Lliçó magistral de Josep Maria Recasens

Aquesta és la lliçó magistral que als seus 93 anys va pronuncir dimecres passat, 16 de febrer de 2011 Josep Maria Recasens i Comes a la URV amb motiu de la seva investidura com a Doctor Honoris Causa. Un acte que va ser introduit pel Doctor Lluís Navarro que el v apadrinar. Un acte de justícia amb un gran i savi tarragoní com es pot comprovar amb aquest impressionant escrit d’un autodidacta que no va anar a la Universitat però que és un mestre de la història. Tarragona i Catalunya sempre estarem en deute amb aquest gran patriota:

Anotacions sobre el temps que m’ha tocat viure, i  la meva   contribució a  la  construcció de  la  història  local  tarragonina

Senyores, senyors:

Les  meves  primeres paraules són  per  agrair  al professorat del  Departament d’ Història i Història  de l’Art  d’aquesta  Universitat  per  haver  proposat  al Consell  de  Govern  que em   distingis  amb  la concessió  del  títol  de  Doctor  Honoris  Causa, i  al  Consell   de  Govern  per  haver  resolt   favorablement   la  proposta.  Així  mateix  cometria   un  oblid  imperdonable  si  no  expressés  la  meva  gratitud  al  doctor  Lluís  Navarro  Miralles, per  doble  motiu: la  seva  intervenció   en  la  concessió   de  la distinció  honorífica  i  la bona  disposició  a  apadrinar-la.   �

Anotacions  a  l’entorn del   moviment  cultural   noucentista

Començaré  la  dissertació  amb  unes  anotacions  relatives al temps  que  m’ha tocat  viure; un temps   que    coincideix   amb   el període  tardà  del  moviment noucentista, que s’havia iniciat a principis del segle XX,amb el propòsit de regenerar  el modernisme, amb  un  programa d’exaltació   del  clacissisme  i  de fidelitat  als costums i a la tradició. La  ben Plantada d’Eugeni d’Ors (1881-1954) publicada  l’estiu  del 1911 a la secció Glosari  de  La Veu de Catalunya,  més que  una  novela  es  considera  el breviari  del noucentisme.  Però  qui  convertí  el  noucentisme  en   un moviment  impulsat  i  dirigit  amb  intenció  política  fou Enric  Prat de la Riba  des  de  la  presidència de  la  Diputació de Barcelona  i  de  la Mancomunitat  Catalana,  entre 19 07 i 1914.  Va  ser   en  aquests anys  -en concret el 1913- que   es creà  una  de  les  peces  bàsiques del  noucentisme  cultural:  l’Institut d’Estudis Catalans.  Subratllem  que  la  tasca  més important que  dugué  a  terme l’ Institut els primers  anys  de  la  seva  vida  fou  la  normalització  de  la  llengua   catalana, entesa  com   el  conjunt   de mots  i  formes de  parlar  propi d’una  nació. La normalització  que  acabà  amb  l’anarquia  lingüística  fou,  essencialment, obra del “mestre” Pompeu Fabra (1868 – 1948), gràmatic  i  lexicògraf, que  entre  els  anys 1912   i  1918 estructurà   una   Gramàtica  i  un Diccionari  de  la  llengua  catalana que  l’I. E. C.  considerà normatius.

Al mateix temps es  propagà  arreu  de  Catalunya  el  que   podríem  anomenar   noucentisme   popular que  es  caracteritzà  per  la  difusió  d’associacions culturals,   esportives  i  folklòriques. Tot  un  símbol   noucentista  és  el popular  cartell   obra  de Josep  Obiols  i  Palau  (1894 – 1967) pintat   l’any 1919  per difondre  les  activitats  de  l‘Associació  Protectora  de  l’Ensenyança  Catalana.

La segona  època  noucentista  la  modelà   una generació que havia  nascut  a  finals  del  segle XIX, i  arribat   a  la  maduresa  el  decenni  dels   anys  30  del segle XX .  L’activitat  cultural  i política d’aquesta  generació  és  multiple.  En el  camp  de  les  lletres,  posem  per cas,  és  notable  una  clara  influència  dels   clàssics  greco-llatins  que  tingué  com  a  guia  Carles Riba   (1893 – 1959),  traductor  de  l’Odissea  que  usa  un  llenguatge   literari   culte. Vull   recordar  que   el  clacissisme  i  el  cultisme  són  les  senyes  de la  fundació  Bernat  Metge  creada  l’any  1923  per  Francesc  Cambó,  per impulsar  l’estudi, traducció   i publicació  dels   clàssics  grecs   i  llatins  als Països   Catalans.  En  la  difusió  del català  culte  i la traducció  dels  clàssics  llatins  de  la  col×lecció  Bernat Metge, ocupà un  lloc  destacat  el  tarragoní  Joaquim  Icart  i  Leonila (1910 – 1980).

L’any  1924  l’Editorial   Barcino  de  Josep  Mª de  Casacuberta (1897 – 1985) editava  el  primer  volum  de  la col×lecció  Els  nostres  clàssics, amb   el  propòsit de  posar  a  l’abast  del  públic  una antologia  de  literatura   catalana   anterior  al  segle XVI;  i  la literatura  universal  també  tingué  un  lloc reservat  en  el noucentisme  amb les traduccions de   la  col×lecció “A tot Vent”,  fundada l’any 1928  sota  la direcció de  Joan  Puig  i  Ferrater. �

No obstant  el  moviment  noucentista  no  arribà  a la màxima difusió  fins  els  anys  de la  Segona  República   (1931 – 1939)  que   Catalunya disposà  d’un   Estatut  d’Autonomia  que  atorgava   competències  en  matèria  d’ensenyament  i  de   cultura  a  la  Generalitat.  En  aquest  breu període es crearen,  la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (1931),  l’Institut-  Escola   (1932), l’Institut  de  Ciències  Econòmiques (1932 ), l’Institut botànic (1935), la Societat Catalana de Geografia (1935), i altres  entitats  científiques  patrocinades per la Generalitat o entitats privades.

Un producte típic noucentista foren els setmanaris Mirador i El Be Negre. El primer númeo de Mirador, revista creada per a la  difu sió de la literatura, art, i política, es publicà  el gener del 1929, i al seu temps es considerà “profunda en idees i lleugera de to”; i el setmanari satíric El Be Negre aparegué  l’any 1931  utilitzant  un  to impertinent i sovint provocador com   corresponia a una època d’àmplies llibertats. Els dos setmanaris sortiren  normalment fins mitjans de juliol de 1936. 

A Tarragona, l‘any 1934, la Generalitat hi  obrí un  Taller-Escola  de  Belles  Arts  dirigit  pel  pintor Ignasi Mallol  i  l’escultor  Joan Rebull, en un  edifici del carrer  Rafael Casanovas (avui Gasòmetre), que dissenyà l’arquitecte Josep Mª Pujol.  S’inaugurà el 29 de maig del 1935, i les bombes de l’aviació franquista  el destruïren  el mes d’octubre  del 1938.       �

Però  el monument  noucentista més representatiu de la ciutat és el dedicat als “Herois del 1811″,obra de l’escultor Julio Antonio (1890-1919),acabada el 1919. Deixeu-me dir que artísticament contrasta amb la  monumental estàtua modernista-romàntica de Roger de Llúria, que s’inaugurà  l’any 1889, i es col×locà a  la mateixa  Rambla  sobre  un  pedestal  projectat per l’arquitecte  tarragoní Ramon Salas (1849 – 1926).�
La historiografia noucentista

A finals del segle XIX  Antoni de Bofarull i de Brocà  (1821 – 1892), historiador, poeta i novelista, va escriure una Historia crítica, civil  i  eclesiàstica de Catalunya, com a reacció erudita  contra la Història de Catalunya (1863) de Victor Balaguer. Bofarull  amb  la  seva història  i  noveles històriques   romàntiques  com   L’orfeneta de Menargues o Catalunya  agonitzant, pretenia  reivindicar la  nacionalitat catalana  i  impulsar el moviment literari  català. La bona acollida de la  Història de Bofarull motivà  la reedició  l’any  1903, i per segona vegada  amb  ortografia  normalitzada  el 1919 .
 No  obstant  el primer  historiador  en  plantejar-se   seriosament la  construcció  d’una Història General  de Catalunya  científica  amb  una  acurada  anàlisi  de les fonts utilitzades fou  el noucentista Antoni Rovira  i Virgili  (1882 – 1949).() Amb aquesta obra  monumental de 10 volums  en  gran format, editada entre 1922  i 1934, i reeditada l’any 1972 l’autor  reafirmava la identitat  nacional de Catalunya formulada  en monografies anteriors com Història dels nacionalismes, El nacionalisme, i  Nacionalisme  i  Federalisme editats  els anys 1912, 1916  i  1917.

En política   Rovira i Virgili s’allunyà del nacionalisme conservador de Prat de la Riba i de la Liga Regionalista i girant cap a l’esquerra, fou un “home inequivocadament democràtic, republicà, progressista, genericament  socialista  i  nacionalista”() , que acabà per  militar  a  l’Esquerra Republicana  de  Catalunya del  president Macià  el  mes  d’octubre del 1932.

L’any 1928  l’historiador  Ferran  Soldevila (1894 – 1971) rebé  de Cambó  l’encàrrec d’escriure una Història  de  Catalunya  que,  un  cop  acabada,  publicà  en  3 volums  els anys  1934 – 1935  l’Editorial Alpha.  És  una  història general que  com  la  de  Rovira  i  Virgili,  narra fets segons les cròniques o historiadors coetanis i els comenta  en  clau patriòtica.

No podem passar per alt l’obra  científica  de  Pere Bosch  i  Gimpera  (1871-1974),  noucentista sistematitzador  de  la  prehistòria peninsular,fundador  de  l’escola arqueològica de Barcelona , rector de la Universitat de Barcelona els anys trenta, i  polític que morí  a  l’exili. �

La nova història. 

La historiografia noucentista inicià  la  decadència  el  decenni dels  anys  30  del  segle XX.  Concretament  ja  és  qüestiona  a  la  tesi  doctoral  de Jaume Vicenç i Vives   (1910 – 1960) Ferran  II  i  la ciutat  de  Barcelona, llegida  el  curs  acadèmic 1936-1937,  i hostilitzada  pel  franquisme cessà d’existir abans d’arribar a la meitat de segle.

Però   l’any 1950 , Vicens  i  Vives  assistí a París,  al  Congrés  Internacional  de  Ciències  Històriques  i allí  entrà  en  contacte amb  els  nous  corrents  historiogràfics  europeus.   Allò que més l’impressionà  fou la  forma de construir història de  l’escola  francesa  que  publicava  la revista   “Annals  d’història   econòmica i  social”, fundada el 1929   per Lucien Febvre  i  March  Bloch,  de  caire   positivista,  que  donava   tanta  importància  als  fets  econòmics  i  socials   que als polítics,  i  en  la  investigació  confiava  en  l’eficàcia  dels estudis   estadístics.

Amb   la  nova  metodologia  l’any 1958  Vicens  publicà   el primer volum  de la sèrie “Biografies Catalanes. Sèrie històrica” editat   per  l’Editorial Teide, que  havia  de  ser  una  Història  de Catalunya amb  el  títol  disfressat  per eludir la censura. Mereix també  destacar  el  treball  de  síntesi  publicat  l’any  1960  “Notícia  de  Catalunya” 

No  sé  si  es pot  parlar d’una  escola  historiogràfica  Vicens i Vives  a  Catalunya,  però  l’any  1962  Jordi  Nadal  i  Emili  Giralt  publicaven  dedicat  “Al  nostre mestre Vicens Vives, La població catalana  de 1553 a 1717, que relaciona els fets històrics amb la curva demografica, i  al mateix any  s’editava  Catalunya dins l’Espanya Moderna, de Pierre Vilar  que  seria traduïda  al  català  l’any 1964.  Aquests treballs  es  realitzaren  d’acord  amb  un  model    que  a  primeries  del decenni  dels anys  seixanta   al  nostre  país  era  una  novetat, per  bé  que, com hem dit,  feia  anys  que  historiadors  de  l’escola “Annales”, construïen   una nova  història que incorporava  a  la   tradicional   estudis  de demografia,  geografia,  economia, institucions, urbanisme,  i   estructures  socials.   El  nou model d’història  es  batejà amb el nom d’història total. Eren  historiadors  destacats  d’aquesta escola  Lucien  Febre,  Ernest   Labrousse,  Ferdinand Braudel,  March Bloch, George  Lefebve, i Perre Vilar.

És  remarcable  que  vint  anys  després   d’haver  escrit  la  Història de Catalunya, Ferran Soldevila  en  el  prefaci  de  la  primera  edició  de  la Historia de España (8 volums,1954),  es  refereixi   a una  nova  històr ia o   història  integral que havia  substituït  la  noucentista. Ho fa  amb aquests  mots: “En la  historia  oy  todo  cobra  importancia  a  los  ojos  del  historiador: la  historia  ha pasado  a  ser  integral, nada  humano  le  es ajeno, sea de la índole  que sea. . . . . . . Además todo se entrelaza  y también  es  falsear el separarlo. Política, economía, instituciones , cultura, arte, todo surge conjuntamente  en  la  vida  de  un  pueblo”; i amb  el propòsit de construir una Història de Catalunya “integral”,   Soldevila   assumí  la  direcció de  la Història  dels Catalans, publicada  en  cinc volums, i la d’ Un segle de vida catalana (1914 – 1930), obres   editades  l’any  1961.   �

La meva contribució a la historiografia local de Tarragona

Escrits d’adolescència.-El 16 d’agost de l’any  1934, uns mesos després haver acabat el batxillerat el Diari de  Tarragona publicà  el meu primer escrit  d’història local, com una “Col×laboració estudiantil” amb el títol “Bonaventura Hernàndez  Sanahuja  i  l’origen de Tarragona ”, al qual  seguí una conferència sobre “Bernat Metge i la seva obra” que s’edità l’any 1936 en  el  fascicle , “Conferències donades  per  alumnes  de  l’Escola  de  Comerç  a  l’Ateneu  de Tarragona  el  dia  21 d’abril  de  1935″.

L’any 1936  Diari de Tarragona  publicava  dos treballs els dies 1er. de febrer  i  20  de  m arç.  El primer, que encara  figura  com  una “Col×laboració   estudiantil”, es titula “El problema  de l’origen de Tarragona  a  l’Edat  Mitja”, i  el segon que  a  judici  del director del Diari  la “Col×laboració” ha  deixat de  ser estudiantil, es refereix a “La probable primera destrucció de Tarragona”. �

El parèntesi de la Guerra Civil i de la post guerra.- El 19  de  juliol de 1936  esclatà  la  Guerra  Civil  dels Tres Anys  que  per  mi, entre l’estada al front, i el  posterior  pas per  camps de  concentració  i  batallons  de  treballadors  tingué una durada de cinc anys.  A Catalunya, acabada la guerra,  la  repressió  i  la  persecució  de les institucions, llengua i simbologia   catalanes  foren   sistemàtiques  i duraderes.

 També vull recordar que als anys de  repressió s’hi sumaren  els   d’autàrquia   econòmica  que  funcionava  amb  cartilles de  racionament, restriccions  elèctriques  i  mercat  negre  fins que el ministre de  l’Opus Dei Laureà López Rodó  (1920 – 2000) lliberalitzà  l’economia posant  en marxa  els  famosos  plans  de  desenvolupament,  del 1955  al  1963.
 

Pels camins de la història local.- Les circumstàncies han volgut que hagi  estat un  historiador autodidacte,  cosa que  m’ha  permès decidir el  model  a  seguir  sense influències acadàmiques  en un temps que com ha remarcat Josep Fontana  els historiadors catalans  visqueren una llarga etapa “en què era el censor qui decidia, d’acord amb criteris  que no tenien res a veure  amb  la investigació  històrica” ().   �
 També cal dir  que en  la  construcció  d’història  local  la  recerca  de  dades  només es pot fer amb  la  investigació  sistemàtica de la documentació guardada en  arxius i hemeroteques. En  tot cas  la consulta  bibliogràfica serà una font auxiliar.         �
 I  ara, em sembla que ha arribat  el moment de  referir-me  per  ordre  cronològic, als llibres i  a  alguns  dels articles d’història local que he publicat, breument comentats

Any 1956.- La sortida  de  la  marató  pels  camins de la  història   tingué lloc  l’any  1956  amb l’exploració  de  la documentació de La  Junta  del  Corregiment de Tarragona, guardada aleshores  en 18 lligalls a l’arxiu  de l’Ajuntament de Tarragona.  La Junta era una institució  creada  per  omplir el buit que havien  deixat  les autoritats  destituïdes  en  la  revolta  popular  de 1808 després dels  fets  del  2  de maig a Madrid.

Any 1958.- Fruit  de  la investigació i estudi de la  documentació de la Junta va ser El Corregimiento de Tarragona y su Junta en la Guerra  de la Independencia  (1808 – 1811).  Obra  guardonada  amb   la  IIª  medalla Antonio Agustín concedida per la Diputació  Provincial i  publicada  l’any 1958. �

 Any 1963.-El  Corregimiento  de Tarragona  en el último cuarto del siglo XVIII. Aspectos económico y político-social. Monografia  centrada   en la repercussió que tingué  al  Corregiment  de  Tarragona la  Guerra d’Espanya  contra  la  República  Francesa, també  coneguda per Guerra  Gran o del General Ricardos (1794-95).  Obra  guanyadora  del  VI  Premi  Cronista Pujol.

 Any 1964.-La población de la ciudad de  Tarragona durante la Guerra de la Independencia (Estudio demográfico). Comunicació presentada al “II Congreso Histórico Internacional de la Guerra de la Independència”,  celebrat  a  Saragossa  l’any  1962. Es un estudi de demografia amb dades tretes dels registres  de bateigs i òbits de la catedral, única parròquia de Tarragona en aquell temps.

Any 1965.-La Revolución y Guerra de la Independencia en la ciudad de Tarragona. (1808 – 1811). Premi Cronista   Josep   Mª  Pujol  extraordinari convocat amb motiu del 150 aniversari de la defensa de Tarragona  el  1811
La revolució de 1808 que preludià  la  Guerra del Francès fou  un  alçament  popular  contra les autoritats  espanyoles sospitoses de pactar amb  els  invasors francesos, a la vegada que  s’estengueren  com una taca d’oli pel Corregiment les agressions contra el règim senyorial. El llibre que comentem a més de les operacions  militars i els  actes revolucionaris, posa èmfasi  en l’impacte que  causaren a la ciutat  els refugiats de territoris ocupats, la inversió realitzada  en  la millora de  les  fortificacions,  la  importació  d’articles de primera necessitat per  una població molt superior a la normal;  la procedència  de  l’or  i  la  plata amb destí a la fàbrica de moneda de  Tarragona,  el lloc on havia d’anar la moneda fabricada, i el seu valor; i la nul×la  eficàcia dels serveis sanitaris contra la propagació d’epidèmies.  El 13 de març de 1810 el  Superintendent  de  Policia, denunciava que a la ciutat hi regnava: “publicamente el desorden, la prostitución, la holganza, el continuo robo, el asesinato, y otros  innumerables excesos, de forma que padece  este  pueblo  el  foco  de  maldad  donde se corrompe el inocente y el malo de explaya inpunemente sus pasiones”. Quedaven   encara per veure actes d’indisciplina militar tan greus com   el pronunciament del mariscal  de  camp Marquès de Campoverde  a principis  de 1811, però  així i tot la Guerra del Francès  vista  com  un  episodi  d’història  local  conté  una  càrrega  èpico/patriòtica mitificada en l’heroica  resistència  dels  defensors de la ciutat, i, especialment, en el combat de les escales i Pla de la  Seu escenificat  en nombrosos gravats, pintures i dibuixos. �

Any  1966 .-La ciutat de Tarragona,vol. I.- L’any 1966 es publicà a la col×lecció “Enciclopèdia Catalunya. Biblioteca per a l‘estudi de Catalunya, València i les Balears en tots els aspectes” el primer volum de La ciutat de Tarragona que conté notícies geogràfiques i  climatològiques de la comarca i terme municipal, i històriques dels temps pre-romans i romans. Sobre l’origen de Tarraco recordo la frase “Tarraco  Scipionum  opus”, llargament  discutida i diversament  interpretada durant  segles, i  remarco que “encaixa  perfectament amb els resultats de les investigacions arqueològiques dels darrers temps”.

Any 1973.-L’administració Suchet a les comarques tarragonines. Rafael Dalmau. Ed.  “Episodis de la Història”, vol. 173.   �

Any  1975.- La ciutat de Tarragona. Vol. II .- Nou anys  entre  l’edició  del primer i segon volum   de La ciutat de Tarragona  havia  estat  molt  de  temps  en  el  transcurs del qual  hi hagué problemes  entre  l’editorial  Barcino  i  la  Fundació  Carulla Font que patrocinava els volums de l”Enciclopèdia  Catalana”  que  impediren   completar la publicació dels quatre volums previstos de La Ciutat de Tarragona

Any 1985.- El senyoriu del Morell (1173 – 1835).:

Un assaig d’història rural premiat amb la VIII medalla Antonio Agustín, atorgada per la Diputació Provincial,i publicat l’any 1985

Any 1998.-El  municipi  i  el govern municipal de la ciutat de Tarragona. Segles XVI i XVII .Ier.  Premi d’Investigació  del Tarragonès  instituït pel Consell Comarcal.  Editat l’any 1998.
   S’hi investiga:
 -El terme municipal: conreus,ramaderia i pasturatge.La propietat agrària.El terme  marítim.    - La  ciutat:  expansió  urbana i  el daltabaix demogràfic del   1640 – 1652.
 - La societat: El poder: reial,  senyorial, i  municipal. Els estaments. L’estructura política.  La hisenda  i  finances municipals .

   Any  2001.- La Taula  de  Canvi  i  de dipòsits de  Tarragona i la ciutat del seu temps (1584 – 1749). No deixa de  sorprendre  que tot i haver-se conservat més d’un centenar de llibres, la majoria comptables, de la Taula  de  Canvi de Tarragona,  ningú  es  proposés  investigar els 165 anys de la seva vida. Sembla  com  si la dificultat d’ ìnterpretar part dels fets comptables d’aquesta institució financera  anotats  als llibres  de  comptabilitat, hagués desanimat  els  investigadors  que  m’han  precedit, poc  avessats a l’estudi d’història econòmica i financera local.

Any 2007.- La fundació de Tarragona en la historiografia. Assaig en el qual ocupa un lloc preferent la història fabulosa introduïda i conreada per erudits humanistes i renaixentistes inspirats en  un  nou ideal de pàtria basada en el prestigi i noblesa  que  transferien   l’antiguitat de les arrels i les gestes dels herois.
La fundació de Tarragona en la història fabulosa  l’hem  trobat per primera vegada  l’any 1498 en un volum en llatí  imprès a Roma titulat Comentaria Antiquitatum que conté textos d’història antiga poc coneguts,  escrit  pel  frare  dominicà  Joan  Annio, (1432 – 1502),  natural de  la  ciutat de Viterbo, dividit en 17 llibres. El llibre 12 titulat De Hispanis és una història primitiva d’Espanya apòcrifa i fantàstica  que  per primera  vegada  dóna  a  conèixer amb detall    cronologia,   nom,  genealogia, i  gestes  d’uns fabulosos 24 reis d’Espanya  començant  per  Túbal,  cinquè  fill  de  Jàfet  que arribà a Hispánia 143 anys després del Diluvi i fundà Tarragona.
2010.-En curs de publicació:   L’aigua   a    Tarragona. De  la  romanització a la industrialització . Assaig històric.

 Punt   final
 

I això és tot. Però no puc acabar  sense   manifestar  els meus  dubtes   que sigui possible investigar i  interpretar   fets històrics   amb  absoluta  equanimitat, perquè no crec que hi hagi historiadors vacunats  contra   els  prejudicis  patriòtics, religiosos, localistes  o  d’altra mena; per això  pretendre  que interpretin   els resultats  d’una  investigació   de manera totalment assèptica  és, al meu  entendre, demanar un impossible. Però  això  no  ha de ser motiu  de  preocupació  per als  historiadors  d’història local, perquè com diu Fontana, “Contra  la  història “científica”, entesa en el sentit de “neutra”  i  imparcial, cal propugnar  una història “política”, objectiva  però  partidària, que  no  cerqui  de  crear conviccions, sinó s’estimular la capacitat crítica” (Josep Fontana, lloc. citat).     �
                                                                              Tarragona   1   de   febrer   de   2011

La distinció que el Claustre  d’aquesta  Universitat  s`ha dignat a concedir-me, per mi no té preu. Per això el fet d’estampar la firma en aquest llibre em causa una profunda emoció que m’obliga agrair de tot cor a tots els catedràtics que han fet possible  la meva investidura de Doctor Honoris Causa.

Quant a XAVIER SABATE IBARZ

Nascut a Flix (Ribera d'Ebre) el 7 de juliol de 1953, sóc Llicenciat en Filologia Catalana i mestre. He treballat: al camp des de petit totes les vacances d'estiu i d'hivern, també he fet de manobre, de carter, de repartidor de diaris i fotos a la Costa Daurada, de mosso de magatzem descarregant camions, d'administratiu en una empresa constructora, de mestre durant deu anys - quatre dels qual vaig compaginar amb els estudis nocturns de Filologia Catalana - i tres anys al Port de Barcelona – 90-93 - durant els quals es va desenvolupar la transformació del Port Vell i la preparació per als Jocs Olímpics del 92 i on he reingressat a finals de 2015. Vaig iniciar el meu compromís social i polític amb el sindicalisme d'ensenyament essent un dels fundadors de la USTEC i de la UCSTE, dels Moviments de renovació pedagògica i també un dels impulsors de la primera escola en català a Tarragona – el col.legi PAX - el 1975 quan encara vivia el dictador Franco . Em vaig integrar a l’Assemblea de Catalunya el 1975 i vaig participar en el procés de constitució del Partit dels Socialistes de Catalunya, al qual em vaig afiliar el 10 de desembre de 1976. Sóc també afiliat a la UGT; soci de diverses entitats culturals i ciutadanes com la Cooperativa Obrera, Omnium Cultural, el Centre d’Aragó a Tarragona; humanitàries com la Creu Roja i Green Peace o donant habitual de sang i esportives com el Nàstic, del Col·lectiu per un MOdel Energètic Social (CMES), del Fòrum Ecològic, del Centre d'Estudis de la Ribera d'Ebre (CERE) He estat regidor de l’Ajuntament de Tarragona, al govern del 1983 al 1989, posant en marxa, entre altres, l'Institut Municipal de Serveis Socials. I a l’oposició fins al 2003. Vaig ser senador del 1986 al 1989 i diputat al Congrés per Tarragona des del 1993 fins el 2004. El 7 de gener del 2004 vaig ser nomenat delegat a Tarragona del Govern presidit per Pasqual Maragall. Ell mateix em va nomenar el 13 de maig del 2006 Conseller de Governació i Administracions Públiques, càrrec que vaig exercir fins al final de la legislatura. He fet de diputat al Parlament de Catalunya 2012-2015, exercint de portaveu del PSC a Interior, Energia i Cultura, presidint el Grup els darrers compassos de la legislatura 2010-2012 i presidint la Comissió d’Ensenyament i Universitats. He tornat a activitats professionals al Port de Barcelona en el camp de la Transició Energètica però el meu compromís social i cívic continua ara presentant-me com a cap de llista de UNITAT PER FLIX a les properes eleccions municipals del 26 de maig de 2019. He estat 1r. secretari de la Federació XVII del PSC-Camp de Tarragona des del 1.996 fins al 13 de juny de 2011. M’interessen els principals problemes de la humanitat: l'economia, l’emigració, les desigualtats socials, el canvi climàtic, el medi ambient, l'energia i altres temes més propers: El Camp de Tarragona i la ciutat que li dóna nom que és on resideixo des de l'any 1.970; l’ús i el present i el futur de la llengua catalana que és el principal tret que ens identifica com a nació. Per això em vaig llicenciar en filologia catalana i vaig adoptar com a compromís cívic impulsar la normalització lingüística a l'ensenyament i a la resta d’àmbits socials. Per això també he exercit com a voluntari lingüístic. He reprès els estudis de piano i canto amb la Coral de la Universitat Rovira i Virgili http://www.coralurv.net. Els assajos de cada dilluns no me'ls perdo per res del món. També faig castells amb regularitat amb la colla Xiquets de Tarragona http://www.xiquetsdetarragona.cat/. És a dir, sóc matalasser. Tres dies a la setmana faig esport i de tant en tant m'atreveixo amb la mitja marató de Tarragona http://www.atletisme.cat/classificacions/tarragona/res2011g_2.htm . Darrerament he intensificat la meva lluita ecologista i a favor de les energies renovables i estic enfrascat en diversos projectes i col.lectius: he fundat el Fòrum Ecològic @Forum_ecologic i www.forumecologic.cat i m'han proposat i he acceptat formar part del CMES http://cmescollective.org/ que per a mi és un honor Em podeu trobar a la xarxa a www.xaviersabate.cat , al facebook http://www.facebook.com/xsabateibarz i al twitter @xaviersabate
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>