Xavier Sabaté

La impressió del viatge a Nicaragua que encara dura malgrat que han transcorregut prop de quinze dies m'impulsa a escriure la segona part de les reflexions que vaig iniciar el dia 10 amb l'article Nicaragua primer apunt..

Impressió per un doble motiu: perquè la Coral de la URV és una passada pel que fa a la qualitat humana del grup i dels i les seves composants – ha estat el millor viatge de tota la seva història segons diuen els veterans de la Coral – i perquè la realitat de la pobresa és molt dura i no et deixa indiferent

Una Coral extraordinària

Pel que fa al primer aspecte, al del grup de 30 que vàrem poder desplaçar-nos, he de dir que  és difícil explicar-ho a l’exterior: el rigor en l’estudi i en la interpretació musical, l’interès per fer la feina ben feta, la calidesa humana en l’interès pels altres, la disposició a l’intercanvi, la comprensió  de la diversitat o tolerància i el respecte de les idees i de la forma de ser de cadascú i al mateix temps la consciència que el grup ha de funcionar també com a tal i per tant, la disposició a la renúncia, estan a l’ordre del dia.

Sense oblidar ni un instant que cada moment és bo per riure, per buscar l’angle curiós de cada situació, per comparar i ironitzar amb altres situacions o amb els propis companys del grup sabent sempre,on són els límits  tant si ets a un autobús, com fent els llarguíssims tràmits a un aeroport USA com si camines per la selva i has d’esperar a qui va més lent amb la seguretat que a la pròxima la situació es pot invertir i saps que tothom serà solidari amb tu com a l’hora de fer una broma o muntar una festa desprès de sopar. Hom diria també que la Coral de la URV sabem sintonitzar bé, aconseguir una bona comunicació amb la gent que trobem pel camí. És així com per exemple en sortir de la visita a la casa de Ruben Dario trobem una professora d’ensenyament mitjà que ens explica vida i obra i fins i tot ens recita un parell de poesies i nosaltres li regalem una cançó davant l’admiració de la concurrència. O ens surt espontàniament quan aterra l’avió simplement perquè comença una soprà i els altres seguim mentre tot el passatge fa silenci respectuosament.

En fi, sóc conscient que des de fora poden semblar aquests uns comentaris massa ensucrats o que tot això és ben normal. Fins i tot que això passa a moltes corals i és cert, he cantat en diversos grups – més de mitja dotzena - i en una coral s’acostuma a trobar un clima favorable a la convivència.Tanmateix, puc assegurar que a la coral de la URV un viu intensament la música i s’assoleixen moments veritablement màgics en la interpretació del cant. Però al mateix temps hi ha l’alicient afegit de saber que el contacte amb els companys serà també molt plaent i gratificant. S’aconsegueix així una sinèrgia a partir de la qual tothom desitja que arribin els assajos setmanals, els concerts o els viatges. A ningú li fa mandra i tothom s’ho col.loca com una prioritat a la seva agenda. És per això que n’hi ha que fan quilòmetres per acudir-hi faci fred o calor.

La pobresa no deixa indiferent: un major compromis és indispensable

Submergir-te en la realitat centreamericana, saber que ha estat un denominador comú a molts dels països de l’àrea, si no a tots, la dominació, l’expoli, les dictadures sagnants i, en definitiva, l’opressió, no et deixa indiferent. Ben al contrari, et revoltes contra tants anys i anys de tantes injustícies i de tanta falta d’oportunitats; oportunitats que els del primer món hem tingut i tindrem fins al final dels nostres dies que, per cert, seran molts més que els seus perquè vivim una mitja de 16 o 17 anys més qe ells.

Davant d’això no hi ha resposta possible a unes quantes preguntes que espontàniament et venen al cap: La primera és quina culpa tenen aquella gent d’haver nascut en aquella terra que al llarg de segles han estat privats de tantes i tantes oportunitats, que se’ls ha expoliat la terra, els seus productes i els minerals que contenia. La segona és per què la condició humana és tan insensible davant aquesta injusta realitat i no hi posem remei ni se n’hi ha posat abans. La tercera es refereix a l’egoisme; perquè no és possible que  hi hagi qui tingui com a unic objectiu vital l’acumulació de riquesa i contempli impassible la misèria, les malalties que se’n deriven i el patiment de milions i milions petits i grans éssers humans al llarg de la història. La quarta que a un agnòstic com el qui subscriu sempre m’acaba fent recular de les ganes de creure en algun ésser superior és preguntar-se per què si hi ha un ésser omnipotent i misericordiós consenteix en no usar el  seu immens poder i no s’apiada en la seva infinita misericòrdia de milions d’éssers humans que pateixen aquestes injustícies i la insolidaritat de déus i humans. Per si no n'hi hagués prou, de tant en tant pateixen una altra injustícia per part de la naturalesa en forma de terratrèmols i altres desastres naturals com les epidèmies per a les quals des del primer món els neguem els remeis perquè són cars i aquí ens regim pel principi de l’economia de mercat.

En fi, em faig encara algunes preguntes més però siguin quines siguin les causes, fins i tot encara que aquestes, com sostenen alguns, fossin responsabilitat d’ells que no han sabut trobar la forma d’organitzar-se ni la d’adquirir hàbits democràtics ni de treball – és cert que hi ha gent que pensa d’aquesta manera i la respecto encara que no la comparteixo en absolut -, ja no importa. La crua realitat és la pobresa, la manca d’instruments per sortir-ne i la urgència del suport que hem de prestar des del primer món.

I aquí no valen excuses. No és cert que davant la magnitud de la tragèdia – i en altres zones del globus terraqui encara és pitjor – cadascú de nosaltres no puguem fer res o molt poquet. Aquests dies allà hem vist que amb poc es pot fer molt i hem vist també en milers de persones que dediquen un temps de la seva vida a ajudar – des del mes de vacances fins a uns anys i fins a tota la vida – que l’acte de la donació individual, de temps o de béns materials és molt útil.

I també deu ser molt gratificant i espero amb delit les explicacions d’alguns companys que es van quedar uns dies més a col.laborar amb els nicaragüencs i nicaragüenques per copsar millor la gratificació o compensació personal de la tasca altruista i gratuïta simplement per l’íntima satisfacció de sentir com has pogut ajudar amb un petit esforç. En el cas dels qui ho fan durant anys s’acaba convertint en una gran obra de solidaritat i de justícia perquè ajudant no es fa més que reparar una injustícia de la que som còmplices si no en prenem consciència i no ajudem a compensar. Perquè en treballar per eliminar injustícies i el patiment dels nostres iguals que haurien de tenir els mateixos drets i deures que nosaltres, també passem a formar part de la legió d’homes i dones que han lluitat a lllarg de molts anys i lluiten per les causes més importantsde la humanitat. I això també produeix la satisfacció de sentir-te part d’un col.lectiu que es proposa objectius d’altura de mires, els objectius més nobles.

Ajudar-se a si mateix tota la vida és avorrit de monòton que arriba a ésser i suposa tenir poc sentit de pertinença a la raça humana mentre que ajudar els altres és variat, constructiu, imaginatiu, és estètic i produeix la satisfcció de veure els resultats de la pròpia obra ben feta. De manera que hi ha múltiples raons per no restar impassibles: des de les simplement humanitàries o des de les creences religioses o simplement per estètica. Fins i tot diria que també per raons egoistes perquè, com deia François Mitterand “ Hem dajudar-los ni que sigui per egoïsme” parlant del Magrib quan argumentava que tampoc no era bo córrer el risc de la disgregació social que porta sempre a les revoltes violentes i que havíem de fer que ells també tinguessin capacitat adquisitiva per fer funcionar millor l’economia.

• COSA DE TOTS

Per tant, és COSA DE TOTS i ho pot fer tothom. De vegades sense esforç, fent el que sabem fer o el que ens agrada i/o diverteix, Per tothom hi ha lloc. Una sola persona que rebi el nostre escalf, un nen que afegeixi un somriure o disposi de més mitjans per a la seva formació, un hospital que tingui més instruments per guarir o disminuir el dolor és MOLT

A l’inrevés, si no hi ha acció positiva continuarà la seva situació. És a dir, sense ajuda externa és impossible que puguin millorar i sortir de la pobresa. Que hi hagi casos en què no s’ha encertat o persones que no està clar quin paper juguen en alguns casos, tampoc no és excusa. Cal una acció organitzada i col.lectiva, intel.ligent i eficaç. I la majoria d’ajuts que hem vist aquests dies allà són eficaços i aconsegueixen treure de la pobresa a moltes famílies.

Com a conseqüència, amigues i amics, invito tots els lectors i lectores a la incorporació a tasques de suport a aquestes persones que necessiten la nostra solidaritat. Al mes de setembre som uns quants que ens hi afegirem perquè a Tarragona, a Reus, a Cambrils... ja hi ha gent que fa temps que hi treballa. Específivament per aquella zona de Nnicaragua i Guatemala, els Comités Oscar Romero Tarragona  Reus  que posen en marxa projectes solidaris que es poden consultar aqui . També editen la revista Quetzal que es pot descarregar aquí  i recomanen  comprar productes a les botigues de comerç just que es poden trobar aquí  

Aquesta organiutzació, nascuda arran de l’assassinat de monsenyor Romero a El Salvadior l'any 80, té tasques centrades en la zona però hi ha molta altra gent que treballa a les postres comarques de forma eficaç. La pròpia fundació URV Solidària també ho fa de forma admirable i és la que va impulsar l'alberg al municipi de San Ramon al dsitricte de Matagalpa on vàrem estar allotjats els primers dies. Així que no serà per falta d’oportunitats. Ànim que aquella gent ens espera ¡¡ Aquests dies tan extraordinaris han estat una gran lliçó i, com deia la nostra directora Montse Rios, hi haurà un abans i un desprès de la nostra estada a Nicaragua

Addenda d’agraiment :

Cito textualment alguns dels missatges que em deixaven els amics que des d’aquesta banda de l’Atlàntic seguien amb atenció el nostre periple aquests dies: “ cuando vuelvas nada serà igual “, “ tornaràs més savi “, “I nosaltres preocupant-nos de la crisi i aquesta gent l’han tingut sempre “ , “ I el poder aprendre de l'experiència de ser-hi, tb és preciós! “, “ quina enveja, fer alguna cosa que transcendeixi el nostre dia a dia, envejeta sana! “ , “ Això que nosaltres hem tingut la sort de nèixer aquí i que ells no tenen la culpa d’haver-ho fet allà no hi pensem prou “, “ Suposo que una experiència com aquesta deu tenir un abans i un després, per tot el que vas explicant! fas denteta,..saps? “, “ encara ens queda molt camí per fer! tots plegats...”, “No sabia que anaves al Sueño de la Campana!! el bon amic Fernando va tenir una il·lusió i la construcció està sent un somni, ja en parlarem. És el meu raconet de món, allí hi tinc un tros del meu cor :) salut!!!! “, “ EEUU compra la materia prima de los paises pobres y luego la revende “

Agraeixo molt aquests missatges dels qui eren aquí i que llegien els meus comentaris a la xarxa. D’aquesta manera han fet possible que aquesta experiència tan extraordinària hagi estat també molt compartida.

Fa mesos que venim dient que als ciutadans i ciutadanes de les sis comarques que conformen el Camp de Tarragona ens cal sumar la nova identitat derivada d'aquesta nova realitat.

Avui hi he reflexionat més en la cordial entrevista que he mantingut amb els representants del moviment " mou-te per Tarragona ".  

Aquesta és la nota que hem publicat desprès de l'esmentada entrevista:

Xavier Sabaté demana als promotors del moviment “Mou-te” que integrin en el seu projecte la visió de Camp de Tarragona

• El delegat del Govern ha saludat la presentació del moviment que, en boca d’un dels seus portaveus, ha nascut “per fer política sense vincles amb cap partit polític”.

• Durant la reunió s’han intercanviat diferents punts de vista sobre temes diversos. El delegat del Govern ha posat de manifest que, en la seva opinió, les prioritats en matèria d’infraestructures per la ciutat de Tarragona són la construcció de l’autovia Tarragona– Montblanc (les obres de la qual estan a punt d’iniciar-se), un nou tram de ferrocarril que permeti la sortida de mercaderies del Camp de Tarragona en ample de via europeu, i el centre logístic del Penedès, “totes tres actuacions vitals per assegurar i augmentar la competitivitat de l’economia de la pròpia ciutat i del conjunt del Camp de Tarragona” ha sentenciat el delegat del Govern.

• Xavier Sabaté ha afegit com a actuació prioritària “la xarxa de rodalies ferroviàries que utilitzen milers de ciutadans de les nostres comarques que s’han de desplaçar pel Camp de Tarragona o en direcció a Barcelona diàriament”. 

• El delegat del Govern ha prestat atenció a la petició del moviment “Mou-te” pel que fa a l’arribada de l’alta velocitat a la ciutat de Tarragona i ha considerat que “aquesta seria una proposta que també valdria la pena incloure al llistat d’assumptes pendents a resoldre”.

• Finalment, Xavier Sabaté ha insistit en la necessitat de cooperar entre les diferents ciutats del Camp de Tarragona i assumir que aquest és un territori que està construint la seva identitat. “Sense renunciar a la defensa dels interessos locals, allò que és bo pel conjunt del territori serà bo per cadascuna de les ciutats que l’integren” ha dit el delegat del Govern que ha considerat vital i imprescindible la incorporació i la defensa d’aquesta nova identitat en l’imaginari personal i col·lectiu de tothom per disposar d’un territori més preparat per al futur.
• Xavier Sabaté ha demanat als membres del "Mou-te" que integrin la visió de Camp de Tarragona en el seu projecte per afrontar el futur amb garanties

Ha mort Salvador Fa i Llimiana, Director de l’Esbart Dansaire de Tarragona , gran mestre de dansa tradicional, fill predilecte de Tarragona  i Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya l'any 2006, acte al qual vaig tenir l'honor d'assistir i al qual correspon la fotografia de més amunt amb Salvador Fa rebent aquesta distinció de mans del President de la Generalitat Pasqual Maragall.

Salvador Fa ha fet pàtria, ha fet país en el sentit més profund i valuós, és a dir, construint bellesa, aplegant centenars de nens i nenes i joves, llegant a les generacions futures una gran obra com és l'Esbart Dansaire de Tarragona, portant la cultura catalana als cors i a les mens de milers de persones que hem reconegut les nostres arrels en els moviments dels i les dansaires o els han admirat des d'altres cultures i sensibilitats. I això des de l'altruisme, des de la donació sense més recompensa que la consciència de treballar pels altres i pel país.

Ens els darrers anys he tingut la sort d'assistir a diversos actes de l'Esbart al costat de Salvador Fa i contemplar com sentia cada pas de cada dansaire, com cercava la bellesa en cada gest, com apreciava la música que acompanyava, com valorava en els entreactes la aprticipació de la gent jove i l'esforç dels més grans per la seva dedicació als assajos i a les sortides. No li agradaven els elogis i també en això era admirable. Perquè les persones que practiquen la humilitat són doblement dignes d'admiració i, encara més, d'estima. " No tinc cap mèrit perquè faig el que m'agrada ", ens deia. De forma que sempre atribuia els mèrits a les persones que tenia al seu voltant. Recordo com també en la distinció de la Creu de sant Jordi deia que ell ja sabia qui havia intervingut decisivament i ens mirava amb aquells ulls de complicitat que formaven part del seu encant.

Salvador, els mèrits han estat tots teus. La part bona dels qui t'hem conegut  i apreciat reflexa sense cap mena de dubte la teva gran personalitat. Per això no has marxat del tot. Romandràs entre nosaltres mentre visquem els qui t'hem conegut i mentre els i les dansaires catalans ballin les teves coreografies que serà molts  i molts anys.

• Durant un llarg any el Govern de la Generalitat presidit per José Montilla ha estat negociant amb rigor per redreçar una situació que als catalans ens era enutjosa perquè essent els primers solidaris d’Espanya per uns, érem encara acusats d’insolidaris i de poc ambiciosos pels qui havien negociat un acord injust. Ara tenim un acord que tothom reconeix com el millor que ha tingut mai Catalunya no només quantitativament sinó que resol problemes de fons com que ens correspon com a mínim la mitjana del que rep tothom i que necessitem recursos per polítiques socials, per fer front a la crisi i per continuar essent motor de desenvolupament del qual en resultem beneficiats  els catalans però també la resta d’Espanya. Perquè l’interès és mutu com a qualsevol estat federal on quan les coses van bé pels estats van bé pel conjunt i a l’inrevès. 
• En aquesta línia, desitjo que mai més tornem a dramatitzar tant un conflicte que és habitual als estats federals o similars de tot el món i que es resol a través de diferents fórmules. En el cas del finançament, fins i tot sense intervenció de l’Estat però en altres casos ha de ser a través dels tribunals. Tothom acaba acceptant la solució amb normalitat. El que és menys comú és que hi hagi partits que en vulguin fer bandera i ús partidista de la qüestió i menys encara donar lliçons de patriotisme si quan els ha tocat governar a ells han produït desastres con el que teníem fins ara.

              article publcat al Diari de Tarragona el 14 de juliol de 2009

Venir a Nicaragua el 2 de juliol i no haver actualitzat el bloc pot semblar que no té perdó. Però és el cas que encara no sé quin to donar-li. L’amiga Montse Cunillera – que espero que algun dia tingui un bloc i no només escrigui coses curtetes al facebook – comenta una foto de l’església de Guadalupe a Granada que havia titulat: “Marxem enamorats de Granada cap a Managua”. Ella diu amb el to divertit que la caracteritza: “ No s’hi val a entristir-se ni aprimar-se “:

Això em fa pensar que m’ha imaginat trist i no sé si ho diu per això de l’enamorament o pel fet de marxar.

Ja tinc alguna pista per començar a escriure. I és que Nicaragua enamora i quan marxes – encara ens queden dos dies i ja temem la partida – et deixes un tros de cor. I això vol dir que te'n vas més compromès amb aquesta terra tan fèrtil, tan del tròpic i, per damunt de tot, més compromès amb la seva gent en peu d’igualtat.

Ahir, quan vàrem acabar el que segurament ha estat un dels millors concerts que mai haurà fet la Coral de la URV – ens abraçàvem a les bambalines del Ruben Dario, colossal primer teatre del país – hem sortit al hall a saludar la gent – més de 500 que ens esperaven. Fotos, autógrafs... Doncs a una de les moltes senyores que ha volgut parlar amb nosaltres li he dit: “ Es un honor estar entre ustedes, aprendemos muchísimas cosas que  no sabíamos y nos vamos a ir con un mayor compromiso de amistad con este país y con su gente “

Doncs això, aquest és el primer capítol del que volia dir i crec que la frase resumeix el to respectuós, d’igual a igual - malgrat que els hi multipliquem per 75 la riquesa -  si la mesurem en PIB - , sense falsos paternalismes ni sentimentalismes sinó amb un clar i refermat compromís per la justícia i la igualtat d’oportunitats.

A banda la coral de la URV que és una passada en tants sentits.

De tot això parlaré en els propers capítols perquè l’experiència que estem vivint és impressionant.

Fer el que estem fent significarà un abans i un desprès en la vida de la Coral com ha dit la nostra directora Montse Rios però estic segur que per la majoria dels i les cantaires també

1. El finançament i CiU: No dónen més de si els anomenats nacionalistes de CIU – i deu n’hi do el poc que han donat ¡¡ - No entenc com poden  treure tant de pit quan tot Catalunya recorda la ridiculesa de la xifra que van aconseguir amb el PP i d’amagat. En fi, us recomano l’article “ Las diez cifras de CiU “  de Francesc Vallès al setmanari El Siglo aquesta setmana 
2. LEC: Per fi una Llei d’educació de Catalunya. En 23 anys de govern conservador ja s’hi haurien pogut posar, no ? Doncs com tantes coses bàsiques per a un país – algun dia farem el llistat – hem hagut de ser l’esquerra. Aquí teniu les característiques de la Llei  i el document I ara què 
3. L’EOI de Tarragona cada cop més a prop i CiU a la figuera. Tarragona serà la ciutat que més haurà tardat en tenir una Escola Oficial d’Idiomes i CiU, 23 anys de govern  a la Generalitat i 18 a l’Ajuntament gosa criticar l’acord perquè en un moment de crisi la Generalitat no hi pot fer front de cop i la pagarà a terminis a l’Ajuntament. Però hauria de saber i de dir  que serà l’única de Catalunya que la Generalitat hi posarà el terreny mentre que a les altres l’ha posat l’Ajuntament. I CiU encara diu que l’Ajuntament hi surt perdent. Inexplicable-
4. Els pro-nuclears quan acusen el govern socialista de Zapatero que no deixa fer nuclears haurien d’anar a preguntar a les elèctriques si de veritat en volen ferr i on. Es sorprendrien de la resposta. Però si la volen saber sense preguntar poden consultar aquestes notícies referides a com desisteixen de fer nuclears que estaven previstes a Ontario ( Canadà ) i també a Texas . Espero que a la tornada el Govern d'Espanya ja hagi decidit quan tanca Garoña i que sigui el més aviat possible.
5. Paraules del Conseller Tresserras (ERC) a Roda de Barà sobre la cultura catalana que comparteixo plenament i que va pronunciar el diumenge 31 de maig clausurant la 2ª edició del Festival Internacional de curtmetratges en català: 

" .....Hauríem de fer un esforç per donar-los la volta . El paradís pot ser aquí. No serà pas des d’un horitzó estrictament monolingüe però en canvi podem treballar amb intel·ligència assumint els reptes que planteja el present per tal de donar continuïtat a una tradició cultural nacional popular potent de la que podem sentir-nos orgullosos a la qual li han fallat les classes dirigents, les mateixes que històricament no han estat capaces de construir l’Estat i simplement el que hem de fer és jubilar-les  i assumir nosaltres directament des d’altres sectors socials la direcció del país per fer-nos-hi hegemònics i veure com ens en podem sortir políticament, socialment construint un món més lliure, més just, més cohesionat i més equilibrat i al mateix temps engendrar una nova cultura nacional popular. Per fer això que queda molt grandiloqüent el que cal són molts projecte singulars, individuals que puguin arribar a tenir una certa empenta col·lectiva.

Bé, potser aquest projecte, aquesta segona edició acaba essent un d’aquests projectes emblemàtics que ens permeten navegar els mars d’aquest futur que apareix ple d’incerteses però al mateix temps també ple d’oportunitats si  som capaços de combinar l’energia, l’audàcia i la intel·ligència. Enhorabona, doncs, esperem que això sigui així, que aquest sigui un projecte destinat a tenir un gran futur i a marcar una de les línies en un sector que és dels més innovadors i més revolucionàries perquè ens permet explicar i explicar a través dels llenguatges i formes expressives de l’audiovisual i fer-ho amb eficiència , amb síntesi, estalviant memòria i estalviant recursos potser és la forma com el cinema i la  seva tradició connectarà amb els nous formats i les noves plataformes d’expressió que lliguen amb les noves tecnologies. Moltes gràcies i enhorabona als guardonats i molt bona tarda "

Aquesta seria la meva intervenció al consell Nacional del PSC del proper dissabte 4 de juliol de 2009 al qual no podré assistir per trobar-me fora: