Bona conferència de Jordi Llavina sobre actualitat literària

No sé si hi ha gaires sectors tan refractaris a la crisi global que estem patint com el de la creativitat literària. Podríem dir el de la creativitat artística en general, però em proposo reflexionar, ara i aquí, sobre la literària en particular. Fixeu-vos, si no, en els llibres que van apareixent, any rere any, al nostre país, llibres que donen compte d’aquesta creativitat que defenso. Fixem-nos —i és el propòsit que em mena en aquest text que començo a llegir davant vostre— en els llibres que han aparegut aquest darrer any, el 2011.

No hi ha cap mena d’obstacle formal perquè en català es puguin escriure obres que perviuran en la memòria literària del segle i del continent, com, posem per cas, Jo confesso, de Jaume Cabré, un autor de primera que compta, a més, amb el favor de la popularitat en un país no gens suspecte de fer concessions a la frivolitat com Alemanya. Una reflexió sobre el mal, entre molts altres assumptes. Com també és una reflexió sobre el mal la darrera novel•la de Sebastià Alzamora, Crim de sang, amb un vampir pel mig —el rostre del qual no descobrirem fins a l’última paraula del text— i l’horror del qual no s’aturarà ni amb el punt final del llibre, que no és un punt final sinó uns inquietants dos punts.

Jo no sóc polític, i segurament no ho seré mai. Per tant, no es tracta d’enardir els ànims dels ciutadans del país; uns ànims, certament, decandits per tantes notícies pèssimes com han d’aguantar i mirar de digerir, com hem d’aguantar i mira de digerir, dia rere dia. Però, com exclama un personatge caricaturitzat de la televisió, ja em perdonareu però “algú ho havia de dir”. Cal dir, amb totes les lletres, que la literatura catalana del moment no és un miracle —a mi no m’agrada fer servir metàfores tan gastades—, però sí que és un fet d’una estranya vigència o, més ben dit, d’una estranya puixança. Si hem de ser realistes, un surt als carrers de les ciutats més populoses del país –Barcelona, per descomptat, que és la gran ciutat que mana; però també Sabadell, Tarragona, Terrassa, Lleida, Reus, i, fins i tot, Girona i Vic— i, si estima aquesta llengua, s’estira els cabells de pura desesperació. Es digui el que es digui, l’ús social de la llengua catalana disminueix cada any. I l’ús real de la llengua catalana, molt sovint, s’ha empobrit. Davant aquest panorama, que és estrictament descriptiu, no valoratiu ni gens subjectiu, podríem esperar el pitjor: que la literatura reflectís aquest cert estat de depressió de la llengua, el material de què és feta i constituïda, perquè els autors literaris treballen amb les paraules, amb les estructures sintàctiques. Doncs no, no passa així. La literatura catalana és ben viva. Tan viva que, per donar un exemple si voleu escadusser, però per a mi significatiu, una joveníssima poeta italiana, Lucia Pietrelli, acaba de guanyar el premi Recvll de Blanes en la modalitat de poesia amb una obra, òbviament, escrita en català.

Intento fer un repàs panoràmic al que ens ha llegat aquest 2011 i començament del 12. Anna Carreras ha publicat un llibre molt interessant, Unes ales cap a on, que explica un fet autobiogràfic: l’autora va perdre un fill, Jan-Pol, que va néixer setmesó. Aquest és el pinyol argumental del llibre, que explica el procés que va del test d’embaràs positiu a la incineració del nadó, que només va viure dos dies fora del cos de la mare. És un títol commovedor, ben escrit. Al final, la mort del fill convida a interrogar Déu: “Si això era déu, què ens falta per veure? Necessito més enemics?”. Aquesta és una proposta literària original i colpidora. Vull recordar, també, un altre llibre igualment original, que barreja gèneres o els harmonitza: Llefre de tu, de Biel Mesquida, que ha aparegut més recentment. “L’amor es viu en la violència de la pèrdua, amor meu”, s’exclama, resignat o no, el Recordador, el protagonista. Aquesta és una obra elegíaca, d’un ferm múscul estilístic.

Imma Monsó, novel•lista força llorejada, ha publicat fa poc La dona veloç, la història d’una dona que, tan obsedida està a gestionar de la manera més profitosa el seu temps, que s’acaba perdent les coses més importants que passen al seu voltant. En molts aspectes, aquesta novel•la es pot relacionar amb l’última que ha publicat, fa poques setmanes, Robert Saladrigas, L’estiu de la pluja. Aquí la protagonista és una dona una mica més jove que la de Monsó, que viu i treballa als Estats Units i que ha de tornar perquè han diagnosticat un càncer al seu pare. A partir d’aquí, tot canviarà: la protagonista descobrirà tot un seguit de coses que faran que hi hagi un abans i un després de la seva tornada al nostre país.

Cada any es publiquen llibres molt interessants als Països Catalans. Aquest any passat no n’ha estat cap excepció. Rescatem, ara, el llibre de contes de Joan Todó titulat A butxacades. En un dels relats continguts en el llibre, hi llegim: “Un vell assegut en un banc movia els llavis com si pastés saliva eixuta, mirant amb ulls petits. Els seus dits s’acollien dins la mà immòbils, enganxats, com una urpa”. Todó es va donar a conèixer com a poeta. Els seus contes, però, tot i la capacitat admirativa que té la poesia, són històries que cal tenir en compte. Un altre llibre de contes, en aquest cas publicat a final de l’any 2011, té una voluntat de recopilació: parlo dels contes de Marta Pessarrodona, recollits en el volum (Quasi) tots els contes, que aplega tres llibres de contes més algun altra peça escadussera. Són peces narratives poc ortodoxes, que poden fer l’efecte d’una certa anarquia: l’argument, sovint mínim, no se sotmet a la disciplina tradicional, i, d’altra banda, les referències de tot tipus i els detalls juxtaposats van conformant una manera d’escriure molt personal però no personalista. En l’apartat de contes, però, deixant a banda l’excel•lent Mossegar la poma, de Francesc Serés, novetat editorial d’aquest Sant Jordi, voldria destacar un llibre singular i molt ben escrit, amb una punta de mala llet, si se’m permet l’expressió, de la primera frase a l’última. És el titulat Fauna animal, de Damià Bardera. El llibre està dividit en dues parts: l’una i l’altra es componen de breus relats més o menys independents, bé que algun personatge salta d’un relat a un altre. Els textos de la primera part, però, són més nerviosos, més d’apunt; mentre que els de la segona sovint s’acosten a contes canònics —alguns dels quals, esplèndid A mi em feia pensar en els primers llibres d’autors tan reconeguts com Joan Pons o Toni Sala.

I ara que dic Toni Sala. Una de les iniciatives, a hores d’ara ja una realitat en procés de consolidació que us recomano, és el diari digital de cultura Núvol (que podreu trobar teclejant, al vostre ordinador, www.nuvol.com). Dirigit pel crític i també escriptor Bernat Puigtobella, Núvol —el nom fa referència, esclar, al núvol virtual— és una capçalera que es nodreix tant d’informació pròpia elaborada pel mateix Puigtobella com de crítiques i altres informacions aparegudes en altres mitjans. La idea és molt bona, i la realització, magnífica. Doncs bé, Núvol ha publicat el primer single de la literatura catalana: un conte llarg de Toni Sala, El cotxe, que us podeu descarregar sense dificultats entrant a la pàgina de Núvol. El suport virtual, al meu entendre, lluny de perjudicar el suport tradicional de paper, l’únic que aconsegueix és afavorir la literatura: promoure que arribi a molts més lectors.

Aquest 2011 ens han deixat alguns escriptors catalans importants. Al juliol, moria, inesperadament, Miquel Pairolí, de qui jo recomanaria les seves novel•les i dietaris. Quan va publicar Cera, ara fa quatre anys, jo en deia això en un article: “Les novel•les de Miquel Pairolí acostumen a ser artefactes formals d’una gran precisió. Mostren un bell sentit de la mesura narrativa; l’estructura serveix sempre al missatge; l’estil és sever, magnífíc, de gran escola. L’autor exhibeix una de les millors proses del país. Mort Jesús Moncada, Pairolí –que té amb el de Mequinensa no poques afinitats— és dels millors”. Si voleu tributar-li un homenatge personal, però, jo us recomanaria que comencéssiu llegint el dietari Octubre, l’últim llibre que va publicar.

El 2011 també ens han deixat Jordi Pere Cerdà, poeta i dramaturg de la Catalunya Nord, Joan Agut, editor i novel•lista, i el jove poeta valencià Salvador Iborra, en circumstàncies tràgiques. Un any en què la literatura universal ha de comptar, entre aquestes morts del país, les de Vaclav Hável, Jorge Semprún, Ernesto Sábato i Gonzalo Rojas. Pel que fa a les efemèrides més destacades, l’any passat es van complir 50 anys de la mort de Josep M. de Sagarra, 100 de la de Maragall i 30 del traspàs de Josep Pla. Pel que fa a Maragall, el centenari ha donat actes importants, que han mostrat una certa cohesió d’això que ara tothom en diu, per a la meva consternació, el territori. I el crític i poeta Sam Abrams ha tret un llibre il•luminador, Llegir Maragall, ara. Un llibre que compta amb diversos encerts. L’autor hi assenyala la fecunda heterodòxia de Maragall. I la seva tendència a combinar, o a conciliar, matèria i esperit (i a enfortir el nexe entre el cicle natural i el cicle espiritual). A nivell internacional, aquest 2011 ha fet 50 anys de la mort de Hemingway, 100 del naixement de Naguib Mahfuz i 150 del naixement de Tagore (com també 70 de la seva mort). Em direu: i aquest paio ¿per què treu ara dates d’autors tan allunyats del nostre panorama? Molt senzill: la literatura catalana s’ha d’examinar, sempre, però molt més encara d’ençà del gran moment històric de la fira de Frankfurt (i abans de la de Guadalajara), en allò que en diuen el concert internacional.

Deixem les pèrdues i les celebracions i dates museístiques, i tornem a la realitat bategant. Per sort, a casa tenim material per donar i per vendre, per remenar estona. Deixeu-me dir, per acabar, quatre coses sobre la poesia, gènere tan minoritari com vulgueu, però tan capital, en la nostra literatura, des de fa segles. Francesc Prat ha publicat un llibre molt interessant, Escarabeu. L’escarabeu (o escarabat egipci) neix dels excrements. I, doncs, com aquell gira-sol de Vinyoli que pujava d’un femer o l’aiguabarreig rilkià de cossos morts i cossos que veuen per primer cop la llum —continuïtat inexorable de la vida—, constitueix un símbol molt ajustat al que expressen els versos de l’autor. Albert Roig, poeta de veu potent, ha tret La tempesta. Cada poema d’Albert Roig sembla que neixi d’una forma no predeterminada, i amaga un subtil treball rítmic. Fa pensar en el que va desplegar en la seva poesia William Carlos Williams, per exemple. Però per a mi el més admirable de l’obra del tortosí és la capacitat que té per encarar-nos amb determinades paraules, que agafen, a la pàgina, una volada sorprenent. Àlex Susanna ha publicat, aquest 2011, un llibre de poemes de títol tan suggeridor com desconcertant: Promiscuïtat. L’obra proposa un programa: defensem-nos de les urpades de la vida, de la cridòria i de la pressa, d’allò que no pot deixar de desplaure’ns per tal com som éssers vius (éssers per a la mort), defensem-nos-en, dic, amb la cultura. August Bover ens ha donat a conèixer una obreta d’una gran virtuosisme tècnic i lingüístic, Cloc!, un terme onomatopeic, que defineix amb justesa l’incisiu treball rítmic dels poemes, el tema i el pretext dels quals són la llengua; més ben dit, les infinites possibilitats de la llengua catalana. Un llibre que a mi em resulta pròxim és El món des de l’Agut, de Josep Santesmases. poemes molt aferrats al país i al temps. I al temps en la doble accepció del terme: la cronològica i la meteorològica. Es tracta d’una poesia malenconiosa, per tal com aborda la desaparició d’un món (“als masos, els murs esdevenen pedres”), i perquè s’alça d’una terra d’on “fins i tot la mort ha fugit”. Recomanables, també, els dos últims premis Carles Riba: Un lloc a l’ombra, de M. Rosa Font, i l’últim, Llum d’Irlanda, de Marcel Riera. El primer, d’un to més abstracte i conceptual; el segon, declaradament realista i moral.

Les dificultats que tenen els poetes per publicar la seva obra és, com més va, més gran. Hi ha una constel•lació de premis, que reconeixen els autors amb l’edició de la seva obra. Però, tot i així, hi ha molta més producció que no pas sortides per exhibir-la. I, tanmateix, la poesia catalana no decreix, aguanta amb vigor. Demano excuses per tots els títols que m’he descuidat en la meva apressada repassada de l’any. Demano excuses per haver-me centrat, només, en uns pocs títols. I deixeu-me acabar ressenyant una bona novel•la, una novel•la que es va endur un dels premis importants del nostre país: el Pin i Soler, que es convoca a la ciutat de Tarragona. Tot el que hauries de saber abans d’estimar-me és el títol, contundent, que Gerard Guix dóna a la seva història d’amor impossible, la que mantenen un vigatà de 33 anys, en començar l’obra, que es diu com ell i que també, com ell, és escriptor; i una noia russa, Anastàsia, de 19 anys. Particularment m’agraden les novel•les psicològiques, morals, de poc personatges però molt ben aprofundits. Aquesta de Gerard Guix s’adequa, com una mà al guant, a aquest patró de la meva predilecció. “Tot això que em disgusta d’ella desapareix en el moment que ens despullem. De mica en mica intento educar-la”. Vosaltres, lectors, haureu de concloure si, al final, després de viatges i de malsons, el protagonista se’n surt: educar-la, vet aquí. Llegim en la novel•la: “Molts autors han optat, en algun moment de la seva carrera literària, per fer una falsa autobiografia. De vegades l’han venut com si fos real però tots sabem que els records llunyans es dilueixen i acaben transformant-se en reflexos aproximats del que en realitat van ser. Al final una biografia acaba sent una novel•la de ficció amb algunes pinzellades de realitat”. No us perdeu, doncs, aquesta Tot el que hauries de saber abans d’estimar-me, novel•la de ficció (hem de suposar, també) amb algunes pinzellades de realitat, que el jurat del premi de l’any passat va tenir el bon criteri de premiar.

Moltes gràcies!


( La conferència és del passat dissabte 21 d’abril en l’acte de lliurament dels Premis literaris Ciutat de Tarragona a l’ajuntament de la ciutat )

Quant a XAVIER SABATE IBARZ

Nascut a Flix (Ribera d'Ebre) el 7 de juliol de 1953, sóc Llicenciat en Filologia Catalana i mestre. He treballat: al camp des de petit totes les vacances d'estiu i d'hivern, també he fet de manobre, de carter, de repartidor de diaris i fotos a la Costa Daurada, de mosso de magatzem descarregant camions, d'administratiu en una empresa constructora, de mestre durant deu anys - quatre dels qual vaig compaginar amb els estudis nocturns de Filologia Catalana - i tres anys al Port de Barcelona – 90-93 - durant els quals es va desenvolupar la transformació del Port Vell i la preparació per als Jocs Olímpics del 92 i on he reingressat a finals de 2015. Vaig iniciar el meu compromís social i polític amb el sindicalisme d'ensenyament essent un dels fundadors de la USTEC i de la UCSTE, dels Moviments de renovació pedagògica i també un dels impulsors de la primera escola en català a Tarragona – el col.legi PAX - el 1975 quan encara vivia el dictador Franco . Em vaig integrar a l’Assemblea de Catalunya el 1975 i vaig participar en el procés de constitució del Partit dels Socialistes de Catalunya, al qual em vaig afiliar el 10 de desembre de 1976. Sóc també afiliat a la UGT; soci de diverses entitats culturals i ciutadanes com la Cooperativa Obrera, Omnium Cultural, el Centre d’Aragó a Tarragona; humanitàries com la Creu Roja i Green Peace o donant habitual de sang i esportives com el Nàstic, del Col·lectiu per un MOdel Energètic Social (CMES), del Fòrum Ecològic, del Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre (CERE) He estat regidor de l’Ajuntament de Tarragona, al govern del 1983 al 1989, posant en marxa, entre altres, l'Institut Municipal de Serveis Socials. I a l’oposició fins al 2003. Vaig ser senador del 1986 al 1989 i diputat al Congrés per Tarragona des del 1993 fins el 2004. El 7 de gener del 2004 vaig ser nomenat delegat a Tarragona del Govern presidit per Pasqual Maragall. Ell mateix em va nomenar el 13 de maig del 2006 Conseller de Governació i Administracions Públiques, càrrec que vaig exercir fins al final de la legislatura. He fet de diputat al Parlament de Catalunya 2012-2015, exercint de portaveu del PSC a Interior, Energia i Cultura, presidint el Grup els darrers compassos de la legislatura 2010-2012 i presidint la Comissió d’Ensenyament i Universitats. He tornat a activitats professionals al Port de Barcelona en el camp de la Transició Energètica però el meu compromís social i cívic continua ara presentant-me com a cap de llista de UNITAT PER FLIX a les properes eleccions municipals del 26 de maig de 2019. He estat 1r. secretari de la Federació XVII del PSC-Camp de Tarragona des del 1.996 fins al 13 de juny de 2011. M’interessen els principals problemes de la humanitat: l'economia, l’emigració, les desigualtats socials, el canvi climàtic, el medi ambient, l'energia i altres temes més propers: El Camp de Tarragona i la ciutat que li dóna nom que és on resideixo des de l'any 1.970; l’ús i el present i el futur de la llengua catalana que és el principal tret que ens identifica com a nació. Per això em vaig llicenciar en filologia catalana i vaig adoptar com a compromís cívic impulsar la normalització lingüística a l'ensenyament i a la resta d’àmbits socials. Per això també he exercit com a voluntari lingüístic. He reprès els estudis de piano i canto amb la Coral de la Universitat Rovira i Virgili http://www.coralurv.net. Els assajos de cada dilluns no me'ls perdo per res del món. També faig castells amb regularitat amb la colla Xiquets de Tarragona http://www.xiquetsdetarragona.cat/. És a dir, sóc matalasser. Tres dies a la setmana faig esport i de tant en tant m'atreveixo amb la mitja marató de Tarragona http://www.atletisme.cat/classificacions/tarragona/res2011g_2.htm . Darrerament he intensificat la meva lluita ecologista i a favor de les energies renovables i estic enfrascat en diversos projectes i col.lectius: he fundat el Fòrum Ecològic @Forum_ecologic i www.forumecologic.cat i m'han proposat i he acceptat formar part del CMES http://cmescollective.org/ que per a mi és un honor Em podeu trobar a la xarxa a www.xaviersabate.cat , al facebook http://www.facebook.com/xsabateibarz i al twitter @xaviersabate
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>