jo avui no em pronunciaré, perquè no correspon a un pregoner o “ glossador ”.

Però el primer que hauríem de fer és reconèixer que hi ha diversitat i, sobretot, sobretot, acceptar-la. Això costa perquè tothom tendim a pensar que la veritat o la racó la tenim nosaltres. I jo sempre tinc molt present les paraules de Pilats abans de rentar-se les mans: “ On és la veritat “ . I tants filòsofs com l’han buscat i li han donat tombs. La veritat i la raó està molt repartida i si acceptem això ja tindrem molt de guanyat. Per tant, independentistes, federalistes, autonomistes, unionistes i tos els “istes” que hi puguin haver, tothom té dret a opinar com li sembli però el deure a respectar l’opinió dels altres que això és la tolerància i única fórmula per conviure en pau i, deixeu-m’ho dir, per no perdre el temps discutint eternament

Segon: Necessitem una nova CatalunyaNECESSITEM UN ALTRE RENAIXEMENT perquè em temo que únicament pensem en esquemes del passat però que no incorporem prou solucions de futur davant els nous problemes i reptes colossals que tenim davant Per tant, una nova Oda a la Pàtria per entendre’ns que com la d’Aribau inauguri una nova era a la nostra nació catalana. Per cert, deixeu-me fer un parèntesi com a filòleg català: he sabut aquesta setmana que només tres alumnes, tres ¡¡ de filologia catalana s’han matriculat a l’UAB aquest curs que comença la setmana vinent. Hi pensem prou en les febleses de la nostra llengua i en com, entre altres coses, convèncer als nostres joves que també la llengua i les humanitats són bones per dedicar-s’hi professionalment i no només les ciències i les tècniques . Què serà  del català si no tenim gent que l’ensenyi a les noves generacions ?Per tant, una nova etapa per Catalunya
Tercer: hem de decidir nosaltres. Tinc aquest  convicció, l’he defensat sempre i no tiraré enrere. I és que ho hem fet sempre quan hi ha hagut democràcia. No ho vàrem fer el 1919 en temps de la restauració borbònica perquè va caure el govern, però ja hi havia un projecte d’Estatut que no es va arribar a discutir i desprès va venir la dictadura de Primo de Rivera. Però de seguida que va acabar aquesta es va votar en referèndum  l’Estatut de 1931. Va venir la Guerra Civil que ens va arrabassar les institucions i va anul·lar l’Estatut i el primer que vàrem fer en morir Franco va ser enllaçar amb la legalitat republicana amb el President Tarradellas i vàrem votar de nou en referèndum l’Estatut de 1979. I finalment el referèndum de 18 de juny del 2006 que vaig tenir l’honor de ser-ne responsable com a Conseller de Governació.

Pe cert, algú es va encarregar de portar-lo al Constitucional tot i que ja havia estat aprovat per les  Corts Espanyoles. I és d’aquí d’on ve el problema, que es van carregar allò que vàrem votar els catalans i les catalanes, així que ara haurem de tornar a votar allò que volem ser i cap a on volem anar. Ara ho haurem de tornar a fer, quan sigui. Hi ha gent que diu que l’1 d’octubre perquè val la llei del Parlament , n’hi ha altres que més tard, però sigui com sigui haurà de ser el poble de Catalunya el subjecte del seu futur.

Quart: la Unitat


Sempre que hem anat units hem assolit grans fites, quan hem anat separats i dividits hem recollit les pitjors desgràcies.Doncs fem una mica d’autocrítica , o examen de consciència segons la nostra cultura juevo-cristiana i deixem de banda allò tan fàcil de “ Estàs amb mi o estàs contra mi “. Per què no ho substituïm per: “ si no estàs amb mi , tens tot el dret a estar-ho “ o bé: “ estic disposat a escoltar-te perquè alguna raó deu haver perquè discrepem o perquè alguna part de raó deus tenir “Però això de “ ni t’escoltaré perquè portes aquesta camisa perquè defenses aquesta bandera “ és el pitjor que ens pot passar.Reconeguem que cada postura és legítima i que les tolerem totes excepte les no democràtiques i les violentes.

 

I refem, reconstruïm, relliguem, col·laborem. Quan hem fet això hem escrit les pàgines més brillants de la nostra història i ens ho han reconegut. Ara hem de convenir que fa temps que més aviat ens passa el contrari.I parlar, parlar molt.  Christopher Clark, fa tres anys – amb motiu del centenari de la Primera Guerra Mundial, va publicar Sonàmbuls, títol que s’ha convertit fins i tot en un concepte polític. Clark diu “ La gran lliçó de 1914 és que ens ensenya fins a quin punt les coses poden anar malament quan la gent deixa de parlar , quan assolir un compromís esdevé impossible “Sense unitat no en sortirem i això només depèn de nosaltres. És condició necessària per encartar el futur amb garanties.I us convido a l’optimisme. Darrerament semblem massa enfadats i potser no només hi estem sinó que hi estem. Doncs encara que tinguem motius, si hi pensem seriosament, no val la pena. Entre altres coses perquè se’ns nota i hi ha gent que li agrada que hi estiguem.
Així que amb optimisme, endavant,

Bona Diada

Visca Calafell

Visca Catalunya

 

 

Quant a XAVIER SABATE IBARZ

Nascut a Flix (Ribera d'Ebre) el 7 de juliol de 1953, sóc Llicenciat en Filologia Catalana i mestre. He treballat: al camp des de petit totes les vacances d'estiu i d'hivern, també he fet de manobre, de carter, de repartidor de diaris i fotos a la Costa Daurada, de mosso de magatzem descarregant camions, d'administratiu en una empresa constructora, de mestre durant deu anys - quatre dels qual vaig compaginar amb els estudis nocturns de Filologia Catalana - i tres anys al Port de Barcelona – 90-93 - durant els quals es va desenvolupar la transformació del Port Vell i la preparació per als Jocs Olímpics del 92 i on he reingressat a finals de 2015. Vaig iniciar el meu compromís social i polític amb el sindicalisme d'ensenyament essent un dels fundadors de la USTEC i de la UCSTE, dels Moviments de renovació pedagògica i també un dels impulsors de la primera escola en català a Tarragona – el col.legi PAX - el 1975 quan encara vivia el dictador Franco . Em vaig integrar a l’Assemblea de Catalunya el 1975 i vaig participar en el procés de constitució del Partit dels Socialistes de Catalunya, al qual em vaig afiliar el 10 de desembre de 1976. Sóc també afiliat a la UGT; soci de diverses entitats culturals i ciutadanes com la Cooperativa Obrera, Omnium Cultural, el Centre d’Aragó a Tarragona; humanitàries com la Creu Roja i Green Peace o donant habitual de sang i esportives com el Nàstic, del Col·lectiu per un MOdel Energètic Social (CMES), del Fòrum Ecològic, del Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre (CERE) He estat regidor de l’Ajuntament de Tarragona, al govern del 1983 al 1989, posant en marxa, entre altres, l'Institut Municipal de Serveis Socials. I a l’oposició fins al 2003. Vaig ser senador del 1986 al 1989 i diputat al Congrés per Tarragona des del 1993 fins el 2004. El 7 de gener del 2004 vaig ser nomenat delegat a Tarragona del Govern presidit per Pasqual Maragall. Ell mateix em va nomenar el 13 de maig del 2006 Conseller de Governació i Administracions Públiques, càrrec que vaig exercir fins al final de la legislatura. He fet de diputat al Parlament de Catalunya 2012-2015, exercint de portaveu del PSC a Interior, Energia i Cultura, presidint el Grup els darrers compassos de la legislatura 2010-2012 i presidint la Comissió d’Ensenyament i Universitats. He tornat a activitats professionals al Port de Barcelona en el camp de la Transició Energètica però el meu compromís social i cívic continua ara presentant-me com a cap de llista de UNITAT PER FLIX a les properes eleccions municipals del 26 de maig de 2019. He estat 1r. secretari de la Federació XVII del PSC-Camp de Tarragona des del 1.996 fins al 13 de juny de 2011. M’interessen els principals problemes de la humanitat: l'economia, l’emigració, les desigualtats socials, el canvi climàtic, el medi ambient, l'energia i altres temes més propers: El Camp de Tarragona i la ciutat que li dóna nom que és on resideixo des de l'any 1.970; l’ús i el present i el futur de la llengua catalana que és el principal tret que ens identifica com a nació. Per això em vaig llicenciar en filologia catalana i vaig adoptar com a compromís cívic impulsar la normalització lingüística a l'ensenyament i a la resta d’àmbits socials. Per això també he exercit com a voluntari lingüístic. He reprès els estudis de piano i canto amb la Coral de la Universitat Rovira i Virgili http://www.coralurv.net. Els assajos de cada dilluns no me'ls perdo per res del món. També faig castells amb regularitat amb la colla Xiquets de Tarragona http://www.xiquetsdetarragona.cat/. És a dir, sóc matalasser. Tres dies a la setmana faig esport i de tant en tant m'atreveixo amb la mitja marató de Tarragona http://www.atletisme.cat/classificacions/tarragona/res2011g_2.htm . Darrerament he intensificat la meva lluita ecologista i a favor de les energies renovables i estic enfrascat en diversos projectes i col.lectius: he fundat el Fòrum Ecològic @Forum_ecologic i www.forumecologic.cat i m'han proposat i he acceptat formar part del CMES http://cmescollective.org/ que per a mi és un honor Em podeu trobar a la xarxa a www.xaviersabate.cat , al facebook http://www.facebook.com/xsabateibarz i al twitter @xaviersabate
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>