Cada vespre la Marina, diguem-li Marina, agafa bosses i un carro de la compra i surt al carrer a buscar restes als contenidors que després pugui reutilitzar. En el cas del cartró o del paper amuntega les deixalles en una plataforma que estira amb un fil. La Marina utilitza una mena de ganxo metàl•lic que ha habilitat per destriar les restes entre les bosses de la brossa amuntegades als contenidors. Des de fa anys cada vespre aquest és el seu ritual. Cada vespre de la setmana, sense excepcions.
M’explicava la realitat de la Marina un treballador social que tractava així de transmetre’m la duríssima realitat social que es viu a peu de carrer i que s’amaga darrera de les grans dades macroeconòmiques i dels discursos grandiloqüents i ampul•losos. Aquests discursos on es parla de “objectius irrenunciables” que no es compleixen mai.
Pensava en la realitat diària que viu la Marina mentre llegia a la premsa pàgines i pàgines destinades a analitzar el lloc on els diputats d’un partit polític han de seure el Congrés o bé quan costa un cafè amb llet a la cafeteria del Parlament. Em preguntava, també, com és possible que part de la societat s’indigni davant del seient assignat als diputats d’un partit a la cambra o bé pel que paguen els diputats del Parlament per un esmorzar, entre d’altres “privilegis que tenen els polítics”, mentre no provoca cap escàndol la imatge diària de les Marines amb les què ens creuem al carrer mentre incliquen el seu cap dins dels contenidors de la brossa.
Em pregunto també com és possible que dediquem anys a divagar sobre encaixos diversos mentre tenim ajornat sine die al Parlament la tramitació de la iniciativa legislativa popular que defensa l’aprovació d’una renda garantida de ciutadania a Catalunya, una aprovació que els socialistes hem exigit en múltiples ocasions davant la passivitat i el silenci del Govern.
Què suposaria aquesta renda garantida en cas de tirar endavant? Que el nombre de Marines es reduiria dràsticament. Les mateixes dades oficials de la Generalitat assenyalen que quasi 200.000 catalans viuen a llars on no entra cap ingrés econòmic mensual. Viuen, o més aviat malviuen, sense ingressos. Se sustenten sobre el no-res. Aquesta realitat representa una vergonya intolerable que els socialistes ens neguem a acceptar.
Des de fa anys hem demanat per activa i per passiva al Govern de la Generalitat que ampliï el nombre de perceptors de la renda mínima que ha baixat amb Convergència al Govern, primer amb el suport del PP i ara amb el d’ERC i el sosteniment parlamentari de la CUP, perquè som conscients que milers de persones no hi poden accedir després de la reforma impulsada pel Govern Mas el 2011.
Estem parlant de persones que no poden donar de menjar carn i peix als seus fills, que anhelen que arribi l’estiu perquè a casa faci menys fred i hi hagi més llum amb l’allargament del dia o bé que han d’anar a Càrites per obtenir roba per poder vestir. Cadascuna d’aquestes prestacions que es neguen o què s’ajornen oculta una realitat dramàtica que no mereix ser menystinguda.
Per això els socialistes hem demanat a l’actual Govern i a la seva majoria parlamentària que aclareixin d’una vegada què pensen fer ja per garantir que els ciutadans que no tenen cap recurs puguin tenir uns ingressos garantits per la Generalitat. La realitat no admet demores, ni solucions per a “més endavant”. Exigim una resposta aquí i ara.
Article publicat al Diari “Més Tarragona” el 11.02.16