Passivitat, inoperància i tacticisme han estat els substantius que ha dedicat al govern de la Generalitat el portaveu del PSC Quim Nadal en la sessió de control d’aquest dimecres i afegí que no hi havia més de cinc mesures que hagués adoptat el Govern de la Generalitat més enllà d’una referida a la FP
El President de la Generalitat va acabar la seva resposta amb la frase lapidària i amb tota seguretat ja preparada d’antuvi ” votin a favor de Catalunya – referint-se a una proposta de CIU referida al fons de Competitivitat la setmana que ve – i no al costat de PSOE “. A continuació s’ha produït l’immediat aplaudiment dels diputats del seu grup que, en el cas d’Oriol Pujol ha estat picar amb la mà oberta sobre la fusta tornejada en què acaben els braços dels escons.
El gest i la reacció dels diputats nacionalistes de dreta m’ha recordat el remat dels toreros quan es giren cap al públic girant l’esquena al rival en senyal de menyspreu o, si més no, de superioritat.
Perquè ben pensat, ja és això el llenguatge nacionalista conservador que, com tot pensament de dreta és dogmàtic com el del toreig: expressió i estil primaris i simples que no admeten rèplica ni matisos, ni complexitats ni altre pensament que no sigui el seu. Rotund, sec, altiu. Aquí no hi ha més que el matador que atorga i treu, permet i decideix, parla per tu i per ell, et diu allò que has de fer o que has d’evitar i recorda sempre qui està en possessió de la veritat que, naturalment, existeix i és absoluta. O em segueixen a mi que em serveixo d’un únic argument que es la capa o la muleta – Catalunya – o no són bons rivals.
No juguen net perquè és un engany, la confrontació no s’estableix de forma franca. Ja li diuen ” engaño ” en llenguatge taurí si no m’erro.
Però tornant a la frase lapidària del President, qui interpreta allò que és ” a favor ” de Catalunya ? El President de la Generalitat ? I qui actua més a favor de Catalunya, els qui com ell voten a favor que uns quants rics catalans – entre els quals sembla que hi ha algun membre del propi govern – que esperen heretar sense pagar impostos, deixin de contribuir al bé comú o aquells que votem que han de contribuir les persones que més tenen en benefici de tots els catalans ? O qui va més ” a favor ” de Catalunya, els qui retallen serveis sanitaris públics a tota la població perquè uns quants facin negoci amb la salut o els qui volem aquests serveis per tothom ? O qui va més “ a favor ” de Catalunya, els qui serveixen monopolis d’uns quants poderosos en molts sectors de l’economia com l’energia, el turisme o la construcció encara que sigui a costa de vendre la poca aigua que té el país o votar a favor de mesures que tinguin en compte a tots els catalans i catalanes ? Li puc assegurar al Sr. Mas que en els darrers anys si li haguéssim fet cas a ell, Catalunya hauria sortit molt mal parada en tots aquests camps. Com ara sortirà molt atrotinada si continua pel mal camí que només en cent dies ja ens ha assenyalat.
De forma que més en contra de Catalunya ha actuat i actua el Sr. Mas que no pas aquells que som titllats de forma tan primària com incerta i injusta. El dia que deixin d’afavorir els poderosos i els qui més tenen, per molt que en ocasions siguin els seus propis familiars, llavors ens podran parlar sense que ens provoquin una rialla agredolça.
Però Catalunya no es mereix que el seu nom s’utilitzi per la confrontació política que tant mal li fa i que tan poc contribueix a la cohesió social sense la qual el nostre país tindrà molt poc sentit.
CiU i el sr Mas fan política de la dreta a Catalunya i, naturalment, també al conjunt d’Espanya fent el joc al PP i en contra dels socialistes. En realitat el sr. Mas ens diu que votem amb ells per ajudar que arribi d’una vegada el PP.
Davant d’això li diem que no tenim cap complex. Que fem allò que creiem millor per als catalans i catalanes. Que som també conscients que darrerament, malgrat tenir el nivell mes alt d’autogovern i el finançament millor de la historia – aconseguit amb el PSOE, sr. Mas – cal refer el pacte amb la resta de l’Estat ferit per aquells com el PP i altres no pertanyents a l’àmbit polític que han anat atiant el foc a totes les instàncies fins i tot al Constitucional. Per això i per la greu crisi política que vivim hem arribat a la conclusió que aquest pacte, des del punt de vista econòmic s’ha de refer i establir mecanismes amb uns percentatges més raonables de participació com fan als països que de veritat són federals. Des del PSC treballem i treballarem per revisar-lo. Però això no vol dir que no diguem les coses clares, no les situem en el seu context i no expliquem que els nacionalistes conservadors de CiU són el que són i juguen al que juguen malgrat que surtin perdent gairebé tots els catalans menys una minoria privilegiada.
Més altura. més pensar en tots els catalans, sr. Mas i no només en uns quants. Perquè en aquesta hora tan dramàtica per a milions de persones a tot el món i també a casa nostra, una quantitat més o menys important del Fons de Competitivitat que voldríem que s’avancés malgrat que legalment no li toqui al govern de l’Estat, no és la solució. I fer caure un govern que té la missió, fins i tot a costa de cremar-se, de superar una crisi que està encarant com pot i com sap i que comença a demostrar resultats perquè vinguin els seus amics de sempre del PP no és de rebut.
Una altra visió de les coses, un pensament i una política més pensada per a tothom i ens tindrà a nosaltres i a la resta de la societat catalana al seu costat.
Mentrestant, podrà estudiar-se el President una frase fàcil de torero per acabar les seves respostes al portaveu del PSC i aconseguir l’aplaudiment fàcil dels seus diputats i diputades. Ridícul mèrit pírric . (Es diu que Pirros, rei d’Epir, en veure el resultat de la batalla guanyada als romans a costa de milers dels seus soldats morts va concloure: ” una altra victòria com aquesta i tornaré sol a l’Epir “)
Però no eliminarà l’evidència que governa per als poderosos i oblida la resta que són la immensa majoria. De manera que entre el PSOE i vostè, sr Mas, quan parlem de coses que afecten al conjunt d’Espanya, no escollim allò que diu vostè perquè volem assegurar tots plegats un millor servei als catalans i vostè només mira per uns pocs. I perquè darrera del que ens demana vostè ja sabem que ve la dreta per a tota Espanya. Aquella que es va reunir amb vostè d’amagat a un hotel, el va comprometre a vendre l’aigua de l’Ebre, el va fer renunciar a un nou Estaut i a tantes altres coses.
EL QUE MÉS IMPORTA
Crec que Catalunya ha de centrar el seu debat polític en el que més importa: el treball, l’educació, la sanitat, els serveis socials, etc. I, molt important, plantejant-nos en quines condicions i preveient el curt i el llarg termini. La incertesa és pròpia del món d’avui tan veloç, però la improvisació és evitable i menys excusable.
I aquest debat de present i futur no el pot monopolitzar ni un partit ni un govern ni una patronal ni una administració ni uns mitjans de comunicació ni un bloc sindical ni una força única.
I CiU no pot defugir ni d’estudi ni de treball ni de negociació ni de consens. Aquesta coalició bipartita pensava que quan guanyés les autonòmiques amb el seu guapo i energètic candidat, la bellesa se’ns encomanaria i Catalunya pujaria cap amunt ipso facto. No necessitava programa. Pensava que, després d’una derrota electoral, molta gent abandonaria les seves idees i, per exemple, les organitzacions d’esquerra es diluirien en un país líquid. Pensava que la relació amb Espanya continuaria funcionant de manera tàctica i victimista (Pujol n’era un mestre, ho va reconèixer ell mateix, vaig escoltar-lo en directe en una apertura de curs universitari).
S’ha acabat l’il·lusionisme. Ara tot és: males cares, promeses incomplertes, tenir por i fer por, brots de protestes a la sanitat i altres serveis públics, discursos moralistes, i aquella idea existencialista: “l’infern són els altres”.
Agraeixo l’escrit del company Xavier Sabaté, gairebé sempre punyent i no amagant la seva responsabilitat política —diputat al Parlament de Catalunya i 1r secretari a la Federació del PSC al Camp de Tarragona.
Vull expressar el meu respecte pels que no pensen políticament com jo —cap persona no és igual—. Sóc conscient de les dificultats econòmiques al país i al món. Tots tenim certs responsabilitats, uns més que altres (els poderosos i els imitadors es van passar “cent pobles” amb el “tot val” , el “màxim benefici” i “laissez faire, laissez passer”, tan propi del liberalisme de dretes).
La societat la fem totes i tots. La comunitat de la “polis” ha d’entendre’s per a despeses, ingressos, festes, reparar l’ascensor i seguir convivint. La meva polis s’anomena: Tarragona, Vila-seca, Vilabella, Catalunya, Espanya, Europa, Món. I els altres no són l’infern, sinó “els meus germans de sang”, amb els quals també puc discutir, i tant. Gràcies lector/a si has arribat fins aquí.
Manuel Rivera