Rocío Martínez defensa l’esmena a la totalitat als Pressuposos

Intervenció de la portaveu econòmica del Grup Socialista, Rocío Martínez-Sampere, per defensar l’esmena a la totalitat del Projecte de Llei de Pressupostos de la Generalitat

No cal que destaqui fins quin punt la situació econòmica general condiciona el pressupost. Totes i cadascuna de les seves partides. I al seu torn, està clar, el pressupost influeix sobre el conjunt de l’economia. I més un pressupost que decideix com gastar 39354 milions d’euros, com repartir-los.

D’aquesta discussió important, de com l’economia condiciona el pressupost i com el pressupost a l’economia, n’ha fet vostè avui una argumentació reduccionista, de volada curta. No hem tingut accés als seus coneixements macroeconòmics i ens hem quedat amb un pur exercici comptable que passa per sobre discussions de fons que no és
que siguin importants des del punt de vista intel•lectual, que també, sinó que són rellevants per entendre, per avaluar i per jutjar aquests pressupostos i sobretot per trobar un relat compartit dels sacrificis que demanen i que imposen els moments que vivim. El professor Fuentes Quintana deia que la política no va bé si l’economia no va bé,
de la mateixa manera que no hi ha bona economia sense una bona política. I vostè avui n’ha parlat molt poc de política, s’ha fet molt poques preguntes i per tant ens ha donat –necessàriament, a base de no ser formulades- molt poques respostes. Respostes que són necessàries conseller, per la discussió que avui pertoca que és la dels
pressupostos, no ho oblido, però que per jutjar-los de debò necessitem entendre primer perquè estem on estem, on volem anar, com ho podem fer. Si no sabem això, no sabrem si els pressupostos són una eina útil per fer el que volem fer. Per fer el que és urgent però també el que és important.

M’agradaria que hagués parlat més de la crisi, conseller, dels seus orígens, de les seves lliçons, dels reptes d’Europa. Fixi’s, res de les caixes, res de la necessitat de regulació financera. Res. I en clau catalana, jo ja no li dic que ens passem hores parlant de la inflació com es feia abans, però ni mencionar-la conseller? I el pitjor, no ha
parlat gens de la que és la màxima de les preocupacions, els 726.600 aturats, el 43% d’atur juvenil. Això és inacceptable Conseller.

Vostè només respon subtilment a una pregunta que és molt important: és el dèficit la causa dels nostres mals o és
la conseqüència? I plantejar exclusivament l’exercici pressupostari amb l’única ambició de reduir el dèficit -com vostè ha dit en reiterades ocasions- és un mal negoci col•lectiu conseller, perquè els negocis sense ambició de futur no són bons negocis per definició; és tant com tractar a l’economia com al drac de Sant Jordi, com un monstre que
està darrera la porta i s’ha d’anar alimentant, constantment, amb resignació, sense horitzó. Quina confiança vol que tinguem? Quina aposta per les nostres bases econòmiques, que són sòlides però s’han de cuidar ens està avui donant?

I la resposta a aquestes preguntes no és la reducció de dèficit i prou. I ja se que vostè em pot dir que això és d’obligat compliment. Ja ho sé. Però jo li pregunto si a més d’una política imposada és també una política adequada. Li pregunto. Perquè aquesta estratègia de reducció dràstica i accelerada dels dèficits pressupostaris que va ser iniciada fa un any i avui es planteja com a dogma, molts economistes seriosos, molts, l’han discutit i la discuteixen. Per les mateixes raons que va ser un error de Roosevelt equilibrar el pressupost sobtadament l’any
1937, o més recentment al Japó.

Nosaltres pensem que la solució a la crisi no la trobarem en aquesta rigidesa fiscal: passa molt més per activar el creixement que per escanyar les economies. Però el nostre europeisme ens porta a assumir les polítiques traçades pels òrgans legítims de la Unió Europea. Una Europa que, sí, es pot equivocar en la seva estratègia però de la que volem continuar formant part i defensant el seu model social.

I per tant que quedi clar. No serà el grup socialista qui no reconegui les dificultats que ens imposa el context de crisi i la necessitat de reduir el dèficit al mateix temps. No serem nosaltres qui menystinguem el difícil exercici de fer aquest pressupost. Però la dificultat ni es supera amb passivitat, ni es supera assumint retalls estructurals que no tindran marxa enrere. Aquesta falta de perspectiva és el que fa equivocar les prioritats d’aquest pressupost.

No els hi estem dient res contra l’austeritat, ni contra l’estalvi, ni contra la major eficiència dels instruments públics. És obligada. Però sí que trobem arguments i molts per rebatre no aquesta austeritat, insisteixo, sinó el perquè vostès creuen que serveix i sobretot per com la reparteixen entre els ciutadans. El problema no és l’austeritat sinó la utilització que en fan. Perquè la reparteixen malament només ajustant el dèficit pel costat de la despesa, retallant serveis i retallant ingressos. Aquest és el nostre desacord. I és en aquest desacord que
rau l’esmena a la totalitat que hem presentat des del grup socialista. No en l’austeritat obligada sinó en convertir-la en una retallada injusta i desproporcionada, i sense més. Perquè és el que toca, perquè sí…i fins i tot el meu fill de 3 anys em diu quan em pot la impaciència que perquè sí mai és un motiu, ni una raó suficient.

I això és el primer que li demanem. Les raons de ser on som i saber on volem anar. I no confongui la demanda. És obvi que els Pressupostos no trobaran respostes definitives ni universals. Hi ha masses qüestions que nomes poden afrontar-se en altres taules i amb altres interlocutors, però sí que un pressupost és suficientment rellevant per començar a definir quines son les prioritats, les estratègies, els nous equilibris rellevants per la construcció d’un nou
paradigma econòmic i social que ens permeti sortir enfortits de la crisi. Aquest pressupost, Conseller, ni apunta les respostes ni troba els equilibris que considerem justos per la governació de Catalunya.


Son uns Pressupostos RESIGNATS contra la crisi i la lluita contra l’atur.

De fet, ni la paraula crisi, ni la paraula ocupació, surten a la presentació lliurada pel Govern. A quin nou model productiu per l’economia catalana ens empeny el govern? Quins nous objectius sectorials per la industria, per l’augment de les exportacions, per la consolidació dels nous sectors basats en el coneixement? No hi ha
cap resposta a aquestes preguntes. No hi ha cap justificació, ni mitja, per fer caure les polítiques d’ocupació un 16%..de 12300 cursos a 300 en aquest pressupost. L’Acord Estratègic que l’anterior Govern va deixar preparat i acordat cau un 21.24%. La despesa en innovació cau en un 51%. Un desastre econòmic després dels esforços que
s’havien fet i mantingut. Uns Pressupostos que prefiguren l’anul•lació de la Llei de Barris una política amb clares sinèrgies econòmiques, socials i territorials. Cultura i creativitat. Uns pressupostos que confien tota l’aposta econòmica a l’ICF, capitalitzant-lo en 85 milions després de dir que els 240 de l’anterior pressupost eren altament
insuficients. En definitiva conseller, ens podem permetre perjudicar econòmicament al país d’aquesta manera?

Perquè a més aquests pressupostos no tenen cap programa nou, cap proposta diferent, cap ni una: i sincerament conseller una cosa és no tenir diners, l’altre, pitjor, és no tenir idees. Son uns Pressupostos INSOLIDARIS, perquè contenen un relat inassumible en termes de cohesió social. Consoliden la doble retallada que consisteix en fer regals fiscals als mes rics mentre s’imposen sacrificis als que menys tenen i pateixen més la crisi. I perquè fan barbaritats que perillen el nostre bé més preuat, la convivència, la cohesió. Una cohesió que s’ha de preservar més en temps de crisi que és quan és més fràgil. La llista és llarga conseller: renda mínima d’inserció, la meitat de beques menjador, es carreguen les polítiques de família, i són lesius amb la qualitat dels serveis públics. Amb el nostre estat de benestar fan com si tinguéssim un esquelet d’aquells que es veuen als museus: treu-li una peça, cau a trossos i després costa molt remuntar, molt.

I també són imprudents en la gestió de les finances públiques.

Sí, imprudents. Doblen el dèficit establert. El doblen. I fins i tot si haguessin inclòs el fons de competitivitat del que hem parlat abastament i tots tenim posicions prou conegudes, tampoc no complirien amb el 1.3% exigit. Es planteja en termes de confrontació allò que ha de ser el resultat d’una negociació. No hi ha claredat de les xifres que es donen en el Pla de reequilibri, ni en com es pensen assolir (1.200 M€ de Lleialtat Institucional i 200 M€ en Alienació d’Inversions) pel que entenem que la possibilitat d’aconseguir autorització per endeutar-se, i per tant de poder fer una gestió racional de l’endeutament, no és la òptima. Ens diu si us plau Conseller com pensa aconseguir autoritzacions per endeutament a llarg termini? I ens diu si us plau en aquesta tribuna quin és el cost pels catalans de no aconseguir-les?

I en aquest punt, torno al que li deia al principi, saber perquè estem on estem en el tema de les nostres finances públiques. I aquesta pregunta només la respon assenyalant culpables. Podem o no podem desfer el gran malentès en el que basen la seva política? La seva coartada a les retallades? Pot explicar que el dèficit era proper a zero
l’any 2007 i que el 3.9% del 2010 s’explica sobretot per la davallada sense precedent dels ingressos? Pot explicar que la crisi va començar el 2008, no ara aquest 2011, i que tots, tots els països van fer dèficit per salvar les nostres economies del desastre? Renyarà a tots els economistes de les principals administracions i institucions financeres que van decidir fer polítiques anticícliques? Pot reconèixer que Catalunya era la tercera CCAA en termes de dèficit el 2003 i la vuitena el 2009? Pot explicar que tot i la crisi i l’augment brutal de població es va poder parar el cop, evitant la depressió econòmica i la fractura social? Pot explicar que la inversió en equipaments socials i
infraestructures econòmiques ens agafa amb els deures millor fets que altres i que això és bo per Catalunya? Pot o no pot reconèixer els fets? Perquè sinó ens embranquem en un camí que no porta enlloc i pel qual jo li hauria de preguntar a vostès quin dèficit tindríem si negant el sistema de finançament com el van negar vostès ens
haguéssim quedat amb el del 2001..li hauria de preguntar perquè es van negar als ajustos de despesa que vam fer com la retallada de sous? Li hauria de preguntar perquè totes les seves iniciatives – estudiades i calculades- estaven destinades a gastar més i a ingressar menys, li hauria de preguntar per una llei de morositat que
ara incompleixen, li hauria de preguntar per la seva negativa a uns bons minoristes que ara utilitzen, li hauria de preguntar com feien a la gestió del SOC i només al SOC responsable dels aturats d’aquest país. I ens hauríem d’estalviar aquestes preguntes conseller, si entenguéssim que una mirada honesta al passat, al que es va fer bé i al que no, és la millora manera per enfocar el futur immediat. I no tant per reconeixement, ni per generositat, no per res d’això. Sinó per motius menys prosaics però més necessaris. Perquè no ens podem permetre els efectes negatius d’aquest alarmisme que vostès practiquen. No ens els podem permetre socialment, perquè sap què
passa? Que els governs passen i les persones també, però les institucions romanen, i preservar-les és el que dóna contingut a la nació…no aquesta política de terra cremada. I tampoc ens ho podem permetre políticament sap? Perquè el seu alarmisme només dóna ales i força a aquells que volen excuses per justificar les seves temptacions recentralitzadores. I això és el que fan vostès, donar arguments a la caverna mediàtica que acaben, sempre, anant en contra de Catalunya.

Per tant i com li deia Conseller, no els hi podem donar suport per aquests motius. No són els millors per Catalunya. Ni per arreglar el seu present, ni per preparar el seu futur, ni impliquen una política mínimament enraonada que enviï un missatge d’esperança a la gent que ens escolta.

En tot cas però, deixi’m dir-li que la nostra posició contrària s’allunyarà del NO pel NO que ha caracteritzat la normalitat democràtica dels últims 31 anys. Perquè mai un partit de la oposició ha votat sí o s’ha abstingut en uns pressupostos. Una pregunta Conseller? Em pot dir a quants pressupostos CIU s’ha abstingut aquí, a Madrid? Em pot dir quin va ser el suport de CIU al decret de retallades del mes de Maig? Jo li dic. CAP. ZERO.

Però nosaltres no ens volem fer forts aprofitant les dificultats sinó ensenyant com hi ha oportunitats; no ens volem fer forts criticant sinó confrontant, per això estem disposats a demostrar que hi ha una altra manera de fer les coses. Que es pot fer diferent. Que això que vostès plantegen com a imponderable, és modificable. Que hi ha una
alternativa, que sempre hi ha una alternativa.

Una alternativa que passa per marcar uns objectius clars en els pressupostos. Objectius de recuperació econòmica i de preservació de la cohesió social perquè només així serà un pressupost amb sentit. I centrar-ho tot en complir aquests objectius, essent conscients dels condicionants però explorant totes les vies possibles, totes, No confiant-ho tot a la retallada en la despesa, també explorant quins ingressos es poden habilitar de manera extraordinària per fer front a una situació excepcional com la que tenim. Perquè aquí s’ha de triar, no entre lo fàcil i lo difícil, sinó entre el que és difícil però és menys perjudicial. Hem d’esmorteir algunes retallades que són inacceptables, fent Major austeritat en certes partides, i invertint més en certes polítiques claus. Perquè és important que alliberem més recursos per la innovació, les polítiques d’ocupació, i la recerca. Per ajudar a les famílies amb especial vulnerabilitat. Per no fomentar la fractura social. Perquè és important que la contenció en salut i educació sigui de com a màxim 5% que és el que és assumible per preservar la garantia de servei públic de qualitat per tothom. I si hem de fer això que crec és la prioritat, doncs sí conseller, haurem de parlar d’una major austeritat en altres partides (la reducció de la despesa d’alta direcció cau un 11,5%, un valor sensiblement inferior al 19,4% en que es redueixen les despeses de funcionament de les institucions i l’administració general) i parlar també de la lluita contra el frau, l’economia submergida i els ingressos. No fer-ho dogmàticament però sí com una alternativa a la retallada sense retorn. Ens podem plantejar pujades selectives, temporals i moderades de conceptes com la fiscalitat verda o la taxa a les nuclears? En vol parlar de tot això? Perquè el grup socialista ho té treballat i hi està disposat, li asseguro. Crec que, a més a més, seria convenient.

He començat parlant de política i vull acabar també parlant de
política. El 28 de Novembre els ciutadans de Catalunya van parlar.
Van dir que volien, majoritàriament, un govern de CIU. I no hi ha res
més sagrat que la voluntat de les urnes. Per això ens vàrem abstenir
en la investidura, per això vostès estan asseguts a les bancades del
govern, amb el vot socialista. I per això veiem amb estupefacció que
l’exercici més constant d’aquest govern, que es diu nacionalista, no
és debatre sobre Catalunya i el que vol ser, i el que fa per
aconseguir-ho, no, d’això no en parlen gaire, van fent amb la boca
petita però no en parlen gaire i en canvi gasten tota la seva energia
en buscar culpables: tot és culpa del tripartit. Volen viure d’aquest
judici constant que ja va ser fet a les urnes. I quan no és el tripartit,
és clar, aleshores és Madrid. O Madrid o el tripartit..i d’aquí no ens
movem, aquesta és la gran excusa, la gran coartada. Sempre buscant
culpables, mai assumint els reptes. Negant-se a entendre que les
urnes ni els hi han donat dret a la rebequeria ni els hi han donat
impunitat, sinó bàsicament la responsabilitat de governar aquest país
dient què volen i com ho volen fer. i aquí no caben, ho sento molt, ni
culpables recurrents, ni plans de govern fantasma com els que vostès
aproven, ni abaixar els braços i lamentar-se constantment.

I el que tampoc s’hi val es pensar-se que les urnes els hi han donat
l’exclusivitat de representar Catalunya i de decidir quines son les
fronteres del debat. Perquè jo estic a punt d’agrair-li al Conseller fins
i tot que vingui en aquest parlament, que menystenen constantment.
Ens pot explicar conseller com explica el pla de privatitzacions, de
2350 milions d’euros, a 321 inversors internacionals abans que als
135 diputats del Parlament? I lo mateix podria dir del pla de
sanejament i tot plegat. No és aquest un tema important pels
pressupostos? Ens neguen el dret a debatre amb un cert rigor, amb el
màxim coneixement…

I tot això, increïblement, d’un govern que no te majoria
parlamentaria. D’un govern que diu que vol ser ajudat quan el que
vol és ser obeït i a l’hora aplaudit. Un govern que vol aquesta
combinació impossible. Parlem d’això? O parlem d’un govern que
aquesta ajuda que reclama només la ofereix a qui li interessa? A mi
em sembla que més això últim. Perquè avui es constata el que el
grup socialista fa temps que ve dient: que demanen ajuda al grup
socialista des del faristol però pacten amb el PP des dels despatxos.

Avui, Senyores i Senyors diputats aixequem acta d’una realitat:
acaba de néixer un altre tripartit a Catalunya: el de convergència,
unió i el Partit Popular. Del tripartit d’esquerres, al tripartit de dretes.

Això és el que tenim. Hem sortit del Majestic, passat pel notari, i
acabem on sempre. Aquesta és la seva elecció. I és, deixi’m afegir,
una elecció legítima, democràtica, d’un país normal, on s’ajunten els
que tenen més afinitats. Però és la seva elecció. No perquè ningú els
ho obligui no, sinó perquè vostès ho trien..com han triat sempre.
Trien i remenen, hauria d’afegir. Perquè el que ens hauran d’explicar
també aquest canvi de cromos, la diputació, García-Albiol… sí, sí,
canvi de cromos, exposat amb tota la seva cruesa per Duran i Lleida:
hem ofert una oferta atractiva de pactes locals com per ser
compensada amb l’abstenció als pressupostos. Aquesta actitud de
mercadeig, perdoni’m és la mesura de lo en serio que se’ls prenen.

I jo vull insistir en aquest punt conseller després de les demandes
reiterades al grup socialista. Que som el botxí dels pressupostos va
dir el Sr. Homs. Que els ens empenyen a pactar amb el PP. I que
quedi clar un cop més: jo no vull esgrimir la por al PP ni menystenir
el respecte que em mereix com qualsevol partit democràtic, faltaria
mes, però si vull deixar clar que tenim un rebuig frontal i una
alternativa a les seves polítiques i als valors que inspiren els seus
projectes socials i nacionals. Hi ha diferents maneres d’entendre i de
governar el país. I vostès haurien de tenir l’honestedat d’explicar la
seva: les seves eleccions, les seves accions i també, també les seves
contradiccions. Perquè en parlaven molt de les contradiccions de la
coalició explícita, transparent, de les esquerres. Podem avui parlar de
les seves contradiccions, dels pactes a tres que lliguen el que no
hauria de ser lligat: el PP que interposa el recurs al nostre Estatut,
Convergència que vota la independència al carrer, mentre Unió revela
els seus vots en contra. Aquesta és la casa gran del President Mas?

La casa gran del catalanisme és tant i tant gran com per conviure
amb la catalanofòbia? El sobiranisme i l’autonomisme reduccionista
conviuen en aquesta casa gran? Mansió de Hollywood més que una
casa gran. I si vostès no fan explícita aquesta elecció, serà impossible
el debat seriós, amb rigor, sobre el rumb, sobre aquesta carta de
navegació del Sr Mas.

I jo ja acabo Sra Presidenta. Resumint el que els hi he intentat dir,
explicar i argumentar al llarg de la meva exposició: que tenim les
raons, que tenim els arguments econòmics, socials i polítics per dir
que no aquest projecte de llei de pressupostos que ens presenta el
govern. Perquè creiem que no és el millor pressupost per Catalunya,
per fer front a les dificultats del present i al que haurien de ser les
potencialitats del nostre futur. És un no a un pressupost que és tou
amb la crisi i dur amb els febles. No és un no per un no, no és un no
contra el govern de convergència i unió, no és un no sustentat en
aquesta visió reduccionista i poc constructiva del paper de la oposició
a la que ens tenien acostumats (i en la que segueixen instal•lats
perdonin: diumenge mateix Duran i Lleida dient NO a uns
pressupostos de Madrid que encara ni es vislumbren!!). És un no
basat en la convicció que hi ha una altra manera de fer les coses, una
manera que al nostre entendre és millor pel conjunt de ciutadans de
Catalunya, una manera que no aprofita les dificultats, que hi son,
sinó que les intenta convertir també en oportunitats. Un pressupost
que es preocupi per tots i sobretot pels que més pateixen sinó que
instal•la la política del s’espavila qui pot i desfà el que ha costat tant
construir i és patrimoni de tots –o així hauria de ser. És un no basat
en el realisme però no en el catastrofisme que vol aprofitar la crisi
com a excusa per retrocedir i desaprendre les lliçons del que està
passant que ens haurien de convidar a una mínima reflexió col•lectiva
enlloc d’actuar com si aquí, i a la resta del món res no hagués passat.

Per tant Presidenta, crec que hem expressat les nostres raons i les
nostres conviccions profundes. Però no vull ni puc acabar sense parlar
també de quelcom que és fins i tot més important: les nostres
obligacions. I la nostra obligació continua essent respondre a
l’exigència dels catalans i catalanes. És la obligació del grup
socialista, certament, però és la obligació i estic segura que la
voluntat i la intenció de tots i cadascun dels que estem avui asseguts
en aquests escons, dedicant-nos al més noble dels oficis: la política.

Per això tenim la obligació d’alçar una mica la mirada, de parar millor
les orelles, d’escoltar el que ens reclamen: el que ens reclamen els
ciutadans, els que s’expressen o els que ja estan cansats de fer sentir
la seva veu. A tots ells els hi devem avui fer l’exercici honest, no de
buscar culpables, sinó de posar-nos d’acord per superar les
dificultats, d’entendre’ns en els temes que són clau per plantar cara a
la crisi. I en un debat com el d’avui, que és de totalitat i no
d’aprovació dels pressupostos, tenim la obligació de treballar a fons
aquest mes que queda per teixir ponts i acostar posicions. Vostès
porten setmanes apel•lant a la responsabilitat, a la nostra, la dels
socialistes. Doncs parlem de responsabilitat. Però fem-ho en serio, no
com a coartada, no com a recurs retòric. Els convido a exercir-la
aquesta responsabilitat, vostès i nosaltres, aquí, ara, al Parlament, a
l’espai públic per excel•lència. No als despatxos, on només s’han
reunit amb el PP; no davant dels micròfons, on a vegades només es
dilucida la confrontació política. Els convido a fer-ho aquí, a la vista
de tothom. Nosaltres estem disposats a cedir, a negociar, a
arremangar-nos i a debatre totes i cadascuna de les polítiques que
desgranen aquests pressupostos, a deixar-nos convèncer però també
a poder convèncer, estem disposats a no renunciar al que uns i altres
volem pel futur, que és obvi que és diferent, però també a prioritzar
ara, en el present, el que és més urgent. Estem disposats conseller,
sincerament. Estem disposats a retirar l’esmena a la totalitat en
aquests pressupostos. De fer-ho ara mateix, avui mateix, depèn de
vostè. Estem disposats a parlar de com es gasta cada euro dels
39354 amb la única condició sensata de no renunciar-ne a cap que
depengui de nosaltres. Li diem el mateix que li hem dit sempre, fa
setmanes, fa mesos, i li tornem a dir davant de tothom: tenim la
voluntat de parlar i de parlar en serio i però demanem també una
proba de voluntat per part de vostès: no renunciïn als ingressos de
l’impost de successions i donacions aquest any almenys ( i això es
pot fer, via una esmena a la llei de mesures per exemple). Aquesta
és la condició. La mateixa que li imposa el Partit Popular, per cert, tot
i que de signe contrari. Una condició ens sembla que indispensable
per qui vulgui moure’s en el terreny de la moderació, d’un relat social
mínimament assumible. Una condició que els hi implica poder
treballar amb aquells que creuen en el nostre autogovern i en la força
de Catalunya. Vostè tria Sr. Conseller. Vostè Molt honorable president
té, com sempre, el dret a decidir i ara, a més a més, l’obligació

Quant a XAVIER SABATE IBARZ

Nascut a Flix (Ribera d'Ebre) el 7 de juliol de 1953, sóc Llicenciat en Filologia Catalana i mestre. He treballat: al camp des de petit totes les vacances d'estiu i d'hivern, també he fet de manobre, de carter, de repartidor de diaris i fotos a la Costa Daurada, de mosso de magatzem descarregant camions, d'administratiu en una empresa constructora, de mestre durant deu anys - quatre dels qual vaig compaginar amb els estudis nocturns de Filologia Catalana - i tres anys al Port de Barcelona – 90-93 - durant els quals es va desenvolupar la transformació del Port Vell i la preparació per als Jocs Olímpics del 92 i on he reingressat a finals de 2015. Vaig iniciar el meu compromís social i polític amb el sindicalisme d'ensenyament essent un dels fundadors de la USTEC i de la UCSTE, dels Moviments de renovació pedagògica i també un dels impulsors de la primera escola en català a Tarragona – el col.legi PAX - el 1975 quan encara vivia el dictador Franco . Em vaig integrar a l’Assemblea de Catalunya el 1975 i vaig participar en el procés de constitució del Partit dels Socialistes de Catalunya, al qual em vaig afiliar el 10 de desembre de 1976. Sóc també afiliat a la UGT; soci de diverses entitats culturals i ciutadanes com la Cooperativa Obrera, Omnium Cultural, el Centre d’Aragó a Tarragona; humanitàries com la Creu Roja i Green Peace o donant habitual de sang i esportives com el Nàstic, del Col·lectiu per un MOdel Energètic Social (CMES), del Fòrum Ecològic, del Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre (CERE) He estat regidor de l’Ajuntament de Tarragona, al govern del 1983 al 1989, posant en marxa, entre altres, l'Institut Municipal de Serveis Socials. I a l’oposició fins al 2003. Vaig ser senador del 1986 al 1989 i diputat al Congrés per Tarragona des del 1993 fins el 2004. El 7 de gener del 2004 vaig ser nomenat delegat a Tarragona del Govern presidit per Pasqual Maragall. Ell mateix em va nomenar el 13 de maig del 2006 Conseller de Governació i Administracions Públiques, càrrec que vaig exercir fins al final de la legislatura. He fet de diputat al Parlament de Catalunya 2012-2015, exercint de portaveu del PSC a Interior, Energia i Cultura, presidint el Grup els darrers compassos de la legislatura 2010-2012 i presidint la Comissió d’Ensenyament i Universitats. He tornat a activitats professionals al Port de Barcelona en el camp de la Transició Energètica però el meu compromís social i cívic continua ara presentant-me com a cap de llista de UNITAT PER FLIX a les properes eleccions municipals del 26 de maig de 2019. He estat 1r. secretari de la Federació XVII del PSC-Camp de Tarragona des del 1.996 fins al 13 de juny de 2011. M’interessen els principals problemes de la humanitat: l'economia, l’emigració, les desigualtats socials, el canvi climàtic, el medi ambient, l'energia i altres temes més propers: El Camp de Tarragona i la ciutat que li dóna nom que és on resideixo des de l'any 1.970; l’ús i el present i el futur de la llengua catalana que és el principal tret que ens identifica com a nació. Per això em vaig llicenciar en filologia catalana i vaig adoptar com a compromís cívic impulsar la normalització lingüística a l'ensenyament i a la resta d’àmbits socials. Per això també he exercit com a voluntari lingüístic. He reprès els estudis de piano i canto amb la Coral de la Universitat Rovira i Virgili http://www.coralurv.net. Els assajos de cada dilluns no me'ls perdo per res del món. També faig castells amb regularitat amb la colla Xiquets de Tarragona http://www.xiquetsdetarragona.cat/. És a dir, sóc matalasser. Tres dies a la setmana faig esport i de tant en tant m'atreveixo amb la mitja marató de Tarragona http://www.atletisme.cat/classificacions/tarragona/res2011g_2.htm . Darrerament he intensificat la meva lluita ecologista i a favor de les energies renovables i estic enfrascat en diversos projectes i col.lectius: he fundat el Fòrum Ecològic @Forum_ecologic i www.forumecologic.cat i m'han proposat i he acceptat formar part del CMES http://cmescollective.org/ que per a mi és un honor Em podeu trobar a la xarxa a www.xaviersabate.cat , al facebook http://www.facebook.com/xsabateibarz i al twitter @xaviersabate
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>