Quan els contraris al dret a decidir recorden com va sorgir l’expressió (una ximpleria que ens vam inventar” segons l’ex-director de la Fundació Catdem de CDC, Agustí Colomines) a continuació afirmen que tampoc no existeix aquest dret en cap codi legal expressat així. Llavors no puc més que recordar que la història del dret efectivament comença amb el zero i que poc a poc s’han anat afegint drets en la mesura que els ciutadans i/o els pobles els han anat conquerint. És obvi que l’home i la dona primitius no tenien més que la força bruta per reinivindicar els seus desitjos i que amb el decurs del temps els drets individuals i col.lectius han anat prenent forma als codis o als corpus legislatius que estableixen els tribunals
Per posar un exemple ben recent, el dret a l’accés a l’aigua i al sanejament no ha estat reconegut per l’ONU fins al juliol del 2010 just ara fa sis anys. Ningú avui ja no discuteix que és un dret i dels primers. Què li hauríem dit a algú que cinc minuts abans d’aquest reconeixement hagués al.legat que com que no era un dret reconegut no existia ? Que les administracions no havien d’assegurar l’aigua a tots els ciutadans ? Què va canviar en cinc minuts ? Simplement que es va donar forma legal a un dret llargament reivindicat i assumit per amplíssimes capes de la població.
El mateix podríem aplicar al dret a decidir dels ciutadans de Catalunya sobre el seu futur i la seva vinculació a l’estat Espanyol. Perquè la constitució de 1978 diu que la sobirania resideix en el poble espanyol, és això intocable ? Per sempre ? Pels segles dels segles ? Crec que de facto ja s’ha modificat, perquè la cessió de sobirania a Europa ja ha deixat sense validesa aquest article segon de la constitució espanyola .
Però si els ciutadans de Catalunya , per una majoria molt àmplia – i totes les enquestes diuen que és molt àmplia i els partits majoritaris de Catalunya així ho defensen – defensen que volen decidir , què s’ha de fer ? Impedir-ho a cops de llei i de decrets i de denúncies als jutjats ? Tota la vida ?
Em sembla absurd. Però inclús des d’aquest absurd, què tal si canviem l’expressió i li diem “ voluntat de decidir “ . Algú dirà que no existeix tampoc ? Doncs això existeix i no cal que sigui reconegut en cap codi legal : els catalans i les catalanes , o al menys una amplíssima majoria entre els qui em compto, tenim la voluntat de decidir amb qui volem establir relacions i de quina manera. Suposo que la voluntat no cal que es reguli ni consti enlloc, oi ?
I és la voluntat la constitutiva d’una nació segons el meu parer. Perquè per molta història i llengua pròpies, , si no hi ha voluntat de ser una nació, aquesta no existeix. I sensu contrari, per molt que a un poble se li vulgui negar la característica de nació , ja pot cantar Rita la cantadora, que aquesta ho serà si els seus homes i dones ho volen. Per això la voluntat és determinant.
Es discuteix molt des de fora de Catalunya si ho som o no sense tenir en compte la nostra voluntat de ser-ho que ha existit, existeix i crec que existirà per molts anys.
Se’ns acusa de vegades als qui defensem aquestes tesis, que som nacionalistes. Tres apunts sobre això:
Als meus amics i amigues alcaldes els dic que són els més nacionalistes del món. Perquè fa molts anys que els escolto i no sento més que cants a les glòries de la seva ciutat, als seus valors – es veu que els tenen diferents dels veïns -, els sento cridar als estadis esportius, de vegades de forma molt primària per no emprar altres adjectius, i els “ visca “ la seva ciutat l’estenen de forma poc cartesiana al sant patró o a la Verge que els empara, tenen himnes i banderes intocables en llocs preeminents . I a cada campanya electoral se’ls sent dir allò: “ per mi, Terrassa ( o santa Coloma o Sabadell o Barcelona…… ) és la meva prioritat i està per damunt de tot i de tothom. Unes expressions que si en lloc del nom de la seva ciutat hi posessin Catalunya o Espanya ens agafaria una certa por.
En segon lloc, no em cansaré de dir mai que no sóc ni seré nacionalista perquè posar la nació , encara que sigui la catalana, per damunt de tot ( per tant també per davant de les persones ) no ho faria mai. Defensar això ha portat conseqüències molt perilloses a la Humanitat.
Finalment, com vaig dir dissabte al Consell Nacional del PSC , els catalans hem de decidir nosaltres mateixos però el primer problema és com ens enfrontem a la dictadura dels mercats. Per tant, reivindico la nació, la voluntat de la majoria de catalans i catalanes de decidir què volem que sigui Catalunya i amb qui es relacioni, però aquest no és el principal problema. I els qui irresponsablement fa sis anys que ens han posat en un carreró sense sortida seran responsables davant la història però com que això és futur, farien bé en començar a assumir les seves responsabilitats ara mateix i rectificar.
Cal refer un catalanisme ambiciós en què l’ambició no sigui la de la independència exclusivament – que qui la vulgui defensar té tot el dret i legitimitat -. Però des de posicionaments d’esquerra, la màxima ambició és la llibertat i la dignitat de les persones. Aquesta és la llibertat de Catalunya. Dit d’una altra manera, no hi haurà llibertat de Catalunya sense alliberar-nos de les dictadures dels mercats que abans esmentava. Si em demostren que lluitant per la independència s’aconsegueixen avenços en la llibertat dels catalans i les catalanes, m’ho escoltaré més. De moment només som a un cul de sac i les coses a pitjor per la ciutadania.
Els socialistes pensem que podem aconseguir una millor Catalunya ( i per tant pels homes i dones que hi viuen ) des del federalisme. Però també crec que hem de manifestar a la ciutadania que tenim la voluntat de decidir-ho tots els catalans i les catalanes plegats i de forma lliure, legal i acordada. No des de la irrespoonsabilitat que suposa la unilateralitat
Publicat també al digital El Circ de Tarragona el 4 de juliol de 2016