El Traster del Jaume

Estic provant aquesta aplicació per poder vincular el meu bloc de Tinet amb el meu compte de Facebook.
Espero que funcioni!! 😀

Hola!

Fa poc més de dues setmanes que una amiga, al sortir de la feina va trobar una gateta allà al carrer, que feia tota la pinta d’haver estat abandonada. És molt joveneta (1 anyet com a molt) i té un caràcter d’allò més tranquil. Com que en principi ella no se la podia pas quedar va parlar amb mi per veure si jo volia adoptar-la. I jo ja hagués volgut ja…però a casa ja tenim un gat i, després d’un debat intens es va decidir per majoria que res de res de tenir-ne un altre. Tot i així, aprofitant l’absència temporal d’alguns membres de la família (gat inclòs), he pogut acollir aquesta gateta les darreres dues setmanes. Durant aquest temps he tractat de trobar una llar a la meva convidada especial, però no hi ha hagut manera. Sorprenent? No ho crec, al final coses com aquestes t’ajuden a adonar-te d’una serie de realitats incontestables sobre la societat en la qual vivim, com per exemple:

1. El problema principal de poder trobar una llar als animals, és que la gent que es preocupa pel benestar dels mateixos normalment ja té la casa “saturada” d’animals de companyia.
2. En general, els gossos estan millor considerats socialment que no pas els gats. Quan algú es planteja adoptar algun animal per primer cop, és molt probable que la idea en ment sigui la d’un gos. No obstant, s’ha de dir que tot i la fama d’ariscs i de “destroyers” que malauradament persegueix els gats, en molts casos és immerescuda. A més, un gat és més independent i dóna menys feina que la que pugui comportar el fet de tenir un gos a casa.
3. Les causes perdudes seran perdudes abans, durant i després de la irrupció del fenomen web 2.0. Bé, aquest 3r punt està escrit des del meu prisma de pessimisme i frustació actual; donat que havia dipositat moltes esperances en la “màgia” de les xarxes socials per poder trobar una solució.

Bé…he de dir que per alguns n’hi ha prou només amb mirar uns segons un animal per agafar-li estima. I això és cert tb en el meu cas, però això no treu que dia a dia el vincle que s’estableix entre l’animalet i la persona es faci més i més fort. Han estat dues setmanes en les quals ha anat creixent tant la meva estima per la gateta (a la qual no vaig gosar ni posar-li nom) com la meva desesperació al veure que la resposta a la meva crida era totalment nul·la. Finalment però, hi ha hagut final feliç i aquesta mixeta no haurà d’anar a la protectora. Després de pensar-ho molt i de no poques discussions, la meva amiga ha aconseguit el “vistiplau familiar” per adoptar la gateta; sabent això sí, que més que una adopció diríem que es tracta d’una “acollida indefinida”, doncs la cerca d’una família continua oberta.

Hola!

Avui Diumenge 15 de Maig era el darrer dia en el qual es podien degustar algunes de les 57 delícies corresponents a la 3ª edició del Tarragona DTapes. Fa cosa d’un parell de setmanes que gràcies a ma germana vaig tenir coneixement d’aquest event, i tal com vaig comentar en el meu anterior post, vàrem gaudir d’un bon dia de ruta pel port esportiu de Torredembarra. D’ençà d’aquell dia que no m’havia decidit a fer cap altra excursió gastronòmica però avui, sabedor que la cosa tocava a la fi, m’he donat un tomet per Tgna amb la meva xicota. El pla era passar primer per Rambla Nova a tastar la tapa Miyagi 20, consistent en 2 dauets d’arròs de sushi amb gengibre, sèsam, formatge, maduixes…i no sé si alguna cosa més. Doncs hem arribat al restaurant 20 à la Rambla i el primer de tot, després de la salutació inicial dels cambrers, ha estat pagar els 2,5€ de rigor; després ens han fet passar a una sala més petita habilitada especialment per la degustació. La veritat és que tot plegat ha sigut una mica decebedor. Hem entrat a la sala i un dels cambrers ens esperava al capdavant d’una taula allargada on hi havia exposades les begudes en fresc i un munt de bols petits de plastiquet amb els dos dauets (vull fer notar que en aquest cas l’ús del diminutiu està plenament justificat). Evidentment no cal dir que només ens tocava a un d’aquests bols per cap. Si la ració de tapa ja era minúscula, la beguda donava per poc més d’un glopet. De fet era tot tan minimalista que el cambrer s’ha soprès una mica quan li he preguntat si podíem seure en alguna banda; total, pel temps que ens hi havíem d’estar allà oi? Doncs que vols que et digui! sóc conscient de que anar a degustar una tapa no és igual que anar a sopar, i fins i tot potser no és el mateix que anar a prendre un refresc o un cafè a un bar, però per 2,5€ no crec que sigui molt demanar que la tapa sigui prou “tapa” com per poder estar ni que sigui una estoneta saborejant-la tranquilament. He de dir que de gust l’he trobat prou bona i sense cap dubte és una d’aquestes que semblen més elaborades, però per tot el que he comentat jo no la votaria pas. Tot seguit ens dirigim cap a la plaça de la Font amb l’intenció de provar una exquisida crèpe de foie i poma però l’establiment que l’oferia estava tancat. M’ha sabut molt greu per que en tenia moltes ganes… 🙁 Així que sense moure’ns d’allà hem fet cap a la geladeria Sirvent per tastar el tall de gelat amb pa de pessic “emborratxat” de Chartreuse i decorat amb maduixes confitades. Aquest cop sí, la ració ha estat més que decent. L’única pega és que el gelat no era de nata com deia la publicitat, si no de vaïnilla, però tot i així li donaria una bona puntuació. Per acabar hem tornat a baixar cap a la Rambla a provar una altra de les tapes dolces, el Perfums del Tròpic del Raffa Gelati. És tracta d’una copa de gelat que conté gelat de coco, una mica de menta, un biscuit de xocolata i gelat de mango amb trossets. Així com a la geladeria Sirvent et donaven un xupito de granissat de llimona per acompanyar, aquí et deixaven triar entre el de granissat o el d’orxata, que és el que hem acabat prenent. La copa de gelat l’he trobat molt bona i molt completa, i tot i que el tall de gelat tb l’he gaudit molt, a aquesta li donaria una puntuació més alta.

Dons bé, fins aquí la meva curta però intensa experiència en això del DTapes. L’any que ve espero estar més atent i gaudir una mica més de totes aquestes delicatessen. En tot cas, a part de tot el que a gastronomia es refereix, per suposat ha estat una bona tarda de diumenge, amb un pèl massa de vent potser, però amb bona companyia 🙂

Salut!

Hola!

Amb la excusa d’ensenyar el cotxe nou als diferents membres de la família dispersos arreu del territori, avui hem anat a fer una sortida a Torredembarra. Un bon passeig per la carretera i el nucli urbà ha precedit una sessió de “tapeo” pels restaurants del port esportiu. S’ha d’aprofitar això que fan aquests dies del concurs de tapes; es veu que és el 3r any que ho fan però jo no n’havia sentit a parlar. A partir d’ara això sí, segur que no se’m passa més! 1 tapa+beguda a 2,5€, la veritat és que no està gens malament, sobretot si tenim en compte que podem arribar a provar coses d’allò més exquisides. No! no es tracta de la típica tapa de papes braves (la preferida meva de tota la vida tot sigui dit…), avui per exemple jo he provat una tapa de rotllets de pizza acompanyats d’un xupito de crema de síndria amb cruixent de parmesà 😛 , després una tb de molt bona que era un milfulls d’arròs amb seitó. La 3ª no la mencionaré pq francament…no estava a l’alçada del que s’espera d’una tapa original (en realitat dubto que estigués a l’alçada de qualsevol tapa normal i corrent). La conseqüència del darrer ha estat que per treure’ns el mal regust que ens havia deixat aquesta “bluf-tapa”, repetíssim el tast de la 1ª. I no només això, si no que per rematar l’àpat res millor que un bon gelat de postres, i és que ja posats jejeje…

Tot plegat un diumenge ben maco, assoleiat, apetitòs i amb bona companyia. Què més es pot demanar? Bé, potser sí que hi ha una cosa…li hauré de demanar a ma germana que em deixi prestada la guia de tapeo. Crec que em donaré algun que altre petit plaer abans del cap de setmana 😉

Salut!!

Sí senyors! Finalment ja he pogut tastar el plaer de conduir una breu estona el meu cotxe nou; res, el que he trigat de dur-lo des del concessionari fins al garatge de casa meva. La il·lusió que comporta el fet de conduir el teu cotxe novet és directament proporcional a la por de fer-li una rascadeta a les primeres de canvi. No vegeu amb quina cura anava a l’hora de maniobrar dins del parking… Per que a més, tot i que el cotxe és ben meu, vulguis o no encara m’hi sento una mica estrany allà dins. I és que feia 11 anys que portava el mateix cotxe fins avui, 11 anys en els quals els cotxes en general han evolucionat. La principal diferència que he pogut notar d’entrada, a banda de tot allò que hom pot classificar dins de la categoria de “pijadetes”, és la suavitat en el tacte i la direcció, així com un radi de gir menor. Són evidentment aspectes que milloren la qualitat però tb són canvis als quals t’has d’habituar al capdavall. En fi, ara el que toca és empapar-me de coneixement i llegir ben atent tota la documentació. Cap problema! De fet me’n moro de ganes 🙂

I res més, ah! bé sí… allò que comentava a l’altre post sobre la meva emprenyamenta per no haver pogut fer el pagament divendres passat, al final no ha tingut conseqüències greus jejeje… Dilluns al matí tot solucionat, i aquest mateix matí un cop he conegut el número de matrícula tb he “matat” en un 3 i no res el tema de l’assegurança.

Salut i fins el proper post!

Hola blocaires!

Estic en ple procés de comprar-me un cotxe. Bé, de fet després d’haver-me passat vora 1 mes i mig mirant, provant, i comparant diferents marques i models, ja m’he decidit per un en concret. Tot just ahir va arribar al concessionari i aquesta mateixa tarda he anat a donar-li el primer cop d’ull. Molt maco tot i estar bastant brutot i ple de plàstics; m’hagués quedat contemplant-lo una bona estona més. Després de parlar breument amb la comercial hem acordat que tant aviat com pogués jo faria la transferència per tal de poder portar el cotxe a matricular. He tornat ràpidament a casa per fer el pagament a través de la banca on-line, i al moment de fer la operació l’ordinador m’informa que:

1. l’import sobrepassa els meus límits assignats per aquest servei i
2. hi ha una comissió del servei de trasferència que al meu entendre és super-abusiva

Total que, indignat he hagut de cancel·lar la operació i resignar-me a esperar fins dilluns al matí, que és quan aniré personalment al banc a dir-lis el que penso de tot plegat. La veritat sigui dita, en un principi quan vaig engegar la “operació compra cotxe” vaig començar a mirar tranquilament i no és que tingués una excessiva pressa per decidir-me. Ara que, un cop un finalment ha triat i ha pogut veure allà exposada la seva “nova joguina”, s’ha de reconèixer que es torna molt ansiós. Només espero que aquesta demora en la formalització del pagament no m’impedeixi tenir el meu cotxet a punt per estrenar-lo aquesta setmana santa. Ara mateix aquest contratemps em té bastant emprenyat tu!

En fi, de totes formes tampoc va malament que m’emprenyi de tant en tant; sembla ser que de moment és la única forma de que doni senyals de vida al meu bloc XD. Continuaré informant sobre un tema que, espero no es compliqui més. Mmmm…ara que hi penso, tb s’haurà de solucionar el tema de l’assegurança. Buff!! que no em passi res…

Bones…
m’he passat pràcticament tot el mes de març sense escriure cap post. No pot ser…i més tenint en compte que en el meu cas no es pot dir que sigui per falta de temps. A veure si el proper mes d’abril la tendència canvia una mica, però per no deixar el meu bloc amb un març “en blanc” escric aquest mini-post quan queda poc per arribar a la mitjanit. El temps s’acaba, per això he titulat l’article amb l’expressió anglesa “time’s up!”. Bé doncs, res més per avui. Espero que no em deixi dominar per la peresa i continuar escrivint alguna xorradeta que altra per aquí. Fins aviat!!

Hola blocaires!

Escric aquest text assegut en un sofa ben cómode i amb la pota enguixada recolzada en una cadireta que em van comprar mons pares quan tenia només 5 o 6 anys. És clar que  llavors hi podia ficar el meu cos sencer a la cadireta 🙂 En aquestes condicions, en les que temporalment tindré la mobilitat prou limitada hauré d’ocupar molt del meu temps entre mirar la tele i “treballar” amb l’ordinador. En realitat, la tele no la miro gaire i està en marxa més que res per que la vegin mons pares i per algun programa puntual que ens agrada a tota la família. El que verdaderament em manté entretingut és el meu ordinador. Jugar (a cartes), veure alguna peli i navegar per internet és la meva autèntica vàlvula d’escapament. La veritat és que avui dia tenim la sort de poder gaudir d’una tecnologia que no només ens permet visualitzar continguts audiovisuals molt interessants si no que ara més que mai, hi podem interactuar i no ser subjectes totalment passius (aquest bloc seria un exemple). Aquesta clara tendència de les noves generacions de decantar-se sempre cap a la pantalla d’un ordinador (si no ja un IPad, Tablet Pc o un mòbil) en detriment de l’anomenada “caixa tonta”, és la que em fa dubtar moltes vegades de quina va ser realment “la invenció del segle” passat: televisió?, ordinador?, internet??. Segurament per respondre correctament aquesta pregunta hauríem de mesurar molt bé quins han estat els impactes de l’aparició de cadascun d’aquests invents en la societat. Però ara no pretenc obrir aquest debat, només vull referir-me breument a la revolució que ha suposat l’aparició d’internet a les nostres vides en quant al volum i a la qualitat de la informació que ens ofereix. No descobrirem res ara és clar, però val la pena incidir en aquest aspecte en uns dies en els quals hem assistit al lamentable episodi del tancament de les emissions de Tv3 al País Valencià. És cert que ha estat un pal gros per tots els defensors del catalanisme i de la llibertat d’expressió, tant de Catalunya com del PV. De totes maneres, els efectes d’aquest acte de censura propi d’altres èpoques segur que quedarà mitigat gràcies a la facilitat amb la qual les noves tecnologies de la informació travessen les fronteres; encara que no sigui exactament el mateix, els ciutadans del PV poden accedir encara a la major part dels continguts de la programació de Tv3 a través d’internet. Censurar uns quants repetidors de televisió no costa gaire però afortunadament amb internet la cosa es complica bastant.  El rol que juga internet en un contexte de censura informativa és el de vàlvula d’escapament.

No obstant, mentre estic escrivint tampoc tinc gaire clar si aquest concepte de “vàlvula d’escapament” s’adequa prou bé al fenòmen d’internet; potser estaria una mica desfasat, per tot allò que comentava de que cada cop hi ha més tendència a utilitzar internet com a eina d’obtenció i gestió de la informació. Sí, gestió, per que la informació disponible a la xarxa és tan abundant que precisem d’uns mecanismes de filtratge per tal de quedar-nos amb aquella part que és realment rellevant per nosaltres. Els cercadors i avui dia sobretot les xarxes socials són les encarregades d’acomplir aquesta funció. Però a banda del filtratge, parlem de gestió de la informació per la possibilitat que tenim els usuaris d’aportar informació a la xarxa i fins i tot d’editar aquella ja existent. En aquest sentit hem de dir que, mentre que la gran abundància d’informació sempre ha estat considerada com un dels punts forts (i positius) d’internet, la possibilitat de que aquesta pugui ser fàcilment manipul·lada és un dels arguments que n’esgrimeixen els seus detractors. I en part tenen raó, per que tot i que existeixen certs mecanismes de control sobre el que s’acaba publicant a la xarxa, aquests no són perfectes. De totes formes hi ha dos aspectes que aquells que critiquen la suposada manca de fiabilitat de la informació obtinguda a la xarxa passen per alt. Un primer aspecte és que cap mitjà de comunicació és immune al virus de la manipul·lació. La veritat és que durant molts anys (i abans de l’aparició d’internet) ens hem cregut coses que al final s’ha demostrat que no eren certes; o va ser Alexander G. Bell l’inventor del teléfon en comptes de Meucci?. També més recentment, podríem pensar en com a l’any 2004 alguns ens van voler enganyar sobre l’autoria dels atemptats terroristes de Madrid perpetrats per Al-Qaeda (o era…? bé, sense comentaris). És clar que tot i esforçar-se molt, no van assolir el seu objectiu; per què? doncs entre altres coses per que les noves tecnologies de comunicació obren uns canals d’informació alternatius a aquells controlats directament pels governants. Això em porta cap al segon aspecte del qual parlàvem abans. La informació que circula per internet és en certa manera, propietat de tots. Tots col·laborem a enriquir-la, i tot i que sempre hi haurà qui tracti de manipul·lar continguts, encara són més els que vetllen per la veracitat dels mateixos.

I parlant de veracitat, vull comentar una notícia que avui mateix llegia al diari (on-line, com no…) de que dos rotatius esportius madrilenys havien manipul·lat la imatge corresponent al moment en el que el jugador del Barça Dani Alves arrencava per rebre una passada del seu company Xavi Hernàndez, i que a la postre serviria per que el Barça aconseguís el primer gol del partit. L’objectiu que perseguien era que semblés que Dani Alves estava en posició de fora de joc en el moment que Xavi feia la passada. Al cap de poc, un d’aquests diaris s’ha vist obligat a demanar disculpes en la seva edició on-line, pel que ells consideren un “error infogràfic”. Vaja, que evaporar de la fotografia a l’únic jugador de l’equip rival que trencava el fora de joc no és més que un error humà totalment comprensible. Deixant de banda que aquests “errors infogràfics” no són nous d’aquest any (recordin la famosa línia “paral·lela” que deixava Pedro en fora de joc la temporada passada), cal preguntar-se el següent: què haguès succeit si aquesta burda manipul·lació s’hagués fet en aquella època en la qual internet no existia i només es podien veure uns pocs canals de televisió? Bé, no es que tingui una resposta a la pregunta, només una lleugera intuïció. Però el que sí sé és que personatges con el senyor Francisco Camps es trobarien molt més a gust en uns temps en els que carregant-se uns quants repetidors n’hi havia prou per aïllar un poble de la resta del món. Avui, la bofetada que hem rebut des de València per part del senyor Camps ens ha fet molt de mal…però potser no tant, per que per sort avui dia disposem d’una gran vàlvula d’escapament.

Això, hola WP!! Tornem a ser al Traster però he fet unes petites reformes jejeje… Ja veurem quin futur té això del WordPress aquí a TINET. Aquest matí he estat xafardejant una miqueta per la nova interfície que Tinet posa a disposició dels blocaires. Pel que he pogut veure la tecnologia de WP ens ofereix un entorn de blocs una mica més flexible que l’anterior en el sentit que les opcions de configuració estan un pèl més desenvolupades. Per posar un exemple, podem triar de quina forma s’obren els enllaços quan els creem (en la mateixa finestra, en una altra pestanya…etc). Per contra, crec que en quant a visualització hi ha algunes mancances; tenim molt poques plantilles entre les que triar per l’aparença del nostre bloc, i la veritat és que no n’hi ha cap que m’acabi de convèncer. De totes formes ja us dic…només he tingut una primera presa de contacte. En fi, suposo que aviat TINET ens explicarà cóm podem integrar el bloc clàssic amb el nou entorn. De moment jo he ficat uns enllaços en cada un dels blocs que ens portaran del nou al vell i a la inversa. També diré que, donat el meu caràcter una mica cagadubtes, encara no he decidit si tancaré el bloc clàssic i donaré “rienda suelta” al WP, o passaré olímpicament del nou i continuaré amb el tradicional, o bé escriuré una mica en tots dos. Tampoc és que importi gaire ja que el que és popularitat, el meu bloc molta no en té XDDD, però en fi, per si algú se li acud passar-s’hi i fer una visiteta…

Salut Tinetaires!!!